La vella i la nova Bolívia - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages


14 anys després d’assumir la presidència de Bolívia, aquest 10 de novembre Evo Morales ha renunciat obligat per mobilitzacions violentes, la rebel·lió de la policia i la total inacció (i suggeriment de renúncia) de l’exèrcit. Acaba en un cop sec el mandat d’un president històric i alhora polèmic; el primer indígena a arribar a la més alta magistratura del país andino-amazònic convertit en el seu president més longeu. Els anys d’estabilitat i creixement econòmic es veuen finalitzats abruptament per l’acció de l’oposició boliviana, que comandada des de la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, aposta per canviar radicalment de model, i torna a submergir el país en l’estat on s’ha trobat en la major part dels anys des de la seva independència: la incertesa. Però, si tots els indicadors micro i macroeconòmics són positius per a la Bolívia de Morales, com és possible una caiguda tan abrupta?

Les guerres contra la privatització i l’auge del MAS (2000 – 2006)

L’any 2000, el president Hugo Banzer, exdictador escollit el 1997 com a guanyador d’unes eleccions per un partit ultradretà, firmà amb la companyia nord-americana Bechtel la venda de les competències per l’abastiment d’aigua potable de la ciutat de Cochabamba. A Bolívia, en aquell moment un dels països més pobres de l’Amèrica Llatina, juntament amb Haití, els llindars de subsistència no podien suportar una nova càrrega, pel que aquella ciutat va explotar en protestes entre gener i abril. Quan aquestes s’estengueren i amenaçaren de fer col·lapsar el govern, després de morts i repressió, el contracte amb Bechtel va ser anul·lat.

El 2003, després de descobrir un dels jaciments de gas natural més grans del món al sud del país, el govern de l’empresari miner i polític neoliberal Gonzalo Sánchez de Lozada (i el seu vicepresident Carlos Mesa), va decidir fer una crida a les grans empreses d’hidrocarburs per a la seva explotació. British Petroleum i Repsol es van mostrar summament interessades en el que es preveia com una operació rodona, ja que el govern bolivià exigia només un 18% dels beneficis d’un gas que apareixia com a fàcil d’explotar i exportar cap als Estats Units pels ports del nord de Xile. Van esclatar les protestes a causa del baix preu al qual es pretenia exportar el gas, beneficiant enormement les empreses interessades i als Estats Units, i per impedir la venda a l’estranger d’un producte que encara no abastia de forma suficient el mercat intern.

La màxima tensió es visqué l’octubre de 2003, a La Paz i, sobretot, a El Alto, ciutat suburbial i eminentment pobra que ha acabat sent més poblada que la mateixa seu de govern a causa de la immigració del camp. L’esclat de les protestes, liderades per la Central Obrera Boliviana i el ja present partit del cocaler Evo Morales, el MAS (Movimiento al Socialismo), va dur a Sánchez de Lozada a autoritzar la intervenció militar directa sobre la població, assassinant a, com a mínim, 63 persones en la Massacre d’Octubre. Tot i que l’OEA seguí donant suport al president i després d’oferir, sense èxit, un referèndum sobre l’exportació del recurs natural, Sánchez de Lozada deixà un missatge de renúncia gravat i fugí amb l’avió presidencial cap a l’exili a Miami. Encara avui no ha estat jutjat pels crims comesos aquelles setmanes, a causa de la negativa dels Estats Units d’extradir-lo.

Carlos Mesa va assumir la presidència interina amb un discurs de pretesa unitat nacional, però el clima d’esclat polític i la necessitat de canvi li passaren pel damunt, sorgint com a líder de la classe treballadora, camperola, desafavorida i indígena Evo Morales. El juny de 2005, Mesa va presentar la seva renuncia i va convocar eleccions. Celebrades el 18 de desembre d’aquell any, Morales es proclamà guanyador amb un 53,72% dels vots, una majoria absoluta inèdita en la història boliviana.

El “Proceso de Cambio” (2006 – 2016)

Evo Morales assumí la presidència de Bolívia l’any 2006 en l’astorament de mig món. Era el primer president indígena (aimara, nascut a Orinoca, a la zona rural d’Oruro) en prendre possessió en un país, d’altra banda, eminentment indígena. Arribà amb un discurs trencador, pretenent destruir les bases de l’Estat neoliberal, la vella Bolívia, amb la nacionalització dels recursos bàsics i estratègics i una nova Constitució inclusiva, sent proper a l’ideari del Socialisme del segle XXI impulsat des de Veneçuela per Hugo Chávez i oposat a l’imperialisme dels Estats Units.

Líders de l’esquerra llatinoamericana en una trobada del Mercosur. Font: https://globalriskinsights.com/2016/06/receding-pink-tide-latin-america/

Ben aviat fou notícia arreu. El mateix any 2006 firmà un decret que nacionalitzava els hidrocarburs bolivians i instava a traspassar la producció d’aquests a l’empresa estatal YPFB, afectant en gran part a l’empresa espanyola Repsol i a la brasilera Petrobras. Morales considerava els contractes amb tals empreses com a nuls, ja que no havien estat ratificats ni pel Congrés, com manava la Constitució imperant fins aleshores, ni pel poble en referèndum, per tant, i a causa de la negació a tota negociació de les empreses, passà a actuar per la força executiva. Això suposà un fort creixement dels ingressos estatals a partir de YPFB, tenint el 2009 un benefici net de 500 milions de dòlars, el que permeté a Morales fonamentar la seva causa política amb un vigor econòmic sense igual en el passat, alhora esquivant els efectes de la crisi mundial de 2008.

Legitimat per a fer-ho, convocà una assemblea constituent per a la creació d’una Constitució el 2009 que formés una nova Bolívia. El nou text convertí al país en un Estat plurinacional, adoptant aquesta forma com a nom oficial, per al reconeixement dels pobles indígenes, ignorats, com a part del sistema polític tenint una quota pròpia de representants a les institucions, dret a l’autogovern i propietat dels recursos existents en la seva comunitat, a més de declarar 36 llengües indígenes com a oficials sumades al castellà. Es prohibí el latifundisme, incorporà drets bàsics com l’accés a l’aigua, electricitat o gas, vetà la construcció de bases militars estrangeres al país, donà pes a la planta de coca com a factor de cohesió social i patrimoni cultural del país, passà els recursos naturals a mans de l’Estat i establí un mandat presidencial de cinc anys amb possibilitat d’una reelecció. El gener de 2009 seria aprovada en un referèndum amb el 90,24% de participació i un 61,43% de vot afirmatiu.

A partir del 2009, el creixement econòmic del país fou continuat i notable, al punt d’anomenar-lo com a “miracle”. Segons dades del Banc Mundial, organisme poc procliu a ser considerat aliat de Morales, el PIB bolivià passà d’11.452 milions de dòlars el 2006, a 37.509 milions el 2017, passant els ingressos per càpita anuals de 1.120 a 3.130 dòlars. Alhora, la pobresa es reduí enormement, del 59,9% al 36,4% seguint les mateixes dates, mentre que la pobresa extrema passaria a tenir dades molt baixes, mostrant una gran capacitat de redistribució de la riquesa. En els primers anys, també, es féu un gran esforç per l’alfabetització, l’educació o l’empoderament dels pobles indígenes.

