Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Contextualització de l’autor

Emilio Gentile, nascut a la localitat italiana de Bojano el 1946, és un dels màxims exponents de la historiografia europea en l’anàlisi dels orígens i evolució del feixisme italià. Actualment és professor emèrit de la Universitat de Roma La Sapienza i membre de l’Acadèmia Nacional dels Lincei. És autor d’una amplíssima obra traduïda a països de tot el món, entre les seves obres més reconegudes es troben: Mussolini contra LeninLa vía italiana al totalitarismo – Partido y Estado en el régimen fascista i La mentira del pueblo soberano en la democracia. 

Cal destacar que Emilio Gentile va ser deixeble d’un gran historiador del feixisme, Renzo de Felice, el qual va destacar per la seva monumental biografia de Mussolini i per consagrar la seva carrera acadèmica a l’estudi de la més famosa dictadura italiana. Emilio Gentile, de la mateixa manera que el seu mestre anteriorment, no defuig la crítica i el diàleg entorn de les diferents posicions teòriques que hi ha actualment vigents pel que fa a la natura i orígens del feixisme italià. El llibre que ens ocupa n’és el millor exemple.

Anàlisi i comentari de l’obra “Quién es fascista”

Aquest és un llibre que atrapa el lector des d’un primer moment ja que segueix una estructura poc habitual per tractar-se d’un llibre d’història. L’obra, sense cap dubte, no és un assaig o un llibre acadèmic de format clàssic. Quién es fascista segueix, de principi a fi, una estructura dialogada entre l’autor i un interlocutor desconegut, el qual no se’ns revelarà fins a les acaballes del llibre. Aquest interlocutor no seria una única persona, sinó un recurs que utilitza l’autor per donar forma a la seva darrera obra; es tracta de les principals i més interessants preguntes -per la seva capacitat de fomentar un debat constructiu- que Emilio Gentile ha rebut per part d’alumnes, historiadors, lectors… entre d’altres al llarg de la seva carrera. Aquest conjunt de preguntes han estat reestructurades formalment per tal de poder oferir un conjunt de respostes en un atractiu i dinàmic format de diàleg. 

El lector que s’endinsa en les pàgines d’aquesta estimulant obra no ha de pensar que es tracta d’un repàs o índex sobre les personalitats d’avui en dia que poden ser -o ser titllats- de feixistes; tot el contrari. L’objectiu de la present obra és conduir-nos pels diferents estadis polítics i socials que van caracteritzar el feixisme al llarg de la seva història i analitzar amb una mirada crítica les tesis actuals de determinats historiadors, periodistes i sociòlegs que banalitzen, segons el que exposa l’autor, tot el que va ser i suposar el feixisme. 

Emilio Gentile parteix d’una premissa demolidora: cercar feixistes en l’actualitat, de manera sistemàtica, confereix al feixisme l’etiqueta “d’etern” i altera la naturalesa del que va ser un fenomen estrictament històric. Precisament, sostenir o defensar l’eternitat d’un determinat moviment polític o social -en aquest cas el feixisme- és un element d’allò més perillós segons les tesis de Gentile, ja que introduir l’eternitat a la història humana o a un determinat fenomen històric, encara que sigui amb les millors intencions, implica una greu distorsió en el coneixement de la història. 

L’historiador italià Emilio Gentile, nascut a Bojano (Itàlia) el 1946 és un dels màxims exponents europeus sobre els estudis relacionats amb el desenvolupament del feixisme a Itàlia i la seva evolució. (Font: diariodesevilla.es)

Arribat aquest punt, podem preguntar-nos per quin motiu “l’etern retorn” només va vinculat a un únic moviment polític: el feixisme. Per quins motius no es difonen tesis sobre el “jacobinisme etern”, el “liberalisme etern”, el “bolxevisme etern”, el “nacionalisme etern”, entre d’altres? Perquè en realitat, la tesi de l’etern retorn del feixisme es basa en un no-acabar d’analogies que en termes generals només produeixen falsificacions del coneixement històric. La pràctica de l’analogia, precisament, està molt difosa en les actuals denúncies sobre el retorn del feixisme, i acaba provocant que el rigor historiogràfic -afirma Emilio Gentile- quedi substituït per una pràctica “ahistoriològica” en paraules del mateix autor, segons la qual només s’utilitzen argumentalment els esdeveniments històrics que s’adscriuen el màxim possible a les tesis que vol sostenir un determinat autor, en comptes de recórrer i analitzar de manera eficaç i exhaustiva tots els elements explicatius històrics necessaris per sostenir un determinat argumentari. 

