«Molts elements de la restauració del castell de Montsoriu haurien estat impossibles de fer sense la recerca històrica» – Entrevista a Jordi Tura - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A finals de setembre del 2019, part de l’Equip editorial d’Ab Origine es va desplaçar fins al Castell de Montsoriu. Situat entre les poblacions d’Arbúcies, Breda, Riells i Sant Feliu de Buixalleu, ens enfilem carena amunt en cotxe fins a l’últim tram, que l’hem de fer a peu. Un cop a dalt, ens trobem a en Jordi Tura treballant a la intervenció arqueològica programada, que se celebra anualment durant aquest mes. Després de rebre’ns i presentar-nos, ens guia cap a l’interior del castell, explicant-nos-el ràpidament i ensenyant-nos les últimes restauracions dutes a terme enguany. Un cop visitat, ens instal·lem a la cuina de la sala gran, recentment restaurada. Ens disposem a iniciar l’entrevista:

Tot i que en aquesta entrevista parlarem extensament sobre el Castell de Montsoriu, ens interessa iniciar-la preguntant pel sorgiment del Museu Etnològic del Montseny La Gabella (també anomenat MEMGA; a Arbúcies). I és que, en l’àmbit de la conservació i difusió del patrimoni (o llegat) cultural del massís del Montseny, la vostra és una entitat d’absoluta referència; i sense aquesta probablement no podríem explicar Montsoriu. Ens podries explicar com sorgeix el MEMGA?  Quins eren els motius que us van impulsar a crear-lo?

El Museu Etnològic del Montseny neix, bàsicament, a partir d’una iniciativa social. Abans de res, ens hem de contextualitzar: érem l’any 79, i ja sabeu què hi passa. És un moment de molta efervescència social a molts pobles de Catalunya i dels Països Catalans: i també era el cas d’Arbúcies.

L’origen del museu el trobem a redós d’un edifici municipal (La Gabella). Construït al segle XVII, es trobava abandonat i l’Ajuntament franquista el va comprar per realitzar-hi un projecte durant els 70  que finalment no es va dur a terme. Al 79, un grup de persones (majoritàriament joves estudiants) varen començar a reivindicar l’espai per a fer-hi el museu.

El col·lectiu, acabat de formar, inicià un procés de recollida d’eines, d’informació oral i de documentació, entre d’altres; al mateix temps presentaren en societat els primers resultats de la feina portada a terme, a través d’exposicions, que ja s’ubiquen a l’edifici actual, el qual varen ajudar a restaurar. 

El nostre origen és molt social: eren un col·lectiu rellevant de persones que decidiren tirar endavant un projecte. L’evolució d’aquest serà una mica diferent del d’altres projectes coetanis similars. Cal tenir en compte la complexitat del món associatiu, sobretot a l’hora de desenvolupar projectes socials a mig-llarg termini. En el nostre cas van anar molt bé les perspectives que vam aportar un petit nucli d’universitaris, provinents de l’arqueologia, la història i l’antropologia. 

L’any 85 obre oficialment les portes el Museu Etnològic del Montseny – La Gabella. I són aquests estudiants, llavors ja professionals, els que fan els primers projectes museogràfics i museològics. Sempre, però, en base tota la feina anterior duta a terme pel col·lectiu. Aquesta combinació del fet social i professional ha marcat sempre la tasca del MEMGA i ho hem intentat mantenir sempre. Aquest vincle entre el museu i el teixit associatiu ha fet que aquest últim el concebés com un element seu. I això ha estat un gran avantatge.

Fotografies de l’entrada del MEMGA i les seves instal·lacions durant les activitats de la Fira de Tardor del Montseny, el passat novembre de 2019. Font: MEMGA.

