Manuel Tagüeña Lacorte: desterrament i càstig, el preu de la dignitat per a un heroi de la Batalla de l'Ebre - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Manuel Tagüeña, vida científica, militar i política

El tinent coronel de l’Exèrcit Popular de la República, Manuel Tagüeña Lacorte (Madrid, 11/05/1913-Mèxic,  11/06/1971) va viure a parts iguals el valor, els ideals i la frustració de comprovar que allò en què havia cregut i pel qual havia apostat literalment la seva vida i la de la seva família, l’abandonava i el submergia en una sensació de depressió i tristor en comprovar que la realitat s’allunyava de la justícia en què ell havia cregut sempre. La seva vida fascinant va bascular entre la intel·lectualitat, la militància política i l’exèrcit. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques per l’aleshores Universitat Central de Madrid i doctor en Ciències Físiques i llicenciat en Medecina per la Universitat de Praga, on va exercir com a investigador en el camp de la Física farmacèutica, va treballar a Mèxic com a assessor mèdic farmacèutic. Va ser autor de diversos articles de caràcter molt divers, entre ells d’investigació científica, i parlava cinc llengües: espanyol, francès, rus, txec i serbocroata. Paral·lelament, fou dirigent de la Federació Universitària Escolar (FUE), membre de les Joventuts Comunistes i més tard de les Socialistes i també membre del Partit Comunista Espanyol. Com a militar, fou un dels oficials més destacats de la Guerra Civil Espanyola, especialment pel seu paper com a cap del XV Cos de l’Exèrcit en la Batalla de l’Ebre, però també com alumne i professor de la prestigiosa Acadèmia Militar Frunze de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Tal com va escriure Gabriel Cardona en el pròleg de l’edició de 2005 de les memòries de Tagüeña, «un dia, li van entregar una pistola automàtica, que no sabia fer servir. Ignorava d’on havia sortit, però tampoc se li va ocórrer preguntar-ho i la va amagar entre els seus llibres, com una premonició del que seria la seva vida, entre les armes i la saviesa».

De família aragonesa, va conèixer en la seva pròpia família les principals doctrines del moment a Espanya, com el carlisme i el republicanisme. Aquest fet va despertar en ell una gran simpatia, ja que tenia la gran sort de poder compartir converses amb familiars que tenien unes ideologies polítiques extremes i ben definides, lluny de la neutralitat o el conformisme. Ja amb deu anys, va desenvolupar una gran afició a la lectura i si bé era un estudiant bo i disciplinat, tenia amor propi, inquietuds i ganes de pensar i això el feia xocar sovint amb el professorat. Entre línies de desenes de llibres, va aprendre que els herois de les històries eren fidels a unes normes ètiques i morals i ell va ser sempre fidel a aquesta actitud al llarg de la seva vida, agafat de la mà dels principis i els sentiments purs. Tal com ell mateix escrigué, amb setze anys ja va tenir clar que el sentit de la vida era l’entrega a una causa noble, i se li presentà el problema de trobar quina havia de ser aquesta causa. Esdevingué un revolucionari decidit a combatre, si calia amb la violència, i transformar el món. 

Els anys previs a la Guerra Civil Espanyola

En els convulsos anys trenta, tot i el seu activisme polític, va continuar amb els seus estudis. Un dels desenganys a què va haver de fer front va ser l’espiritual. D’educació catòlica, visqué la crema d’esglésies a Madrid el maig de 1931 amb el cor dividit: d’una banda per la seva educació i les seves creences que li provocaven tristor en veure la situació, però al mateix temps amb la desaprovació absoluta que li generava la identificació mútua de les dretes i l’Església catòlica espanyola i la incoherència entre la doctrina moral cristiana i la pràctica de les autoritats eclesiàstiques.

Atret per la seva mística i romanticisme va abraçar el comunisme amb el convenciment que era el camí que podria fer abraçar els seus ideals de justícia social. Un cop més entre dues aigües, Tagüeña era nacionalista espanyol, fet que es contraposava amb l’internacionalisme comunista, si bé ell entenia que aquest internacionalisme havia de ser una eina per a tractar per igual i de forma justa les diverses realitats nacionals, no com una eina per a dissoldre’ls en la doctrina política. A banda de l’acció política, el 1933 va ingressar a les Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles (MAOC), organització armada del PCE, en una acció de les quals va acabar detingut. Sense voler abandonar les Joventuts Comunistes, Tagüeña va formar part de les milícies socialistes, fet que li va suposar la reprovació de per vida del PCE, del qual era membre.

