"Robespierre ha sigut un dels personatges més execrats i demonitzats de la història" - Entrevista a Joan Tafalla - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages

Barcelona. Setembre de 2019. Més calor de la que hauria de ser habitual, immigrants remenant entre la brossa i, uns metres més enllà, homes de negoci sortint d’un hotel de luxe. No hi ha cap mena de contacte visual entre ells. Dues realitats socials que viuen d’esquena l’una de l’altra en una mateixa ciutat. No ho vam arribar a discutir, però creiem, després de l’entrevista que li vàrem fer, que en Joan Tafalla (1953) estaria força d’acord amb l’historiador Josep Fontana, quan deia que la història havia de servir per transformar la societat i posar-la al servei de la majoria.

Però com podem fer-ho? Al llarg de la història, molts ho han intentat. A partir de 1789, els jacobins van intentat posar la Revolució Francesa al servei de tot el poble francès, impulsant una democratització de l’estat que, una vegada derrotats pels seus enemics polítics, tardaria més d’un segle en tornar a plantejar-se. No van aconseguir canviar el món, però plantaren una llavor que acabaria fent brotar un fil roig resseguit pel moviment obrer dels segles XIX i XX.

En un món on la “llibertat”, la “igualtat” i la “fraternitat” van decaient, recuperar el pensament d’aquells democràtes que ja advertien a finals del segle XVIII dels perills que implicaven una classe política professional o una societat econòmicament desigual per a qualsevol país que es vulgui dir “democràtic”, hauria de ser una tasca urgent i emancipadora.

Joan Tafalla és un dels principals experts en jacobinisme del nostre país; i allunyant-se dels tòpics i improperis que fomentaren els enemics polítics dels jacobins després del cop d’estat de Termidor, parla sobre el seu pensament polític, quines classes socials els hi donaven suport, els seus líders, etc. Tenint en compte la gran ignorància amb la qual hom acostuma a encarar aquest tema, agraïm al doctor Tafalla no únicament l’explicació dels fets, sinó el to didàctic que utilitzà i que denota els seus orígens de docent… i amb un somriure perenne.

D’on prové el nom “jacobí” i, més important encara, què és un “jacobí”?

Les simplificacions del concepte “jacobí” com les que sentim normalment, no ens serveix per explicar-lo.

Cal pensar que el mateix any 1789 tenen lloc extraordinàries jornades revolucionàries de masses a París: els moviments causats per les caresties de principis d’any, a l’abril hi ha la vaga contra l’empresa Réveillon, el mateix 14 de juliol té lloc la presa de la Bastilla, l’afer Foulon de finals de juliol, la marxa de les dones de París a Versalles per forçar el rei a tornar a la capital…

Sempre cal entendre el concepte en el seu context. El jacobinisme és un fenomen polític que sorgeix en mig d’un extraordinari procés revolucionari quina característica principal no és el predomini de les elits revolucionaries que condueixen la gent, sinó per una extraordinària irrupció de les masses en l’espai polític: la Revolució Francesa (1789-99).

Es tracta d’una extraordinària irrupció de les masses populars, d’aquells que “no són res” , del poble menut, a l’espai públic. Tot això ve acompanyat per un extraordinari sorgiment de la premsa. Només a París, aquell mateix any, apareixen 200 capçaleres noves; això significa que la irrupció de la gent comuna comportava una lectura i politització massives. I, al mateix temps, això permeté l’aparició de les societats populars…

D’entre aquestes societats populars, en destaca una: el Club Bretó de diputats dels Estats Generals, que s’estableix el 30 d’abril i que utilitzen per poder incidir en les discussions dels Estats Generals i donar respostes més o menys col·lectives. Aquesta mateixa gent, a l’octubre, quan els Estats Generals es traslladen a París i es transformen en Assemblea Constituent, s’estableixen en un convent dels dominics que es troba al carrer Saint Honoré. A aquest convent dels dominics, el poble de París els anomenava “jacobins” (perquè es trobaven en l’Església de Saint Jacques). Per tant, aquesta denominació popular s’estendrà a aquells diputats que es reuneixen allà i que acaben conformant una societat anomenada “Societat d’Amics de la Constitució”.

