Arrest Memorable du Parlement de Tholose

Arrest Memorable du Parlement de Tholose

“Arrest memorable del Parlament de Tolosa[…]”. Amb aquest títol, tot i que en francès, el magistrat Jean de Coras va recollir els fets i testimonis dintre d’un procés judicial peculiar i sorprenent que ell mateix va presidir i del qual va proposar la sentència final. Avui dia estem relativament acostumats als casos de suplantació d’identitat, especialment a les xarxes socials o mitjançant telèfons mòbils. Són, sens dubte, un greu problema per a les víctimes, però la història que us presentem a continuació supera, en tots els sentits, aquests casos contemporanis, perquè el cas que ens ocupa és el d’un home que es va fer passar per un altre fins al punt d’integrar-se dins la seva família i tenir fills amb la seva dona. Una trama que ha inspirat llibres i fins i tot pel·lícules.

Situem-nos a l’any 1527 a Hendaia, al País Basc francès. La família de Sanxi Aguerre estava formada per ell mateix, la seva dona, el seu germà Pièrre i el seu fill Martin. El cas és que aquesta família va marxar d’Hendaia cap al Nord fins arribar a Artigat. Aquest no era l’itinerari preferit dels emigrants bascos, que normalment s’endinsaven cap al Sud, en direcció Espanya. Un cop a Artigat, van canviar el seu cognom per “Guèrra”, Pièrre va canviar el seu nom per “Pèir”, van modificar la seva forma de vida i esdevingueren una de les famílies benestants del poble degut al seu poder econòmic. No era estrany que persones o famílies que marxaven a nous indrets canviessin la seva identitat. Martin es va casar amb Bertranda de Rols amb només 14 anys, una edat escandalosa avui dia però no en aquella època, tot i que el més habitual era que, a l’hora de contraure matrimoni, es tinguessin divuit anys (DAVIS, 2005, p.28). Va ser aleshores quan van arribar els problemes per a la jove parella: Martin era impotent o, segons Bertranda, estava embruixat. Segons el seu testimoni durant el judici, veia com les bruixes actuaven sobre el seu marit per evitar que es consumés el matrimoni. Aquest fet era molt greu, ja que si en tres anys la parella no aconseguia tenir descendència, el matrimoni podia ser anul·lat. Tampoc ajudava a millorar la situació l’anomenat “calivari”: davant de la casa de Martin es congregaven joves empastifats de fang i vestits de dona, que llançaven cubells de vi i feien sonar campanes. Després de consultar diverses curanderes, també mal anomenades bruixes, va aparèixer a la ciutat una dona que, mitjançant pregàries i altres remeis, va guarir la impotència de Martin: vuit anys després del seu matrimoni la parella va poder tenir fills, i en va tenir un al qual van anomenar Sanxi, com el pare de Martin. S’especula que la suposada impotència de Martin, així com el seu remei, no era més que part de la imaginació o els desitjos de Bertranda, que potser no estava preparada per fer l’acte. Però tot i el que pugui semblar, la “cura” de la impotència no va ser, ni de lluny, el fi dels problemes de Martin.

Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra

Imatge de la pel·lícula Sommersby, inspirada en el cas Martin Guèrra

Tot sembla indicar que l’hereu dels Guèrra era infeliç a Artigat. Allà estava a cavall entre dues llengües i amb poques o nul·les activitats que pogués desenvolupar, en part a causa de la posició de la seva família i la severitat del seu pare. Martin es trobava avorrit i fora de lloc. Tan fora de lloc que va decidir fugir, abandonant la seva dona i el seu fill, després d’haver robat blat al seu pare –aquest no era pas un crim greu a Artigat, però al si de la tradició basca era imperdonable. Martin va anar a parar a Burgos, i poc després va ser enviat a Flandes com a soldat, segurament degut a la seva bona planta i la seva condició atlètica. Allà va cometre el delicte d’alta traïció –potser sense saber-ho– de lluitar contra tropes franceses, fins el dia en què un arcabús va impactar contra la seva cama, que va haver de ser amputada.

