Les identitats a Síria sota l'Imperi romà - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

«”Que no hi ha res més dolç que la pàtria d’un mateix és frase repetida fins a la sacietat. És que no hi ha res més plaent, però sí més venerable i diví? De tot allò que els homes tenen per venerable i diví la pàtria n’és la causa i la mestra, per ser ella la seva engendradora, la seva nutrícia i la seva educadora. Certament, d’una ciutat molts n’admiren la mida, l’esplendor i la grandesa dels seus equipaments, però tots estimen la seva pàtria».

Llucià de Samòsata (125-181), Encomi a la pàtria, 1.

Llucià fou un important orador i escriptor del segle II en llengua grega, ciutadà romà de Síria, de la ciutat siríaca de Samòsata, la seva pàtria.

Aquest text, així com la mateixa natura de la identitat de Llucià, un escriptor brillant i profundament irònic en cada paraula, ens dóna notícia de la complexitat de l’adscripció identitària sota l’Imperi romà. La noció de pàtria es manifestaria com quelcom íntim i propi, però alternativament universal. Per Llucià, la pàtria seria quelcom local, d’uns pocs, però alhora tothom en tindria la seva pròpia, i la sentiria i consideraria de la mateixa manera que la resta, identificant-la amb les mateixes idees. Aquest és el concepte de glocalització, el fet de pensar en global però actuar en local, la combinació complexa entre la cosa segregadora per la seva qualitat de local i el fet universalment integrador pel seu valor global.

Com digué el filòsof canadenc Marshall McLuhan (1911-1980), la globalització actual faria del món un veïnatge universal –a global village-. Tanmateix, sota l’Imperi romà es produí una de les primeres grans experiències de globalització, i hom se sentia part d’un món grecoromà global, sense deixar de ser natiu de la seva petita pàtria, el país dels seus pares, la ciutat sota domini imperial a la qual havia nascut i crescut, amb les seves peculiaritats locals.

Relleu funerari en pedra calcària datat entre l’any 200 i el 273 que representa el banquet funerari d’un matrimoni enriquit. Aquesta peça, de la ciutat siríaca de Palmira, mostra un home amb barba reclinat amb la seva muller asseguda al costat. Tot i el caràcter hel·lenístic de la talla, observem que la inscripció central resta escrita en arameu amb els noms dels dos protagonistes (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Vegem les paraules del filòsof i retòric Eli Arístides (117-189), dient que l’Imperi romà esdevingué «un únic territori ininterromput i un únic poble, tothom obeeix en silenci. […] Això representa aquesta ciutat [=Roma] per tota l’ecumene [=el món habitat], com designada ciutat comú per tot el territori […], heu convertit el fet de ser romà en el nom, no d’una ciutat, sinó d’un llinatge comú. […] Recorreu tot el territori que teniu sota domini i cerqueu homes disposats a prestar el servei; una vegada els heu trobat, els separeu de la seva pàtria i, simultàniament, els oferiu la vostra pròpia ciutat [=Roma]; d’aquesta manera, en endavant, fins i tot s’avergonyeixen de dir d’on provenen per origen. En fer-los els vostres propis ciutadans també els feu soldats, així, no combaten els originaris de la ciutat sinó els que, pel mateix fet de combatre, han esdevingut en ciutadans: juntament amb la participació a l’exèrcit, deixen de tenir la seva pàtria anterior i passen a ser, el mateix dia, en ciutadans i defensors de la vostra» (Or., 206-218).

