Un precedent dels camps de concentració: la Segona Guerra Bòer (1899-1902) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El conflicte de les Guerres Bòer

A mitjans del segle XVII a l’actual Sud-àfrica, en aquell moment territori britànic, s’hi van assentar colons neerlandesos, posteriorment anomenats bòers o afrikàners, que temps després van fundar dos estats independents: l’Estat Lliure d’Orange, creat el 1854, i l’estat de Transvaal, creat el 1857. Aquests estats bòers es caracteritzaven per tenir una economia rural i mà d’obra esclava amb la població local. 

Entre els estats bòers i Anglaterra constantment es produïen conflictes colonials pel control dels recursos naturals i per la sobirania dels territoris bòer enfront l’Imperi Britànic. És d’aquesta manera que començaran les Guerres Bòer a finals del segle XIX

A la Primera Guerra Bòer (1880-1881) els dos bàndols es van disputar l’estat de Transvaal, el qual, finalment, va aconseguir un autogovern a canvi de reconèixer l’autoritat de l’Imperi Britànic. 

L’any 1886 es van descobrir grans jaciments d’or a Pretòria, la capital de Transvaal, i això va provocar que molts colons britànics s’hi mobilitzessin. Després d’una escalada de conflictes entre els dos col·lectius, va esclatar la Segona Guerra Bòer (1899-1902). Des de la metròpoli, el bàndol britànic va enviar un exèrcit més equipat que les tropes bòer, les quals tot i ser oficialment vençudes van seguir la lluita canviant la naturalesa del conflicte i iniciant una guerra de guerrilles, més avantatjosa per a elles.

La pau, amb victòria britànica el maig de 1902, establia que els estats bòer formaven part de la jurisdicció britànica sota el nom dUnió Sud-africana.El conflicte va ser molt cruel i costós, especialment la Segona Guerra Bòer amb la implantació  per part del govern colonial britànic de camps de concentració amb l’objectiu de tenir internada la població bòer per aïllar els comandos. Es van diferenciar entre els camps de població blanca i els de població negra, aquesta última més explotada i amb menys registre documental. En total, els camps van deixar 27.927 víctimes mortals de població blanca  (1.676 homes, 4.177 dones i 22.074 infants menors de 16 anys) i com a mínim 14.154 de població negra.

Els camps de concentració de població blanca

A partir de la documentació oficial se sap que 4.177 dones, 22.074 infants i 1.676 homes van morir als camps de concentració. (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902 [en línia]. 20 de març de 2011 [consulta: 10 de gener de 2019]).

Creació

Horatio Herbert Kitchener, comandant en cap de les forces britàniques, va haver de fer front a la guerra de guerrilles. Després de, sense èxit, crear un sistema de forts que incapacitava part del territori usat pels comandos bòer i d’aplicar la política de la terra cremada a les cases i granges dels possibles col·laboradors i/o integrants dels comandos, a finals de 1900 va internar en camps de concentració tant les famílies d’aquestes cases o granges com les que no tenien relació amb els comandos.

Lord Kitchener. (Font: Viquipèdia)
Lord Horatio Herbert Kitchener. (Font: Viquipèdia)

Kitchener va justificar la política dels camps de concentració al·legant que així es protegien les famílies lleials al bàndol britànic (de fet, els dos primers camps creats, el de Pretòria i Bloemfontein, tenien refugiada població partidària del bàndol britànic). També privava els comandos de qualsevol suport que poguessin rebre i se’ls coaccionava d’abandonar la lluita al veure les seves famílies internades. Al desembre, per ordre de Kitchener, els camps de refugiats van passar a ser camps de concentració, és a dir, s’hi van enviar, ara de manera forçosa, tan familiars dels integrants dels comandos com la població negra bòer de les granges.

Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)
Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)

Malgrat tot, els guerrillers bòer van seguir amb la lluita, fins i tot més aferradament tal com va exposar Albert Milner, l’ambaixador de Sud-àfrica: «Sense res a defensar i sense res a perdre, [les guerrilles] són més provocadores […] que les genuïnes armades de Joubert i Cronje» (ROBBINS, James Jewell. Using Barbaric Methods in South Africa: The British Concentration Camp Policy during the Anglo-Boer War. Scientia Militaria. 2012, vol. 31, núm. 1. Pàg 7).

