Revoltes i aixecaments populars a la Catalunya del segle XVII

Les revoltes són un camp d’estudi prolífic per a la investigació dels i les historiadores modernistes. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII s’esdevenen per tota Europa nombrosíssims esclats que van sacsejar l’ordre social i van qüestionar bona part de les polítiques que els grans magistrats reials van decidir-se a impulsar, en una època on les grans monarquies europees maldaven pel control dels emergents mercats i en mantenir la seva hegemonia (cas de la Corona Hispànica) o imposar-ne una de nova (cas del Regne de França).

La qüestió ha sigut un tema prou conegut per la historiografia, sobretot a Europa, més que a casa nostra. La historiografia francesa, sobretot, va centrar-se en aquesta qüestió durant els anys 60 i 70 del segle passat, en gran part esperonada pels grans tumults que s’ocasionaren a partir del Maig del 68 i les lluites obreres dels setanta. Avui dia, el debat ha perdut pistonada tot i que, com llavors, les recents experiències de mobilització social donen peu a obrir velles qüestions que tenen a veure, com llavors, amb la comprensió de la societat a partir d’aquests fets que anomenem “revoltes”(Gauthier, 2015).

Les revoltes dels segles XVI i XVII tingueren, en la seva gran majoria, un fort component antifiscal i de rebuig a les ordinacions dels grans ministres reials (Richelieu, Olivares o Mazzarino). Els casos de la Corona francesa i de la Corona Hispànica sobten per les seves similituds en aquest cas. El segle XVII, sobretot en la seva primera meitat, és un moment en què es fa notar una crisi secular que durarà fins els darrers decennis de la centúria. Això es traslladà en males collites i crisis de subsistència, que van agreujar-se per la irrupció d’epidèmies de pesta (a Catalunya, fou famosa la de 1649-52) i per l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Pel cas de França, cal tenir en compte la devastació del territori causada per les Guerres de Religió^[1]S’anomena així al conjunt d’enfrontaments militars que tingueren lloc, sobretot, al Sud-oest del regne de França entre 1562 i 1598, motivats majoritàriament per la conversió al protestantisme … Continue reading (1562-1598) durant la segona meitat del segle XVI i que en algunes regions s’allargà fins els primers decennis del XVII, moment en què es va desfer totalment el partit hugonot en 1629 després del setge de La Rochelle.

La necessitat de mantenir mobilitzats els exèrcits, en gran part mercenaris i el manteniment de la burocràcia estatal “obligaren” als monarques ha augmentar les exaccions fiscals. Això en força casos comportà al mateix torn una reformulació de l’estructura de recaptació dels territoris, sobretot aquells vinculats a la Corona de forma “composta”, com el Principat de Catalunya (amb l’arxiconeguda Unión de Armas), o els anomenats Pays d’États a França, amb privilegis i amb prerrogatives pròpies pel que fa a la recaptació i ordenament d’impostos com la taille.  

Les revoltes del sis-cents al Principat de Catalunya

En aquest punt, voldríem fer un ràpid repàs del que foren els principals aixecaments que es van donar a Catalunya (i els Comtats) al llarg del segle XVII. Aquests són el cas dels aixecaments i motins posteriors al Corpus de Sang, al llarg de l’estiu de 1640, l’anomenada Revolta dels Gorretes o Barretines de 1687-89 i la revolta dels Angelets de la Terra, entre 1667-75.

El Corpus de Sang va fer esclatar tot un conjunt de tensions que es venien patint al territori català (a les vil·les i ciutats, però sobretot al camp) d’ençà que França declarà la guerra a la Corona Hispànica en 1635. La intenció del Comte-duc d’Olivares de fer contribuir fiscalment a Catalunya i la resta de regnes que conformaven la Corona, i que va topar amb l’oposició de les Corts de 1626, es va acabar concretant amb la política d’allotjaments malgrat en les constitucions catalanes estava escrit que la presència de soldats del rei al territori només podia ser en cas de tropes enemigues al Principat i amb l’acceptació dels catalans. Aquest fet, sumat amb què no es va voler respectar les exempcions que moltes vil·les tenien pel que fa a aquesta pràctica, va generar una escalada de tensió entre soldats i comunitats que va tenir com a conseqüència la crema de vàries cases de Santa Coloma de Farners i de l’església de Riudarenes a la primavera de 1640.