Aquestes paraules ens indiquen, en primer lloc, la contradicció dels ciutadans romans quan provaven d’entendre i de manifestar qui eren i a on pertanyien. Un ciutadà romà se sentia romà o se sentia de la seva pàtria natal? En segon lloc, observem que Eli, que era ciutadà romà, parlava dels romans en segona persona, com si ell no en fos pas de romà. I és que de ciutadans romans que realment fossin originaris de Roma n’hi havia molt pocs, i de fet, probablement ja no en quedava cap que fos estrictament i únicament romà al segle II. Se’ns fa més evident la ironia de Llucià gràcies a les paraules d’Eli, perquè satíricament quan Llucià deia que els homes i dones estimaven la seva pàtria, els estaria criticant, per haver canviat la seva pròpia de naixement i dels seus pares per la romana per tal de progressar socialment. Per últim, podem observar que aquesta opinió, presentada a través de sarcasmes, no seria pas ni estranya -doncs Eli i Llucià foren molt populars i per tant el públic s’identificava amb el que expressaven aquests autors-, ni tampoc prohibida, ja que Eli pronuncià aquests discursos davant l’emperador. Tot i amb ironia, les crítiques semblen clares i punyents, com per exemple quan Eli digué que tothom obeeix en silenci, però això no obstant, no fou castigat ni censurat per insinuar el caràcter tirànic del règim. Tot plegat ens indica que aquest conflicte identitari era present en la mentalitat de la població sota l’Imperi, i a més es tractava d’un debat tolerat per les institucions i la corona. De fet, aquesta contradicció identitària també la patien els mateixos emperadors.

Què significava ser romà? Què significava ser grec? Què significava ser siríac? I sobretot, què significava ser romà, grec i siríac alhora?

Les identitats siríaques sota el domini romà

L’antiga Síria es trobava geogràficament en un espai decisiu, entre el corredor del Llevant mediterrani i l’estepa cap a Mesopotàmia, comunicant Àfrica, Aràbia, Anatòlia i l’altiplà iranià, entre els àmbits part, persa i grecoromà. Aquesta situació generaria la constitució de regnes-tap fent de frontera entre els imperis, i alhora propiciava els intents violents per part d’aquests imperis per controlar les ciutats que en regien el territori. La situació afavoria que, atesa la seva localització perifèrica, aquestes ciutats-regne siríaques gaudissin de períodes d’independència i semidependència, sent molt susceptibles a les transformacions culturals.

L’obra del pintor Herbert Gustave Schmalz titulada «Queen Zenobia’s Last Look Upon Palmyra» de 1888. La matrona sírio-romana Zenòbia destacà entre els múltiples governants de l’Imperi durant la crisi del segle III, amb el centre del seu domini a Palmira, gaudint de gran popularitat entre la soldadesca i la població. Després de ser derrotada per Aurelià, aquest la passejaria encadenada al seu carro per Roma. La gran reputació de Zenòbia faria que Aurelià es veiés obligat a indultar-la en lloc d’executar-la (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Les principals ciutats rectores del territori siríac durant l’època hel·lenística i imperial foren Edessa i Palmira, amb nombroses ciutats també de rellevància, com Èmesa, i també la ciutat d’Hatra -capital del regne àrab d’Àraba- on s’emprava la llengua siríaca però s’ubicava a Mesopotàmia. Seleuc I, un dels successors del conquistador Alexandre el Gran, fundà Edessa el 304 aC, atorgant-li el nom de la seva ciutat natal a Macedònia. Tot i això, els natius anomenaven a la ciutat Ûr-hay, en arameu. Després de la caiguda dels selèucides, Edessa passaria a ser un regne independent sobre l’any 132 aC, sent motiu de disputa entre parts, armenis i romans. El general romà Gneu Pompeu Magne (106 aC-48 aC) sotmeté l’any 66 aC al rei armeni Tigranes II, i quan el monarca morí sobre l’any 54 aC el seu regne s’integrà al poder constituït romà, esdevenint Síria una de les províncies més riques i de major valor estratègic per la República romana. El 214 dC Edessa passà a ser oficialment una colònia imperial i més tard la ciutat de Palmira heretaria l’hegemonia del món siríac sota dominació romana. Igual que Petra, Palmira fou un important centre caravaner, no per un atractiu fiscal, doncs no es tractava d’una colònia privilegiada amb excepció d’impostos, sinó per la seva situació geogràfica i per la capacitat resolutiva dels seus habitants. Durant la crisi del segle III, en què l’Imperi es dividí en tres, l’emperadriu Zenòbia, una dels tres governants que es disputaven la corona imperial, establí Palmira com la capital del seu Imperi romà, fins a ser derrotada pel seu rival Aurelià l’any 272.

Les ruïnes de la ciutat de Palmira, a l’actual província siriana d’Homs. Durant l’Antiguitat fou una important urbs, una estació comercial molt rellevant de la Ruta de la seda i un punt de cristianització considerable. Tot i que entraria en decadència després de la caiguda de Zenòbia l’any 272, encara seria un enclavament important sota domini bizantí i després sota domini musulmà (Foto: José Javier Martín Espartosa, 2011).

