La diàspora morisca (II): Una república de pirates - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

La Gran Expulsió de 1609

A l’anterior article vam veure com la conquesta del Regne de Granada (1492) va portar a un gradual intent d’assimilació de la població musulmana, coneguda com a morisca un cop fou batejada, que reaccionà amb la revolta de l’Alpujarra (1568-71). Molts moriscos, sobretot del territori granadí, marxaren a l’exili nord-africà; la majoria però, romangué a les terres que ocupaven des de feia centenars d’anys, des d’Extremadura al Regne de València.

El 1598, poc després d’accedir al tron, Felip III, informat que molts dels moriscos seguien practicant l’Islam, afavorí una sèrie de campanyes evangelitzadores entre les seves comunitats que acabaren en fracàs. Aleshores sorgí la idea d’expulsar-los de la península, una idea que tenia molts detractors entre la noblesa territorial, la qual depenia dels seus vassalls moriscos, fonamentalment agricultors i artesans. El duc de Lerma, un dels personatges més rellevants de la Cort, inicialment es posicionà a favor dels senyors feudals, però quan es parlà de compensacions econòmiques i substitució per nous treballadors cristians, canvià de parer, i amb ell la Cort i el rei. Així, el 1609 es promulgà el decret d’expulsió, que implicaria l’èxode de 300.000 moriscos al Nord d’Àfrica. 

Un dels territoris on les conseqüències van ser més negatives fou al Regne de València, on primer es va decretar l’expulsió: allà els moriscos van malvendre les seves propietats als veïns cristians i de camí als vaixells que els portarien al Nord d’Àfrica, alguns foren assaltats per milícies autònomes. El desembarcament a l’altra ribera del Mediterrani tampoc fou gaire prometedor els primers anys: alguns moriscos es resistiren a sortir d’Orà (sota control cristià), altres enfilaren de seguida cap a Alger (que des de feia dècades era una posició avançada de l’imperi otomà); en qualsevol cas, aquells refugiats que deixaren la protecció de les muralles foren maltractats, bé per soldats reials, bé per les tribus musulmanes de la zona. Aquells que arribaren a Alger i aconseguiren integrar-se, destacarien amb els anys com a capitans pirates («Mar i Cel», d’Àngel Guimerà, ho exposà amb gran habilitat).

Els corsaris d’Hornachos

Hi va haver un grup de moriscos, però, que sabé anticipar-se a l’expulsió de Felip III i deixar enrere la península Ibèrica d’una forma més còmode i segura: eren els habitants d’Hornachos, un petit poble a la província de Badajoz. Anticipant l’ordre d’expulsió vengueren les seves propietats a un bon preu i embarcaren cap a l’Àfrica (els darrers el gener de 1610) on, després d’arribar a un acord amb el governador de Rabat (actual capital del Marroc), prengueren posició de la vila de Salé, a l’altra banda del riu Bu Regreg. En nom del soldà Zeidan de Fes (fill d’Ahmad, responsable de la conquesta de Timbuctu), aportaren una milícia de 400 homes amb la qual controlarien la regió dels enemics polítics del sobirà però, a mesura que s’estenia el malestar per l’imperi i els prínceps es barallaven entre ells, els moriscos d’Hornachos anirien guanyant cada vegada més autonomia.

La població local assistí amb certa indignació a l’augment del poder dels hornachers, especialment quan començaren a construir una casba (o ciutadella) a Rabat i a acollir altres refugiats moriscos, els quals fundaren el barri de Salé la Nova, al peu de la fortalesa. Els hornachers a més, eren fàcilment identificables doncs no vestien gel·laba sinó la roba típica de la península Ibèrica, molts d’ells parlaven castellà i, tot i que la majoria seguien les tradicions islàmiques, n’hi havia que seguien bevent vi. 

Banderes navals dels corsaris de Salé. Font: Viquipèdia

Com els seus correligionaris d’Alger, els habitants de Salé veieren en el mar una bona sortida a la misèria i, atès que en poblacions properes com la Mamora (actual Mehdia) es practicava la pirateria, decidiren no ser menys. Lluny de ser una banda de sanguinaris arreplegats, els saletins es comprometeren amb les regles corsàries pròpies de les potències europees, que incloïa una certa ètica de combat, intercanvi de presoners i rescats. L’àrea d’actuació saletina fou la costa atlàntica, on els seus vaixells de baix calat tingueren un gran impacte entre les costes d’Anglaterra i d’Andalusia Occidental (l’estret Gibraltar quedà com una frontera amb els pirates algerians).

Els capitans de les naus i especialistes navals acostumaven a ser renegats europeus, mentre els remers eren esclaus cristians i la soldadesca, encarregada dels abordatges, andalusins. Una de les tàctiques d’aquests corsaris per a estalviar-se un vessament de sang era convidar les seves víctimes a una «verificació dels passaports», si aquesta resultava d’un regne enemic i no estava disposada a perdre la seva carrega, els saletins la bombardejaven amb la seva artilleria i després l’assaltaven. A l’hora de repartir el botí, un 10% del mateix anava al soldà de Fes, un 45% al propietari del vaixell i el 45% restant es dividia entre la tripulació.

