Les oblidades de la Comuna de París - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

El naixement d’una Revolució de Patriotes

La Comuna de París no és res més que l’hereva d’un segle XIX dibuixat per constants períodes insurreccionals a escala nacional i europea, com fou la Primavera dels Pobles de 1848. Si bé l’explosió popular de 1871 s’inscriu en aquestes onades revolucionàries (vegeu la revolució de 1830 i 1840 a París), l’element que va fer esclatar la revolta fou la derrota davant de Prússia l’any 1870 després la declaració de guerra que va fer l’Imperi Francès contra la coalició dels Estats Alemanys. Els parisencs, tancats i famolencs al seu propi territori, se sentiren humiliats quan l’armistici i el naixement de l’Imperi Alemany es proclamaren al “pati del darrere” de París: Versalles. A més a més, aquesta proclamació de pau va donar peu a noves eleccions legislatives al febrer, que van situar una gran quantitat de monàrquics a l’Assemblea Nacional, a causa de la proclamació de la República de 1870 que va acabar amb el Segon Imperi de Napoleó III.

A diferència dels conservadors encapçalats per Adolphe Tiers, els parisencs, fervorosament patriòtics, es neguen a abaixar les armes i insisteixen a defensar el seu país (cal emfatitzar que des de la revolució de 1789 fins a finals del segle XIX, el Patriotisme francès s’identificava amb la defensa de la llibertat, era un valor d’esquerres). Per evitar que les tensions creixessin més entre París, bressol de les idees revolucionàries i Versalles, seu de la nova Assemblea Nacional, es decideix confiscar els canons de la Guàrdia Nacional. Aquesta decisió provoca una insurrecció de les milícies populars a Montmartre el 18 de març de 1871 que dóna el tret de sortida a la Comuna de París. Ràpidament, el Comitè Central de la Guàrdia Nacional, responent a la voluntat democràtica, organitza noves eleccions. El 28 de març la Comuna de París és proclamada oficialment com el nou govern parisenc compost per un llarg ventall de corrents socialistes (marxistes, blanquistes, anarquistes, etc).

La Commune no fou únicament un moviment revolucionari, sinó una autèntica temptativa de crear un govern autogestionant crear per i per al poble. Farts de la hipòcrita representativitat política anterior, s’improvisa una democràcia per delegació sense jerarquies, anhelant acostar-se el màxim possible a una democràcia directa. El principi de revocació era infal·lible i inalterable, era un eco de la constitució de 1793, que dictava el dret a la insurrecció. La llibertat d’expressió es manifestava als carrers i clubs socials (hereus de 1789), que van ser els laboratoris del programa del nou govern, on germinaven nous drets socials, innovadors fins avui dia:

  • Separació de l’Església i l’Estat.
  • Drets laborals i dret al treball.
  • Escola laica, gratuïta i obligatòria per a nens i nenes.
  • Reducció de l’horari laboral a 10 hores al dia.
  • Obligació d’un salari mínim.
  • Es requisa les cases buides pels i les sense sostre.
  • Es requisen les empreses i tallers abandonats, com a mesura contra l’atur.
  • Justícia accessible per tothom.
  • Revocació possible dels representants en tot moment.
  • Dret a obtenir la nacionalitat per als estrangers.

Així doncs, la concreció d’una vertadera sobirania popular era cada cop més propera. Ens hem de preguntar, però, si aquesta sobirania popular integrava realment a tot el poble. La realitat és que es va caure en el mateix error que la Declaració dels Drets de l’home i el ciutadà de 1789: els comunards ignoraven a les seves companyes dones. No hem d’oblidar que al sexe femení se li negava el vot i, durant els primers dies d’existència de la Comuna, fins i tot la paraula a les assemblees i clubs. Davant d’aquesta realitat, les mateixes dones van haver d’estar en peu de guerra per reclamar els seus propis drets, encaminant el canvi cap a una autèntica revolució social en totes les seves esferes i sentits.