Així doncs, observem la interacció entre cultures diverses i un desenvolupament econòmic molt considerable, propiciant i afavorint el floriment d’una cultura pròpia que es deixava influir, però sempre entenent el món des del prisma siríac. Aquestes ciutats de caràcter hel·lenístic, amb arquitectura, art i religió en el marc de la cultura grega, van continuar mantenint un entramat institucional hel·lenístic encara sota dominació romana, com era habitual a la Pars Orientalis -la meitat grega de l’Imperi-, amb les instal·lacions pròpies de tota ciutat hel·lenística que es dignés, com el γυμνάσιον -el gimnàs. Els càrrecs institucionals de les polis siríaques com Edessa, Palmira o Hatra eren ostentats per ciutadans romans, que sovint tenien un origen ètnic tribal, que podien ser jueus i cristians –a vegades alhora-, a vegades d’origen mesopotàmic, en molts casos també d’origen àrab, educats com grecs però sense deixar d’emprar l’arameu siríac, i participant del poder constituït romà, sense que res d’això suposés una incompatibilitat.

La cultura siríaca, doncs, es tractava d’un gresol ètnic i cultural, que sintetitzava i donava coherència a la combinació de tradicions diverses. A Síria, cristians, jueus i pagans participaven junts de les cerimònies religioses -per gran desgràcia d’alguns bisbes-, i els seus santuaris invocaven a déus àrabs, fenicis i grecs. L’emperador romà Alexandre Sever (208-235) i la seva mare, l’emperadriu Júlia Mamea (183-235), amb la que regnà, originaris de la ciutat siríaca d’Èmesa, adoraven simultàniament a Crist, Abraham i Orfeu, entre altres divinitats i profetes. La dinastia dels Severs i les Júlies demostra que els siríacs foren prou romans per assolir l’orgull de veure una nissaga siríaca asseguda al tron imperial, però alhora aquesta dinastia introduí divinitats i trets culturals siríacs a la cort romana, com informa el cas de l’emperadriu Júlia Soèmies (180-222) i el seu fill Elagàbal (203-222), també conegut com a Heliogàbal. Elagàbal, a més d’emperador fou gran sacerdot del déu ‘l’gbl, la divinitat solar d’Èmesa, de la qual n’havia pres el nom, i un cop ja era emperador va continuar practicant les cerimònies i rituals propis de la dignitat sacerdotal siríaca, amb les vestimentes i comportaments siríacs -escandalitzant la conservadora noblesa senatorial romana. Així mateix, les Júlies, tot i les seves devocions personals pels déus orientals, es posaren aviat sota el patronatge de la deessa Juno, la reina dels déus romans -amb la que com a regents dels seus fills s’identificaven. Orfeu, Abraham, Crist, Juno, Elagàbal: cultura grega, hebrea, cristiana, romana i siríaca.

Denari emès per Júlia Mamea, emperadriu entre el 222 i el 235. A l’anvers de la moneda de plata s’hi mostra el bust de Júlia amb el text «Iulia Mamaea Aug(usta)», i al revers la deessa Juno, on hi resa «Iuno Conseruatrix», és a dir, Juno la Conservadora -de l’Imperi-, en la seva faceta com a protectora del règim romà. La deessa porta un ceptre i una pàtera ritual, acompanyada d’un paó. Mamea, exercint la regència, se significaria com a governant identificant-se amb Juno (Referència: RIC IV 343).

