Geopolítica, armes i una Catalunya independent. Una conversa amb Arnau Gonzàlez Vilalta - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

El 28 d’octubre de 1938, les Brigades Internacionals van ser acomiadades en un trajecte pel Passeig de Gràcia i la Diagonal (en aquell moment, rebatejada com a “Avinguda del 14 d’abril”), a Barcelona. Més de 200.000 persones s’acomiadaren d’aquells voluntaris internacionals vinguts de més de trenta-cinc països diferents que havien vingut per defensar la República espanyola.

La guerra civil espanyola no va ser un simple conflicte armat entre dues maneres d’entendre la societat i la política a Espanya, sinó que també va ser una prèvia del conflicte europeu del futur: el feixisme contra la democràcia i els moviments obrers. Va ser també, per tant, una lluita internacional, on hi participaren també les grans potències del moment, perseguint els seus propis interessos geoestratègics. Es preparaven per a la guerra que venia (la Segona Guerra Mundial).

Per entendre millor les implicacions internacionals del conflicte espanyol, ens trobem amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, el qual, serè i metòdic, ens explica què implicà la guerra civil per al món. Pocs dies abans de l’efemèride de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931), ens trobem amb ell al Palau Robert, des d’on es van acomiadar les Brigades, ara farà més de vuitanta anys.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República espanyola (1931-36/39). Quina és la reacció internacional davant d’aquest fet tan esporàdic i inesperat?

Des del punt de vista internacional, allò que és més interessant de veure és com aquesta Europa de principis dels trenta, quan mira aquesta Espanya republicana, comença a pensar en què pot afavorir-la i perjudicar-la en política exterior.IMG_2017

Dit això, cal dir que la instauració d’un sistema democràtic com el que significava la Segona República és un cas aïllat a la dècada dels vint i trenta, perquè allò que s’està instaurant a l’Europa central, al Bàltic i arreu són dictadures. En aquest sentit, hi haurà una reacció de sorpresa. En llocs com a Llatinoamèrica, també hi ha molta incredulitat; allà hi haurà molts diaris conservadors que lamentaran la caiguda de la monarquia espanyola. A Europa, depenent de la premsa, dels partits i dels governs, es tindrà una opinió més favorable, o no.

Tanmateix, tots els governs europeus trigaran uns dies a reconèixer la República perquè no tenen clar si afavoreix els seus interessos, especialment en les seves disputes mediterrànies.

Després del Bienni reformista (1931-33) i del Bienni conservador (1933-36), una coalició d’esquerres molt diverses, el Front Popular, guanya les eleccions de febrer del 1936. Què diran aquesta vegada les cancelleries internacionals d’aquest fenomen?

El 1931, es té clar que ha arribat una república, diguem-ne ‘reformista’, democràtica; el febrer del 1936 la quasi totalitat de governs europeus, incloent-hi els Estats Units i altres governs llatinoamericans, pensen que Espanya va pel camí de convertir-se en la Unió Soviètica, versió ibèrica.

El Front Popular (que també ha estat impulsat en bona mesura per la III Internacional i la Unió Soviètica) ajunta a gent que va des del comunisme extrem fins a elements de l’esquerra moderada, és vista a França o a Gran Bretanya (especialment pels conservadors, però també pels laboristes) com el tret de sortida de la ‘bolxevització’ d’Espanya.

Aquests fets, per tant, es veuen amb hostilitat per part de les dictadures, però també de les democràcies occidentals, inclosos els nordamericans. Qui més se n’alegra és la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els partits comunistes i socialdemòcrates europeus, però en gran mesura es perceben els resultats a Espanya i a Catalunya com l’avantsala d’una revolució bolxevic. Manuel Azaña, per exemple, és caricaturitzat en molts diaris francesos i italians com el Kerenski espanyol, al qual els bolxevics espanyols (el Partit Socialista Obrer Espanyol –PSOE-) acabaran destronant i portaran a Espanya a convertir-se en una república soviètica, a l’altre extrem d’Europa.

Es genera una sensació de por que es veu en els documents diplomàtics, en la premsa i en les declaracions de l’època, cosa que empitjorarà quan uns mesos després, en les eleccions franceses, també guanyarà el Front Popular.

Davant aquesta situació que genera tantes pors, la República del Front Popular va fer quelcom per calmar tots aquests temors?