De ben segur que totes i tots els impulsors del MEMGA fossin d’Arbúcies i rodalia va ajudar al fet que la vostra iniciativa arrelés al territori. Més concretament, quin paper van tenir el veïnat i el teixit associatiu d’Arbúcies en la consolidació del museu? La necessitat de la vostra tasca era ja una reivindicació social o la vostra feina va ajudar-ne a socialitzar la necessitat de conèixer, preservar i difondre el patrimoni?

Processos com el nostre solen ser una mica més complexos. És la combinació de tres elements: la societat que s’organitza i tira endavant l’associació, els professionals (o que en acabat ho seran) que formen part des d’un inici d’aquest col·lectiu i, a la vegada, la sensibilitat cultural de l’Ajuntament democràtic. Aquests són tres elements estretament vinculats i, de fet, és la perspectiva tècnica o professional la que esdevindrà molt útil a l’hora  de dotar el MEMGA de visió museològica, museogràfica i estratègica. 

A la vegada, la participació popular implica que el projecte està apuntalat sempre en aquesta perspectiva social. Com per exemple el concepte de ‘patrimoni’ que es té. Més endavant crec que hi aprofundirem més i no ho comento (riures) però en síntesi seria això: el fet social i el fet professional són dos elements absolutament imbricats.

Cal pensar, a més, que pel mig hem canviat de generació. El nostre no és un projecte de 2-5 anys a venir; estem parlant d’una perspectiva de més de 30 anys. Ens hem intentat adaptar sempre als diversos canvis generacionals que s’han anat donant a la societat. Si no el projecte no aguantaria i per nosaltres perdria gran part del sentit.

Vaixella medieval exposada al MEMGA i extreta de les intervencions arqueològiques realitzades al Castell de Montsoriu. Font: Viquipèdia.

Tal com hem esmentat abans, el MEMGA es localitza a La Gabella, edifici que pren el nom d’aquest impost de l’antic règim. Quina és la missió i visió del museu? Ens podeu explicar quines exposicions hi podem trobar?

Hem comentat molt el paper social i professional, però no el d’un altre element clau pel projecte que és l’Ajuntament d’Arbúcies al llarg de tota la seva història recent. Molta gent se sorprèn que en un municipi de 6.000 i escaig habitants hi pugui sobreviure un museu de gairebé 2.000 metres quadrats (i que ara estem a punt d’ampliar) i que ens hagin permès desenvolupar un treball territorial (que en part surt dels impostos dels arbuciencs, cal dir-ho).

La nostra missió és clàssica en termes museològics, en el sentit que està vinculada amb la recerca,  difusió i conservació del patrimoni territorial; però la fem, tal com hem comentat, des d’una visió social i de servei públic i amb una perspectiva integral del patrimoni. 

Que vol dir una perspectiva integral del patrimoni? Posem un exemple: nosaltres interpretem que el paisatge que tenim és un element antròpic. La gent ve al Montseny i et diu “oh, això és una selva verge” i no, no ho és. És un paisatge absolutíssimament humanitzat i, si ens ha arribat d’aquesta manera, ha estat perquè les societats que hi han viscut han fet que sigui d’aquesta manera.  És a dir, que integrem holísticament totes les dimensions socials del patrimoni.

Això ens permet treballar en molts àmbits disciplinaris diferents: ens permet treballar en arqueologia, història i antropologia. I hem pogut treballar amb alguns dels millors equips del país de cada un d’aquests àmbits.

Entre els anys 1979-1983 es dugueren a terme les primeres intervencions arqueològiques al castell (les anteriors es realitzaren en ple franquisme, per allà el 1952). Llavors, Montsoriu es trobava abandonat i en un greu estat de conservació. Des d’un inici, el MEMGA vau treballar per conscienciar la gent de la seva importància i la necessitat de restaurar-lo. Com va ser aquest procés de conscienciació popular? Quina relació vau tenir amb les administracions públiques?