Louise Michel amb l’uniforme de la Comuna. Font: lecrayon.net

Dones revolucionàries

Les dones van ser presents des del 18 de març, amb les armes a la mà, lluitant contra els 6.000 militars enviats per Adolphe Thiers. Dones de totes les edats, casades, solteres, mares, etc. Algunes de París, altres de les províncies i també algunes estrangeres sobretot belgues, russes i poloneses. Malgrat la diversitat d’orígens, la majoria eren dones obreres: cosidores, xocolateres, bugaderes, confiteres, prostitutes, però també hi ha presents algunes comerciants i intel·lectuals, periodistes, professores, sent la més coneguda d’elles Louise Michel.

Les condicions socials eren pèssimes per als homes i encara més per a les dones. Bocs expiatoris de marits i patrons, les dones guanyaven menys de la meitat que els seus marits, sense comptar amb la càrrega mental que suposaven les tasques domèstiques, la maternitat no controlada, la família en general, etc. Per reflectir aquesta època, podem fer referència al famós Proudhon, defensor de la classe obrera que  a Les dones en els temps moderns (1875) digué: «El marit ha d’imposar el respecte a la seva dona, i per això, tots els mitjans li són atorgats: té la força, el treball, i la indústria. En cap d’aquests aspectes la dona el podria igualar». 

Diferents però unides, es van organitzar per dir prou a la seva explotació i condició inferior. Mereixedores dels mateixos drets que els seus companys, ja que havien defensat la pàtria tant com ells, es van manifestar des de 1870 per reclamar el seu dret a les armes contra els invasors prussians, refutant d’aquesta manera el seu paper de mestresses de casa. Al diari oficial de la comuna escrivien: «demanem la participació activa de totes les ciutadanes que entenen que la defensa de la pàtria depèn de l’avenir d’aquesta lluita, que bé saben que l’ordre social actual és sinònim de misèria i de mort per la llibertat i la justícia. Aclamant el triomf del treball i de la igualtat, disposades a combatre fins al seu últim sospir per la victòria d’aquesta revolució per la qual es sacrifiquen els nostres germans». Així doncs, després de les seves heroiques accions, i havent-se demostrat les seves capacitats, la seva participació social no podia fer res més que créixer dins de les parets de la Comuna.

El comitè central de la Comuna decidí que la redacció de tots els decrets havia de fer-se amb la participació activa de totes les obreres i obrers reunits en cadascuna de les seves organitzacions. Les més importants eren sens dubte la Unió Internacional de Treballadors, on hi havia presents algunes dones, i la Guàrdia Nacional. Poc temps després, a l’abril, neix gràcies a la iniciativa d’Élisabeth Dimitrieff l'”Union des Femmes pour la défense de Paris et le soins aux blessés” (Unió de Dones per la defensa de París i cures als ferits). L’objectiu d’aquesta organització era defensar els drets de les dones i augmentar la seva participació política. Campanyes ideològiques es posen en marxa per animar a totes les dones a sumar-se a la lluita. A l’acta de l’assemblea de creació esciuren: «[…] Que el triomf de la lluita present, tenint com a finalitat la desaparició dels abusos, i en un futur pròxim la renovació social completa aseugrant el triomf del treball i la justícia, té com a conseqüència, el mateix interès per als ciutadans com per a les ciutadanes».

Des d’aquest dia, les parets de París queden guarnides amb text on s’hi podia llegir: «La lluita per la defensa de París, és la lluita pel dret de les dones».

Cartell de la Unió de les Dones. “Convocació a les obreres”. Font: parisrevolutionnaire

Dia rere dia les dones guanyaven més terreny i influència: aconseguiren una sala de reunió a cadascun dels ajuntaments, les reunions setmanals (com a mínim) eren organitzades en els clubs de cada barri i una petita part de l’economia comuna servia per imprimir els seus textos i cartells. També es va aconseguir el monopoli femení de les ambulàncies, sent les dones les úniques que guarien als i les ferides en les confrontacions, el que els donà un gran protagonisme. A més a més, gran part dels espais de reunió de les revolucionàries eren antics convents o esglésies, d’on s’havia expulsat les autoritats religioses. S’aconseguiren una gran quantitat de firmes, també expulsaren les monges dels hospitals i les presons, doncs «ja hi hauria prou mares de família valentes que complirien aquells deutes millor que elles», tal com es relatà al Diari La Sociale el 30 d’abril de 1871. La dona, saturada per la doble moral de l’Església, va ser un personatge crucial en la lluita pel laïcisme.