El jacobinisme no serà sempre igual ni homogeni en el transcurs de la revolució; pel contrari, evolucionarà de forma molt important. Per tant, definir què és un jacobí és una mica complicat. A mesura que la Revolució Francesa vagi avançant i cap a l’any 1793 es radicalitzi tant en els seus continguts socials com democràtics, en el jacobinisme aniran diverses posicions. Els sectors més elitistes i burgesos de l’associació, en marxaran, per exemple. En qualsevol cas, per a la gent del moment, un jacobí és algú a qui associen amb un demòcrata radical.

I quina és la composició social d’aquesta ‘classe política’? En què influeix?

Si pensem en el jacobinisme com el personal que assisteix a la Societat d’Amics de la Constitució del carrer Saint Honoré, pensarem en “classe política”: diputats, ciutadans il·lustrats, etc. que volen influenciar en les assemblees revolucionàries… però el jacobinisme és quelcom de més ampli.

L’aflorament de societats populars és agafada amb temor per part dels nuclis dirigents de les classes que volen dirigir la revolució i que desitgen l’establiment d’una societat liberal, trencant amb l’Antic Règim i implementant aquelles idees econòmiques que en aquells moments venien elaborant els fisiòcrates: Quesnay, Turgot, Condorcet, Mirabeau o a Anglaterra Adam Smith, etc. Aquest sectors consideren la participació popular com un destorb, com un problema. La massa no pot estar permanentment mobilitzada, cal deixar el govern als especialistes, etc. És allò que Benjamin Constant un cop acabada i vençuda la revolució anomenarà la llibertat dels moderns confrontada a la “llibertat dels antics”.

Sí que podríem dir que a la societat central dels jacobins hi ha un nucli que són diputats (la majoria d’ells, advocats que provenen de províncies), gent il·lustrada (incloent algun capellà, també)… però les societats que es van creant al conjunt de França tenen una composició social més àmplia. De fet, la llei de Le Chapelier de 1791 prohibeix a les societats de coordinar-se entre elles, i ni actuar. Això demostra que estem en un procés associatiu amplíssim i L’any 1791 hi ha la primera escissió, quan surten Antoine Barnave (1761-93), Lameth i Duport… quan intentaran crear una associació paral·lela anomenada feuillants i intentaran escindir la societat de correspondència que els jacobins havien establert per tota França. Aquest és un dels grans encerts dels jacobins: la creació d’una xarxa de correspondència, que permetia que tots els debats de la societat de París es traslladessin al conjunt de les províncies… i viceversa. Això és, precisament, allò que buscava tallar la llei Chapelier.

Aquest grup inicial d’advocats, professors, capellans, etc. d’il·lustrats i revolucionaris, anirà canviant la seva composició social durant el decurs de la revolució. Un exemple d’això pot ser la composició de la Societat d’Amics de la Constitució de Marsella: d’un 72% de burgesos el 1791 passa a un 29% l’any 1793; en canvi d’un 20-25% de treballadors que hi havia a l’inici, es passa a un 60%. A mesura que la revolució es va popularitzant i ampliant la composició social del jacobinisme va canviant.

Seria correcte definir els jacobins com a ‘partit polític’, doncs? Tenen un ideari polític definit?

La idea de la ‘màquina jacobina’, present a una certa historiografia del segle XX, és una idea anacrònica. El jacobinisme històricament existent entre 1789 i 1784 no té res a veure amb un partit polític de masses tal com s’anirien perfilant durant el segle XX. Una part de la historiografia, enduta pel biaix cognitiu que marcava la guerra freda ha dut a entendre el jacobinisme com un partit polític de masses a l’estil del Partit Comunista Francès, l’Italià o els grans partit socialdemòcrates del segle XX. Però no té res a veure. En cada societat popular local hi ha molt pluralisme i molta varietat ideològica durant tot el procés revolucionari: gent que hi ingressa i altra que marxa…

