L’educació espartana com a element distintiu: l’Agogé - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Introducció

És un mèrit (i forma part del genoma hel·lè) el fet de distingir-se en la concepció de la política i de la societat, i, com a conseqüència, en l’educació: envoltat d’estructures polítiques autoritàries i teocèntriques,  dedicar part dels recursos a educar l’habitant (súbdit, en aquest cas), mitjançant unes directrius establertes, constata l’impacte, no en contingut però si en forma, de la concepció de la pedagogia i de l’educació.

Ben sabuda és la innegable particularitat dels pobles hel·lens en la forma d’administrar-se en ciutats-estat, conegudes com a polis. Aquest, però, no és un terme atribuïble a cap cultura grega en concret, sinó que forma part del conjunt social, econòmic i polític de l’Antiga Grècia: és una organització estatal genuïna. Més enllà d’aquest nexe en comú, cada polis té atribucions pròpies, diferenciant-se, en principi, per delimitacions territorials, acompanyades d’un substrat cultural que les farà ser diferents entre elles. El més significatiu, malgrat haver-hi diversos punts de vista, és que diverses polis van desenvolupar un sistema educatiu propi.  En el cas d’Esparta i Atenes, existeixen també factors geogràfics que afecten el seu desenvolupament, amb repercussió en pràctiques compartides que no busquen obtenir el mateix fi.

Per exemple, Esparta, situada a la vora del riu Eurotas, a la Península del Peloponès i entre les muntanyes Parnon i Taíget, era una de les regions més fèrtils de la zona, per la qual cosa la seva autosuficiència com a societat li faria ser una polis més tancada en si mateixa. Així, no explotarà tant les relacions comercials com sí que ho farà la seva competidora, Atenes, la qual, a causa de les condicions geogràfiques en què predominava el terreny rocós i la terra poc fèrtil, utilitzarà el comerç per abastir-se dels productes que no té. Això, de manera indirecta, es traduirà en relacions més enllà de les comercials, fent-la una polis moltíssim més oberta que la seva competidora, aspecte que acabarà influint en l’educació reduccionista que Esparta implantarà.

L’Agogé

La Segona Guerra Messènia (670 – 657 aC) enfrontava espartans contra el poble meseni,  que buscava revenja després de la Primera Guerra Messènia (735 – 715 aC). L’Oracle de Delfos va tenir una premonició: perquè Esparta guanyés la segona guerra contra els messènis, aquesta havia de demanar a Atenes un general per dur a terme la gesta. Els atenesos, en forma de burla, van enviar per comandar els espartans a un ancià mestre d’escola anomenat Tirteu, que a malgrat tindre una entrada poc triomfal, es va anar guanyant el favor de la societat espartana.

Les elegies de Tirteu, es van acabar transformant en càntics de guerra sobre el patriotisme en la batalla i el sacrifici per la pàtria. Això va engendrar un sentiment de virtut que quedarà reflectit en la defensa dels valors col·lectius i marcarà un punt d’inflexió en el model d’estat espartà o sobre la concepció dels espartans sobre el seu propi estat, fent-ho únic. Podem considerar que aquest és el relat romàntic sobre el qual gira l’eix de la societat espartana.

És la manera de legitimar les estructures d’estat que van venir a posteriori, tot estava orientat al bé de la pàtria. Aquest primitiu sentiment d’identitat nacional implicava protegir la integritat territorial, que depenia d’un bon aparell bèl·lic que li permetés mantenir les fronteres. Partint de la base que per un espartà perdre la seva pàtria era el pitjor mal que podria patir, tenir una estructura militar era la prioritat de la societat i de l’estat, que basava el seu esquelet i el funcionament administratiu en la Constitució de Licurg. Dins d’aquesta hi ha novetats importants, com el sistema educatiu conegut com l’agogé, que va tindre conseqüències directes en l’organització i estratificació social. Entre altres aspectes, aquestes lleis regularien el paper dels ilotes  i els messènis en la societat, convertits en esclaus, i revisaria i augmentaria el caràcter militar de l’estat.

L’educació estava sota la supervisió de l’estat, organitzada per grups d’edat i basada en l’augment de la destresa en el camp militar. Desenvolupava sobre els espartans actituds de conformitat, obediència i solidaritat cap a un col·lectiu, cap a un grup. A més, se substitueix el valor de conjura familiar, vincle trencat als 7 anys d’edat amb l’inici del sistema educatiu impartit, per un de plenament cívic, on el més proper a un vincle familiar són els altres espartans. Es canvia la perspectiva, i, per tant, l’arrelament a la pàtria, perquè un espartà, potser no sabia res, tret que era espartà.

Aquest valor supraterrenal dedicat a un col·lectiu que deriva dels poemes de Tirteu i de la Constitució de Licurg és paral·lel a l’aparició de les falanges hoplítiques en els camps de batalla. Els hoplites formaven part de la infanteria pesada i aquest valor es va convertir en la tàctica espartana des de finals de segle VII.

L’ús progressiu de la nova formació de combat va situar a la cavalleria en un segon pla, i la infanteria lleugera va passar a ser unes tropes auxiliars dedicades a cobrir els flancs que descobrien les falanges hoplites. Aquesta tàctica basada en la disciplina casava de meravella amb la idiosincràsia espartana, que, basada en un estat de cort militarista, faria anar de la mà l’organització social i la rígida disciplina militar.

Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com
Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com

Amb una estructura militar com aquesta, els rangs deixen de ser quelcom distintiu, perquè la majoria de la societat lluitaria de manera igualitària creant un estat d’equitat social que aportaria una fraternitat idònia per defensar la pàtria. S’entén l’exèrcit espartà com una milícia de professionals amb absoluta subordinació i unes grans habilitats militars, acompanyades per un poder físic sorgit de les rudes condicions a les quals estaven sotmesos des de l’inici de la seva formació.

Agogé y paideia

Una de les majors diferències amb Atenes és l’edifici on s’imparteix aquesta educació, ja que a Esparta els centres educatius, més enllà dels terrenys a l’aire lliure (on fan la majoria d’activitats) són casernes públiques de l’estat. A l’agogé es desplega més la gimnàstica amb el principal objectiu de treure el màxim rendiment al cos, ja que a Esparta es va imposar una eugenèsia.

Representació de l'entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com
Representació de l’entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com

A Atenes existia el concepte d’escola tal com ara el podríem definir avui. Les matèries que s’impartien eren diferents en contingut. L’educació es fonamenta en tres disciplines: grammatistes per l’aritmètica, kitharistes per la música, i paedotribae per l’esport. El desenvolupament intel·lectual del ciutadà era la prioritat del model educatiu atenès, conegut com a paideia, sense oblidar-se de l’aspecte militar, ja que la gimnàstica ocupava un lloc bàsic en la formació de l’estudiant. El progrés militar de la polis no estava ni molt menys en segon pla, però no era el propòsit principal, com sí que passa en el sistema espartà.

És una evidència que a Atenes, igual que en la majoria de societats amb sistemes organitzatius similars, el model educatiu o la pedagogia influeix de manera directa en la composició i l’acció dels agents socials dins de la polis. Primer per l’exclusivitat de l’educació per als autòctons, seguida d’una segregació per sexes, que es traduïa en el fet que les dones, condicionades pel seu origen genètic, serien mera comparsa, sense cap paper actiu més enllà dels seus rols de gènere establerts.

Però sobretot és distintiu perquè la petjada identitària d’Atenes és la sobirania popular basada en l’exercici democràtic dels seus ciutadans, la democràcia: només es podia sostenir si els habitants de la polis, i els que d’aquesta podien accedir al poder, eren educats mitjançant uns paràmetres  enfocats a la continuïtat del sistema.

Esparta tenia un sistema polític únic que barrejava elements de totes les formes de govern del món hel·lè: democràtics, monàrquics i oligàrquics. Existien dos reis de les dues famílies més importants de la polis, els Euripòntides i els Agíades. Aquests eren els líders militars, però no exercien un poder tirànic, estaven controlats per la gerúsia o consell de savis, òrgan que tenia el poder legislatiu. Els èfors eren els magistrats i els responsables encarregats de presidir l’assemblea on es reunien, i de vetllar per respectar les decisions d’aquesta. L’elecció d’aquest càrrec era anual. També tenia la competència d’educar les noves generacions d’espartans.

Les úniques lleis escrites a Esparta són les de la Constitució de Licurg. Des d’aquest text s’instaura la igualtat social davant la llei per eliminar privilegis. Era una societat segregada per grups d’edat, on el respecte rígid i vertical per la gent de més edat era un reflex de la l’educació i de la disciplina fomentades pel sistema educatiu espartà.

És comú creure que la majoria d’espartans eren analfabets, sent aquests només homes d’armes mancats de qualsevol bagatge cultural més enllà de l’art de la guerra. Però potser de manera inconscient, eren coneixedors de la importància de compartir agents i atributs no pròpiament vinculats a l’exèrcit i a les distincions socials, com podem veure evidenciat en els registres epigràfics i les obres literàries i poètiques com les de Tirteu. La societat no era tan inculta com a simple vista podria semblar: els poemes de Tirteu, que eren recitats pels nens en les seves diferents fases educatives i que, entre altres coses enaltien la Constitució de Licurg, s’acabarien per convertir en càntics de guerra que reafirmarien el sentiment d’unió col·lectiva sota les lleis immutables de l’estat. Quan acaba l’auge militar finalitza també ho fa el de la polis.

L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com
L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com

Conclusió

El recorregut de l’agogé com a mètode d’ensenyament acaba on acaba Esparta. Malgrat això, hi ha diferents punts de vista sobre el perquè de la singularitat espartana. El topònim d’agogé (que significa conducció) és atribuït a les reformes dels reis Agis IV  (265 – 242 aC) i Cleómenes II (369 – 309 aC), i és posterior a la reforma constitucional de Licurg. Malgrat ser un sistema establert per Licurg, el terme historiogràfic és posterior. Per tant, el nom és inherent al seu veritable origen. Es pot entendre com una construcció hel·lenística i romana per definir la individualitat d’Esparta com a potència militar davant de les altres polis amb les quals compartia estructures d’estat. O que simplement aquesta atribució historiogràfica d’un model que va veure el seu inici i el seu final en la societat espartana, estava subordinada a una mutació permanent, adaptant-se a les circumstàncies històriques corresponents. Aquesta última percepció no es desvia de la que tenia Xenofont (430 – 354 aC) sobre Licurg i la implantació del seu model, ja que creu que la clau del funcionament de l’agogé resideix en què no es van copiar models d’altres polis, sinó que va idear-ne una de pròpia i que per això Esparta ha de sentir-se afortunada.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of