Però aquesta història no seria res sense l’aparició de l’impostor: Arnau del Tilh, anomenat Panseta. Vivia amb la seva família a Sajàs, situada més al Nord i prop de Tolosa que Artigat. Si Martin distava molt de la vida de pagès degut a la seva posició social, Arnau ho feia degut als seus vicis: el joc, la beguda i les dones. Físicament era una mica més baixet, morè  i gros que Martin. Essent dues persones diferents, tenien el mateix esperit contrari i inadaptat als temps que els havia tocat viure. Evidentment també tenien un seguit de semblances, si no, hagués estat impossible que Arnau s’hagués fet passar per Martin. Sembla que eren clavats en algunes faccions de la cara, els ulls, la mandíbula i l’expressió. A més, alguns aspectes dels seus caràcters eren idèntics.

La pregunta clau és: com va assabentar-se Arnau de la seva semblança amb Martin i va conèixer prou detalls sobre ell com per adoptar la seva identitat? El fet és que la semblança la devien conèixer a través dels altres, ja que en aquella època evidentment no existia la fotografia. Una possibilitat, aportada per Bertranda durant el judici, és que Arnau conegués Martin durant el transcurs de la guerra, i que es fessin amics i es confessessin intimitats. Aquesta hipòtesi és del tot descartable: tot i que Arnau sí que va lluitar a Flandes, ho va fer en el bàndol contrari a Martin i, a més, hauria tornat aproximadament l’any 1553, quan Martin encara es trobava a Burgos. És més versemblant la confessió del propi Arnau, que va reconèixer no haver conegut mai a Martin. Passant per Salat va trobar dos amics d’aquest: mossèn Domenge Pujòl i Pèir de Guilhet. El van confondre amb Martin, i és aquí on Arnau va dissenyar la jugada. Pujòl i Pèir es van fer els seus còmplices informant-lo de tots els detalls possibles, amb l’efectiu servei que oferia la xarxa de xafarderies dels pobles. Després de mesos de preparació, i gràcies a la seva memòria prodigiosa, Arnau va estar llest per interpretar el seu paper i l’any 1556 arribà a Artigat.

Bertranda i Pèir Guèrra –que s’havia casat amb la mare d’aquesta–, no van quedar convençuts al veure’l, i va ser aleshores quan Arnau va treure el seu repertori, i va explicar a un i l’altre detalls de la seva vida i activitats que havien fet plegats. Al carrer, va saludar els habitants del poble pels seus noms i va seguir recordant escenes. D’una manera o altra, al poble esperaven el seu retorn. Va argumentar que havia servit al rei de França a territori espanyol, i els seus canvis físics i en la forma d’expressar-se semblaven lògics havent passat els anys, i més a un país estranger. En tot cas, si algú tenia dubtes, en aquells moments va callar. Més difícil és entendre com Bertranda no va notar la diferència entre Martin i Arnau, però possiblement es tractava d’una situació en la qual es trobava còmoda: “era un matrimoni inventat, no arreglat com el que havia contret divuit anys abans, ni de conveniència com el de la seva mare i Pèir Guèrra” (DAVIS, 2005, p. 50). Van tenir dues filles –una de les quals va morir–, i sembla que aquesta situació còmoda inicial es va convertir en amor a mesura que passava el temps.

