Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.
Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.
Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.
Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?
Pere Ysàs: El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.
Carme Molinero: No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.
És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?
CM: És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.
PY: A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.
Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?
CM: Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.
El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.
Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.
En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?
PY: L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.
Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.
Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.
CM: El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.
Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?
CM: En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.
Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.
PY: Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.
En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?
CM: Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.
La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.
PY: L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.
El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.
En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.
Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.
S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?
CM: El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.
Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.
PY: Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.
A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.
Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?
CM i PY: La qüestió territorial.
PY: El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.
Però hi ha altres temes també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.
En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.
També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.
CM: En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.
PY: El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.
CM: Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.
Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?
CM: Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.
En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.
PY: Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.
D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.
CM: Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.
Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?
PY: Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.
És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.
No era un reclam de l’oposició?
No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.
CM: Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.
PY: Nosaltres hem utilitzat un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.
Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.
CM: Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.
Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?
CM: La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.
El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.
La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).
PY: A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.
Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.
El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.
