La França d’Ancien Régime

L’Antic Règim, o règim feudal, era el conjunt d’estructures econòmiques, socials i polítiques hegemòniques als països europeus de la segona meitat del segle xviii, amb França com a referència (l’únic contrapunt n’era l’Anglaterra de la revolució burgesa del segle xvii). Aquest sistema social es pot definir a partir de tres grans camps: en el camp polític amb l’absolutisme de dret diví, el despotisme il·lustrat; en l’econòmic, el règim senyorial al camp i el règim artesano-gremial a les ciutats; i, finalment, en el social, la desigualtat jurídica entre els individus, allò que s’ha anomenat la societat estamental, dividida entre privilegiats (aristocràcia i Església) i no privilegiats (el Tercer Estat: burgesia, classes populars urbanes i camperols).

Una situació que, a nivell social, comportava que unes classes minoritàries i dominants es poguessin apropiar, mitjançant una forta pressió tributària, de l’excedent de treball produït per les classes no privilegiades, les majoritàries (només els camperols ja representaven un 82% de la població). Capes que, a més, no gaudien de cap mena de participació política efectiva a les institucions de la França feudal, a causa del sistema de corts estamentals.

Aquesta situació, però, es va veure agreujada per un doble factor. Per una banda, una crisi financera, emmarcada dins una crisi econòmica generalitzada, va provocar que la monarquia, per poder fer front al desequilibri pressupostari, incrementés els impostos, fins i tot a les classes privilegiades. Per l’altra, dins les pròpies estructures feudals van anat naixent elements de caràcter, més o menys, capitalista: els grans comerciants, l’aparició d’algunes indústries importants, el comerç colonial i els seus grans capitals acumulats… Amb aquest escenari, amb greus crisis econòmiques assolant la població (com les dels anys 1785 i 1788), el descontentament social va en augment i afecta tant les classes privilegiades com les que no. Òbviament, els perjudica de diferent manera i, en conseqüència, les seves demandes divergiran. Els privilegiats apostaran per reformar l’administració per poder seguir garantint la seva posició social, i el Tercer Estat, en canvi, voldrà desmuntar totalment el règim feudal per instaurar-ne un de nou, de matriu liberal i capitalista.

1789: la Revolució Francesa

delacroix_1440-900

La Liberté guidant le peuple (1830), d’Eugène Delacroix. Font: Museu del Louvre.

La revolució serà encapçalada i dirigida per la burgesia tot procurant beneficiar-se’n directament. Malgrat que cal explicar que l’èxit de l’episodi revolucionari va ser també gràcies a l’aliança amb les classes populars urbanes i els camperols, que va servir per poder fer front a la lluita contra els senyors, l’exèrcit reial i les coalicions absolutistes europees. A causa d’aquesta resistència tenaç dels baluards de l’Antic Règim, la burgesia va haver d’adoptar plantejaments molt més radicals que aquells que tenia en un principi, fet que va comportar que la revolució burgesa francesa fos més profunda que moltes d’altres de similars del context europeu.

La burgesia va treballar per poder garantir-se una revolució a mida, i es va servir de les idees il·lustrades com a vehicle. En aquest  terreny de les idees lluitarà Voltaire, atacant els fonaments de l’Església i la seva relació amb la monarquia tot preconitzant una laïcització de l’Estat i de la societat; Rousseau, apostant per la sobirania popular i la democràcia parlamentària; i l’Encyclopédie, impulsant la cultura i la ciència com a motors d’una nova societat i d’un nou home. Perquè, al capdavall, és això, estem davant d’una nova idea —teòrica— de societat, d’una contraposició entre una vella societat d’Antic Règim que s’enfonsa i una de nova que va naixent: liberal, capitalista i nacionalista.

Dos models socials contraposats

Com s’ha remarcat, en aquest període, s’enfronten dos models socials teòrics; un basat en les diferències socials —estamentals— i la relació directa entre monarquia i divinitat, i un altre que aposta per la igualtat entre tots els homes (les dones no són considerades subjectes actius, ni, per tant, subjectes susceptibles a ser reconeguts) i per la laïcitat de l’Estat i del conjunt de la societat. Aquestes transformacions no només es produeixen en el terreny social. En l’econòmic i polític també, i és quan comencem a veure la relació directa entre dos conceptes clau de la nostra història contemporània: el nacionalisme i el liberalisme. Per una banda, la terra es converteix en propietat privada i es proclama la llibertat de treball, indústria, producció i comerç (com a garantia de la construcció d’un marc econòmic nacional). És a dir, es posen les bases d’una economia capitalista. I per l’altra, es proclama la igualtat civil i els drets individuals queden, sobre el paper, garantits.

Gravat acolorit i editat per Paul André Basset (1796). Font: Fototeca dels Musées de la Ville de Paris.

És aquí quan arribem a una de les fites més importants, ideològicament parlant, del nostre temps: el pas de ser súbdits a ser ciutadans. Aquesta idea es materialitza amb la proclamació l’any 1789 dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En aquesta declaració ja trobem, per escrit, les relacions a les quals abans ens referíem: la propietat passa a ser un dels drets naturals bàsics i inalienables (article 2) i la font última de sobirania resideix de manera essencial en la nació (article 6). D’aquesta manera, queda configurada una nova societat, feta per i per a la burgesia i els seus interessos.