Des del 1917, totes les inquietuds que hi ha en el món conservador (i hi incloc també les esquerres democràtiques-reformistes), passen majorment per una por al contagi de la Revolució Russa.

Al febrer del trenta-sis guanyen les esquerres moderades; els diputats comunistes són una ínfima part dels representants del Front Popular i del Front d’Esquerres, a Catalunya. Tot i això, què pot fer la República davant aquestes pors? Doncs la veritat, és que poca cosa. La seva legislació no és d’extrema esquerra i només hi ha una petita part de diputats comunistes; per tant, més enllà de transmetre calma als ambaixadors a Madrid o als cònsols generals a Barcelona i a la premsa internacional, no poden fer moltes coses més. En el fons, és l’ambient internacional que està contaminant les relacions internacionals que divideix el món entre les opcions comunista i feixista.

La República no pot aplacar aquestes pors perquè és una sensació generalitzada i interessada potenciada amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. La revolució no té en aquell moment agents destacats a Espanya o a Catalunya: el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els diferents grups comunistes catalans són molt reduïts. Per tant, és més una por ambiental i una manera de crear un clima que justifiqui un cop militar.

IMG_2034

I quan esclata la guerra civil el juliol del 1936, com reaccionen els principals centres del poder polític mundial?

Quan esclata la guerra civil, en el territori republicà (especialment a Catalunya) es produeix, ara sí, una revolució d’extrema esquerra, liderada pels sectors anarquistes en la costa mediterrània. Les grans ciutats, com ara Barcelona o Madrid queden en mans de la CNT-FAI, la Unió General de Treblladors (UGT), dels sectors més radicals del PSOE, etc.

Ara ja no es té la sensació que hi haurà una revolució, sinó que aquesta ja s’està produint, és una realitat. Això fa que tots els governs europeus, excepte el soviètic, vegin Espanya amb una por absoluta. Governs tan ‘democràtics’, com ara el britànic, el belga, el francès, etc. encara que estiguin a l’esquerra (democràtica), acaben escollint com a preferència la victòria dels sollevats que no pas la instauració d’allò que creuen que, ara sí, serà l’inici d’una Unió de Repúbliques Socialistes ibèriques.

Les principals potències democràtiques abandonen la República, però en canvi les potències feixistes tenen molt clar des del principi que ajudaran els sollevats. Quins són els interessos de la Itàlia feixista o de l’Alemanya nazi per donar-los un cop de mà?

M’agradaria fer una ‘prèvia’. França i Gran Bretanya, com a les grans potències democràtiques, però també Bèlgica (que fabrica moltes armes), Suïssa o els Estats Units no ajudaran a la República perquè volen evitar una nova guerra mundial europea, la qual creuen que pot arribar si intervenen en el conflicte.

En canvi, Itàlia i Alemanya (i Portugal) ajuden de manera desacomplexada els rebels després d’unes hores i uns dies. Dubtaran una mica. Havien mantingut contactes amb els monàrquics i pactat amb ells, tenien coneixements del cop d’estat, però s’ho rumien una mica.

Les potències feixistes intervindran finalment perquè la península Ibèrica té una posició geoestratègica absolutament determinant en una guerra europea: té el control del tancament del Mediterrani, la possibilitat d’atacar Gibraltar i, per tant, tots els canals de comunicació britànics amb l’Índia que van pel Canal de Suez, per algunes matèries primeres que hi ha a Espanya, el control de la façana Atlàntica i sobretot, des del punt de vista italià, la possibilitat de tallar el trànsit marítim entre França i els principals ports de les colònies franceses al nord d’Àfrica.

Itàlia sap que, en cas de guerra europea, França haurà de portar tropes colonials. Si un aliat d’Itàlia controla la costa mediterrània espanyola, es podria tallar tot el trànsit marítim francès. En aquest cas, França es veuria obligada a portar les seves tropes colonials de l’Àfrica negra per l’Atlàntic i llavors entrarien en joc els submarins alemanys.

Alemanya no té un interès clar per intervenir en la guerra. El té en tant que propagandístic i moral, de crear la sensació que les democràcies occidentals són règims decadents i que allà on Hitler marca un objectiu, aquest es compleix. De fet la guerra civil espanyola acabarà sent el principi de tot el seguit de victòries nazifeixistes a Europa: l’Anschluss d’Àustria, l’annexió dels Sudets… Per tant, hi ha un interès geopolític clar, però també un de polític: determinar qui té la iniciativa en l’Europa d’aquells moments. Per altra banda, també interessarà realitzar proves d’armament, especialment quan els soviètics intervenen també en el conflicte.

Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País
Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País

Quines seran les principals línies d’actuació en política exterior del govern de la República, ara que a les principals cancelleries europees es té la sensació que la revolució ha esclatat i que prefereixen una victòria dels sollevats abans que una de la República?

Crec que la clau per entendre aquesta pregunta és entendre que per a la majoria de periodistes o diplomàtics europeus, Espanya no és una democràcia ja. Ara bé, els governs de Casares Quiroga, Largo Caballero o Negrín afirmaran que sí que ho són, i que, per tant, les línies argumentatives dels successius governs de la República dependran d’intentar convèncer a tothom, especialment a l’opinió pública més religiosa i conservadora del món que Espanya continua sent una democràcia. La pregunta és: “és una democràcia Espanya?”. En gran mesura, no. Han sobreviscut un govern, unes Corts, clar, però s’ha produït un procés de trencament i desbordament per part de l’extrema esquerra.

Per tant, el que intentarà el govern republicà és anunciar al món que continuen sent un règim democràtic i legítim i que, per tant, han de poder comprar armes. Les pugnes que tindrà el govern republicà amb la resta de governs europeus, i també el nordamericà (el qual aplicarà la neutralitat absoluta), és que els hi venguin armes. Ningú n’hi voldrà vendre, exceptuant l’URSS i Mèxic… i, curiosament, traficants d’armes alemanys que acabaran venent armes nazis també a la República.

El principal repte que té la República és convèncer al món que continuen sent una democràcia i que després d’uns mesos d’iniciada la guerra (especialment a partir dels Fets de Maig del 1937) s’ha acabat amb la revolució i que, per tant, l’ordre torna a imperar en el territori republicà.

I a Catalunya, la Generalitat tindrà una política exterior pròpia?

Tant el govern de la Generalitat com el govern d’Euskadi (que accedirà a l’autonomia l’octubre del 1936), potencialment haurien d’haver tingut una política exterior pròpia. La Generalitat obre delegacions a Brussel·les, París, Londres… té, a més, contactes directes amb ministres d’exteriors de diferents governs europeus i els consolats generals a Barcelona, pel context de la guerra civil, s’acaben transformant gairebé en ambaixades.

Però per sorpresa de tot el cos diplomàtic repartit per tota Europa i la premsa mundial, la Generalitat no durà a terme una política exterior pròpia. Té un responsable, Rafael Closas; també un Comissariat de Propaganda, el qual tindrà un servei de propaganda internacional, d’informació en diferents idiomes, delegacions a l’exterior, un butlletí escrit en francès a París… però desoint tots els rumors o preguntes per part de cònsols o ambaixadors, la Generalitat no desenvoluparà una política clara.

Només ho farà al final de la guerra civil, una vegada el conflicte sembla clar que ja no es podrà guanyar, quan els delegats a París, Nicolau Rubió i Todorí, i a Londres, Josep Maria Batista i Roca, proposaran als governs francès i britànic una negociació de pau on Catalunya conservi l’autonomia o Espanya es converteixi en una república federal.

Però, en general, la sorpresa en el món diplomàtic europeu, és molt gran, perquè tothom creia (només cal llegir els informes diplomàtics i la premsa) que Catalunya s’independitzarà pel seu context geopolític, pel règim autonòmic que té, per ser fronterer amb França i que rebrà el suport francès de manera inqüestionable.

Quin és l’interès que pot tenir Catalunya per a les cancelleries europees?

Un interès essencialment geoestratègic. Abans hem comentat com n’era d’important la península Ibèrica en aquest aspecte. En aquest context, Catalunya podria ser de vital importància en una guerra europea, sobretot per a França. Si França aconseguia que França quedés fora d’una victòria franquista, que s’incorporés a la república francesa o s’independitzés en un règim còmode per a França, la costa francesa s’allargaria cap al sud i les comunicacions serien molt més fàcils.