De fet, la ideologia, la cultura, o l’ “ideari” que esmentaves; és a dir, el ciment ideològic que podia unir unir un moviment tan ampli,  divers i dispers per tot el territori de França seria el del “dret natural” modern. Això és un fenomen jurídic propi de reduïdes elits eclesiàstiques dedicades a cultivar la filosofia o el dret, que a partir de l’Escola de Salamanca o a partir dels debats que es produïren durant la conquesta d’Amèrica, reivindica la idea antiga (provinent dels antics) de la igualtat humana per naixença i dels drets naturals que li pertanyen pel sol fet de néixer. Aquest ideari té un ampli recorregut durant tota l’edat moderna i serà re-elaborada per exemple per John Locke; abans de Locke, durant la revolució anglesa dels anys 1640, els levellers… de fet aquesta filosofia del dret natural connecta d’alguna manera amb el sentit comú de les classes populars. És a dir, amb allò que l’historiador Edward Palmer Thompson (1924-1993) anomenà “economia moral de la multitud”.

Aquesta convergència entre una gran insurrecció d’obrers i camperols i de petita i mitjana burgesia amb aquest “dret natural” seria el ciment ideològic d’aquest nou bloc històric, que brota de les entranyes de la vella societat, un bloc molt complex i en evolució constant. La principal plasmació d’aquesta convergència seran els Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789, proclamats en mig de la Grande Peur, es a dir de la por que senten les elits polítiques per la gran insurrecció pagesa a la França de juliol de 1789 (“la Grande Peur”). No és agosarat d’afirmar que els dirigents d’aquest procés van haver d’anar molt més enllà del que volien.

La nova Constitució francesa de 1793, que no es va arribar a aplicar, havia de materialitzar els punts bàsics d’una nova fase de  la Revolució Francesa. Aquesta estava caracteritzada per una participació popular major, en la cerca d’una major democratització de l’estat i que els jacobins portaven defensant des de l’inici de la Revolució Francesa. És aquest el moment àlgid de la influència jacobina?

D’entrada, crec que no hauríem de parlar d’ “influència jacobina” pensant en categories del segle XX. Efectivament, l’any 1793 és el moment àlgid de la revolució camperola i urbana, quan els sectors populars tenen més força i major capacitat d’incidència en les assemblees revolucionàries i sobre el decurs de la revolució; en conseqüència, aquell ric entramat d’associacions ciutadanes i populars passa a jugar un paper clau. Era l’espai públic on el poble menut es polititzava i aprenia la ciutadania. Podríem dir que aquest 1793 és el clímax d’un jacobinisme molt popular i democràtic, gens elitista.

En aquells moments va tenir lloc, a més, un acte amb unes conseqüències civilitzatòries extraordinàries: l’abolició de la monarquia, la proclamació de la Primera República francesa. Allò que esdevingué l’esdeveniment fundador de la nova democràcia fou el judici i posterior execució de Lluís XVI, per traïció a la pàtria (“pàtria” entesa com a conjunt dels ciutadans). Aquest acte fundador d’una nova civilització s’havia d’institucionalitzar amb la nova constitució.

Va haver-hi d’aquesta nova constitució per part del sector més moderat de la Convenció, encapçalat per Nicolas de Condorcet (1743-94). Aquesta proposta continuava sent elitista i negant alguns dels drets de l’home; mostrava un pensament liberal, poc democràtic, influenciat pels fisiòcrates francesos. El projecte fou rebutjat per part de la Convenció i en el debat posterior hi influeixen personatges molt importants com Saint-Just o Robespierre. Gent d’un pensament democràtic i social molt avançat. El 23 de juny de 1793 s’aprova la constitució, però en aquell mateix moment es tanca en una arca de cedre, com l’Arca de la Santa Aliança, perquè en aquell moment totes les potències estrangeres estan intervenint contra França i no pot aplicar-se. Llavors, entre el setembre i l’octubre es configura un govern revolucionari extraordinari “fins la pau”, que pugui fer front a la guerra i garantir l’abastiment de la població.

Aquesta constitució, molt més radical que la de 1791, i molt més que la de Condorcet, encara té elements relativament moderats, fruït d’una transacció entre els sectors més moderats de la Montagne i els més radicals. La proposta de drets de l’home presentada per Robespierre, més democràtica, que no s’aprovarà en tots els seus articles, defensarà que els principals drets de l’home són el preservar de la seva existència i la seva llibertat. També proposarà que la propietat no sigui de dret natural sinó positiu, supeditada a un dret superior que si que seria “natural”: el dret a l’existència.

Aquest cicle revolucionari acaba amb el cop d’estat de Termidor de 1794. Tot i aquestes limitacions, la Constitució del 1793 (que mai arribà a aplicar-se), serà una de les grans fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris d’esquerres de tot el continent europeu durant segle XIX: del moviment obrer, el socialisme utòpic, el comunisme… fins i tot de certs sectors anarquistes.

Quan hom parla sobre els jacobins, aquests queden indissolublement lligats a una figura d’enorme rellevància: Maximilien Robespierre (1758-94). Quina és la seva importància?

Ha sigut un dels personatges més execrats, i vilipendiat des de l’any 1794 fins avui.  Després de Thermidor fou transformat per una llegenda persistent construïda per una munió de literats i de propagandistes, en un monstre. És una versió que els vencedors de la Revolució (els de la reacció termidoriana) van fabricar íntegrament. La mida d’aquest mite és tan gran que ens hauria de donar, d’entrada, una idea bastant fidedigna de la importància de la seva figura. S’ha de dir, però, que recentment ha aparegut molta bibliografia (Marc Belissa, Yannick Bosc, Herbé Leuwers o Jean Clement Martin) que ens ha explicat com i per què es va fabricar aquest mite-monstre. Una invenció que va mostrar durant dos segles el jacobinisme com a una cosa terrorífica i dictatorial.

Qui era en realitat Robespierre? Robespierre és un advocat jove, de províncies, que és escollit als Estats Generals per fer de diputat pel Tercer Estat. Participarà dels debats per l’elaboració de la primera constitució i defensarà el sufragi universal (masculí, clar, hem de pensar que estem parlant del segle XVIII), en front d’aquells que afirmen que només tenen dret a votar els “ciutadans actius”, aquells que paguen una certa quantitat d’impostos en marc de plata. D’aquí, per cert, que un dels seus discursos més innovadors i radicals fos contra el “marc de plata”.

El seu radicalisme democràtic el va portar a nedar a contracorrent dels plantejaments elitistes de les primeres assemblees revolucionàries. Defensarà, juntament amb un grapat de diputats dels Estats Generals, com Pétion i Buzot, l’abolició de la pena de mort; de la mateixa manera, defensarà que els jueus i els comediants siguin considerats ciutadans francesos. Un dels punts que caldria destacar la seva proposta d’abolició de l’esclavatge. L’Assemblea Constituent decretarà la fi de l’esclavatge a la França continental, però no a les colònies antillanes. Saint Domingue (l’actual Haití) produïa una quantitat enorme de beneficis econòmics a una minoria molt influent en base a l’economia de la plantació esclavista enormement a uns pocs.

Quan a finals de 1791 en la primera guerra, la Cort i els sectors liberals de l’Assemblea volen usar la guerra suposadament revolucionària per tal de conquerir territoris que no són francesos, justificant-se amb uns valors revolucionaris i universals que segons ells s’havien d’‘exportar’. Robespierre defensarà la pau i pronunciarà aquella famosa frase: “cap poble vol missioners armats”. A més, com he dit abans, serà el principal defensor de la radicalitat democràtica en la proposició dels Drets de l’Home el 1793 que va presentar l’abril de 1793 a la Convenció.

Els seus discursos, de ser coneguts, serien de gran interès en una societat com la nostra, que molt sovint debat sobre “processos constituents”, perquè veuríem clarament la diferència entre un procés constituent per una república elitista i poc democràtica o per una república democràtica i popular.