La caiguda el 1614 de la Mamora en mans de les tropes de Felip III suposà una nova onada de refugiats cap a Salé, sent la majoria d’aquests pirates anglesos. Així, la ciutat de Salé seguí creixent i especialitzant-se, de manera que hi hauria 3.000 persones identificades com a hornachers i 10.000 andalusins, a més dels especialistes navals renegats d’origen anglès, francès i holandès. El renegat Amaro Díaz o el granadí Said al-Dugali foren alguns dels corsaris més populars del període, si bé fou l’holandès Murat Reis (abans Jan Janszoon) qui esdevingué una llegenda després del sonat saqueig de Reykjavík el 1627. Però, fou de terra ferma d’on vindria un dels personatges més rellevants a la història de Salé.

Sacerdots pagant un rescat per un grup d’esclaus cristians. Font: Viquipèdia

La proclamació de la República

Sidi Muhammad al-Ayyashi, morabit (estudiós de l’Alcorà) i capità d’una important host combatent implicada en la guerra civil de Fes, s’havia fet famós per reconquerir el port de Mamora als cristians i aclamat pels habitants de Salé la Vella (majoritàriament nadius), assentà el 1627 les seves tropes davant la casba, a l’altra banda del riu Bu Regreg. Aleshores, aprofitant la debilitat del soldà Zeidan, els hornachers expulsaren als representants del soldà (l’holandès Murat Reis entre aquests) i fundaren la república de Salé.

Tot i la decisiva intervenció d’Al-Ayyashi, els hornachers, el grup més ric del territori, monopolitzà el control del Divan (el govern de la república) des de la casba amb un consell d’entre 12 i 14 persones, els quals escolliren un president amb el títol de «Gran Almirall». El primer a assumir la presidència fou Ibrahim Vargas, morisc d’Hornachos, que es convertí a l’Islam en desembarcar a l’Àfrica, i a partir d’aquest moment començà a disposar del 10% dels saquejos d’alta mar que abans es tributaven al soldà. Cada maig el Divan escollia un cadi per a governar la població andalusina de Salé La Nova i un altre per als nadius de Salé La Vella, situació que no trigaria a provocar una llarga sèrie de conflictes interns.

Els moriscos andalusins de Salé La Nova, indignats per la seva irrellevància política, s’enfrontaren el 1630 a les autoritats republicanes en una sèrie de xocs violents als carrers. Alarmats per l’oposició dels andalusins i del, cada vegada més decidit suport de la comunitat de Salé La Vella a aquests, els hornachers escriviren a Felip IV, fill del monarca que els havia expulsat, perquè els hi permetés tornar a la seva vila d’Extremadura, la qual controlarien, a canvi de cessar les activitats pirates i entregar la casba als agents del rei. No pogueren arribar a una entesa amb Felip IV i es veieren obligats a fer una sèrie de concessions als altres moriscos saletins: a partir d’ara els notables de Salé La Nova escollirien el seu propi cadi, i no només això, des d’aquest moment la gestió del Divan, ara de 16 membres, quedà repartida a parts iguals entre els hornachers i la resta de moriscos, així com les taxes de la duana i dels assalts pirates.

Hornachos a l’actualitat. Font: Viquipèdia

El retorn d’Al-Ayyashi

Aquesta nova fórmula de govern però, no havia beneficiat a totes les comunitats sota l’autoritat del Divan, i és que els notables de Salé La Vella seguien infrarepresentats, de manera que cridaren el 1631 a l’Al-Ayyashi, el morabit guerrer. Quatre anys enrere havia ajudat l’emancipació de la República i ara estava decidit a prendre’n el control, així que, armat amb cinc canons de grans dimensions, posà la casba sota setge. Per a la seva desgracia, tot i que el seu exèrcit era hegemònic a terra, al mar no tenia cap opció davant els corsaris saletins, així que aquests pogueren abastir-se amb impunitat i el setge s’allargà. Finalment, l’octubre de 1632 Al-Ayyashi llançà la tovallola i es replegà a Salé La Vella.

En aquest període el territori abans controlat pel Divan començà a ser conegut com «Les tres repúbliques del Bu Regreg» doncs, un cop arribada a entesa entre Al-Ayyashi i el Gran Almirall, la política d’aquesta entitat dirigida cap a l’oceà era dominada pels dirigents de la casba i aquella que s’enfocava en l’interior, pels notables de Salé La Vella. La cobdícia no trigà a provocar un nou conflicte al Divan quan, el 1636, els andalusins prengueren el control del port i assaltaren la casba, provocant la fugida de molts hornachers a Alger, Tunis i fins i tot als territoris del rei Felip IV, on tornaren a intentar un acord amb el monarca. Senyors únics del Divan, els andalusins volgueren anar més enllà i tractaren de posar Salé La Vella sota la seva autoritat.

