Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

L’any 1959 veia la seva publicació el llibre La Espada del Islam, escrit per Robert Payne el qual he tingut ocasió de llegir i ressenyar en ocasió de la seva recent reedició a càrrec de l’editorial Ático de los Libros. Si bé no es tracta d’un text recent, aquesta reedició ens permet revisitar una obra ja clàssica i evocadora, una panoràmica que recorre catorze segles d’història del món islàmic, no exempta d’interès per diverses raons que tractarem de desenvolupar a continuació.

 Publicat originalment l’any 1959 amb el títol The Holy Sword, va ser reeditat el 1987 de manera pòstuma com The History of Islam. Va ser escrit al caliu del sorgiment del panarabisme de Gamal Abdel Nasser (1918-70) i la revifada d’un món àrab després de segles de llarga decadència. En un intent de dotar de context i significació la situació de l’Islam al seu temps, Payne es remunta als orígens, a la desèrtica Aràbia, marcada per les rutes caravaneres i els clans beduïns, pràcticament oblidada per la història fins a l’inici de la prèdica de Mahoma, al voltant del 613 de l’era cristiana, punt de partida de la religió islàmica.

 És Mahoma, sens dubte, la figura primordial que ocupa els primers capítols del llibre. Payne en fa un retrat psicològic complex i ambigu, aparentment contradictori, que combina al mateix temps tendresa i crueltat, fortalesa i flaquesa, patiment i determinació, pragmatisme i espiritualitat. Aquestes contradiccions del Profeta es traslladen, de retruc, a l’Alcorà i als hadits, el recull de relats que expliquen la vida del Profeta amb to exemplaritzant, i amb els quals l’autor basteix aquest retrat de Mahoma, tot i que molts d’aquests van ser escrits a posteriori i amb intenció de justificar o legitimar el govern dels qui serien els seus successors. Aquests van rebre el nom de califes, literalment successors, de l’Islam i que van aprofitar la unificació dels àrabs que la predicació de Mahoma va propiciar, superant les dinàmiques tribals divisives, i els van projectar més enllà de les seves fronteres, esdevenint un gran imperi.

El britànic Robert Payne (1911-83) , biògraf, novel·lista i historiador amb més de cent títols publicats. Podem destacar-ne les biografies de grans personatges del segle XX, com ara Charles Chaplin, Greta Garbo, Hitler, Lenin, Stalin, Mao Zedong o Gandhi, molts dels quals va conèixer personalment, així com també el llibre sobre les croades “El sueño y la tumba”. Font: Ático de los Libros

 L’autor posa també èmfasi en el caràcter dels diferents califes, i en la seva consideració en l’imaginari popular dels musulmans. Inicialment reservat als seguidors més propers al Profeta, el califat acaba en mans dels omeies, antiga aristocràcia de la Meca, que havien sigut enemics aferrissats de Mahoma i s’havien convertit a l’Islam al darrer moment en veure l’èxit sense aturador del Profeta. A partir de Muawiya, fundador de la dinastia omeia (661-750), el califat esdevé una institució hereditària, sostinguda d’acord amb la persecució i repressió de la família d’Ali, emparentada directament amb Mahoma, cosa que dóna lloc a l’escissió del món islàmic entre sunnites i xiïtes, termes no emprats per Payne en tot el llibre. Sí que es dedica l’autor amb deteniment als vessants més espirituals i místiques de l’Islam, com ara els sufís, entre els qui destaquen personatges com Ibn Arabi, Al Gazzali i molt especialment All Hallaj, figura per la qual Payne no oculta l’admiració.

Davant la pèrdua d’importància dels califes de Bagdad, relegats a figures simbòliques, i la progressiva davallada del món islàmic, que entre els segles XI i XIII ha d’enfrontar grans perills per a la seva supervivència com foren les croades o l’aparició fulgurant dels mongols a l’Orient Mitjà, Payne rescata la teoria del gran historiador berber del segle XIV Ibn Khaldun. Aquest, a la seva gran obra Muqaddima desenvolupa una interessant teoria de la història al voltant d’allò que anomena la “asabiyya”, cohesió social instintiva que caracteritza el primer Islam i que afavoreix enormement la seva expansió enfront de grans imperis molt diversos i sacsejats per fortes tensions socials i religioses. La gestió i manteniment d’un imperi tan extens va comportar l’adopció dels usos dels conquerits per part dels conqueridors, abraçant el luxe i el refinament que caracteritza els califes de Damasc i Bagdad, d’influències siríaques, perses o bizantines, abandonant l’austeritat i la senzillesa dels primers califes i del mateix Mahoma. Khaldun es va avançar en el temps a historiadors com ara Edward Gibbon o Arnold Toynbee, que van estudiar també l’auge i decadència de les civilitzacions. Tanmateix, i tot i l’admiració que mostra Payne per les teories sobre la història plantejades per Ibn Khaldun, La Espada del Islam proporciona no pocs exemples de supervivència i renaixement del món islàmic quan aquest es trobà en greus dificultats, amb retorns a les arrels, a aquest esperit d’assabiyya com els que van representar els primers soldans mamelucs i otomans.

Màxima extensió del califat de Damasc (dinastia omeia). Font: geocabanyes.wordpress

El llibre arriba a tractar sense gaire perspectiva temporal la figura del coronel Nasser i la revifada del nacionalisme àrab, que poc o molt està vinculat a l’Islam. Hagués estat interessant veure quina opinió haguessin merescut a l’autor fenòmens posteriors com l’expansió del gihadisme internacional o l’esperança democratitzadora que van representar les diferents primaveres àrabs, d’abast tan limitat.

 Pel que fa al tema del llibre que ens ocupa, i més enllà de la successió de personatges rellevants en diferents camps (política, religió, arts o cultura), és la relació dialògica entre Orient i Occident, entre Islam i cristianisme, marcada per l’alteritat i el conflicte, però també per les similituds, en tant que l’Islam es considera hereu i continuador de la tradició judeocristiana, i en la qual Abraham, Moisès o Jesús són profetes de l’Islam. Al seu interior trobem nombrosos paral·lelismes entre fenòmens experimentats tant al món cristià com al musulmà, i entre personatges musulmans com ara alguns dels esmentats anteriorment i els seus homòlegs cristians. El llibre és, segons l’autor, un intent d’aprofundir en el coneixement respecte d’un món geogràficament proper i culturalment desconegut, si més no en aquell moment, i amb el qual cal que aprenem a conviure.  Passats seixanta anys aquesta aspiració continua essent igualment vàlida, i tal vegada encara més necessària.

Imatge de la Meca, lloc sagrat de peregrinació dels musulmans. Font: France 24

 En resum, La Espada del Islam resulta una lectura entretinguda i instructiva, que aporta detall i coneixement al lector sobre les qüestions que s’hi desenvolupen. Hem de considerar, però, que tracta un període de gairebé un mil·lenni i mig de temps en poc més de tres-centes cinquanta pàgines, i com a tal el lector pot trobar a faltar coses, i segurament no li falti raó, doncs no tracta qüestions econòmiques i socials amb gran profunditat. Amb tot, i sense ser una obra exhaustiva o enciclopèdica, o potser pel fet de no ser-ho, es tracta d’una lectura recomanable per a tot aquell que, sense ser-ne prèviament un grandíssim coneixedor, vulgui saber més sobre l’Islam i la seva petjada històrica.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>