Però alguns familiars de Martin no van caure eternament en el parany. Els temes d’herència i poder suposaven situacions bastant més incòmodes que un matrimoni fictici que funcionava. En efecte, van existir desavinences entre Pèir i el nou Martin a la mort del pare d’aquest. El conflicte era per una reclamació de béns a Pèir que va acabar als tribunals entre els anys 1557 i 1558. Potser el tiet de Martin sempre havia desconfiat del nouvingut, però és en aquest moment quan decideix actuar. Els motius poden ser diversos: la vergonya de portar als tribunals un tema familiar, el qüestionament de la seva autoritat o potser perquè el Martin impostor va vendre una propietat històrica de la família a Hendaia, acte inconcebible dins les tradicions basques. Pèir va convèncer a les seves filles i la seva dona de l’engany que s’estava duent a terme; factors que havien passat per alt davant l’alegria de tornar a veure a Martin, com el seu físic canviat o la seva manca d’expressions basques, ara esdevenien proves convincents. Recordem que la dona de Pèir era la mare de Bertranda, que volia protegir a la seva filla de seguir cometent adulteri. A oïda del tiet de Martin van arribar notícies sobre un soldat que, en passar per Artigat, havia afirmat que va conèixer al veritable Martin Guèrra, i que aquest havia perdut una cama a Flandes. També van ser diversos els testimonis que van identificar l’impostor com a Arnau del Tilh, un home de Sajà que o bé els havia pagat pel seu silenci o, en alguns casos, havia confessat que Martin Guèrra havia mort i li havia deixat els seus béns, i demanava complicitat per alleujar a la família de tan dolorosa pèrdua. La mentida cada cop era més difícil de sostenir, però Bertranda seguia estimant al seu nou marit, que va ser empresonat a Tolosa, acusat falsament de provocar un incendi. En sortir de la presó el va tornar a acollir tendrament, i quan Pèir i altres familiars van intentar apallissar-lo, el va defensar amb el seu propi cos. Però la situació no aguantaria molt més. Pèir va portar el fals Martin davant el tribunal de Rius, després d’anar-lo a buscar amb homes armats. Van obligar a Bertranda a presentar l’acusació, i ella va acceptar tot esperant perdre el cas.

Imatge actual d'Artigat

Imatge actual d’Artigat

Els processos judicials contra el fals Martin Guèrra van ser dos: el primer a Rius i el segon a Tolosa, com a conseqüència del primer. A Rius van passar uns 150 testimonis entre familiars de Martin, habitants d’Artigat i altres de Sajàs, d’on era originari Arnau del Tilh. Per reunir tanta quantitat de gent van ser molt útils les convocatòries a través dels sermons de les Esglésies: podia dictar-se pena d’excomunió per a aquella persona que pogués aportar algun detall i no ho fes.

El cas és que Arnau es va estudiar perfectament el seu paper per defensar-se, segurament preparat amb Bertranda. Va aportar testimonis fidedignes de com anaven vestits els assistents a les seves noces, a banda de recordar escenes quotidianes amb els seus amics, o íntimes amb la seva dona. Així, unes 30 o 40 persones van afirmar que es tractava del verdader Martin. Però unes altres, més de 45, pensaven el contrari. La clau d’aquests és que molts, a banda d’afirmar que l’acusat no era Martin, també donaven detalls de la seva verdadera identitat: Arnau de Tilh, també conegut amb el sobrenom de Panseta. Van ser diversos els qui recordaven haver estat bevent amb ell, o simplement conèixer-lo des de la infantesa. Un altre testimoni rellevant va ser el del sabater, que va afirmar que els peus de Martin s’havien encongit, i havia passat de calçar 12 punts a només 9. Arnau va replicar:

Aquest home és compare de Pèir Guèrra. Que ens mostri els llibres de comptes on figura la talla dels meus peus. És que hom pot trobar algú que corrobori les seves mentides?” (DAVIS, 2005, p.72)

Un grup nombrós de persones, més o menys 60, no es van pronunciar. Probablement es devia a la poca claredat del resultat del judici: el presumpte Martin els podria denunciar per calúmnies en cas de sortir-ne vencedor, i Pèir Guèrra podria esdevenir un enemic per ells si testificaven a favor de l’impostor. Davant la dificultat del cas, el jutge va procedir a comparar físicament el presumpte Martin amb les seves germanes, que s’hi assemblaven, i el seu fill, que era ben diferent d’ell (DE CORAS, 1560, p.90). Així doncs, les proves de semblança tampoc van aportar uns resultats concloents. El jutge de Rius va decidir declarar culpable al fals Martin Guèrra.

