Les rutes de la seda: la connexió eurasiàtica (I) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

L’antiga ruta de la seda

Actualment, la Xina està desplegant un projecte monumental de connexió econòmica eurasiàtica que es coneixia inicialment com la Nova Ruta de la Seda, després com a One Belt, One Road (“Un Cinturó, Una Ruta) i finalment com la Belt and Road Initiative (la “Iniciativa d’un Cinturó i una Ruta). Aquest, suposaria una gran inversió de diners i una construcció d’infraestructures a un nivell mai vist. A més, podria impulsar el país asiàtic a l’hegemonia mundial.

Però per parlar d’aquesta Nova Ruta de la Seda és important connectar-la amb l’antiga. El terme “Ruta de la Seda” el va crear el geòleg Baron Ferdinand von Richthofen (1833-1905) el 1877. L’origen d’aquesta es remunta a la Prehistòria i va finalitzar al voltant de la segona meitat del segle XV, quan els otomans van tancar la ruta, forçant els estats europeus a iniciar l’època dels Descobriments (1453-1660) amb viatges marítims. En aquesta ruta es van intercanviar bens que al llarg de la seva història serien productes químics, espècies, metalls, muntures, productes de cuir, esclaus, vidre, paper, cavalls, ovelles, cabres, comestibles, la impremta i a transmetre informació com el budisme, la tecnologia del bronze, l’aprenentatge astronòmic i matemàtic de l’Índia i l’Àsia Occidental, la manufactura de la seda, la fabricació de paper, l’arnès equí d’espatlla, la pólvora i la tecnologia de la porcellana. Fins i tot, malalties com la pesta bubònica, que va arribar a Constantinoble el 542 dC.

Ruta de la Seda al segle I dC. Font: Viquipèdia
Ruta de la Seda al segle I dC. Font: Viquipèdia

Aquesta ruta, definida des de la perspectiva xinesa, fou en realitat una sèrie de diverses rutes que s’estenen des de les fronteres nord-occidentals i occidentals fins a Àsia Central i més enllà (Índia, Àsia Menor, Mesopotàmia, Egipte, Àfrica, Grècia, Roma…) i que van fluctuar al llarg del temps per motius estacionals, climàtics, polítics o militars. La regió nord de Mesopotàmia (l’actual Iran) va esdevenir el seu soci comercial més proper, com a part de l’imperi dels Parts. Els acadèmics han inclòs en les Rutes de la Seda les marítimes que uneixen la Xina amb el Sud-est Asiàtic, l’Índia, Aràbia i l’Est d’Àfrica, en l’anomenada “Ruta de la Seda Marítima”.

Durant el regnat de l’emperador Wudi (141-87 aC) del període Han (206 aC-220 dC), el qual va impulsar el creixement del comerç al voltant de les Rutes de la Seda, el diplomàtic Zhang Qian va revelar, després d’una expedició el 139 aC, l’existència d’una ruta meridional cap a l’Oest a través de l’actual Yunnan, Birmània i Índia cap a Bàctria. Després d’aquest viatge, el camí es va fer més segur i les sortides comercials es van multiplicar. Va ser en el període Han quan la seda va arribar a l’Imperi Romà a través de la citada ruta, i fou la mercaderia més preuada.

Alguns autors creuen que les activitats en la Ruta de la Seda van ser molt deficitàries pels xinesos, pels regals imperials a ambaixadors, el mateix comerç i les despeses militars que comportava la seva defensa. La ruta no fou una bassa d’oli, com es veu en el fet que el general Ban Chao fos enviat a recuperar el seu control l’any 73 dC, que es trobava en mans dels nòmades xiongnu. S’afirma sovint que els parts eren els intermediaris en aquesta ruta, com es veu en el cas del militar Gan Ying, que l’any 94 d.C. va intentar arribar a l’Orient Romà i els parts no li ho van permetre. Cal esmentar que la Xina es va retirar virtualment de l’Àsia Central després de ser derrotats pel califat àrab abbàssida a la Batalla de Talas (751 dC).