La figura de Robespierre ha estat sobredimensionada a posteriori  per demonitzar el moviment jacobí, doncs

Aquesta deformació de la seva figura arriba a uns extrems tals que a dia d’avui, Robespierre no té cap carrer amb el seu nom a París. Únicament té un monument al seu poble natal, Arras; i té una parada de metro a la localitat de Montreuil. Robespierre és, en els estereotips dominants sobre la Revolució francesa el monstre per excel·lència.

La realitat és diametralment oposada: és una figura dramàtica, defensor infatigable del poble menut, d’una virtut extraordinària (no debades, era conegut com a l’ “Incorruptible”). Després de ser guillotinat, es va procedir a revisar quines eren les seves possessions, en el pis on vivia de rellogat, a casa d’un fuster. Els seus béns es reduïen als seus llibres i a l’últim sou de diputat. Això contrasta força amb altres figures de la Revolució, com ara Danton, que es corrompran i s’enriquiran.

Els seus contemporanis el descriuen com una persona inflexible a nivell moral i amb un gran do de la paraula; fins al punt que en el moment que es du a terme el cop d’estat de Termidor, Robespierre demanarà la paraula i un dels diputats contraris a ell replicà: “no li doneu la paraula, o estem perduts”. No se li va concedir i aquest fet el va perdre. L’única dictadura de la qual es pot acusar a Robespierre és la “dictadura de  l’opinió” (tal com deien els seus contraris): els seus arguments tenien tals continguts  democràtics que era impossible de rebatre’ls. Una vegada mort, es vessà una enorme quantitat de literatura en contra seva. Qui escriu la història es sempre el vencedor: “Vae victis!”.

El jacobinisme també està molt lligat a un altre fenomen de la Revolució Francesa, que és el del Terror (1792-94). Què és aquest període i quin és el paper dels jacobins?

La primera persona que empra aquest terme és un diputat de Saint-Domingue (i esclavista) durant l’Assemblea Constituent, quan afirma que la Declaració dels Drets de l’Home és el “Terror”. Per què? Doncs perquè si s’hagués aplicat, hauria significat l’alliberament dels esclaus i, per tant, la fi de l’economia sucrera basada en l’esclavatge.

Les violències populars durant tota la Revolució són molt importants, entre altres coses perquè quan en l’Antic Règim o ens les primers anys de la revolució hi havia un amotinament o aldarulls pel pa, i contra la carestia, el poder aplicava la llei marcial. Això implicava que al segon avís llençat pel comandament de la tropa de línia, si la multitud no es dissolia es disparava a matar. No era fenomen nou, l’historiador Jean Nicolas ha estudiat aquest fenomen a tot lo llarg del segle XVII I XVIII.  La repressió sobre la població deixa una petjada profunda en la memòria popular sobre les violències exercides de dalt cap a baix. En el moment en què la gent s’aixeca, es natural que es produeixin violències que van en direcció contrària: de baix cap a dalt.

Davant d’això, els jacobins i la Convenció Nacional, en el període del “govern revolucionari fins a la pau” intenten controlar aquesta violència, especialment quan els contraris a la revolució s’aixequen en armes contra la nova institucionalitat revolucionària i front l’embat de les altres potències europees que han declarat la guerra contra França. El govern revolucionari intentarà frenar la violència defensiva de les masses populars (que s’estaven deixant la vida a milers als camps de batalla per salvar la França revolucionària) contra els contraris a la revolució i es planteja que aquest enemics de la pàtria fossin jutjats.

És en aquest context de guerra interior i exterior, que s’instaura el Tribunal Revolucionari. Fruït del treball d’aquest tribunal, tenim 2000 executats com a conseqüència de la seva acció. Si comparem aquest nombre amb els morts del camp popular (soldats morts a la guerra de totes les monarquies absolutes contra França o els morts de les violències exercides des de dalt contra el poble insurrecte). podem veure que la balança encara s’inclinaria en contra de les classes baixes. La popular no és una violència justificable des del present, però sí que és explicable en el seu moment.

Robespierre formà part del Comitè de Salut Pública. Qui executa la persecució dels contrarevolucionaris, però, era el Comitè de Seguretat General. Ambdós són comitès de la Convenció. El de Seguretat General és el que protagonitza la majoria dels excessos. I Robespierre, des del Comitè de Salut Pública, jugà un paper per tal de refrenar aquests excessos.