A la Batalla de l’Ebre, juntament amb el XV Cos de Tagüeña ubicat al sector nord de la Ribera d’Ebre (format per les Divisions 3, 35 i 42), l’Exèrcit de l’Ebre estava format pel V Cos dirigit per Enrique Líster i comptava també amb el suport en el front del Segre del XII Cos d’Etelvino Vega. Font: Wikimedia Commons

Com a militant de la FUE i de les Joventuts Comunistes va assistir amb incredulitat com intel·lectuals i membres de la FUE abandonaven les idees de Lenin i esdevenien membres de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos, organització feixista que el 1934 s’uniria amb la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera. Més endavant, el 1937, es va crear el Partit Únic, que als anteriors hi sumava els carlistes i es constituí com a Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comptava doncs, amb antics militants comunistes companys de Tagüeña entre les seves files. Aquesta manca de robustesa dels ideals polítics dels militants compromesos que l’envoltaven va suposar una constant en la seva vida. Tagüeña es demanava sovint si la direcció política del PCE era digna i coherent amb la doctrina i això li va suposar càstigs i represàlies, tant internes com externes. Entre d’altres, al final del seu servei miliar durant la Segona República el 1935, tot i ser un gran estudiant, va ser l’únic aspirant que el tribunal va suspendre en els exàmens d’alferes de complement, a causa de les seves vinculacions polítiques. 

Heroi de la Batalla de l’Ebre

Tagüeña va concebre sempre la Guerra Civil espanyola com un fracàs de la Segona República i del conjunt d’Espanya, fruit de la no voluntat de trobar un acord majoritari a causa dels interessos, intransigències, egocentrismes i demagògies de tots els bàndols. Al llarg de la Guerra, l’Exèrcit Popular de la República el va articular majoritàriament el Partit Comunista d’Espanya, fet pel qual gran part dels oficials eren antics companys de militància juvenil de Tagüeña, tant companys d’estudis com de la FUE. En el seu inici, l’any 1936 Tagüeña, amb vint-i-tres anys i la categoria de brigada, va participar en el front de la Serra de Guadarrama de Madrid i l’any 1938 va ser destinat al front d’Aragó com a cap de la 3a Divisió, on va ser anomenat tinent coronel. Els seus ascensos van ser fruit de la seva destresa com a estratega militar, tot i la seva extrema joventut. Tal era la seva reputació militar, que el 17 d’abril de 1938, Juan Modesto com a cap de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre (que esdevindria l’Exèrcit de l’Ebre), l’anomenà cap del XV Cos de l’Exèrcit. A les seves ordres, amb només 25 anys, tenia tres divisions (la 3a, la 35a -que comptava amb els Brigadistes Internacionals- i la 42a), que sumaven un total de 35.000 soldats.