Després dels fets del 7 de juny de 1640, i ja encetada la Guerra dels Segadors, diversos grups de revoltats es van anar movent pel territori, portant la flama de la revolta arreu. Un cas paradigmàtic fou el de l’entrada dels “segadors” a la vila de Vic, a la tardor-hivern de 1640. Allà es van repetir els fets que havien tingut lloc a Barcelona durant l’aixecament del Corpus, així relatats pel pagès Joan Guàrdia en el seu dietari:

“Y aprés, dins pochs dias, a la siutat de Vich varen antrar de nit molta gent y varen matar lo conseller an cap, y varen posar foch a casa d’en Graniollachs y aspallaren la casa a don Lluís y varen fer un bel foch al Marcadal y cremaren molta cosa d’en Parés, y lashoras se n’anà y va renunciar lo bastó de sot-vaguer.” (Guàrdia, Pladevall, & Simón Tarrés, 1986, p. 61)

Violència contra els “traÿdors”, aquells qui havien facilitat els allotjaments en contra de les protestes de la gent de “la terra”, saqueig dels seus domicilis i crema pública dels seus béns. Tots ells elements claus de les revoltes cinc i sis-centistes que comentarem tot seguit. La violència, però, fou també contra els escamots de soldats. Uns dies abans dels fets de Santa Coloma i Riudarenes, ja comentats, podem esmentar el setge que patí el tercio de don Juan de Arce a la vil·la d’Amer, per part d’un contingent de 3000 amotinats; o l’enfrontament entre revoltats i soldats a Sant Celoni poc abans del dia del Corpus.

El cas dels Angelets de la Terra, al comtat del Rosselló, tingué lloc contra els intents d’uniformització fiscal que van encetar-se a França entre 1620-1630 i que va comportar no pocs enfrontaments amb els “pays” durant bona part del segle XVII (almenys fins ben entrat el darrer terç del segle XVII). En el cas del Rosselló, cal tenir en compte que era un territori recentment incorporat a la Corona francesa a partir del Tractat dels Pirineus de 1659. La causa última de l’aixecament fou el rebuig a l’establiment de l’impost de la gabella ^[2]Impost sobre la sal que es feia servir, entre d’altres, per sufragar els costos de l’administració local als territoris incorporats a la Corona francesa (no només la Catalunya Nord, també … Continue reading. Una taxa sobre la sal que els francesos van voler aplicar als Comtats en 1661 i que implicava l’encariment d’aquest producte, que servia per alimentar al bestiar i, per tant, prou necessari per a les economies pageses. El primer aixecament tingué lloc en 1667-68, i s’estengué ràpidament per tot el Vallespir. El grup dels revoltats, dirigit pel pagès Josep de la Trinxeria, van dedicar-se a perseguir i executar els cobradors de l’impost de la sal. Després d’un període de treva, les hostilitats es van reemprendre a partir de 1670, amb la captura arbitrària de Joan Miquel Mestre, un dels líders dels revoltats i lloctinent de Josep de la Trinxeria.

Durant aquest segon aixecament, es van prendre les viles d’Arles i Ceret durant l’hivern i la primavera de 1670. La revolta fou aturada amb la intervenció armada de prop de 5000 soldats, els seus líders executats o fugits i les vil·les que foren epicentre de la revolta, com Prats de Molló (d’on era Josep de la Trinxeria) o Sant Llorenç de Cerdans, durament reprimides i multades entre 1674-1675.