En aquest sentit, se’ns fa difícil diferenciar l’origen dels individus o la seva adscripció religiosa i ètnica a les ciutats siríaques, i de fet, probablement aquestes classificacions tenen més a veure amb la nostra mentalitat actual que amb la realitat de la Síria antiga. Com digué Maurice Sartre sobre l’anàlisi de la religió siríaca sota l’Imperi romà, «La classification des dieux en fonction de leur origine ethnique ou géographique, légitime du point de vue de l’historien soucieux de répéter l’origine de chacun, n’était sans doute pas ressentie comme nécessaire par les fidèles». És a dir, l’adjudicació sistemàtica de cada divinitat a un àmbit ètnic i cultural s’hauria de relacionar amb les necessitats de l’historiador per entendre el passat i no tant amb una percepció real per part dels devots sírio-romans. Vegem com, per exemple, divinitats femenines de tradicions diverses, com Isis, Nèmesi, Àrtemis, Astarte, Afrodita, Demèter, Cíbele i al-Uzza, s’identificarien en el que s’anomenà com Dea Syria, la deessa Síria, que seria la Baalit -és a dir, la mestressa i patrona de les ciutats siríaques. Així mateix, un procés semblant es produïa amb les divinitats masculines, identificant-se Hadad, Bel, Elagàbal i Iarhibol, entre d’altres, en un Júpiter que, alternativament, es comportaria com a Baal -és a dir, senyor i patró local. En aquest sentit, tornant a la noció de glocalització, aquestes advocacions serien reconegudes pels fidels autòctons i migrats com universals, amb símbols que carregarien amb significacions globals, però sense abandonar el seu rol localista, on qualsevol devot reconeixia també els déus dels seus pares. Aquestes divinitats eren sentides com pròpies i íntimes, proporcionant una relació exclusiva que segregava la comunitat del món, diferenciant el fet cultural siríac, però sense deixar d’inserir aquesta comunitat en la resta de la grecoromanitat.

Els gentils grecoromans entenien l’Imperi com un mosaic de ciutats, i es movien de l’una a l’altra com si es tractessin d’illes, amb les seves peculiaritats distintives però sense deixar de ser homogènies, totes grecoromanes, on un visitant s’hi reconeixia, atès que totes les ciutats compartien els ideals, mentalitats, comportaments i institucions hel·lenístics -a més de trobar-se sota el poder constituït romà. Això no obstant, més enllà de les muralles d’aquestes ciutats, al rerepaís, la vida era molt diferent del món urbà, i com explica Peter Brown, els vilatans eren tan estranys pels ciutadans educats com ho serien els perses, doncs la cultura grecollatina era molt feble al camp. Els camperols gals parlaven celta, els africans púnic, libi i berber, els anatòlics frigi i capadoci, i els siríacs parlaven siríac, el dialecte estàndard de l’arameu.

Hem de valorar una diferència important, i és que mentre a l’Occident llatí -Àfrica, Hispània, Gàl·lia, Britànnia…- existia una tensió permanent entre el camp i la ciutat provocada per la pressió fiscal, produint-se rebel·lions i violències a causa dels abusos de les urbs sobre els camperols, en canvi a Síria, i en general a la Mediterrània oriental, els camperols es veien menys ofegats gràcies al rendiment de les seves terres. A zones de la Síria actual que avui dia, i des de l’Edat mitjana, són indrets marginals, hi trobem les restes d’edificacions de la pagesia siríaca que vivia sota l’Imperi romà que foren finques acabalades, amb parets de pedra i no pas de tàpia i fang. Els camperols siríacs, doncs, pagaven els impostos a les ciutats, i encara els restava cereal per vendre i generar rendes. Així doncs, a Síria la prosperitat comercial anava acompanyada pel desenvolupament econòmic de l’agricultura i els camperols, fent de les ciutats quelcom menys hermètic que a l’Occident, permetent una relació fluida i permeable entre el camp i la ciutat.

Bust funerari en roca calcària d’una matrona siríaca amb un tocat, una capa i coberta de joies, acompanyada d’una inscripció en arameu, que resa «Herta, filla d’Ogliu, fill de Salmôi, muller de Rabel, fill de Yarhai Yat». El relleu estava cobert amb pigment d’or. Porta dos medallons amb dues efígies que semblen coronades, que probablement representarien dos personatges il·lustres dels quals la senyora se’n deia descendent. S’ha datat entre el 200 i el 273 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