Gentile, de la mateixa manera que altres prestigiosos historiadors del feixisme com Robert Paxton, afirma categòricament que cal deixar en el passat vells sistemes explicatius ancorats en mapes interpretatius obsolets i endinsar-se, de nou, en la informació que ofereixen arxius i documents històrics per tal de superar els equívocs que encara perviuen avui en dia entorn de la natura del feixisme. Per tal de no caure en errors pel que fa a la problemàtica dels orígens del feixisme, l’autor analitza aquest sistema polític a partir d’un triple pla: organitzatiu, cultural i institucional per tal d’entregar-nos, a totes i tots nosaltres, els estris per formar-nos un coneixement el més precís possible sobre els orígens i evolució del feixisme.

En aquesta veritable croada de l’autor transalpí per combatre “l’ahistoriología” -aquest fenomen falsament rigorós que permet explicar l’evolució del feixisme fins als nostres dies sense fer referència a un argumentari històric precís- abunda en referències polítiques actuals i passades per tal d’obligar al lector a qüestionar-se tot allò que sap -o creu saber- entorn dels actuals fenòmens populistes que inunden els telenotícies i obren totes les portades dels diaris. Emilio Gentile, cita, per tal de fer remoure al lector a la cadira a famosos líders polítics democràtics com ara Matteo Renzi, dirigent del Partit Democràtic italià i primer ministre durant el període 2014 – 2016 i es pregunta: era feixista ell també? Renzi, per exemple, defensa l’abolició del Senat, ataca als vells partits i a les classes polítiques dirigents, defensa a la burgesia productiva i enalteix la joventut italiana a la vegada que defensa la fundació d’un “partit de la nació”. Si aquests termes també podien aparèixer al programa polític del feixisme, per quins motius no és vàlida aquesta analogia? Senzillament, perquè no la sustenta el rigor històric i parteix de premisses falses o esbiaixades. 

En aquest joc d’analogies -precisament amb l’objectiu de restar-ne validesa argumental- l’autor cita l’ara empoderada Lliga, acusada extensament de ser una nova impulsora del feixisme a Itàlia. Però, pot ser veritablement feixista o mussoliniana?  La Lliga, ha defensat la independència de la Padània i critica obertament l’Estat italià, ja que segons el seu argumentari menysté a un nord productiu en favor d’un sud carregat de subsidis. La Lliga parla obertament de tancar les portes als immigrants i de construir una Itàlia unida en termes racials; per altra banda, el projecte imperial de Mussolini exigia la integració a Itàlia -com a mínim en la seva part més septentrional- de milers d’alemanys i eslaus. De nou, la realitat històrica entra en conflicte amb les analogies interessades. 

Seguint aquest model explicatiu que es basa únicament a establir analogies sense analitzar la realitat històrica precedent, hauríem de considerar també feixista a la França de la IV República, que prohibia l’avortament, impulsava polítiques natalistes i familiars i va veure créixer moviments que s’oposaven obertament a la immigració i propugnaven l’expulsió dels nouvinguts.  Era feixista la Gran Bretanya, que el 1929 va aprovar una llei que castigava l’avortament amb la cadena perpètua? Feixista seria també, mitjançant el model explicatiu que estem emprant, la Unió Soviètica, que el 1936 va proscriure l’avortament, va dificultar el divorci i va programar amplies celebracions nacionalistes de les glòries russes del temps del Tsar. 

Resulta evident, doncs, constatar analogies falsament explicatives entre el feixisme històric i moviments polítics diferents, siguin passats o moderns. El nacionalisme estatalista i el tradicionalisme catòlic no van ser exclusivament feixistes, com el racisme i la xenofòbia, que existeixen des de molt temps abans del sorgiment del feixisme. Partits nacionalistes, sobiranistes, catòlics i tradicionalistes de l’Europa actual no poden ser identificats sota un suposat “feixisme etern” sense que es perdi la possibilitat d’un coneixement realista i racional de la realitat en la qual vivim i, potser el més important de tot, és possible que desvirtuem la realitat social i política més demolidora que va viure la Humanitat, la Segona Guerra Mundial i la seva vinculació amb l’auge dels totalitarismes.