Finalment, no podem pas deixar d’anomenar l’anomenada Revolta dels Barretines o dels Gorretes, també coneguda pel nom de Revolta de la Terra per part d’alguns historiadors. Aquesta tingué lloc en la forma d’un aixecament pagès en 1688, després d’un any de males collites causades per una plaga de llagosta de la qual “ya no hay más que una muy pequeña parte de la provincia que no haya padecido esta epidemia”, tal i com relatava el tresorer del Consell de Cent de Barcelona en una missiva destinada al Consell d’Aragó^[3]Fou l’òrgan encarregat dels afers de l’antiga Corona d’Aragó, primer durant el regnat dels Reis Catòlics i posteriorment durant el govern de la Casa d’Hagsburg. Tenia funcions … Continue reading (Dantí i Riu, 1982). Juntament amb aquesta situació, s’hi van sumar altra volta els allotjaments. Primer es provà de resoldre amb la intervenció de tres diputats eclesiàstics que van elevar les queixes dels pagesos al rei, essent immediatament destituïts dels seus càrrecs per haver actuat al marge de la institució. Durant el mes d’octubre, el capità Fèlix de Ballaró va exigir als habitants de Centelles una contribució per a l’allotjament de les seves tropes de 24 rals diaris, aquests es negaren i el virrei envià a la vila dues companyies sota les ordres del napolità Domingo Pignatelli i el castellà Antonio Serrano. El dia 7 esclatà el conflicte a partir d’una brega entre un soldat i una dona de la vila, Centelles s’alçà en armes al crit de “via fora!” i van aconseguir expulsar els soldats. Els sublevats van emprendre llavors vàries accions, van dirigir-se a Barcelona per a fer valdre les seves queixes contra els allotjaments i per altra banda van convèncer a les localitats i comarques veïnes per unir-se a ells, conformant una autèntica força armada que es plantà a les portes de Barcelona a la primavera de 1688 exigint la fi dels allotjaments, el perdó general i la restitució dels diputats cessats.

Durant l’estiu de 1688, es donaren diversos aixecaments a Manresa, Sabadell, Berga, Puigcerdà i al Baix Llobregat. Aquests motins tenen un caire antisenyorial (cas de Manresa, contra les intencions dels canonges de la Seu de cobrar delme a productes fins llavors exempts de renda) i contra els potentats locals que en moltes d’aquestes localitats es trobaven exempts pel que fa a l’allotjament de tropes i a les contribucions associades. A la tardor, amb el virregnat del duc de Villahermosa s’ideà que qui cobrés l’impost relatiu a l’allotjament de tropes fos la noblesa local, sota el caràcter d’un “donatiu”; només van acceptar-ho les vil·les de Mataró, Moià, Hospitalet i Sabadell. Les àrees rurals d’Osona i el Vallès, d’on principalment provenien els revoltats, s’hi van negar.

Durant el mes de novembre i quan el virrei, amb el suport de les institucions catalanes, comença a introduir tropes al Principat, hi ha el darrer aixecament pagès armat, amb un contingent de fins a 1200 pagesos que en el seu camí cap a Barcelona intenten alçar les localitats vallesanes i maresmenques, amb èxit relatiu. Al mateix torn, la noblesa catalana s’alinea totalment de part del virrei i participa a partir de llavors de la repressió dels revoltats. La revolta finirà als inicis de 1689 amb els principals líders de l’aixecament executats o bé fugits en territori francès.

Els aspectes interpretatius de la revolta a l’Antic Règim

La gran quantitat d’investigadors que han treballat sobre aquests fets, han permès d’assajar una certa “sociologia” de la revolta que ens permet entendre els aspectes més rellevants de les expressions populars violentes. Elements, més que reiteratius, podríem dir que ben presents al llarg de tota la geografia europea del període, també pel cas català.

Per començar, la religió és un aspecte central en l’articulació social de les societats precapitalistes. Dota d’una cosmovisió, unes pautes i una moral que permeten ordenar la vida social i dotar-la d’un “sentit comú” que delimiti allò que és lícit d’allò que no ho és. No és gens estrany trobar-se amb crits de “Visca la Sancte Mare Església” o “Visca el Sanct Offici” a Catalunya durant els successius aixecaments populars del Corpus de Sang i abans i després de 1640. En el cas de la Guerra dels Segadors, és especialment rellevant l’aspecte legitimador que exerceix el fet religiós, quan el bisbe de Girona decideix excomunicar els tercios responsables de la crema de les esglésies de Riudarenes i Santa Coloma de Farners. A ulls del poble, es tracta de l’element definitiu que dóna aire a l’ús de la violència contra la soldadesca.