L’ascens de l’Islam i les seves conquestes a l’Àfrica i a l’Àsia van inspirar el viatge i el comerç entre l’Índia i Àsia Central durant els períodes Tang (618-907) i Song (960 i 1279), així com la ruta marítima entre el Sud-est i l’Est Asiàtic. També, van ajudar la Xina a connectar-se amb el sistema d’intercanvi de l’Oceà Índic.

Poca gent va travessar tota la distància de les Rutes. Això va canviar amb la Pax Mongolica (segles XIII-XIV). Els mongols van assegurar el viatge intercontinental en una escala mai vista abans, arribant a l’Europa Occidental. Van patrullar les Rutes de la Seda i van afavorir les comunicacions en el seu imperi, gràcies als tributs que cobraven als comerciants. Construïren postes, punts de guàrdia, graners i centres de provisions al llarg de la ruta. Per exemple, els frares Joan de Piano Carpini i Guillaume de Ruysbroeck van viatjar durant el segle XIII cap a la capital mongola de Karakorum per intentar evitar l’avenç mongol cap a Europa. També, Marco Polo va anar de Venècia a la Xina (1271-1295), per motius comercials i va deixar un testimoni literari que va influir molt en l’Europa de l’Edat Mitjana, inspirant els viatges de Colom i Vasco de Gama per tal d’establir comunicació amb el ric imperi xinès.

Quan l’imperi mongol es va dividir en diversos khanats i van batallar entre ells viatjar-hi va ser més difícil. El comerç i els viatges es realitzaven cada vegada més per mar durant els segles XIV i XV. Finalment, els otomans clausuraren la ruta a partir de la segona meitat del segle XV. En definitiva, la Ruta de la seda va establir les bases pel desenvolupament del món modern.

La nova ruta de la seda

Les Noves Rutes de la Seda. Font: The Wall Street Journal
Les Noves Rutes de la Seda. Font: The Wall Street Journal

D’altra banda, abans d’explicar la Nova Ruta de la Seda s’ha d’entendre l’actual Xina. Per fer-ho, primerament s’han de situar els orígens del seu context històric més proper. A partir de la presidència de Deng Xiaobing (des del 1978) es va fomentar la integració de la Xina en la comunitat internacional per crear i afavorir un ambient propici en l’exterior per fomentar el desenvolupament econòmic en l’interior. La principal preocupació de la política exterior xinesa durant les últimes dues dècades ha sigut la construcció d’un veïnat no hostil i fer segures les seves línies d’importació i exportació, claus pel seu creixement econòmic, a la vegada que es consolidava com a potència regional. Actualment, intenta convertir-se en una potència global.

L’estratègia de la Nova Ruta de la Seda, amb un esbós inicial de setembre de 2013 i presentada oficialment el març de 2015, està basada en una xarxa integrada de grans projectes d’infraestructures viàries, ferroviàries, portuàries, aèries i de telecomunicacions, englobades en dues iniciatives fonamentals. Primer, la ruta terrestre, batejada com «Cinturó Econòmic de la Ruta de la Seda», que uniria la Xina amb Europa a través d’Àsia Central. Segon, la «Ruta de la Seda marítima del segle XXI», que connectaria la Xina amb el sud-est d’Àsia, Orient Pròxim, Europa i Àfrica. A aquesta ruta marítima se l’ha sumat durant el 2018 Sud-amèrica, el Carib i fins i tot l’Àrtic.

Per finançar aquest pla, la Xina ha dissenyat un conjunt de xarxes financeres. Des del llançament de les Noves Rutes de la Seda el 2013, la Xina ha invertit un total de 80.000 milions d’euros en diversos projectes i els bancs han prestat entre 175.000 i 265.000 milions d’euros segons Xiao Weiming, l’alt responsable xinès del programa. Els diners xinesos arriben en forma de préstecs, generant rebuig en alguns països com Sri Lanka, les Maldives i Malàisia, on els partits de l’oposició van arribar al poder denunciant la corrupció dels dirigents i l’opacitat dels seus tractes amb Pequín.