La dècada de 2010 es consideraria daurada per l’economia boliviana, creixent a un nivell mitjà del 4% anual. Els anys 2009, 2014, 2015 i 2016 seria el país llatinoamericà amb major creixement, duplicant-se l’economia en 7 anys i passant a situar-se just al darrere de l’Uruguai en termes de PIB, impulsat per la indústria dels hidrocarburs, la mineria, l’alimentació o la construcció de l’eix creat entre La Paz, Cochabamba i Santa Cruz de la Sierra. El Fons Monetari Internacional, un altre organisme poc amic de les polítiques del MAS, senyala que de 2010 a 2018, la riquesa mitjana dels bolivians augmentaria un 86,5%, al mateix temps que la desigualtat disminuiria. Alhora, en altres indicadors, cal destacar que la moneda de l’Estat, el boliviano, mantindria una estabilitat major que el dòlar fins a l’actualitat, i no es detectarien els freqüents alts i baixos econòmics lligats a la dependència de l’exportació de recursos naturals.

Evo Morales tornaria a guanyar les eleccions el 2009, amb un 64,22% dels vots, i el 2014, amb un 63,36%, sent les victòries més àmplies viscudes en democràcia a Bolívia, amb majories absolutes del MAS a la Cambra de Diputats i al Senat i amb l’oposició centrada als departaments de Santa Cruz (d’altra banda, el més ric), Beni i Chuquisaca. Cal explicar, doncs, com amb aquests indicadors econòmics i suport social s’ha pogut produir una caiguda tan brusca.

De la continuació a la caiguda (2016 – 2019)

El 21 de febrer de 2016, Evo Morales convocà la població a referèndum per tal de poder reformar l’article constitucional que l’impedia tornar-se a presentar a les següents eleccions, per haver complert dos mandats. El MAS, pecant de personalisme, havia centrat el focus en Morales oblidant la construcció de nous lideratges que poguessin prendre el relleu constitucional d’aquest, pel que no es considerava que hi hagués un successor clar i, per tant, era necessari per a l’anomenat “Proceso de Cambio” la continuïtat de la figura del president. En la campanya d’aquest referèndum es començà a demostrar una forta polarització al país entre govern i oposició, amb personatges com Carlos Mesa, i s’enrarí quan, pocs dies abans de la votació, es descobrí l’existència d’un fill no reconegut del president. La maquinària comunicativa arrencà i dugué a l’ajustada victòria del No, i per tant de l’oposició, amb un 51,3% dels vots.

Entenent que no era un resultat representatiu, Morales envià l’article de la Constitució als tribunals, que en decretaren la seva invalidesa en el fet de ser un dret humà fonamental la llibertat per exercir càrrecs electes sempre que sorgeixin d’un sistema democràtic. Això crispà enormement l’oposició i part de la població que ho veié com un intent de perpetuació del mandatari en el poder a través de mecanismes poc clars. Començà el moviment anomenat “Bolivia dijo No” al voltant del referèndum del 21F, fent calar un discurs que assenyalava Morales i el seu govern com a corrupte, dedicat al tràfic de cocaïna, opressor, dictatorial i un llarg etcètera.

Protesta opositora amb els lemes “Bolivia dijo No” i “No más Evo”. Font: https://www.hoybolivia.com/movil/noticia.php?IdNoticia=270629

El discurs anà pujant de to amb els mesos, més encara en saber-se que tant Evo Morales com el seu vicepresident, Álvaro García Linera, antic líder de l’Ejército Guerrillero Túpac Katari, moviment indianista-socialista, tornarien a optar a la reelecció. Així, arribaren les eleccions del 20 d’octubre de 2019, amb Morales a una banda i, a l’altra, liderant la fragmentada oposició, tornava a aparèixer el nom de l’expresident i historiador Carlos Mesa. L’endemà de les votacions, les crítiques al comptatge de vots es van succeir a causa de la paralització de l’escrutini sobre el 80%, que el govern justificà com a sufragis provinents de zones rurals i remotes. En aquell moment els resultats donaven la victòria a Morales però implicaven anar a una segona volta contra Mesa, candidat que, aleshores, sortí als mitjans de comunicació declarant que la segona volta estava confirmada i era inevitable. La sorpresa fou quan, en reprendre’s el recompte, Morales superà el llindar del 10% de vots de diferència en Mesa, i acabant amb un 47,08% contra un 36,51%, es declarava guanyador en primera volta.