Després d’aquesta sentencia desfavorable, Arnau va recórrer al tribunal de Tolosa, tot esperant poder convèncer-lo amb les seves mentides. Aquest tribunal tenia un gran prestigi, i esperava trobar jutges que caiguessin en el parany que havia preparat juntament amb Bertranda. I en un primer moment ho va aconseguir, ja que l’encarregat de dictar sentència va ser Jean de Coras, autor alhora de l’obra que aporta la documentació necessària per estudiar tot el procés judicial. El cas és que de Coras tenia uns procediments molt diferents al jutge de Rius, i donava molt més valor als testimonis de familiars directes o gent de bé i honorable. Podem imaginar, doncs, que aquells que afirmaven que l’acusat no era Martin, sinó Panseta, i que havien estat bevent o jugant amb ell, no eren gaire honorables als ulls del magistrat. Pèir Guèrra sí que podia resultar un testimoni important ja que es tractava d’un familiar de Martin, però perdia credibilitat per l’intent d’assassinat de l’impostor. Poc a poc, el procés anava girant a favor d’Arnau del Tilh. Encara més quan Jean de Coras va desestimar testimonis que afirmaven haver fer tractes amb aquest: el fals Martin negava tots els fets relatats pels testimonis, cosa que conduïa a una situació de la paraula d’un contra la de l’altre, i no podia ésser considerada com a prova. Tampoc va resultar de major importància el relat sobre un soldat que va lluitar al costat de Martin i que afirmava que aquest havia perdut una cama: el soldat no era present al judici, i el testimoni va ser considerat com a rumor. D’altra banda, de Coras va tenir en compte que Bertranda, en 3 anys, no havia denunciat Martin, i que al judici hi havia acudit de manera neguitosa i pàl·lida, fet que podia provar que havia estat forçada a declarar contra el seu propi marit (DE CORAS, 1560, p.81). I com s’explicava el fet de que l’acusat no sabés parlar ni una paraula en basc? Bé, segons el jutge era possible que, després d’haver abandonat Hendaia tan jove i haver passat tants anys fora de la seva llar, hagués oblidat una llengua que mai va acabar d’aprendre. Per acabar d’arreglar la situació del fals Martin, els germans de Panseta, que havien estat cridats a declarar, no es van presentar. De fet, ja era una il·legalitat en sí el fet d’obligar algú a testificar contra el seu germà. A Tolosa, tot feia indicar que Arnau del Tilh seria reconegut com el veritable Martin Guèrra. Després de mesos de judicis, Panseta estava a punt d’aconseguir el seu objectiu. Va ser aleshores quan es va presentar al Parlament de la ciutat un home amb una cama de fusta que es feia anomenar Martin Guèrra.

En un cop d’efecte digne dels millors guionistes, el judici va canviar completament. Tenint els dos homes al costat i podent comparar-los, els testimonis sí que van saber diferenciar entre Martin Guèrra i Arnau del Tilh. Pèir Guèrra va ser el primer en reconèixer el seu nebot, seguit de les germanes de Martin i Bertranda, que va arrencar a plorar tot demanant perdó al seu marit per haver estat enganyada. Martin va ser interrogat igualment pels jutges, i podem dir que en aquest sentit Arnau recordava millor certs detalls que ja havia exposat. I evidentment va haver d’explicar què havia fet durant la seva absència: després d’estar a Espanya i ser ferit a la guerra, el rei Felip II li va oferir una posició vitalícia com a germà en un monestir de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem.