La interacció entre la cosa civil i la cosa tribal

Per tal d’entendre com en la cultura siríaca interactuaven el camp i la ciutat, convé atendre a les nocions de ciutadania i tribu. A causa dels canvis succeïts arran de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, en què es generà el règim sota el qual vivim -la democràcia liberal burgesa-, identifiquem la ciutadania com quelcom contrari i contraposat als sistemes propis de l’Antic règim. L’Antic règim es basava en l’existència d’estaments, comunitats i tribus, on els individus restaven adscrits a una comunitat i gaudien dels privilegis que aquesta comunitat havia adquirit. La ciutadania, al contrari, igualaria a tots els individus i, almenys idealment, els faria iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures, adscrits únicament a l’Estat, i no a cap comunitat. Així, aquesta conceptualització del fet ciutadà i del fet tribal provocaria que, d’alguna manera, quan provem d’aproximar-nos a la Història traslladem les nostres idees presents sobre el passat. Tanmateix, les inscripcions sembla que no fan contradictòria la noció de ciutadania grecoromana amb la noció de comunitat tribal a l’antiga Síria. Vegem-ne alguns exemples del temple del déu Bel de la ciutat de Palmira:

«Els comerciants palmiresos i [els comerciants] grecs de Selèucia elevaren aquesta estàtua a Yedi’bel, fill d’Azizos, palmirès, de la tribu dels manthabolians, perquè tingué molta cura per la construcció del temple de Bel».
«El mes d’Ab de l’any 330 [del calendari hebreu de Palmira]; aquesta estàtua és de Yedi’bel, fill d’Azizo, fill de Yedi’bel, dels Bene Matthabol, que els palmiresos i els grecs de Selèucia li erigiren perquè era el seu cap i va ajudar amb un gran donatiu a la construcció del temple de Bel».

(J. Cantineau, inv. IX 6a).

Aquestes dues inscripcions són en realitat una única inscripció bilingüe: la primera part es troba escrita en grec i la segona fou escrita en arameu siríac, en el dialecte de Palmira. En primer lloc, observem el fenomen de l’evergetisme. L’evergetisme fou un importantíssim sistema de redistribució de la riquesa dins l’Imperi romà, en el qual un candidat a ocupar un càrrec institucional, o quan ja l’estava ocupant, feia grans donatius per construir infraestructures, celebrar competicions esportives o repartir queviures entre la població, entre altres possibilitats. L’evergetisme, doncs, projectava a la societat el poder del magistrat i la seva família, i fixava en la memòria de la població el seu nom, fent més probable que se’l votés en els pròxims comicis, alhora que, d’alguna manera, retornava part dels ingressos públics que s’entenia que un càrrec podia malversar. Així doncs, Yedi’bel fou un evergeta, i tal com explicita el text grec, fou palmirès, és a dir, fou un ciutadà romà de la ciutat de Palmira. Així doncs, Yedi’bel fou un prohom, implicat en l’entramat institucional del règim imperial romà, que actuaria com a representant dels comerciants palmiresos i dels comerciants grecs originaris de la ciutat de Selèucia, però establerts a Palmira, per defensar els seus interessos davant del govern municipal, i probablement també del provincial. Formaria, per tant, part de la classe decurional, com un cavaller gentil, però alhora, tal com indica la inscripció, pertanyia a la tribu –Bene– dels manthabolians, i seria especialment considerat entre ells. D’aquesta manera, el fet tribal extramurs no es feia incompatible amb el fet civil grecoromà del nucli urbà, ans al contrari, sembla que el prestigi tribal es reforçaria a través dels mecanismes d’institucionalització i legitimació del poder civil romà, enfortint els lligams de lleialtat i les relacions de subordinació.

Bust funerari de pedra calcària de Palmira, mostrant un home amb toga i un utensili d’escriptura a la mà dreta. La inscripció en arameu palmirès diu «Hairan, fill de Marion, fill d’Elahbel». S’ha datat entre l’any 150 i el 200. Podem observar en múltiples relleus funeraris que existien prototips molt estandarditzats, representant-se a les dones amb un objecte per filar i als homes amb un estri per escriure (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

«La ciutat dels palmiresos erigí la imatge de Moqimo, fill d’Ogelo, també anomenat Hokkaisho, perquè fou agradable per ella [=per la ciutat de Palmira] i pels déus oferint al santuari, de la seva pròpia butxaca, un gerro de libacions i un encenser d’or de 150 denaris, quatre pàteres d’or de 120 denaris i uns llençols i un coixí pel llit comprats al preu de … denaris. Per honorar-lo i mostrar-li bondat. L’any 362, el mes de Dystros».