El reialisme és també ben present en l’univers comunicatiu dels revoltats. Les constants advocacions al rei sobten atès que és precisament la necessitat recaptatòria per a pagar les guerres el que generarà noves pressions fiscals que seran contestades per les comunitats per la via violenta. El rei, però, com la religió (no oblidem que el monarca era el virrei de Déu a la terra) és un element de justícia suprema i d’ordre. En la visió popular, l’advocació reial tenia un element legitimador de la seva protesta: el rei es deu als seus súbdits i no ha de voler la seva desgràcia, un cop fet saber que el poble desaprova unes ordenances que generen rebuig, el rei actuarà sàviament retirant l’impost; tal i com reclamaven els Nu-Pieds normands en 1639 al crit de “Vive le Roi sans gabelle”. No està clar si per una banda la voluntat popular considerava el rei com una figura presa pels enganys de ministres i recaptadors d’impostos corruptes, que seran sovint els objectius principals dels aixecaments antifiscals, o bé entrava dins una estratègia de legitimació.

El que està clar és que malgrat alguns van considerar les revoltes populars com a actuacions cegues, els seus objectius eren totalment específics i tenien com a finalitat última la restauració d’un ordre que havia sigut pertorbat per les accions desmesurades dels “traïdors”. Aquests, seran els recaptadors d’impostos (gabeleurs o gabellots -com els anomenen els Angelets de la Terra), els magistrats de l’Audiència i oficials del Virrei que obliguen als allotjaments, els especuladors i mercaders que s’enriqueixen amb el preu del gra, els soldats que es desplacen devastant el territori… Durant els aixecaments, els revoltats proposaran a notables locals (gentilhomes, magistrats de les vil·les, eclesiàstics) unir-se a la causa i, en el cas de les revoltes iniciades al camp, de permetre la seva entrada a la vil·la. La voluntat dels revoltats és estendre les seves reivindicacions per tot el país i sumar el màxim de suports i complicitats possibles al motí: així ho feren els Croquants del Périgord, convocant als pobles circumdants a unir-s’hi en assemblea; de la mateixa manera, els revoltats d’Osona durant 1688, juntament amb el poble menut de Mataró, van obligar als fins llavors reticents jurats de la ciutat a unir-se al front comú contra els allotjaments, sota amenaça de cremar-los llurs cases.

La violència contra els “traïdors” era un tret característic dels motins. Gairebé sempre s’exercia de forma col·lectiva; els revoltats entraven a les seves cases, els treien fora i allà eren apallissats, assassinats, o bé arrossegats; rebent el mateix tractament que els lladres (no de forma casual els Croquants^[4]Malnom que van rebre els protagonistes d’un seguit d’aixecaments populars que van tenir lloc a la zona del Périgord i del Quercy (i a partir de llavors estesos a diverses zones del Midi … Continue reading s’anomenaven també a sí mateixos Chasse-Voleurs (caça-lladres). Els seus béns (mobles, objectes comuns, papers) eren també trets fora de l’habitatge i sovint cremats enmig del carrer, com se’ns relata durant el Corpus de Sang quan “els de la terra” es van dedicar a assaltar i saquejar les cases dels magistrats de Barcelona i els “traïdors” de Vic. Tota aquesta actuació era un acte catàrtic per la multitud, en la mesura que, d’aquesta manera, s’intentava punir una actitud que havia atemptat de forma directa contra els consensos comunitaris. D’aquesta manera, els revoltats actuaven conscientment i de forma solidària amb el que s’ha anomenat “cultura de represàlies”: davant una actuació considerada il·lícita, el poble tenia el deure i el dret de castigar-la per retornar l’ordre que havia estat maculat.

