La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.

Introducció i naixement de la legio  Al llarg de la història hi ha hagut guerres per mantenir o canviar equilibris de poder, pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per qüestions de legalitat, per dirimir disputes territorials, etc. Normalment, però, ha primat el factor econòmic. En aquest sentit, i analitzant-ho amb perspectiva […]