Els membres del Comitè de Seguretat General, els anomenats “terroristes corromputs” sabien que tard o d’hora serien jutjats per aquests crims; per tant, no ens ha de sorprendre que siguin els qui, més tard, formen el nucli dur del cop d’estat contra Robespierre i els jacobins. L’exemple més clar és el de Joseph Fouché (1759-1820), que continuarà controlant la policia després del cop de Termidor i durant l’etapa napoleònica.

En el seu llibre Fouché. Retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004), l’escriptor Stefan Zweig deia que amb el tancament del Club Jacobí de 1794, es podia considerar que la Revolució Francesa havia acabat. Hi estàs d’acord, amb aquesta afirmació?

Sí, si ho prenem com a data simbòlica. La revolució comença a declinar  entre l’hivern i la primavera de 1794, en allò que Saint-Just qualificaria com a “congelació de la revolució”. La Revolució vol posar en marxa les seves grans conquestes socials; no únicament la igualtat davant la llei, sinó també la igualtat de fet, però l’atac de totes les grans potències estrangeres, el cansament i els enfrontaments entre líders revolucionaris farà que el procés revolucionari es petrifiqui. El cop d’estat contra Robespierre i els seus (28 de juliol de 1794) es un producte de tota aquesta situació.

 El 12 de novembre de 1794 la Convenció termidoriana decreta el tancament de la Societat d’Amics de la Constitució, però tan sols és un element simbòlic. La derrota de la revolució popular és un procés més profund.

Tot i així, les masses populars de París encara protagonitzaren tres intents per tal de rellançar la revolució: durant l’any 1795, amb les insurreccions de Germinal (17 de març) i Pradial (20-23 de maig); i el 1797, amb la Conspiració dels Iguals de Babeuf. Més enllà en el temps la revolució va continuar treballant: tornaran a haver-hi revolucions a França: la de 1830, 1848… i 1871. Són derrotades, sí, però això no acaba amb l’impuls revolucionari. I aquests moviments, malgrat les successives derrotes van produint avenços polítics i socials per a els de baix, que les elits no tenen més remei que anar assumint.

Quina és l’herència del jacobinisme al segle XIX, entre els nous moviments socials que aniran apareixent?

Hauríem de començar parlant de Babeuf, el qual va ser derrotat (i executat) el 1797. Un dels seus companys de lluita, Filippo Buonarroti (1761-1837) (parent llunyà del famós artista del Renaixement, Michelangelo Buonarroti) continuarà la seva lluita en societats secretes que constituiran un fil roig entre els ideals de la Revolució Francesa i les noves generacions.

Entre els cartistes anglesos, el jacobinisme hi està molt present, valguin com a exemple Bronterre O’Brian, George Julian Harney … Això ens ho explica Friedrich Engels (1820-95) a La situació de la classe obrera a Anglaterra, quan parla dels rituals jacobins presents entre la classe obrera anglesa; també E.P. Thompson, qui treballant en base als arxius, ens ho explicarà més detalladament al segle XX. El comunisme utòpic d’Etienne Cabet, el discurs pronunciat a Londres a la denominada Festa de les nacions d’Engels de 1845 són mostres més d’aquesta continuïtat del jacobinisme. Una tradició que es transformarà a partir els nous moviments obrers de la França de la dècada dels quaranta del segle XIX, en les noves propostes de Karl Marx (1818-1883) i Engels. No oblidem que Marx continuarà acomiadant-se en els comunicats i cartes, durant la I Internacional dient: “salut i fraternitat”, com es deia als clubs jacobins.

Per descomptat, la Comuna de París (1871) és l’última gran revifalla de l’esperit de la Gran Revolució de 1789. La idea de crear una república comunal, es a dir on la sobirania d’ exercís des de les comunes (municipis), és a dir extremadament descentralitzada, amb uns diputats que tinguessin mandat imperatiu (per tant revocables si no complien el mandat popular) i cobrant el mateix sou que un treballador, etc. és la culminació d’un esperit que durant tot el segle XIX va apareixent, patint derrotes, però sempre tornant a ressorgir.