(J. Cantineau, inv. IX 8).

Aquesta inscripció que acompanyaria l’estàtua de Moqimo fou erigida per la mateixa ciutat de Palmira, atès que l’homenatjat hauria fet importants donatius al temple, cosa que fou agradable pel municipi. Així doncs, veiem com els cavallers prominents de les famílies il·lustres de la ciutat grecoromana siríaca serien, alhora, membres prestigiosos de les tribus del rerepaís.

«Al mes de Tischri, l’any 357, aquesta estàtua és la de Lishamsh, fill de Taibbol, fill de Shokhabel, dels Bene Komara, qui va dedicar el temple als déus Bel, Iarhibol i ‘Aglibol, amb els seus santuaris, el sisè dia de Nisan [de] l’any 345. Els seus fills l’han erigit per homenatjar-lo»

(J. Cantineau, inv. IX 1).

En aquest cas observem com un membre de la tribu Komara, Lishamsh, fou honorat a través d’un monument al temple de Bel per part dels seus fills, i recorden que, tretze anys enrere, Lishamsh hauria consagrat el temple a tres divinitats, així com els seus santuaris. Aquest sistema d’autorepresentació fou molt recurrent al món grecoromà, on un individu o grup d’individus elevaven una estàtua memorial a un membre difunt de la seva família, amb l’objectiu de fixar en la mentalitat de la ciutadania el seu paper beneficiós per la comunitat, per tal d’obtenir avantatges del record del seu parent. És a dir, quan els fills de Lishamsh n’erigiren l’estàtua, cercarien ser reconeguts com els descendents del protagonista de la inauguració del temple, que era molt important per la societat de Palmira, i per tant, evocant la memòria del seu pare estarien adquirint per a si mateixos el prestigi necessari per ser considerats entre els palmiresos. En resum, els fills de Lishamsh, de la tribu dels Komara, estarien progressant en la vida pública i política de Palmira utilitzant els mecanismes propis del sistema civil grecoromà.

Relleu funerari en roca calcària amb un doble bust que representa un matrimoni. Ella amb tocat, un estri per filar, arracades i un pentinat amb dos rinxols llargs, i ell amb toga i un utensili per escriure. La inscripció, en grec, diu «Viria Phoebe i Gaius Vurus». S’ha datat entre el 50 i el 150 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Com hem observat, la societat siríaca fou favorable a la recepció dels canvis culturals aliens, però amb la potència suficient per fer passar aquestes influències externes pel seu propi filtre. Així mateix, aproximant-nos a les fonts epigràfiques podem interpretar com el desenvolupament dels poders constituïts siríacs, plenament hel·lenístics, no només integraven els natius al sistema civil grecoromà, sinó que encara més, el sistema tribal, propi de la vida beduïna, articulava les seves estructures socials amb les del sistema urbà, trobant ambdós esquemes de relacions de suport l’un en l’altre, reforçant-se mútuament. Tanmateix, el sedàs siríac oferia mecanismes glocalitzadors, amb una eficàcia prou considerable a l’hora de compatibilitzar el fet universal amb el fet particular, raó per la qual els símbols -com les divinitats-, i també la ideologia que carregaven aquests símbols, foren aviat exportats cap a Occident per tal d’explotar la seva efectivitat per integrar les sensibilitats dels diversos grups socials. En definitiva, les identitats a Síria sota l’Imperi romà foren volubles, permeables i metamòrfiques, en un esquema interrelacionat de significats compatibles entre si, fent que el fet identitari siríac esdevingués útil en el confusament articulat sistema sociocultural sota el règim imperial grecoromà.

2
Leave a Reply

avatar
2 Comment threads
0 Thread replies
0 Followers
 
Most reacted comment
Hottest comment thread
2 Comment authors
EudaldD.Nix Recent comment authors
  Subscribe  
newest oldest most voted
Notify of
Eudald
Guest
Eudald

Una lectura impressionant M’havia picat la curiositat després de llegir una referència a cultes religiosos siris a Roma i no sabia que Síria també havia estat sota domini grecoromà.
He gaudit molt llegint-lo.

D.Nix
Guest

I praise this learnt and lucid study in cultural history, guiding readers to an interconnection between recent basic issues and their origins of development under similar historical conditions.