Fotograma de Le Retour de Martin Guerre

Fotograma de Le Retour de Martin Guerre

La pregunta a resoldre és per què Martin Guèrra va aparèixer just en aquell moment a Tolosa. La hipòtesi que sembla més versemblant és que s’assabentés del que estava succeint amb la seva família. Com va ser possible això? Doncs potser perquè es van enviar investigadors a Espanya per corroborar testimonis durant el judici, o pel fet que l’ordre de Sant Joan tenia diverses representacions al Llenguadoc, i la notícia podia circular amb certa facilitat. També pot ser que hagués esperat just aquesta data, després de signar-se la pau de Chateu-Cabrésis –1559–, amb la qual cosa era molt probable que se li perdonés l’alta traïció que havia comés durant la guerra. O simplement podria ser, tot i que sembla massa casual, que Martin s’hagués avorrit de la vida contemplativa del monestir i hagués decidit tornar amb la seva família en el moment més oportú. Fos com fos, allà es trobava Martin, rebent els insults d’Arnau del Tilh, que l’acusava d’estafador i de formar part dels plans calumniosos de Pèir Guèrra. Però aquest cop l’hàbil Panseta no va convèncer al jurat, que no va dubtar en sentenciar que el nouvingut era el verdader Martin, reconegut per les seves germanes, el seu tiet, la seva dona, el seu fill i tots els seus amics. Per a Arnau la sentència desfavorable va ser doble, ja que a més va ser condemnat a morir penjat, no sense que aquesta decisió aixequés discussions i fos discutida. El càstig per a casos de falsedat o engany anava des de simples multes fins a càstigs corporals, presó o galeres, i en pocs casos arribava a l’extrem de la pena de mort. En aquest cas existien agreujants per adulteri, tacant a més l’honor de Bertranda, i per apropiació duna herència que no li corresponia. Arnau va mantenir amb fermesa després de la sentència que ell era el verdader Martin Guèrra, no pas amb la calma i serenitat que havia mostrat durant el judici, sinó en una actitud impertinent i nerviosa.

Arribat el seu últim dia de vida, Arnau del Tilh va confessar la seva verdadera identitat, i que s’havia fet passar per Martin després de que dues persones el confonguessin amb aquesta persona. Va fer testament i va aprofitar la seva penitència fins la forca per dirigir-se a la multitud: “ell era Arnau del Tilh, qui havia pres amb engany i infàmia els béns d’un altre i l’honor de la seva dona.” (DAVIS, 2005, p. 90). No ho feia pas cridant en la demència, sinó amb molta dignitat, i ja és dir per un home que en pocs dies havia passat de tenir una dona i una herència gairebé segures a perdre la seva vida. Les seves últimes paraules abans de morir van ser per recomanar a Martin que no fos dur amb Bertranda, ja que ella, en adonar-se que era un impostor, no el va estimar més. I així, i suplicant el perdó de Déu i de la mateixa Bertranda, va morir Arnau del Tilh, Panseta, el pagès i home de mala vida de Sajàs que havia comés diversos delictes, però cap tan important com la seva obra mestra: la suplantació d’una vida que va estar a punt de sortir-li bé. I així va acabar la història d’aquest cas. O més ben dit, així van acabar els fets, recollits magistralment pel jutge Jean de Coras; però la història mai s’acaba, i avui dia el cas de Martin Guèrra encara és conegut i, fins a cert punt, evitat, a Artigat.

Pels que vulguin saber més sobre aquesta història, els personatges, la descendència dels Guèrra i fins i tot els jutges, recomano el llibre de Nathalie Zemon Davis, disponible en francès i valencià. A més, adjunto les versions en línia dels documents de Jean de Coras i Guillaume Le Sueur, testimonis originals de l’època, així com una publicació de “Revue de Paris” on es parla de Martin Guèrra, i el link de youtube per veure la pel·lícula “Le retour de Martin Guerre”:

-Zemon Davis, Nathalie. Le Retour de Martin Guerre. Robert Laffont, 1982. París.

-Zemon Davis, Natalie. El Retorn de Martin Guèrra. PUV, 2005. València.

-Le Sueur, Guillaume. Histoire admirable d’Arnaud Tilye […]. Benoît Rigaud, 1580. Lió.

https://archive.org/details/ProcesDeMartinGuerreParLeSueur

-De Coras, Jean. Arrest memorable, du Parlement de Tolose […]. Antoine Vincent, 1560.

https://archive.org/details/ProcesDeMartinGuerre

-Revue de Paris:

https://books.google.es/books?id=Y3UPAAAAQAAJ&pg=PA101&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false

-Pel·lícula “Le retour de Martin Guerre”: