Les rutes de la seda: la connexió eurasiàtica (II) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
← Les rutes de la seda: la connexió eurasiàtica (I)

La connexió eurasiàtica

Primerament, s’ha de contextualitzar una mica i, per tant, explicar la història recent de les relacions entre la Xina i els països de l’Europa Central i Oriental. Hi hagué connexions entre aquestes dues regions durant la Guerra Freda, a la vegada que als anys 1990, però no hi havia un rol especial des de la perspectiva xinesa ni aquests països europeus estaven interessats a desenvolupar una cooperació amb la Xina.

Això va començar a canviar a partir dels anys 2000, quan els països del Centre i l’Est d’Europa van entrar a la Unió Europea (UE), provocant que la Xina comencés a estar interessada a estrènyer llaços amb ells. El potencial de creixement, l’estabilitat institucional i la mida del mercat van fer que aquesta regió fos atractiva a l’hora d’invertir per part de les empreses xineses. Pequín percep la regió d’Europa Central i Oriental també com a un punt d’entrada estratègic per a un mercat europeu més gran. Les companyies xineses poden retallar els seus costs empresarials en aquests països i integrar-se en el sistema industrial de la UE, mentre que hi ha menys expectatives polítiques i menys queixes respecte al seu sistema poc just de licitacions que a Europa Occidental. També, en el moment que la Xina es va convertir en un jugador important en la política i l’economia mundials, els països de l’Europa Central i Oriental han començat a estar més interessats a desenvolupar les seves relacions amb aquest país asiàtic. A més, la crisi econòmica i financera ha obligat a aquests estats a cercar noves oportunitats i mitjans per recobrar-se de la recessió.

S’han celebrat cimeres 16+1, compostes per Pequín i països d’Europa Central i Oriental (Estònia, Letònia, Lituània, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia, Eslovènia, Albània, Bulgària i Romania). El format que segueixen els països europeus de 16+1 ofereix un gran avantatge per la Xina i no permet als seus membres funcionar com un bloc regional negociant amb la Xina; més aviat, organitza setze relacions bilaterals en un format convenient per a Pequín. A més, alguns països s’han distanciat de les seves aliances prèvies.

Membres del format 16+1. Font: European Council on Foreign Relations
Membres del format 16+1. Font: European Council on Foreign Relations

Els tractes que fa la Xina permeten esquivar la transparència usual i els mecanismes de rendició de comptes. El model xinès entra en conflicte amb el de la UE. Mentre que el darrer es basa en la regulació que assegura una competició justa i transparent, el primer rebutja la regulació en favor d’una negociació sovint realitzada en un nivell polític bilateral darrere portes tancades. De fet, després dels acords finals signats el 2016 entre la Xina i Hongria sobre la línia de tren de Belgrad-Budapest, la Comissió Europea va obrir una investigació respecte a una possible escletxa produïda per Hongria al voltant de les normes europees sobre els concursos públics obligatoris. A més, la inversió xinesa al port del Pireu (Grècia), va provocar que el país hel·lènic no permetés a la UE realitzar una condemna conjunta de la Xina al Consell de Drets Humans de l’ONU. Malauradament, és la incompatibilitat amb les pràctiques de la UE el que augmenta l’atractiu de les iniciatives xineses entre les elits d’Europa Central.

Val a dir que la UE i molts dels seus membres es troben poc inclinats a donar suport als acords de la Nova Ruta de la Seda, apuntant els problemes amb les licitacions competitives i estàndards reguladors. També, s’han mostrat preocupats sobre la normativa de drets humans, fins i tot en els països intermediaris entre la Xina i la UE.

Tot i això, no hi ha una divisió total entre països d’Europa de l’Est i països de l’Europa Occidental respecte a la iniciativa xinesa, ja que hi ha països europeus occidentals que van ser dels primers a afegir-se al Banc d’Inversió en Infraestructures Asiàtic promogut per la Xina, i recentment Itàlia s’ha adherit al projecte de la Nova Ruta de la Seda, enmig d’una gran polèmica.

Xi Jinping i Luigi Di Maio, en l’acte de signatura de l’acord d’adhesió italiana a la Nova Ruta de la Seda. Roma, 23 de març de 2019. Font: Reuters
Xi Jinping i Luigi Di Maio, en l’acte de signatura de l’acord d’adhesió italiana a la Nova Ruta de la Seda. Roma, 23 de març de 2019. Font: Reuters

El 2017, la UE va proposar establir un mecanisme de revisió per les inversions estrangeres. Molts països han mostrat les seves preocupacions respecte a perdre el control sobre infraestructura i tecnologia essencials. També, de la no volguda presència xinesa. Molts dels països que anhelen el capital xinès han vist poc d’aquest encara. Els préstecs xinesos sobre la Belt and Road Initiative estan disponibles però molts d’aquests països ja gaudeixen dels fons europeus per projectes relacionats amb infraestructures. A més, molts préstecs oferts pels bancs xinesos no són compatibles amb les regulacions de la UE. Els líders europeus han lluitat des de fa molt per la integració regional i molts creuen que les accions xineses compliquen aquest objectiu.

El paper dels Estats Units d’Amèrica

D’altra banda, els Estats Units (EUA) veuen la seva hegemonia qüestionada amb aquest projecte del qual actualment no hi participen. Addicionalment, es troben enmig d’una guerra comercial amb la Xina, iniciada quan Donald Trump va posar aranzels respecte als productes xinesos, amb l’argument d’animar els consumidors a comprar productes americans. Quina hauria de ser la posició d’aquest país sobre la Nova Ruta de la Seda? Trobem dues visions: la de Gal Guft, favorable a la col·laboració dels dos estats, i la de Richard Fontaine i Daniel Kliman, que opinen que ha de combatre la Nova Ruta de la Seda.

Xi Jingping i Donald Trump en un acte a Pequín, el 9 de novembre de 2017. Font: La Casa Blanca dels EUA
Xi Jingping i Donald Trump en un acte a Pequín, el 9 de novembre de 2017. Font: La Casa Blanca dels EUA

Segons Gal Luft, l’objectiu ocult de la Xina amb la Nova Ruta de la Seda és el de salvar aquest estat d’un declivi econòmic basat en la disminució de la seva taxa de creixement i en uns alts nivells d’endeutament previstos.

L’autor de l’article aposta per un fòrum bilateral entre els EUA i la Xina. Per exemple, els EUA podrien aportar contractistes de defensa i l’exèrcit americà asseguraria les zones més volàtils on Washington ja té recursos militars. Això estalviaria a la Xina la necessitat d’augmentar la seva presència militar al mar i potenciaria la legitimitat de les forces dels EUA treballant en aquestes àrees. Els Estats Units haurien de tranquil·litzar alguns dels seus aliats, sobretot els que es troben al sud-est asiàtic, i fer veure que la Belt and Road és una iniciativa de desenvolupament econòmic més que expansionisme xinès. A més, els funcionaris dels EUA haurien de trobar un rol per a Washington al Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures.

Mitjançant aquestes accions, els EUA assegurararien que les companyies i els inversors nord-americans no fossin exclosos del projecte. També encoratjaria a inversors europeus, japonesos i sud-coreans a fer-ho. Els nord-americans participarien en els projectes que beneficiessin els seus interessos i evitarien els que no.

Segons Fontaine i Kliman, aquest projecte fomenta la dependència al deute, es tracta d’un model “Primer, la Xina” i que mina la bona governança i els drets humans, oferint una aproximació no liberal a regions que contenen el 65% de la població mundial. També, poden augmentar els problemes de corrupció ja existents.

Val a dir que la Xina planeja una Nova Ruta de la Seda Digital, per promoure la connectivitat de la informació tecnològica a través del litoral de l’Oceà Índic i Euràsia mitjançant noves línies de fibra òptica, cables sota el mar, capacitat de computació al núvol i fins i tot centres d’investigació d’intel·ligència artificial. Això pot servir per exportar els elements del règim de vigilància de Pequín. També, perquè els estats que depenguin financerament de la Xina siguin menys proclius a denunciar els abusos dels drets humans de la Xina i a criticar les seves pràctiques en matèria de política exterior.

Fontaine i Kliman argumenten que els EUA haurien d’oferir una visió positiva de la connectivitat digital i física a la vegada que realitzar una sèrie de passos per limitar els efectes menys liberals de la iniciativa. Haurien d’emfatitzar la capacitat local de construir, la transferència d’habilitats, un finançament responsable, qualitat i innovació. Es tractaria d’un model lliure, obert i sostenible. Finalment, ofereixen una alternativa més concreta, treballant amb Europa i el Japó, els Estats Units haurien d’establir un fons dedicat al desenvolupament sota el paraigua de l’OCDE. Aquest fons només donaria suport a companyies que estiguessin compromeses amb els drets reconeguts globalment de llibertat d’expressió i privacitat i que permetessin ser auditades de forma externa per les seves exportacions de software i hardware.

En conclusió, molts països europeus es mostren interessats en la Nova Ruta de la Seda, tot i que n’hi ha que també en són reticents perquè no compleixen els estàndards europeus i consideren hostil la influència xinesa. A més, no se sap del cert quina estratègia seguiran els EUA respecte a aquest projecte, però observant la posició poc constructiva de l’administració Trump, segurament aquest país no col·laborarà amb Pequín i intentarà combatre la iniciativa xinesa.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of