Fa poc, vas editar un recull d’escrits del primer Antonio Gramsci (1891-1937) nomenat Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme 1917-1926 (Tigre de Paper, 2019). En alguns d’aquests articles, precisament, Gramsci carrega contra els jacobins perquè considera que van establir la dictadura d’una minoria sobre el poble; cosa que fa sospitar que en el segle XX, entre els revolucionaris i polítics d’esquerra, no s’entenia o es tenia una visió molt negativa del jacobinisme. És així? Per què?

Qui provoca la gran ruptura en la II Internacional amb el jacobinisme és Karl Kautsky (1854-1938), malgrat la figura de Jean Jaurès (1859-1914), que fa una gran defensa de la Revolució Francesa. La Revolució no serà entesa per la segona internacional i per les successives. Això provocarà que en el nou moviment obrer del segle XX hi hagi una desconnexió entre l’esperit de la revolució que havia presidit tot el segle XIX i la nova socialdemocràcia.

Antonio Gramsci (1891-1937) era un dels líders del moviment obrer de Torí, durant el moviment dels consells obrers (1919-20) i havia rebut una gran influència de Georges Sorel (1847-1922) i Benedetto Croce (1866-1952), els quals eren molt contraris als jacobins. D’ells aprèn aquesta idea deformada del jacobinisme com a una avantguarda externa a les masses populars que imposa la seva voluntat al poble, com si d’una màquina perfectament coordinada es tractés, etc.

En els escrits que apareixen en aquest llibre, aquest influència es percep clarament. També és cert que hi haurà una segona part d’aquest llibre, en el qual es recopilaran textos de Gramsci de l’ etapa de la presó sobre els mateixos temes (entre ells, el jacobinisme). Perquè en el Gramsci de Els quaderns de la presó, tenim una recuperació molt positiva del concepte de “jacobinisme”. Això es reflectirà, per exemple, en la seva idea de l’ “intel·lectual col·lectiu”, del “príncep modern”, de la “reforma intel·lectual i moral”…

La seva evolució respecte al jacobinisme es produeix quan Gramsci llegeix a un gran historiador francès de la Revolució Francesa, Albert Mathiez (1874-1932), que publica a L’Humanité (el diari, primer del Partit Socialista i, més tard, del Partit Comunista) l’any 1921 un text anomenat Jacobins i bolxevics. Gramsci tradueix aquest article i el publicarà a L’Ordine Nuovo (revista dels consells obrers de Torí) i a partir d’aquí modificarà la seva perspectiva sobre la Revolució Francesa i els jacobins.

És més, ja en els Quaderns, les cites a Mathiez són molt importants i el seu pensament el portarà a proposar una hipòtesi original i molt suggerent: la Revolució Francesa com una “heretgia” del catolicisme. Per què? Doncs perquè el “dret natural” del qual parlàvem abans s’estudiava a les facultats de teologia i de dret canònic. Les vies de les idees emancipadores a vegades són sorprenents!

Quan es parla de jacobinisme en un lloc com a Catalunya, sovint s’assimila al centralisme polític assimilacionista i/o als pitjors excessos revolucionaris…

Un dels més grans coneixedors de la Revolució Francesa a casa nostra és en Lluís Roura Aulinas; i l’any 1998 va publicar un article a El País anomenat “Antijacobinos irredentos”. Anys després, quan vaig proposar-li de tornar-lo a publicar, em va dir que s’havia afartat de lluitar contra la ignorància de la classe política respecte a la Revolució Francesa i vers el jacobinisme. No es pot acusar de cap manera als jacobins de ser centralistes.