Si aquesta república catalana independent, o sent un protectorat francès, aconseguís controlar Menorca, cosa en aquell moment factible (recordem que Menorca no cau en mans dels franquistes fins al final de la guerra), seria extraordinàriament important per a les comunicacions navals franceses i també per evitar l’encerclament aeri que patiria França. Cal recordar que estem parlant dels anys vint i trenta, per tant en un període de perfeccionament de la guerra aèria, i els francesos temen rebre bombardeigs franquistes des dels Pirineus, italians des dels Alps i alemanys des del Rin.

Els francesos, des de les guerres napoleòniques no es preocupaven dels Pirineus. Si Franco guanya i les tropes italianes arriben als Pirineus pel sud, França haurà de tornar a vigilar aquesta frontera. Si Catalunya s’independitza i/o queda sota protecció francesa, els francesos tindrien un peu a la península Ibèrica. Entre el 1936 i el 1939, ningú sap encara que Franco no entrarà a la Segona Guerra Mundial i, per tant, tothom té un interès molt destacat.

En canvi, per als italians, si aquesta Catalunya hipotèticament independent col·labora amb França, trencarà la possibilitat d’encerclar aèriament i naval França, el gran objectiu d’alemanys i italians.

Per tant, a segons quins països, els hi interessava una Catalunya independent

No els hi interessava per una qüestió d’afinitats, malgrat tota la propaganda exterior de la Generalitat que la presentava com l’última institució representant de la democràcia liberal europea que quedava a la República espanyola (i això els podia lligar amb Brussel·les, Londres o París).

Els interessava per una qüestió militar, per poder traslladar més fàcilment tropes d’Àfrica cap a la França continental, evitar que els italians controlessin el Mediterrani occidental i controlar les indústries catalanes… i, sobretot, el port de Barcelona. Aquest port és el més important d’Espanya a la Mediterrània i és essencial, creuen els francesos, per la batalla hipotètica que ha de lliurar-se a la Mediterrània occidental, juntament amb Gènova i Marsella.

Va haver-hi algun intent d’incentivar a la Generalitat per tal que proclamés la independència?

És sorprenent, passades les dècades i llegida la premsa i els informes diplomàtics, tant a París, Madrid, Barcelona o Moscou, la seguretat que tenien tots els ministeris d’exteriors que Catalunya s’independitzaria. Per què? Perquè interpretaven la realitat catalana en clau europea.

La diplomàcia europea pensa en què havia passat després de la Gran Guerra (1914-18). Després de la Primera Guerra Mundial, es crearen múltiples nous estats; no era per tant, un procés estrany, el de crear noves realitats polítiques. A més, coneixien la realitat cultural, identitària, lingüística, etc. catalana i que Catalunya tenia un règim autonòmic que quan esclata la guerra esdevé gairebé un estat. Això feia pensar a tothom, on fos, que Catalunya s’independitzaria.

S’oferirà algú per ajudar a això? La veritat és que no tenim documentació directa que ho acreditin, documents britànics o francesos que facin oferiments. Ara bé, sí que és cert que sabem gràcies a reunions que estan documentades, que l’any 1938 l’Estat major francès, es planteja la invasió de Catalunya per deixar-la fora d’una victòria franquista i tenir-la al costat en cas d’una guerra europea. No s’acabarà fent perquè argumenten que no tenen prou força militar per realitzar-ho, que, si ho feien, Alemanya atacaria França i corrien el perill que la societat francesa no els hi donés suport en aquella acció.

La Generalitat únicament es plantejarà la independència i s’oferirà a finals de la guerra civil. Llavors, els representants de la Generalitat a Londres i París, de manera gairebé explícita, ho plantegen en alguns documents. No parlen, però, d’independència, sinó d’una Espanya federal, on Euskadi i Catalunya tinguin un estatus gairebé de protectorat i de semiindependència. El delegat de la Generalitat a París, Rubió i Todorí arriba a escriure un document a finals de novembre del 1938 on sí que proposa al govern francès que la Generalitat provoqui un cop d’estat en contra de Negrín que ajudi al fet que la República espanyola caigui i que les tropes franceses entrin a Catalunya de manera coetània, proclamant així la independència. Aquest document el coneix el govern de la Generalitat, però mai s’arriba a presentar al govern francès.

Unes setmanes o mesos després que s’acabi la guerra, els representants del catalanisme polític, sigui d’Acció Catalana o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) lamenten no haver intentat aquest moviment. No s’arriba a fer malgrat que al món occidental tothom considera que és evident. Els italians ho escriuen molt sovint en informes diplomàtics i en la seva premsa. Ja a finals d’octubre de 1936, en una trobada dels ministres d’exteriors italià i alemany, Galeazzo Ciano i Konstantin von Neurath, expliciten en un document que s’oposaran a qualsevol intent de creació d’un estat català soviètic.