La vida als camps

Les persones internades eren dones, infants i gent gran, és a dir, població que es considerava no apta per lluitar. Estaven classificades en dos grups: les persones refugiades (famílies de la població neutral, no combatents i persones lleials als britànics) i les famílies dels homes que integraven les guerrilles bòer. Aquest últim grup, i especialment les dones, va ser l’objecte utilitzat per coaccionar els comandos. Tal com s’ha explicat, un objectiu en la creació dels camps de concentració era fer que els guerrillers es rendissin mitjançant l’internament de les seves famílies. Lord Kitchener escriu: «Evidentment que no els agrada veure les seves dones internades, i crec que això els ha fet més desitjosos d’aconseguir la pau» (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902). Al camp de l’Estat Lliure d’Orange es va intentar persuadir les dones bòer perquè convencessin els seus marits d’abandonar els comandos. Però aquesta mesura no va tenir èxit.

Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)
Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)

Destaquen les dones anomenades probationers: joves bòers que col·laboraven en tasques d’infermeria i feien d’intermediàries entre les famílies i els hospitals. Els britànics consideraven que se’ls oferia una gran oportunitat perquè creien que les estaven disciplinant i educant. Es pot observar una visió britànica de superioritat envers les dones bòer, ja que se les associava a un medi rural poc desenvolupat. Tot i això, la majoria de dones que van viure als camps van aconseguir bons coneixements de nutrició i de pràctiques sanitàries, per mínimes que fossin, que desconeixien. D’aquesta manera, moltes van poder optar a feines d’infermeria un cop acabada la guerra.

Els britànics no esperaven que, un cop implementada la política dels camps, la guerra s’allargués tant. És per això que, al produir-se un gran augment de població als camps entre 1901 i la fi de la guerra, el nombre de camps va augmentar i les condicions van empitjorar molt (a finals de gener de 1901 es documenten deu camps de concentració, mentre que a finals de febrer s’havien creat sis més).

Els índexs de mortalitat van ser molt elevats en tots els camps i el col·lectiu amb més mortaldat van ser els infants. Les causes de mortalitat derivaven dels mals serveis (mèdics, alimentaris, d’habitatge…) que a la vegada condicionaven la propagació de malalties com el xarampió, la pneumònia o el tifus.

Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d'Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d’Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

La gent vivia o en tendes o bé en estructures metàl·liques dividides en “apartaments” superpoblats i que rarament tenien matalassos. L’alimentació era insuficient, estava en mal estat i la seva cocció era molt dolenta a causa de la falta de combustible. A més, molts dels trens que transportaven provisions eren assaltats pels comandos bòer i els subministraments sovint no arribaven. Pel que fa a l’aigua, molts cops es contaminava propagant malalties, cosa que obligava a reduir el subministrament diari d’aigua.

L’atenció mèdica era molt pobra, sobretot durant l’any 1901 quan en molts camps no es tenien els recursos mèdics suficients per combatre les malalties. El 1902 van arribar cossos sanitaris d’Anglaterra i els recursos mèdics es van modernitzar i millorar.

A dalt, personal hospitalari del camp d'Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)
A dalt, personal hospitalari del camp d’Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)

A la tardor de 1900 es va plantejar crear escoles als camps de concentració però no es van implementar fins a finals de la guerra. S’hi van destinar com a mestres quaranta dones procedents d’Austràlia, aleshores sota domini britànic, menors de quaranta anys, de classe mitjana, amb experiència en l’àmbit de l’educació, la majoria nascudes a Anglaterra, solteres i patriotes. Eren enviades als camps de dues en dues i se’ls proporcionava habitació i racionament, però això també implicava una exposició a les malalties (es documenta la mort d’una mestra).