Com ja s’ha indicat, la primera reivindicació fou el dret a les armes, però l’agrupació en la Unió de Dones, va donar peu a innumerables debats que van treure a la llum altres mals que les afligien, i per tant, les demandes que exigiren foren les següents:

  • Dret a vot.
  • Abolició de les anomenades “cases de tolerància”, reconeixent que la prostitució no res més que el resultat de la falta d’educació i de treball.
  • Igualtat salarial, el que es va aconseguir únicament en alguns tallers associatius i en l’ofici del professorat.
  • Reconeixement de les concubines.
  • Igualtat de drets per les i els fills “il·legítims”.
  • Les pensions de les dones de guàrdies nacionals assassinats les havien de rebre també les no casades i, en conseqüència, els seus fills i filles en cas que existissin.
  • Creació d’escoles laiques i gratuïtes per a nenes, també la creació d’escoles mixtes.
  • Creació de guarderies populars.

Algunes d’aquestes peticions varen veure la llum durant la Comuna, com ara el dret a l’educació per a les nenes, altres van esperar diversos anys, com el dret a vot que no s’aconseguí fins a l’any 1944.

Sent el paper de les dones en l’organització del treball cada cop més reconegut però també el més explotat, la reorganització es va considerar urgent. Al mes de maig, també s’aconseguí el dret a sindicar-se. A més dels sindicats, les comunardes van crear tallers cooperatius que consistien a fabricar els productes de primera necessitat destinats a productors sense passar per intermediaris. Mostrant una gran originalitat, van fer uns primers passos cap a l’autogestió.

Les “Petroleres

Totes les fites aconseguides per aquestes dones s’assoliren únicament gràcies al seu esforç i la seva insistència. Apartades pel seu sexe per la majoria dels seus companys socialistes (si bé alguns donaven suport a la seva lluita com el periodista Benoit Malon) i per “petroleres per la burgesia, es van haver d’enfrontar a tota mena de barreres per a poder aconseguir prendre les regnes del seu destí.

En el si de la Comuna, la lluita pels seus drets mai va ser prioritària, com tampoc ho era donar-los feina als múltiples oficis que demandaven mà d’obra, encara que París no tingués prou combatents. Ometent les necessitats imperants, els generals evitaven contractar-les, el que va suposar un límit per a la subsidència de la lluita. Aquest fet provocava un gran sentiment d’impotència a moltes dones, entusiastes i preparades per aportar a la causa parisenca. Així doncs, malgrat la seva voluntat d’assolir una mixetat en la política, la creació dels comitès no mixtes com la Unió van esdevenir imperatius per poder sadollar i posar en pràctica les seves aspiracions revolucionàries. Cal remarcar que en cap de les nou comissions de la Comuna s’hi havia integrat a dones. Andre Leo, una de les periodistes escriví el 6 de maig de 1871 al Diari La Sociale: «[…] Hi ha a París un gran nombre de republicans que no comparteixen ni accepten la passió republicana de les dones. Els mateixos fets, que en el passat es van considerar com heroics i admirables, avui es jutgen com inconvenients i ridículs».

Gravat “Les séides de la Commune, les Petroleuses et les enfants perdus” guardat al Museu d’Arti i Història de Saint Denis.

Per la seva banda, la burgesia utilitzava la participació femenina com a objecte de burla i desacreditació. Anomenades “Petroleres” pel rumor que havien intentat incendiar la capital durant les últimes hores de la Comuna, les revolucionàries no eren més que unes “histèriques”, “dones de mals hàbits”, que els marits no sabien controlar.

La Setmana Sagnant: fi del capítol revolucionari

Amb el suport d’Otto von Bismarck, que temia la propagació de l’epidèmia revolucionària al seu jove Imperi, el govern de Versalles va posar tot el seu empeny en sufocar l’ebullició revolucionària parisenca. El 2 d’abril de 1791, 150.000 soldats ataquen la capital. En la coneguda com Setmana Sagnant, els “versalleses” (defensors de Versalles) tornen a prendre el control davant els últims i últimes combatents, marcant el punt final d’aquest curt però intens episodi revolucionari.