Les revoltes doncs, no són pas en cap cas tumults de violència cega i descontrolada, malgrat així siguin relatats pels contemporanis, molts d’ells possibles objectius del furor popular (el terme francès émeute (emoció) és recurrentment utilitzat, fent referència a actuacions mancades de tota racionalitat). Els revoltats en un inici sempre cerquen justícia, en la definició de la qual sempre hi ha un component religiós, diví, o en apel·latiu al governant “natural” de la nació, el rei. Els elements que hi ha sobre la taula són els abusos i les traïcions d’aquells que actuen en profit propi i en contra de la comunitat, no les jerarquies socials: els objectius a punir no seran els “rics” en sí, sinó els “enriquits”, el mercader, l’especulador, el soldat o el senyor feudal que actua de forma desmesurada, o bé aquells que actuen de costat dels desestructuradors de l’ordre pagès: els “traydors”

Lluita de classes sense classes?

El cèlebre treball de l’investigador rus Boris Porschnev (Les seulevements populaires en France au XVII siècle, publicat en 1963) va ser criticat pel fet de plantejar els aixecaments populars de l’època moderna com a lluites de classes. En el seu assaig, plantejava que un front format pel poble menut i els pagesos s’enfrontava a la burocràcia estatal i l’exèrcit, als quals en darrer terme s’hi unirien els propietaris (noblesa i també burgesia, renunciant al projecte revolucionari) per a esclafar les revoltes. El seu principal crític, Roland Mousnier, respongué demostrant com la presència de burgesos i aristòcrates locals no era estranya entre les fileres dels revoltats. Davant una interpretació basada en els “fronts de classe”, Mousnier va preferir-ne una que posava l’accent en les “solidaritats verticals”, abans que les horitzontals (Lublinskaya, 1979). Es tractava d’una lluita de les comunitats contra l’Estat; una lluita conservadora i reaccionària, atès que demanava tornar a un estat de coses anterior. Però com hem dit, els aixecaments no són fets esporàdics, instigats per moments puntuals. Els objectius immediats que apareixen en les reivindicacions dels subalterns fan referència a una lògica de confrontació que no s’esdevé només en el fenomen de l’aixecament. Com si no podem valorar el fet que no poques revoltes adquireixen conats de radicalització que els porten a qüestionar l’ordre social?

La qüestió doncs, ens porta a plantejar-nos si les revoltes populars del període preindustrial no obeïen a una lògica de lluita de classes. Les comunitats pageses o el poble menut vilatà de l’edat moderna no constituïen una classe si com a classe entenem un subjecte social que expressa de forma conscient la seva situació d’explotació donada per la posició que ocupa en les relacions de producció. Sens dubte la seva situació com a productors directes els situa amb interessos contraposats amb aquells que es volen apropiar de l’excedent produït, siguin senyors laics o eclesiàstics, recaptadors de l’impost reial, soldats que exigeixen allotjament, etc. El problema el tenim quan volem donar compte d’aquestes constants relacions d’un grup social a partir d’un fet puntual com són les revoltes. Efectivament, al llarg dels segles XVI i XVII la conflictivitat que genera una comunió d’interessos contraposada no es vehicula només a partir de l’expressió violenta. Tenim nombrosos exemples de comunitats que pledegen contra els seus senyors pel pagament del delme, per l’ús dels comunals o per les ingerències que aquests fan en els sistemes d’elecció dels representants comunitaris. Aquesta conflictivitat tenia els seus canals amb els quals s’arribaven a certs nivells de consens, però prefigurava un agent com era la comunitat pagesa o la vil·la, zelosa de les prerrogatives arrencades al senyor o al rei. Un agent que si ve no s’expressava en els termes moderns de “classe” havia desenvolupat una consciència d’ella mateixa situada, indubtablement, sobre el fet de l’explotació econòmica i el domini polític per part dels senyors i l’Estat feudal. Prerrogatives, totes elles, que conformaven aquest concepte articulador que s’expressa en l’inconcret, però poderós, terme de “terra”.