La tensió viscuda fins aleshores esclatà sota l’acusació de frau electoral, i Mesa instà a l’oposició a prendre els carrers que quedaren bloquejats a les principals ciutats, sense actuació de les forces de l’ordre. Es cridà al tancament de totes les institucions i es cremaren alguns tribunals electorals, mentre Morales proposava una auditoria externa dels vots duta a terme per l’OEA, organisme, cal destacar, històricament lligat al poder nord-americà.

En aquell mateix moment, sorgí sota la protecció dels poders econòmics de Santa Cruz de la Sierra el líder cívic de tendència nazi-feixista (quelcom àmpliament provat a partir de la seva afiliació a l’organització Unión Juvenil Cruceñista i lideratge del Comité Pro Santa Cruz) Luis Fernando Camacho, qui es desmarcà de la petició de segona volta de Mesa exigint la renúncia de Morales i la convocatòria de noves eleccions, instant a la policia i l’exèrcit a secundar la decisió i a la població opositora a radicalitzar-se. El 4 de novembre, l’helicòpter que duia el president gairebé s’estavella en un estrany error tècnic; Evo assenyalà l’oposició. El dia 6, els opositors presentarien un informe que pretenia demostrar el frau electoral, desmentit punt per punt poc després pel tribunal electoral. Tot i la seva validesa qüestionada, feu el fet i s’iniciaren les amenaces i accions contra càrrecs electes per a forçar-ne la dimissió. Cremant cases amb famílies dins, linxant o perseguint a certs polítics, aconseguiren la renúncia de governadors i alcaldes del MAS i, finalment, la policia es declarà en rebel·lió.

Membres de la Unión Juvenil Cruceñista de Camacho sortint de caça durant aquests dies per Santa Cruz de la Sierra. Font: https://3pbolivia.wordpress.com/2018/11/02/union-juvenil-crucenista/

El dia 10 de novembre, l’OEA remarcà el que, si es llegeix amb deteniment, és la presència d’irregularitats en el 0,22% de les actes totals de les eleccions, el que es considerà suficient per demanar la repetició dels comicis. Poc després, Camacho es dirigí a La Paz per a entregar-li una carta de renúncia i una Bíblia (acte carregat de simbologia d’altres temps) a Morales en persona, i el cap de l’exèrcit Williams Kaliman suggerí a Morales que l’acceptés. Així, l’exèrcit, la policia, els poders econòmics (bàsicament els centrats en Santa Cruz de la Sierra i la figura de Camacho, molt perjudicats per les nacionalitzacions que havia dut a terme el govern del MAS), l’OEA, amb un discurs que assenyala un frau però un informe que en cap sentit el prova, i part de la població obligaren a Morales a marxar a Chimoré, a la Cochabamba cocalera, des d’on anuncià la seva renúncia per acabar amb l’atac físic contra els seus familiars, companys i seguidors. Poc després, casa seva seria saquejada i se l’intentaria detenir sense ordre judicial, sense èxit, així com iniciaria una caça contra afins al MAS, ara sí, amb la policia actuant a peu de carrer i amb munició real.

I aleshores, la incertesa. L’oposició es troba amb el dilema de com legalitzar un cop d’Estat segons la Constitució vigent, tractant també d’estendre el relat que es tracta d’una successió presidencial neta i que el president ha renunciat pel seu propi frau. Encara no se sap com impediran una re-postulació de Morales, una candidatura oficialista que retorni el MAS al poder, en la pugna entre la vella i la nova Bolívia. El que ha deixat clar aquesta situació, però, i amb relació a Veneçuela -on es va afegir l’exèrcit al procés socialista-, és que el poder encara no neix d’una bona administració econòmica ni d’un ordenament jurídic innovador, sinó, com passa a Bolívia i a l’Amèrica Llatina sencera des de les independències, del fusell.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of