Mitjançant l’ús d’analogies i fent un ús indiscriminat del terme “feixista” es podria arribar, de manera equívoca, a la conclusió que la disciplina política que fa mundialment conegut a Mussolini no ha mort mai i que la natura del concepte “feixista” té el significat que cadascú prefereixi, independentment de la realitat històrica del segle XX. (Font: Wikipedia.org)

És possible, doncs, que l’evident mal ús que es fa del terme “feixisme” en una significativa quantitat d’ocasions sigui provocat per un sobredimensionament del concepte en qüestió? Cal tenir present que l’adjectiu “feixista” no deriva del substantiu “feixisme”, ja que la paraula original era el també substantiu fascio, el qual significa “feix”. En el llenguatge polític, que és el que ara ens ocupa, durant el segle XIX el terme fascio s’emprava com un sinònim d’associació de l’esquerra republicana i popular. Durant els inicis de la Gran Guerra es va utilitzar com una manera de definir i agrupar aquelles persones que defensaven la intervenció d’Itàlia contra els Imperis Centrals. Amb el temps, aquest concepte va quedar vinculat amb la realitat del poder de Benito Mussolini a Itàlia i, posteriorment, d’Adolf Hitler a Alemanya. La realitat política d’aquest terme, doncs, resulta veritablement camaleònica. 

La derrota de les potències nazifeixistes el 1945 hauria d’haver sepultat aquest concepte definitivament i haver-lo deixat com un element polític propi del passat. No va ser així. De fet, el seu ús massiu i popular va romandre intacte. Des de llavors, s’han denominat com a “feixistes” al règim de Perón a Argentina, la república presidencial de Charles de Gaulle a França, nombrosos règims de partit únic del Tercer Món, la dictadura dels coronels a Grècia, els règims militars d’Amèrica Llatina, però també les democràcies burgeses –cal tenir present el mandat de Nixon als Estats Units, que també va ser titllat de feixista- i fins i tot alguns règims leninistes com ara el de Corea del Nord. 

Resulta evident, doncs, que estem en un procés d’inflació semàntica que sembla no tenir fi i s’endevina un resultat poc desitjable: la completa banalització del terme “feixisme” i en conseqüència, l’abandó progressiu del rigor historiogràfic a l’hora d’analitzar processos polítics i socials, pretèrits o actuals. 

Arribats a aquest punt, el lector pot preguntar-se sobre si les advertències de tercers historiadors –no únicament Emilio Gentile- com ara Robert Paxton sobre la deformació de la realitat històrica provocada per l’extrema vistositat del feixisme, ha afavorit la pèrdua progressiva del coneixement sobre el que va ser veritablement el nazifeixisme per la història del món. Els elements estrictament visuals -emanats en enorme mesura dels elements de propaganda de les pròpies potències feixistes- com ara l’obra de Leni Riefenstahl, les pel·lícules de Joseph  Goebbels i els colorits exèrcits italians, han impregnat la nostra visió del passat i hem abandonat l’estudi dels esdeveniments per tal d’abandonar-nos a clixés que no ens permeten aprofundir en el coneixement històric.

 A tall de conclusió, el lector curiós es pot preguntar: he sentit parlar alguna vegada del retorn del jacobinisme, el legitimisme, el bonapartisme, el bolxevisme, l’estalinisme o el salazarisme? Davant aquestes preguntes, es pot romandre perplex a causa de la singularitat que acompanya  aquestes respostes. Si en comptes de llançar-nos a seguir cercant analogies preferim cercar els orígens de la veritat en la història, hem de renunciar a pensar -tal com afirma Emilio Gentile- que hi ha un veritable arbre genealògic feixista, el qual enfonsa les seves arrels a les acaballes de la Gran Guerra i es manté robust actualment malgrat la desfeta militar de 1945, acompanyant-nos, impertorbable, fins avui en dia. Només el rigor històric i l’observació dels documents ens poden permetre determinar què va ser el feixisme. A partir d’aquí, buscar feixistes per tot arreu ens pot provocar l’error més greu possible: oblidar el que veritablement va ser el feixisme històric.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>