El rerefons d’aquesta educació era “britanitzar” la població bòer: les mestres «no lluitarien per l’imperi amb espases però completarien la missió començada pels soldats» (ANAE, Nicole. Among the Boer Children: Australian women teachers in South African concentration camp schools, 1901-1904. History of Education Review. 2016, vol. 45, núm. 1, p. 28-53. pàg 29). Sovint els infants es negaven a aprendre certs continguts, tal com documenta la mestra Ida M. Robertson: va intentar ensenyar i fer cantar l’himne nacional britànic i els infants s’hi van negar. Als documents oficials a les mestres se les presenta com la personificació dels ideals imperials de coratge, tenacitat, força i compromís.

Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)
Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)

Els camps de concentració de població negra

Molta població bòer negra esclava va veure’s obligada a lluitar pels seus amos blancs a les guerres bòer. Per tant, també va patir la política de la terra cremada i va ser internada en camps de concentració. A la discriminació de la internació se li afegia la visió colonial racista, tant britànica com bòer. Segons Kitchener, els bòer autòctons eren «incivilitzats salvatges africans amb una petita capa de blancs» (ROBBINS, 2012. Pàg. 4). 

Es calcula que unes 14.154 persones van morir en aquests camps de concentració, però podrien haver arribat a les 20.000 defuncions. Sigui com sigui, molts documents i dades dels camps de població negra són incomplets, inexistents, o bé van ser destruïts.

Es van crear 36 camps a la colònia de Transvaal, 24 a l’Estat Lliure d’Orange i 4 a la colònia del Cap. Si els camps de població blanca ja eren insuficients en serveis, els de la població negra encara ho eren més.

Com en els camps blancs, la població que acceptava treballar rebia una paga i podia adquirir més aliments que els interns que no treballaven. Però hi havia aliments, com per exemple la carn, que només es podien adquirir comprant-los, mentre que als camps de població blanca la carn formava part de les racions habituals tot i estar en mal estat.

Grups i cossos humanitaris

Alguns grups humanitaris es van desplaçar als camps de concentració per documentar-los. La primera delegació era anglesa, va arribar el gener de 1901 i estava integrada per tres dones entre les quals destaca Emily Hobhouse. Van visitar quatre camps de concentració blancs i van realitzar la majoria de fotografies que es tenen dels camps.

Segons els oficials dels camps, la delegació de Hobhouse causava problemes i és per això que les tres dones van ser retornades a Anglaterra malgrat voler visitar els camps de població negra. A Londres van publicar la situació dels camps i Hobhouse va començar a pressionar el govern britànic perquè s’hi impliqués, va ser l’única interessada en els camps de població negra, proposava l’abolició del sistema de camps de concentració i amb diverses campanyes va aconseguir diners per millorar la situació de dones i infants interns.

Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

El govern britànic va crear una segona comissió, el Comitè Fawcett, per valorar l’estat dels camps blancs basant-se en els informes de Hobhouse. Ella no en va formar part perquè el govern no la considerava neutral. La comissió la van integrar sis dones (doctores, infermeres, escriptores i inspectores del benestar infantil) però només van visitar els camps de població blanca. Els seus informes van fer que al juliol de 1901 els camps de concentració passessin d’estar sota control militar a estar sota control civil.

Tant els informes d’Emily Hobhouse com els del Comitè Fawcett van aconseguir millorar les racions de menjar, la sanitat i l’educació, tot i que van seguir sent insuficients. Com va apuntar Hobhouse, «facin el que facin les autoritats, les quals, crec, estan fent el millor que poden amb els béns limitats, tot és un insignificant pedaç tapant una gran desgràcia» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14).

Les dones que van integrar aquests grups de supervisió i control dels camps, van documentar la situació per fer-la pública i denunciar-la. Per la seva militància van ser mal vistes per gran part de la societat britànica. Hobhouse va ser titllada d’histèrica, rebel, mentidera i enemiga de la nació; Kitchener la va anomenar «maleïda dona» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14). Pel que fa al grup de dones del Comitè Fawcett, un metge que les va acompanyar en la seva tasca va referir-s’hi com «unes quantes dones histèriques i privades de sexualitat preparades per sacrificar-ho tot per la mala fama» (ROBBINS, 2012. Pàg. 17). 

