Enmig de la frenètica vida de l’antiga Vila de Gràcia, actualment absorbida per la gran urbs de Barcelona, s’hi troba una masia la primera referència escrita de la qual se situa l’any 1728. Va ser en aquell any quan va ser adquirida per Francesc Dupré i va tenir diversos propietaris en les dècades següents. Entre d’altres, durant el segle XIX va acollir els Franciscans de Santa Maria de Jesús. El nom actual de la casa, Masia de Can Trilla, i seva la ubicació, a la plaça Trilla, fan referència a Antoni Trilla i Escarabatxeras, últim propietari de la finca que anys més tard va ser declarada com a urbanitzada a petició de la família propietària i parcel·lada. Amb seu a la Masia, el dia 26 de gener de 1940 va ser fundada la comunitat de monges de Jesús Pacient per la monja vigatana Ramona Maria del Remedio Teresa Llimargas Soler, nascuda el 24 de març de 1892. Si bé inicialment va ser enterrada al cementiri de Sarrià, el seu cos va ser traslladat al convent el 1998 i es va disposar a la cripta de la capella de la Masia de Can Trilla.
Segons s’explica, ja de ben petita tenia visions divines i la capacitat de comunicació amb el més enllà, entrava en èxtasi (per això les seves amigues la coneixien com “l’encantada”) i, entre d’altres, tenia el do de la bilocació. És a dir, tenia la capacitat d’estar en dos indrets físicament molt allunyats al mateix temps. És per això que històricament se l’ha coneguda com “la monja bilocada“.
L’any 1936, en l’inici de la Guerra Civil, uns milicians la van capturar i l’haurien morta per haver ocultat capellans, el bisbe de Vic i altres religiosos a no ser de la intervenció de Francisco Freixenet, cap de les milícies antifranquistes de Vic. La va indultar perquè anys enrere, la monja bilocada havia salvat el fill d’aquest d’una asfíxia que va estar a punt de provocar-li la mort. Durant el transcurs de la guerra, la Ramona Llimargas va fer servir aquest do de la ubiqüitat per assistir malalts als hospitals de campanya als fronts i a les trinxeres, mentre desenvolupava la seva vida a Barcelona. Però també, sorprenentment, es bilocava per tal de fer les funcions de consellera, vident i assessora del dictador Francisco Franco. Es dirigia al Caudillo i l’advertia de perills imminents, l’aconsellava sobre les estratègies militars a seguir i, fins i tot, li hauria salvat la vida en advertir-lo que no assistís a un sopar en què se’l pretenia enverinar en el marc d’una conspiració maçònica. La relació entre Franco i Ramona Llimargas va arribar a ser tan estreta que aquest l’anomenava “Ramona, la catalana”. Una de les particularitats d’aquesta relació era que la monja bilocada era monolingüe estricta en llengua catalana i no sabia expressar-se ni entenia la llengua castellana. Segons els defensors d’aquesta història, la comunicació es feia amb la monja parlant català i el dictador parlant castellà, els dos molt lentament per tal d’entendre’s mútuament. Paral·lelament, la monja Ramona hauria intentat aconsellar també diversos caps de l’Exèrcit Republicà, tot i que eren els seus enemics, si bé aquests no la van voler escoltar i no van valorar els seus consells marcials i estratègics.
Ramona Llimargas va morir el 8 d’octubre de 1942 a causa d’un càncer que presumptament va demanar que li fos transferit d’una malalta. A partir de la mort de la fundadora, la monja Maria Luisa Vidal va assumir la direcció de la congregació. Es dóna el cas que ella també està enterrada a la cripta de la Masia i que han estat iniciats fa anys sengles processos de canonització. Avui en dia, la congregació està formada per ben poques monges i a la capella s’hi celebren misses regularment, que conserven un tarannà estricte que fa que durant la consagració els fidels hagin d’estar agenollats obligatòriament. A l’entrada del temple, hi abunden les estampetes de les monges de la congregació però també de José Maria Escrivá de Balaguer.