El procés d’intervenció arqueològica de Montsoriu és extens, complicat i paral·lel al desenvolupament del MEMGA. Els arqueòlegs que n’inicien la intervenció formen part del nucli inicial d’impulsors del museu. Ambdós projectes s’imbriquen de nou: si des del MEMGA s’inicia una feina més etnològica o antropològica, amb Montsoriu s’inicia la recuperació dels elements monumentals. Trencaríem, doncs, aquestes barreres més temàtiques, tal com apuntàvem abans. 

Respecte al castell: tu pots ser a Breda, a Hostalric, a Sant Feliu de Buixalleu o a Riells i Montsoriu té una presència en el paisatge brutal. Com no havia de cridar l’atenció a un grup de joves acabats de sortir de la universitat? (riures). Ens trobàvem davant d’una de les grans mostres patrimonials catalanes: i  ens estava caient a terra. 

Llavors, el col·lectiu (la generació que va just per davant de la meva; els que ho van iniciar) van interpretar que el primer element que es podia treballar era l’àmbit de  l’arqueologia. Llavors Montsoriu era de titularitat privada, i els primers passos per treballar-hi (els anys 79-83) van ser difícils. 

Fotografia històrica del Castell de Montsoriu abans de qualsevol restauració. La vegetació el cobria de manera gairebé íntegra. Font: Castell de Montsoriu.

Ara que en xerrem i per tal de contextualitzar millor al lector/a, ens podríeu explicar breument la història del Castell de Montsoriu?

Montsoriu té una primera etapa constructiva que correspon a la segona meitat del segle X, de la qual actualment se’n conserven una sèrie d’elements com són la torre de l’homenatge, les restes de la capella preromànica i les restes d’un primitiu recinte.  Durant la segona meitat del segle XII el castell té una nova fase que correspon al desenvolupament del segon recinte.

El castell respon bastant als models clàssics: al segle X-XI tenim un castell roquer;  i a la segona meitat del XII un castell típicament romànic amb un nucli central (el sobirà) i la creació d’un segon recinte de muralles. 

Després trobem una altra gran fase constructiva al segle XIV, que és la que li atorga l’aspecte actual: amb la creació d’un altre gran recinte inferior, amb el desenvolupament urbanístic del recinte intermedi i amb la transformació del recinte superior. 

És per això que moltes vegades comentem que, a part de la seva magnitud, Montsoriu és un fòssil vivent: la gran etapa constructiva s’acaba a començaments del segle XV i, tot i petites reformes al segle XVI, a començaments del XVII Montsoriu s’abandona, deixant-nos una mostra magnífica d’arquitectura militar gòtica. 

De fet, els seus contemporanis ja el reconeixien com una gran obra: el cronista Bernat Desclot esmenta el castell de Montsoriu i en diu que és «un dels mes bells e dels nobles del món».

Fotografia aèria actual del Castell de Montsoriu. Font: Castell de Montsoriu.

L’any 1993 es reprengueren les intervencions arqueològiques amb l’organització d’un camp de treball per a joves i el 1995 el MEMGA va realitzar la primera intervenció arqueològica programada a Montsoriu. Tant el camp de treball com les intervencions programades se segueixen duent a terme anualment. Això són més de 25 anys ininterromputs d’arqueologia! Grosso modo, a quines hipòtesis i conclusions heu arribat envers el Castell? En base aquestes, quines són les noves línies de recerca que preveieu encetar?

Principalment, nosaltres treballem en dos àmbits de recerca: un de recerca general sobre els castells medievals i l’altre és el coneixement del mateix castell per a la seva restauració i consolidació.

Sobre el primer: els importants testimonis que trobem a Montsoriu, situats en cronologies diferenciades, ens permeten observar les seves fases constructives. Veiem molt bé el que és un castell del segle X, un castell del segle XII i un castell del segle XIV; i tot en una mateixa construcció. Això és una aportació important que ens permet extrapolar-la a moltíssimes altres construccions coetànies, sobretot de la zona nord de Catalunya.