Tothom ho té molt clar, però ho estan interpretant des d’un punt de vista europeu. No estan interpretant correctament quina és la visió del catalanisme, el qual, una vegada finalitzada la guerra es plany de no haver-s’ho plantejat.

I per què des de la perspectiva catalanista no es veu clar, o, millor dit, ni es planteja, això?

Es planteja a finals del trenta-sis amb el complot contra Companys protagonitzada per sectors d’Estat Català, ERC i Joan Casanovas (el president del Parlament), que intentaran expulsar del poder la CNT, realitzar una compra d’armes a França i realitzar una mena de cop d’estat per portar, potencialment, Catalunya a la independència.

Per què, però, Lluís Companys i ERC no ho duen a la pràctica? Primerament, perquè la seva cultura política no és aquesta. No són “separatistes”, sinó “federalistes”, “iberistes” i es mostren fidels a l’Espanya republicana. Després, perquè la Catalunya dels trenta és una Catalunya monolingüe, amb una idiosincràsia radicalment diferent (des del punt de vista dels visitants) al conjunt de la República espanyola i no es té la percepció que calgui. I, per últim, perquè la Generalitat està dominada per la CNT; i els anarquistes, per molt catalans o catalanoparlants que fossin, no donaran suport a un moviment d’aquest tipus.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona
Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona

Des del meu punt de vista, havent estudiat de manera extensa aquest tema durant molts anys, una de les claus de volta és que el catalanisme no té una mirada europea. No analitza bé el context europeu.

Tothom té clar a Catalunya, al final de la guerra civil, que la victòria de Franco provocarà un intent de genocidi cultural i el món associatiu i obrer; llavors és quan començaran a plantejar-s’ho. Però no tenen una percepció real; és a dir, no miren què passa a Europa. Hi haurà molt pocs que després veuran que potser caldria haver jugat la carta geoestratègica, perquè a tothom li podia interessar.

Hi havia hagut també intents de contactes amb Itàlia, amb Josep Dencàs ja el 1934, però al final de la guerra civil ja han jugat a la carta de Franco. Hi haurà una manca d’una mirada europea/ internacional per part del catalanisme, però també una manca de suport social cap a l’independentisme. En qualsevol cas, el que causarà aquesta manca d’intent és estupefacció en les principals cancelleries europees.

Una vegada acabada la guerra civil, i amb la perspectiva de la Segona Guerra Mundial, se’n penediran les potències democràtiques de no haver ajudat la República espanyola? Roosevelt va afirmar que un dels seus majors errors va ser no haver ajudat la República. Hi ha remordiments?

Si comencem per Roosevelt, cal dir que hagués volgut intervenir a Europa, i a Àsia també, molt abans que els japonesos hagueren atacat Pearl Harbor el 1941; ara bé, la política exterior nordamericana està molt condicionada pel Congrés i pel seu aïllacionisme (que no exclou, clar l’intervencionisme en el ‘seu’ hemisferi) tan imperant en aquell moment.

En el cas de britànics i francesos, allò que no volen és una nova guerra europea. A Léon Blum i al govern francès els sabrà molt greu no poder ajudar la República, als socialistes belgues també, però no volen repetir un altre escenari com el de 1914-18. Per tant sacrificaran Espanya, però també Àustria, Txecoslovàquia… En qualsevol cas, són cessions que no servirien per res, perquè allò que volen aconseguir Hitler i Mussolini (en menor mesura) és una guerra; perquè el feixisme italià i el nazisme volien demostrar la vàlua dels seus règims i el valor dels seus homes i els seus pobles, i la guerra era una eina purificadora i adequada per demostrar-ho.

Després del 1945, algú tindrà remordiments pel que havien fet amb Espanya? No crec. A Churchill, per exemple, li feia molta més por Stalin que Franco, perquè assegurava l’ordre social i l’estabilitat geopolítica a la Península. Un cop iniciada la Guerra Freda a partir del 1947/48, ningú té cap remordiment… potser algun per la manera com s’han tractat els refugiats i exiliats espanyols, però poca cosa més.

IMG_2007

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of