Suport i oposició a la Nova Ruta de la Seda a Àsia. Font: Bloomberg
Suport i oposició a la Nova Ruta de la Seda a Àsia. Font: Bloomberg

Val a dir que el projecte terrestre de la Belt and Road Initiative gira al voltant d’una extensa xarxa d’infraestructures energètiques, de transport i de telecomunicacions per millorar la connectivitat entre la Xina, la resta d’Àsia i Europa i escapar-se d’un hipotètic escanyament marítim de les seves rutes comercials i del seu subministrament energètic. També, pot potenciar les seves relacions de veïnatge per tal d’assentar-se com la gran potència regional d’Àsia per davant del Japó i Rússia.

Per aconseguir implementar la xarxa d’infraestructures projectada, la Xina haurà de vèncer dos obstacles: la desconfiança dels dirigents de l’Àsia Central cap a Pequín, i l’amenaça del terrorisme islamista a la zona. Per a fer front els dos obstacles, la Xina compta amb l’Organització de Cooperació de Xangai (formada per la Xina, Rússia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Turkmenistan, Pakistan i Índia) que lluita contra el terrorisme.

Ara que l’economia xinesa, després de dècades orientades a l’exterior, comença a fixar-se en el desenvolupament del seu mercat intern, la industrialització de regions deprimides i la redistribució territorial de la riquesa generada per l’economia nacional suposen un poderós incentiu per la posada en marxa d’aquest ambiciós projecte. A més, la possible pacificació de Xinjiang resulta ser un gran atractiu pels mandataris xinesos.

La Xina posaria en marxa un projecte que afectaria 65 països en una regió que engloba el 55% del PIB mundial, el 70% de la població global i el 75% de les reserves energètiques del planeta. Les reserves energètiques de la regió d’Àsia Central suposen un poderós atractiu per Pequín, ja que el gegant asiàtic necessita grans quantitats de recursos energètics per mantenir un creixement econòmic constant.

Amb la implementació del Cinturó Econòmic de la Ruta de la Seda la Xina podria influir molt en el desenvolupament econòmic de molts països de la Rimland, la zona batejada per Spykman que engloba Europa, Orient Mitjà, l’Índia i el sud-est asiàtic. Projectes com la millora de les infraestructures de l’important port de Gwadar a Pakistan, o del de Sittwa a Myanmar, serveixen per mostrar els interessos xinesos i resulten ser una arma important en mans de Pequín. L’amenaça de paralitzar aquests projectes o canalitzar les importacions i exportacions xineses a través d’altres ports pot servir per influir en la decisió dels dirigents d’aquests països sobre la possible firma d’acord de col·laboració amb altres potències.

Cal esmentar que els moviments estratègics xinesos han sigut ràpidament replicats pels Estats Units i que aquest país i el Japó temen que aquesta iniciativa pugui servir per a una expansió militar xinesa a través de les desenes de ports creats, l’anomenat collar de perles que cercaria encerclar l’Índia. A més, alguns projectes podrien no ser viables o estar ben planejats, un fet que espanta la inversió privada. Finalment, la Xina està produint un esborrany per determinar quins projectes poden ser etiquetats com a Belt and Road per tal d’evitar que es qüestioni la reputació de la iniciativa.

Com s’ha pogut comprovar, la Xina ha estat bona part de la seva històrica connectada per diferents vies amb la resta del món, amb les quals ha intercanviat coneixements i mercaderies. Actualment, amb la projecció d’una Nova Ruta de la Seda cerca incrementar els seus intercanvis comercials i la seva influència política, unes pretensions vistes amb desconfiança per alguns països europeus i pels EUA, com es podrà observar de forma més detinguda en la segona part d’aquest article.

1
Leave a Reply

avatar
1 Comment threads
0 Thread replies
0 Followers
 
Most reacted comment
Hottest comment thread
0 Comment authors
Recent comment authors
  Subscribe  
newest oldest most voted
Notify of
trackback

[…] ← Les rutes de la seda: la connexió eurasiàtica (I) […]