Des del moment de l’inici de la Batalla de l’Ebre, la matinada del 25 de juliol de 1938, fins al moment exacte de la seva fi, el 16 de novembre de 1938, les Divisions de Tagüeña van tenir un paper decisiu. Un cop duta a terme la preparació i la distribució d’efectius durant les setmanes prèvies, les 00:15 hores del 25 de juliol els soldats republicans van travessar el riu Ebre del marge esquerre fins al dret, primer amb barques comissades a les poblacions costaneres i després amb passarel·les de suro i fusta i ponts construïts per les brigades de sapadors del cos d’enginyers. Durant les primeres hores l’operació va ser un èxit absolut i les tropes del XV Cos van creuar entre Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix i Ascó, mentre que les del V Cos ho van fer entre Móra d’Ebre i Amposta. En poques hores van conquerir quilòmetres de terreny a les tropes franquistes, formades pel Cos de l’exèrcit marroquí i els tabors de regulars dirigits pel general Yagüe, i van situar el front republicà a les portes de Gandesa. Els bombardejos incessants de l’aviació franquista, italiana i nazi per tal de destruir tots els ponts i passarel·les (amb centenars d’avions diàriament) i també de l’obertura de les comportes del riu Ebre, que comportava un augment del cabal i la consegüent destrucció d’aquests, tenien per objectiu tallar les provisions a les tropes republicanes del front. L’objectiu del cos d’enginyers sota les ordres de Manuel Tagüeña era mantenir sempre transitable el riu per tal de no deixar aïllades les tropes republicanes del front. Així, tot el que l’exèrcit franquista destruïa durant les hores de llum, era reparat durant la nit. El resultat va ser que en cap moment durant els cent tretze dies de la Batalla i tot i els intensos bombardejos, mai es va tallar la connexió. Durant els mesos de batalla cruenta i especialment sagnant, el XV Cos va perdre uns 17.000 soldats. Dins de les vicissituds que va tocar viure a Manuel Tagüeña en les seves pròpies carns, va ser la de l’expulsió de les files republicanes dels Brigadistes Internacionals. El 23 d’octubre de 1938, Tagüeña va assistir a Poblet al dinar de comiat que l’Exèrcit de l’Ebre va oferir als brigadistes abans que partissin cap a Barcelona. Tagüeña, a banda de comprovar la doble vara de mesura dels organismes internacionals que eren permissius amb Franco, Hitler i Mussolini, però rígids amb la República, més endavant es retrobaria amb alguns dels brigadistes a Rússia, a Iugoslàvia i a Txecoslovàquia i va comprovar impotent com en els seus països d’origen no se’ls reconeixia, molts es van convertir en apàtrides i en molts casos se’ls afusellava per traïdors a la seva pàtria.

A les 04:45 del 16 de novembre de 1938, una gran explosió va inutilitzar i volar el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. Aquest pont el recorda actualment un monument que passa discret als transeünts, molts dels quals ignoren la figura de la Batalla, del pont i de Tagüeña. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

A Flix, s’hi trobava un pont de ferro per a transport de vehicles que els soldats republicans van destruir en la seva anterior retirada. Els sapadors i enginyers a les ordres de Tagüeña van construir-ne un de nou per tal de permetre el pas dels vehicles pesants com tancs i camions i assegurar també el pas dels materials d’avituallament per a les tropes del front de Gandesa, així com la retirada en cas que fos necessari.  Aquest pont es va començar a construir des del primer dia d’ofensiva i es va convertir en un robust pont doble amb tres files de suports. A mitjanit del dia 15 de novembre de 1938, un cop protegida i executada la retirada de les tropes republicanes, Manuel Tagüeña acompanyat del seu comissari i d’un conseller rus va ser de les darreres persones en creuar el pont i replegar-se a la llera esquerra. A les 04:45 del 16 de novembre, una gran explosió va inutilitzar i destruir el pont per dificultar l’avanç de les tropes franquistes.

Un cop feta la retirada republicana i destruït el pont de ferro de Flix, la població va aprofitar les restes de ferralla per a construccions, com s’observa en aquesta finestra d’un edifici actual del nucli urbà de Flix. Font: Enric Ortega i Gonzàlez