Les xifres oscil·len entre els 20.000 i els 30.000 morts segons les fonts. París passa de dos milions d’habitants l’any 1870 a un milió vuit-cents setanta mil habitants el 1871, amb una pèrdua de 100.000 obrers i obreres. A les pèrdues humanes s’hi ha de sumar els nombrosos arrestos i condemnes dels anys següents (el darrer consell de guerra data de l’any 1875), enfonsant la capital en un clima de repressió incessant. Les condemnes passaven per la presó, els treballs forçats, les deportacions o la pena de mort.

Continuant la tradició, les dones van prendre les armes a les barricades, les més emblemàtiques foren la del carrer Montmarte i el carrer Blanche. Louise Michel als seus escrits, estima que al voltant de 10.000 dones van lluitar, en grup o individualment, durant la dita setmana. El 13 de maig s’arribà a organitzar una Legió de Dones per a protegir el simbòlic Hotel de Ville (seu de la Comuna i el Comitè Central). Es va haver d’arribar a una situació desesperada perquè es regularitzés, per primera vegada i oficialment, un batalló femení. Durant els combats són aniquilades de la mateixa manera que els homes, però durant els consells de guerra, els interrogatoris començaven amb insinuacions de suposades relacions amb els comunnards: s’assumia que la participació en els combats era per “amor”, refutant la idea de la seva pròpia voluntat individual de prendre les armes, rebutjant fins al final l’existència de la dona combativa.

Sense conèixer el nombre exacte de víctimes, se sap que més de mil dones passaren pels consells de guerra. De fet, el rumor sobre les Petroleres, escampat per la premsa conservadora, fou el pretext perfecte per l’oposició amb l’objectiu de justificar la massacre i condemna de les obreres. Algunes moriren empresonades en el mateix territori i altres, com Louise Michel o Nathalie Lemel, foren exiliades a Nova Caledònia i obligades a treballs forçats. Aquestes darreres van poder tornar gràcies a la llei d’amnistia de 1880, encapçalada per Víctor Hugo.

Ens han arribat els noms d’algunes d’elles: la més coneguda fou La verge Roja (Louise Michel) però també la ja mencionada André Leo, Victorine Rouchy, Adèle Chignon, Elisabeth Retiffe, Marguerite Lachaise, entre d’altres. I també les anònimes, les oblidades de les oblidades, que van caure davant de les bales dels versalleses.

Il·lustració del Còmic de Tardi “El grito del pueblo“.

La Commune, una referència històrica per als moviments revolucionaris

Si bé la Comuna es va limitar a París, durant 72 dies fou el més semblant a una república social, democràtica i directa.

Els insurgents de la comuna, fent honor a aquelles dones que en les revolucions anteriors havien sembrat les primeres llavors de l’emancipació, com era el cas d’Olympes de Gouges, autora de la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana, decidiren atacar el codi civil vigent a punta de canó.

Davant la primera Revolució Industrial, el seu protagonisme a la Commune fou en part conseqüència de la seva creixent consciència de classe. La teoria que s’havia engegat en mans d’algunes escriptores burgeses com Flora Tristán, les “petroleres” s’encarregaren de la praxi política. Per primera vegada, la lluita per l’apoderament femení s’entrellaçava amb la lluita de classes, diferenciant-se d’aquesta manera d’altres moviments feministes de l’època, com les Sufragistes angleses entre les quals hi havia un predomini burgès. L’Union des femmes, que contemplava l’alliberament de la dona únicament dins de la lluita de classes, va portar més lluny la teoria del Capital de Marx: el capital i la burgesia no només es recolzen en la classe proletaria, sinó que també en la subordinació de la dona a l’home, en el seu paper de creació, educació i alimentació de la mà d’obra. A poc a poc, destaparen el fet que la desigualtat entre sexes constitueix una de les bases del poder de les classes governamentals.

La Comuna de París continuà sent una referència per al moviment revolucionari internacional. Malgrat això, el parèntesi de la dona armada com a actora política es tancà ràpidament, fent de les comunnardes una excepció en la història d’Europa.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of