Respecte al coneixement sobre el castell, cal dir que molts elements de la restauració de Montsoriu haurien estat impossibles de fer sense la recerca històrica. Millor dit: no s’hauria d’abordar mai una intervenció patrimonial sense una recerca exhaustiva.

També s’ha produït molta recerca envers l’ecologia. De Montsoriu n’ha sortit una tesi doctoral sobre l’anàlisi de l’alimentació mitjançant l’estudi de l’arqueofauna i també tenim dades abundants sobre el paleoclima. L’arqueologia actual ja integra tots aquests elements, però si aquests àmbits s’agafen per separat, no només serveixen per  explicar Montsoriu, sinó que ens serveixen per a comparar-los amb altres contextos arqueològics coetanis: i com més informació aconseguim aquí més s’avançarà, comparativament, en aquests contextos arqueològics.

Tot i que la recerca ens atorga molt coneixement, i de disposar de desenes i desenes d’articles publicats sobre Montsoriu, nosaltres lluitem a contrarellotge contra el temps perquè el castell ens està caient literalment. Un dels criteris que es va aplicar, conjuntament  amb la recerca, va ser intervenir en aquells llocs que nosaltres sabíem que patien més per tal de preservar-los perquè si no sabíem del cert que els perdríem i mai els podríem estudiar.

En aquest mateix sentit, hem dut a terme iniciatives de suport envers projectes patrimonials territorials en relació directa amb Montsoriu. Per exemple: el monestir de Breda, la Torre d’en Pega de Riells o la Torre de la Mora de Sant Feliu de Buixalleu, entre d’altres. Bona part d’aquests projectes han sorgit de treballs de recerca previs i s’han desenvolupat encara més amb la tasca patrimonial. Tal com apuntàvem més amunt, aquests dos àmbits mantenen una relació indissociable.

I és que, en tot plegat hi intervé l’element social. Per què fem recerca i restaurem patrimoni? Fem història i restaurem el patrimoni per a la gent. Però cal incorporar-hi uns criteris de gestió perquè sigui sostenible. Des del començament, els objectius que es marca el MEMGA i l’associació d’amics del castell (creada al 93) són que Montsoriu esdevingui propietat pública, que es desenvolupi un pla director i que s’iniciï, en la mesura del possible, la seva restauració. En aquests preceptes ja hi trobem uns criteris de gestió; no és tan sols la voluntat de restaurar un castell per se: cal que hi hagi un seguit d’elements previs.

Un castell és diferent d’una església romànica (per magnituds vull dir –riures-). Sabíem que l’abast del projecte ens sobrepassava i que ens sobrepassaria en el temps. Seran les generacions que vinguin les que en faran el que considerin convenient amb la feina que s’ha fet.  

Fotografia de diverses estructures constructives del castell presa des del pati d’armes. Font: pròpia.

Paral·lelament amb l’inici de les intervencions arqueològiques, i tot i aquestes apreciacions, heu restaurat a bastament Montsoriu: La sala gran, la torre de l’homenatge, la cisterna, els passos de ronda i gran part dels murs i talussos són alguns dels espais on ja s’ha treballat. Teniu previstes noves restauracions en un futur pròxim? Què és el que voleu aconseguir amb la restauració?

Al principi us he dit que el castell era de titularitat privada, de la família Ribot; però des dels inicis aquesta manifesta la voluntat de fer una cessió de la propietat a l’àmbit públic i amb un criteri interessant: a condició que el castell estigués restaurat en 20 anys.

Un cop acceptada aquesta clàusula, passa de la família Ribot al Consell Comarcal de La Selva (en un moment que s’estan creant i dotant de contingut aquestes institucions). Paral·lelament es crea el Patronat del Castell de Montsoriu. És un organisme de gestió i, tot i que vist des de fora pot aparentar un funcionament complex, al llarg de la història s’ha demostrat molt funcional. Es troba format per: representants de l’antiga propietat, del Consell Comarcal de La Selva, de la Generalitat, de la Diputació de Girona, i dels quatre municipis amb més vinculació històrica (Arbúcies, Breda, Riells i Sant Feliu de Buixalleu); també s’inclou aquí l’Associació d’amics del castell de Montsoriu perquè, sense el paper de l’associació, difícilment entendríem Montsoriu. Fixeu-vos que es creen una sèrie de paral·lelismes amb el funcionament del MEMGA.