La meva antiga codirectora de tesi, Florence Gauthier, va escriure un article clau (“Centralisme jacobí? Veritablement?”) on resumia les seves idees, fruït d’anys d’investigació:

  1. És impossible equiparar el jacobinisme amb una maquinària ben engreixada, comparable als partits de masses del segle XX.
  2. El centralisme és una invenció de l’estat absolutista francès, per tant, anterior al jacobinisme. La Revolució i el jacobinisme combatran aquest règim centralista i absolutista. 
  3. El model dels jacobins és el centralisme legislatiu (la Convenció Nacional, lloc on resideix la sobirania nacional o popular); ara bé, la sobirania nacional s’exerceix des de les comunes. Per tant, hi ha un centralisme legislatiu que no té aparell d’estat, que no té exèrcit regular (sinó una milícia dels ciutadans en armes), sense intendents o governadors civils. Una vegada la Convenció Nacional dicta una llei, aquesta l’apliquen les comunes. Un debat semblant té lloc als Estats Units entre Thomas Jefferson (1743-1826) i John Adams (1735-1826).

En l’etapa del govern revolucionari, a més, Robespierre no té cap poder. Forma part del Comitè de Salut Pública, que és un dels comitès escollits per la Convenció. La Convenció segueix que legislant i governant; i els comitès serveixen per assegurar que els ministres apliquessin les lleis aprovades per la Convenció i cada mes eren renovats i rendien comptes.

Al nacionalisme conservador català, per exemple, li va molt bé dir que Josep Borrell és jacobí, cosa que és una estupidesa. Borrell no es jacobí, perquè no és un demòcrata; és una altra cosa.

Des de determinats ambients d’esquerra, encara es tendeix a considerar la Revolució Francesa com un moviment purament burgès, una simple transacció entre la noblesa i la burgesia. Què n’opines?

Crec que això forma part del llegat de Kautsky. Al 1889, quan se celebra el centenari de la Revolució Francesa, Kautsky publica un assaig sobre la lluita de classes a la Revolució Francesa i on fixa per primer cop el tòpic que els fenòmens de 1789-99 són una simple revolució burgesa. Una visió molt contradictòria amb moltes de les coses que Marx i Engels ja havien escrit sobre el tema.

L’error de base és que confon que la victòria final fos de la burgesia amb el caràcter netament popular de la Revolució. La francesa, així com la russa (la de 1917), és una suma de diferents revolucions: la camperola (entre 1789 i 1794 hi ha set grans jacqueries que abasten gran part del territori i que reclamen la terra i l’abolició del feudalisme), la revolució dels artesans, dels treballadors de les manufactures i d’altres estrats populars urbans i la dels burgesos. En aquesta lluita molt complexa entre tres processos revolucionaris, al final guanya la burgesia, però això no significa que el conjunt del procés sigui una revolució burgesa.

Això està estretament lligat amb un error habitual entre la gent d’esquerres, que és la de pensar que les revolucions les fan els revolucionaris. És mentida. Els revolucionaris es passen la vida conspirant, però les revolucions les acaben fent els milions de persones quan ja no tenen res a perdre. En el moment en què els sistemes no poden aportar solucions a les aspiracions bàsiques de la gent, les revolucions comencen. “Hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”, que diria en Vicent Andrés Estellés. I els revolucionaris han de fer és intentar ajudar i no entorpir, perquè sovint tenen uns esquemes predeterminats fixats en les revolucions del passat que no els deixen comprendre i no entenen allò què passa. Sigui dit amb traç gruixut, eh? No sempre és així.

El jacobinisme té alguna cosa a aportar avui dia?

Tot. Robespierre és l’inventor del lema de l’actual República francesa: “Liberté, egalité, fraternité” (“Llibertat, igualtat i fraternitat”), cosa que vull recordar que no va agradar gens a la dreta. Estan acomplerts els ideals de la llibertat? O els de la igualtat? Els de la fraternitat? Les idees jacobines encara són vigents.

És cert que aquests tres valors tenen una combinació difícil. Algunes revolucions han accentuat tant l’igualitarisme, que han acabat limitant la llibertat; altres, només han accentuat la llibertat i han acabat amb la igualtat… En tot cas, allò que és tràgic és que els drets recollits en la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, ja sigui la de 1789 o la de 1793, a la majoria de les societats del món, encara estan per complir.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of