Si bé el govern britànic les va tenir en consideració, totes aquestes dones van ser menyspreades per certa part de la població, que veia en elles una desviació del rol, considerat natural, del gènere femení. Amb adjectius com “maleïda” o “histèriques” se’ls atribuïa un vessant irracional que deslegitimava la professionalitat de la seva tasca.

També cal destacar els cossos mèdics vinguts d’Anglaterra el 1902, gràcies als quals van millorar les condicions dels camps. Les dones que els integraven van ser presentades com a exemple de gentilesa i feminitat britànica, associant-se d’aquesta manera el gènere femení amb l’exercici de treballs de cures.

Conclusions

En general, el fenomen dels camps de concentració de la Segona Guerra Bòer són un aspecte poc conegut. Es considera que van ser una mesura poc encertada per combatre els comandos bòer, en primer lloc perquè no van tenir l’efecte esperat de rendició en els comandos, i en segon lloc pel devastador impacte econòmic sumat a l’allargada no prevista de la guerra. 

Però per damunt d’aquesta mala gestió i previsió cal afegir-hi la discriminació als col·lectius d’infants, dones i població negra. Els infants van ser el col·lectiu amb taxes més altes de mortalitat. Les dones internades, a més d’haver de suportar les dures condicions dels camps, havien de continuar exercint el rol femení de cures a altres persones exigit socialment, de la mateixa manera que les dones dels grups humanitaris que van implicar-s’hi. En tots els casos observats, a les dones se’ls va pressuposar una manera innata de ser, d’acord amb els rols femenins de gènere. Les que no responien a aquest perfil van ser durament criticades.

Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)
Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)

Pel que fa a la població negra, va ser el col·lectiu del qual se’n té menys informació però dels més afectats: a més de veure’s implicat forçosament en la guerra, la discriminació racial va convertir-lo en una de les parts més malparades del conflicte.

Sense menystenir la visió negativa i inhumana dels camps, Elisabeth van Heyningen (HEYNINGEN, Elizabeth Van. A tool for modernisation? The Boer concentration camps of the South African War, 1900-1902. South African Journal of Science. 2010, vol. 106, núm. 5–6, p. 52-61. Pàg 52) hi dóna un altre enfocament i sosté que les mesures i els protocols establerts als camps van suposar la modernització de la societat bòer en els àmbits de l’educació i la sanitat. La majoria de població va tenir accés a millores sanitàries i a una nova cultura sobre higiene de vida. Pel que fa a l’educació, l’escolarització va ser un terç més elevada que en temps de pau, almenys a l’Estat Lliure d’Orange, i va assentar les futures bases del sistema educatiu. En l’àmbit laboral, després de la guerra moltes dones bòer van ocupar llocs de treball relacionats amb la sanitat i l’educació gràcies a les tasques realitzades als camps de concentració.

Però malgrat aquest enfocament més optimista, la Segona Guerra Bòer va ser el conflicte més costós en vides humanes entre la fi de les Guerres Napoleòniques i la Primera Guerra Mundial, i ho va ser en gran part a causa dels camps de concentració. Aquests van acabar provocant un genocidi, indirecte però genocidi al capdavall, tot i que en un primer moment els camps s’havien creat amb un altre objectiu.

Els camps de concentració del conflicte bòer es poden considerar un dels precedents dels futurs camps de concentració moderns, tot i que no el primer ja que aquest el trobem als camps de reubicació forçosa de la guerra de Cuba (1895- 1898). Andreas Stucki exposa que, si bé els mètodes de fortifiació de l’espai i de concentració forçosa aplicats als primers camps de concentració (segle XIX) seran la base dels camps de concentració moderns, els camps del segle XIX no es poden considerar els antecedents directes dels camps moderns perquè no tenien una política concreta d’obligació del treball i d’extermini, política que sí que presentaran els camps del segle XX. 

Per tant, els camps de la Segona Guerra Bòer, si bé no són els antecedents directes del que avui en dia s’entén per camp de concentració, van influir de tal manera en la seva configuració que se’ls pot considerar un dels seus precedents, juntament amb els que es documenten al segle XIX a la guerra de Cuba o a Filipines.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of