Exili i càstig

Les dècades següents es van convertir en un periple d’exilis encadenats fugint de la dictadura franquista i del feixisme, però també en certa manera de les purgues del Partit Comunista. El seu periple el va dur a l’URSS, on va ser alumne i professor de l’Acadèmia Militar Frunze de Moscou i on també va exercir de militar amb l’exèrcit soviètic. Seguidament, va viure a la Iugoslàvia socialista, on va ser assessor de l’exèrcit liderat per Josip Broz, el mariscal Tito. L’exili va continuar a Brno, a Txecoslovàquia, on va exercir de professor a la Facultat de Medicina. A mesura que creixia la seva crítica al sistema estalinista, van créixer també les seves pors a patir en les seves carns el càstig del Partit Comunista. Es tractava de convertir en silenci totes aquelles veus crítiques amb Stalin i amb les polítiques del Partit, i per això n’hi havia prou amb la denúncia d’algú, amb haver tingut alguna relació d’amistat amb algun condemnat o, senzillament, amb estar al lloc equivocat en el moment equivocat. L’ombra que Tagüeña, tant per la seva intel·ligència com per la seva capacitat crítica i intel·lectual feia a un gran nombre de personatges polítics i militars comunistes del moment, com Juan Modesto i Enrique Líster, no només li van valer càstigs al llarg de la seva carrera militar com el fet que no va ser ascendit de categoria, sinó que també li van valer estar sempre en el punt de mira. En diversos moments, i enmig de les guerres internes al PCE, va demanar directament a Dolores Ibárruri “la Pasionaria” quin futur li esperava. Finalment, va aconseguir el permís del PCE per a viatjar amb la seva família a Mèxic, país on va arribar el 12 d’octubre de 1955 i on va treballar com a assessor d’una empresa farmacèutica. Enrere va deixar familiars i grans amics morts a la guerra i en les purgues comunistes, però sempre va dur a la maleta la capacitat crítica i la coherència amb les seves idees. Va retornar a Espanya un sol cop, l’any 1960, per a poder visitar la seva mare greument malalta. En aquell moment, des del franquisme se li va proposar acceptar el paper de comunista penedit del qual el Règim en pogués fer propaganda a canvi d’un tracte de favor cap a Tagüeña i la seva família. Però ell, tot i ser exiliat com a perdedor de la Guerra Civil Espanyola, tot i ser víctima de la dura disciplina i de les represàlies del Partit Comunista, sempre ho va refusar i va mantenir la coherència amb el que creia just, tal com recull a l’epíleg de les seves memòries: Entonces me di cuenta del grave error que hubiera sido volver a España con carácter definitivo. (…) Para vivir en paz tendría que aceptar el papel de “rojo arrepentido” lo que lesionaría gravemente mi dignidad y me haría caer en una situación parecida a la que viví en los países comunistas. Mientras los vencedores no acaben con el espíritu de la Guerra Civil, mi puesto está, y estará, en el bando de los vencidos. Por ese motivo no acepté la ayuda que me ofrecieron las autoridades españolas y volví a la emigración y a México”. I així va ser com va morir a Mèxic l’any 1971, lluny del seu Madrid natal, de les seves arrels familiars aragoneses i del riu pel qual va lluitar fins a l’últim minut.

Com a persona, va compartir la seva aventura vital amb Carmen Parga, a qui va conèixer el 1934 com una jove estudiant de Filosofia i Lletres, comunista i membre del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR). A partir d’aquell moment van caminar plegats enmig de les èpoques de pistolerisme universitari, de convulsió política, de pugnes entre socialistes i comunistes (ja des dels moments de les Joventuts i les MAOC, en què diversos membres comunistes van ingressar a les milícies socialistes i això va comportar la desaprovació i la reprovació de l’aparell comunista), de la Guerra Civil on Tagüeña combatia al front i també en el seu exili a Rússia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i finalment a Mèxic, tacat constantment per les purgues del Partit Comunista que van fer que en diverses ocasions Tagüeña i Parga es donessin per morts, a més dels represaliats que ja eren de fet. La seva vida personal i sentimental va estar tan lligada als fets polítics, bèl·lics i històrics que, a tall d’exemple, Tagüeña va demanar un permís i va abandonar el front de la Serra de Guadarrama per casar-se el 31 d’octubre de 1936 amb Carmen Parga. I ho van fer sota la pressió del PCE, que va intentar convèncer en tot moment Carmen Parga (militant comunista) per tal que no accedís al casament, ja que el PCE considerava que Tagüeña era una persona de dubtosa tendència per haver-hi grups socialistes desobeint les indicacions del Partit.  Parga va morir el 2004 a Mèxic i va deixar escrites les seves memòries a Antes que sea tarde. D’aquesta unió van néixer dues filles, Carmiña i Julita, com les anomenaven afectuosament, que avui encara des de l’exili, continuen la tasca  humanista i científica del seu pare: Carmen ha estat durant anys presidenta de l’Ateneo Español de México i ha desenvolupat tasques relacionades amb la memòria històrica republicana i Júlia, física i científica de formació, ha treballat en els camps de la investigació i la divulgació científica i el desenvolupament sostenible. 

Coneixedor com ningú del preu de la dignitat i la coherència en el món que el va envoltar, Tagüeña va dedicar el seu llibre de memòries a tots aquells que van saber viure, però també a tots aquells que van saber morir amb dignitat.

El novembre de 2018, en els actes de commemoració dels vuitanta anys de finalització de la Batalla de l’Ebre, Carmen Tagüeña va assistir a La Fatarella (Terra Alta) a la inauguració d’un monòlit en honor al seu pare, que duu la inscripció “Manuel Tagüeña, Honor i Glòria”. Font: Enric Ortega i Gonzàlez
5 3 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x