Malgrat passar per diferents fases —fase moderada (1789-1792), revolució radical (1792-1794), fase themidoriana (1794-1799) i fase napoleònica (1799-1815)— i la restauració borbònica, el pòsit de 1789 ja és massa fort. Les conquestes de la revolució seran irreversibles i es posaran les bases de l’estat contemporani, nacional, laic i centralitzat. I, finalment, amb les revolucions liberals d’entre 1820 i 1870 s’acabarà escombrant l’Ancien Régime de França i d’Europa.

Però, i aquesta és una pregunta clau, com es produeix aquest canvi de font de sobirania, de la monarquia de dret diví a la nació, i, encara més, com es justifica?

De veure a imaginar

rue_montorgueil_with_flags_by_claude_monet

La Rue Montorgueil (1878), de Claude Monet. Font: Museu d’Orsay.

El canvi de paradigma no és fàcil. No entrarem aquí en l’interessant debat sobre el protonacionalisme i les nacions abans del nacionalisme, així que ens centrarem només en les fonts últimes de sobirania. Abans de 1789, la sobirania la marcava la monarquia, hom tenia uns o uns altres drets segons a qui rendia vassallatge. Aquest sistema feia que la font es pogués veure, hi havia un rei o una Casa reial que es podia, per dir-ho d’alguna manera gruixuda, visitar. En canvi, la font única de sobirania —també política— de l’edat contemporània és la nació. I un dels seus principals trets, gràcies a la coneguda definició de Benedict Anderson, és que és imaginada, una abstracció, que no es pot veure.

Aquest canvi, com sembla evident, s’havia de justificar d’alguna manera i el racionalisme, suport bàsic de la Il·lustració, ja no servia. La Restauració Absolutista també hi apel·lava per justificar el seu retorn al poder, fet que va provocar la necessitat de replantejar l’argumentació ideològica del nou ordre liberal europeu naixent.

Quin podria ser el millor instrument per estendre la seva concepció del món; individualista, materialista i competitiva? Les idees romàntico-nacionalistes van fer aquesta funció. El romanticisme apel·lava, en contraposició al racionalisme, als sentiments i a la imaginació(!) i posava en valor la individualitat de l’home i de la nació enfront la col·lectivitat dels estaments o classes. L’equació va funcionar. No només per acabar de liquidar l’Antic Règim, sinó que també va fer guanyar l’adhesió de les classes populars als nous projectes nacionalistes. Havien trobat una plataforma psicològica que, mitjançant els sentiments d’amor i de servei a la comunitat, oferia la possibilitat a les capes més baixes de la població d’identificar-se amb un poder que, de ben segur, mai no podrien ostentar. A més, la simbiosi liberalisme-nacionalisme oferia una nova lectura de la societat: si tots som ciutadans amb els mateixos drets, no hi poden haver diferències i, per tant, en teoria, ens trobaríem en un estat pretès d’absència de conflicte social. Com diuen alguns autors, s’havia creat una nova religió, la religió moderna.

La teoria i la pràctica no van acabar de casar. El liberalisme proclamarà la igualtat i la llibertat individual o col·lectiva com a principis sagrats, però en el camp econòmic; pel que fa a la defensa dels seus privilegis, tot serà diferent. El principal fonament del liberalisme serà la justificació de la propietat privada i l’Estat, en conseqüència, tindrà el deure de garantir-la. Així doncs, l’Estat haurà de fer funcionar el sistema, però no podrà entrar en el terreny econòmic, que deixarà en mans de les forces econòmiques mitjançant la política de laisser faire. A més, amb el sufragi censatari, la burgesia es garantirà el control exclusiu de l’Estat tot emparant-se en el fet que, jurídicament, tothom es pot enriquir i, per tant,  tothom pot guanyar-se el dret a votar.

Conclusions

Un dels paradigmes d’estudi de les nacions i dels nacionalismes, el modernista, s’ha centrat en aquesta relació entre el nacionalisme i el liberalisme. Autors com Elie Kedourie, Ernest Gellner o Eric Hobsbawm han defensat que el capitalisme i el nacionalisme són dues cares de la mateixa moneda. Ni molt menys ens trobem davant d’un corrent acadèmic marginal, ha estat durant molt temps (des de la recuperació post Segona Guerra Mundial dels anys 60), si encara no ho ha deixat de ser, un dels paradigmes més importants en aquest àmbit. Els seus pensadors van marcar un abans i un després dins aquest camp.

cebolla

Una ceba “modernista”, de la qual es poden anar treient capes “d’invent de la tradició” fins que no en queda absolutament res. Font: Recinto Universitario de Mayagüez, Universidad de Puerto Rico.

Els autors modernistes són aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit, com hem estat veient, d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció sorgeix la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés) que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual, quan calgui, cal defensar fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de masses —universal, obligatori i uniforme, etc.

En conclusió, aquests autors defensarien, d’acord amb tot el que hem exposat al llarg de l’article, que el nacionalisme no és només una ideologia o moviment eminentment modern, sinó que és un fenomen que va transformar el món a la seva imatge. La nova societat naixent, que arriba fins els nostres dies, posa al centre de l’escenari polític, i jo diria de la vida, la nació. Anderson, en el sentit de la meva reflexió, dirà «nationalism is present every day, it’s in the air we breath: We have national weather, national time, national news, national foods etc. etc.».

 

Per saber-ne més...

De Blas Guerrero, A. (1984). Nacionalismo e Ideologías Políticas Contemporáneas. Madrid: Espasa-Calpe.

Gellner, E. (1988). Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza.

Hobsbawm, E. (1992). Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Crítica.

Kedourie, E. (1985). Nacionalismo. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.

Torres, X. (2001). “La historiografía de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)”. Manuscrits: Revista d’història moderna, 19, 21-42.