La posició dels magrebins i d’Al-Ayyashi, el seu campió, era precària, però l’oportuna aparició d’una poderosa esquadra naval anglesa (que buscava l’alliberament dels seus compatriotes esclavitzats a Salé) paralitzà el 1637 la flota corsària al port i, tot i que la missió anglesa no tingué èxit, permeté al morabit firmar un tractat de pau amb els andalusins. Afeblits els moriscos, acceptaren una vegada més els hornachers dins el Divan, allunyant així la possible amenaça d’un atac de Felip IV. Els que si estaven decidits a prendre el control del Bu Regreg, eren els agents del soldà de Fes (el qual era ja un ombra del que havia estat a principis de segle), que aprofitaren l’assassinat del cadi de Salé La Nova el 1638 per a donar un cop d’Estat i situar el francès Murat (no confondre amb Jan Janszoon) al capdavant de la casba. El domini del soldà no s’allargà massa doncs un contracop d’andalusins i hornachers foragità els seus agents.

Els contactes del Divan amb la monarquia hispànica no passaren desapercebuts a la regió i Al-Ayyashi volgué treure’n profit amb una fàtua (llei religiosa) per la qual considerava els moriscos uns traïdors a la causa de l’Islam i, per tant, era legítim combatre’ls i esclavitzar-los. El règim de la casba però, contrarestà les accions d’Al-Ayyashi amb l’aliança amb una altra coalició tribal encapçalada per morabits, la dels berbers Dila. La derrota d’Al-Ayyashi al camp de batalla i el seu assassinat el 30 d’abril de 1641 deixaren la regió en mans dels Dila, els quals immediatament nomenaren un cadi per a Salé La Vella.

Des de la casba, els hornachers controlaven el destí de la República. Font: Viquipèdia

Dels berbers als alauites

Els moriscos, que consideraven els Dila com «bèsties de càrrega, ignorants fins i tot de l’ús de camises i pentinats», haurien de suportar la intromissió d’aquests berbers en els seus assumptes interns. Formalment sobirà, les decisions dels cadis nomenats pel Divan quedaren supeditades al lloctinent Dila de Salé La Vella, i el 1644, amb l’assumpció d’aquest càrrec per Sidi Abdallah (més conegut com a Príncep de Salé), fill del cabdill Dila, el govern de la casba començà a pagar tribut. Tot i la pèrdua de certa autonomia, el règim de Sidi Abdallah posà fi a les lluites intestines de la República, revitalitzant les activitats pirates que donarien tan nefasta reputació als saletins entre els regnes de la Cristiandat.

 Però si una cosa caracteritzava els moriscos de Salé era la seva indisposició cap a autoritats foranies i, quan l’any 1660 sorgí Gailan, un poderós cabdill enemistat amb la confraria Dila, el convidaren a prendre la presidència del Divan; després d’un llarg setge, pogué Gailan ocupar la casba, però no fou capaç d’imposar-se a tot el territori, dividit una vegada més en faccions. Mentre un nou soldà magrebí marxava sobre els esgotats exèrcits de Gailan i els Dila, els hornachers, entre l’espasa i la paret, intentaren una vegada més arribar a un acord el 1663 amb la monarquia hispànica, també sense èxit.

La dinastia saadita, que des de la seva capital a Fes havia creat un poderós sultanat que s’estenia fins a Timbuctu i que havia sabut mantenir-se independent tot i les pressions de la monarquia hispànica i l’imperi otomà, devastada per la desunió, a la segona meitat del segle XVII cediria el seu lloc a una nova dinastia (teòricament d’origen àrab), els alauites. Tradicionalment els cadis de Tafilet (al sud-est del Marroc) ascendiren gràcies a la guerra civil saadita i amb sobirans com Mulai al-Rashid esdevingueren el poder més fort de la regió.

Les tres repúbliques de Bu Regreg. Font: Viquipèdia

Els saletins volgueren treure una vegada més profit de la divisió entre les forces continentals, però quan el soldà alauita Mulai al-Rashid derrotà els Dila i prengué la ciutat de Fes el 1666, la sort de la República estava decidida: Gailan fou derrocat i els homes del soldà prengueren el control de la casba el 1668, posant fi a 41 anys d’experiència republicana. El govern del Divan acabà per sempre, però no així les activitats corsàries que perduraren una centúria més sota la direcció de la dinastia alauita (encara avui vigent en el tron marroquí) ni els descendents d’aquells moriscos que havien estat expulsats de la península Ibèrica el 1609 i que podem rastrejar a través dels cognoms dels actuals habitants de Salé i Rabat: Bargach (Vargas), Kariun (Correón) i Carrachku (Carrasco) entre molts altres.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of