Perquè una associació? Doncs perquè la societat civil pot tenir moltíssima força en moments determinats; i si combines la societat civil amb estructura tècnica (el mateix model que amb el MEMGA) pots arribar a assolir projectes d’aquest tipus. És la societat civil la que és capaç de recollir 10.000 signatures, a i aconseguir (juntament amb l’àmbit tècnic) el suport de tots els departaments de medieval i arqueologia del país: i això és una carta de presentació magnífica de cara els poders públics.

Des de la perspectiva d’una institució pública, per què s’ha de restaurar Montsoriu? La resposta seria: Perquè és una de les grans mostres patrimonials del país d’aquest període. Però clar, som en un país on hi ha molt patrimoni. Llavors, perquè les administracions s’acabin de decidir sobre si iniciar o no la intervenció a Montsoriu el paper social és important: si tens la societat al darrere, hi tens molt de guanyat.

Fotografia de l’accés a la sala gran amb algunes de les últimes restauracions. Entre aquestes, la porxada, els capitells de les finestres i les columnes. Font: pròpia.   

Fins aquí ens hem fet una idea més que general del MEMGA i el Castell de Montsoriu. A tall de conclusió, i per intentar vincular-ho amb la realitat professional, és evident que molts graduats i graduades en història s’especialitzen (per vocació o necessitat) en la gestió i difusió del patrimoni cultural: quins consells donaríeu, des de la vostra experiència, a aquells i aquelles que vulguin dur a terme una iniciativa professional i social com la vostra?

Aquesta és una pregunta difícil i depèn molt de les circumstàncies. Jo el que aconsellaria a les persones que estan començant és que siguin elles mateixes; que es deixin portar pel cor però tocant de peus a terra (no sé si en som el millor exemple nosaltres –riures-). Però cal barallar-s’hi i moure’s, i Montsoriu ens demostra que ens en podem sortir amb projectes patrimonials d’aquesta magnitud.

A partir d’aquí, ja hi intervenen molts altres elements. Moltes vegades la sort i el moment en què s’inicien aquests projectes; tot i que quan comencem nosaltres no ho fem en el millor dels moments i institucions més grosses (ajuntaments sobretot) s’hi havien barallat sense èxit. I no és que ningú altre abans no hi hagués pensat. En temps de la Mancomunitat, Jeroni Martorell, ja en fa els primers treballs de documentació. Hi havia hagut intents previs al nostre que mai van quallar. Potser, contra pronòstic, nosaltres ens en vam sortir.

L’altre element d’experiència que nosaltres podem aportar, és que no només s’ha de tenir en compte l’àmbit estrictament patrimonial a l’hora de desenvolupar un projecte així, sinó que cal tenir molt en compte l’entorn social. Perquè restaurem patrimoni? Perquè ens agrada i ho considerem necessari, però sobretot perquè hi ha una societat al darrere que hi té un interès. I el cas de Montsoriu i del MEMGA estan plantejats com uns elements de desenvolupament socials i econòmics del territori. Si tens aquesta perspectiva, et facilitarà molt la teva acció envers la societat.

D’altra banda, per aconseguir això també cal tenir molt en compte les institucions; va bé tenir-les a favor teu (encara que això sol trigar anys –riures-) i posar-te una mica a la seva pell i saber com funcionen per ser capaç de facilitar la seva presa de decisions. Si es vol iniciar efectivament un projecte patrimonial i social com Montsoriu, cal tenir en compte i interrelacionar la recerca, el suport social i el treball amb les institucions.

Doncs ja ho tindríem. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista.

I ara, a vosaltres!

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments