La noció d’identitat, en el sentit original del terme, defineix el conjunt de característiques que fan d’un subjecte o element quelcom únic i irrepetible. Aquestes especificitats, al mateix temps, el diferencien de la resta. Tanmateix, resulta interessant observar que, quan ens referim a col·lectius humans, la significació d’identitat desborda la seva definició estrictament individual i passa a designar grups de persones que comparteixen un mínim comú denominador. Aquests trets compartits són els que conformen les identitats col·lectives, que al seu torn determinen en gran mesura les identitats individuals. El «jo» està constituït per un seguit de rols i identitats superposades: de gènere, ètniques, territorials, familiars, de classe i religioses. Per tant, la nostra identitat personal està condicionada per la relació i posició que tinguem respecte aquesta sort d’identitats compartides. No obstant això, des de fa dos segles, una de les identificacions col·lectives més influents i amb major capacitat de subjecció són, sens dubte, les identitats nacionals.

Anthony Smith en la seva obra National Identity posa d'exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.

Anthony Smith en la seva obra National Identity posa d’exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.

Pot semblar paradoxal que, en un món cada vegada més globalitzat, el nacionalisme segueixi gaudint d’una rabiosa actualitat. Ara bé, l’origen d’aquest malentès es deriva de l’equiparació naturalitzada que fem sobre dos conceptes que, malgrat hagin conviscut sota una mateixa estructura, són totalment diferents: parlem de l’estat i la nació. El primer respon al conjunt d’institucions polítiques que operen en un territori delimitat per fronteres. El segon, engloba una comunitat imaginada amb mecanismes de representació i identificació propis que gaudeix de lligams històrics, culturals i/o polítics. El segle XXI ha qüestionat seriosament els límits i competències dels estats mitjançant fluxos econòmics, financers i informatius que no s’inscriuen en aquests marcs. L’era mundial transnacional ha mostrat algunes debilitats dels estats que, tot i seguir encarnant la màxima expressió del poder, estan forçats a replantejar-se. En canvi, la qüestió de la identitat nacional segueix generant una inequívoca capacitat de mobilització i sentiment de pertinença.

La història recent de la humanitat ens n’ha brindat diversos exemples. En les darreres dècades, la força del nacionalisme -amb instigació imperialista- va contribuir al desmembrament de la URSS o a l’esclat de la Guerra de Iugoslàvia, així com al sorgiment de nous estats, com per exemple Namíbia, Timor Oriental o Eritrea, entre d’altres. Actualment, les referències a la identitat nacional no han minvat, ans al contrari. Són palpables, de manera regressiva, en les decisions de l’administració Trump, en la puixança de forces d’extrema dreta arreu d’Europa o en tràgiques neteges ètniques foses en intoleràncies religioses com les del poble Rohingya, a Birmània. En canvi, també s’utilitzen en clau emancipadora en territoris que cerquen la seva independència, com podria ser el cas d’Escòcia, el Quebec, Euskal Herria o, sense anar més lluny, Catalunya.

El nacionalisme s’ha mantingut perseverant, amb actitud estoica, davant les profundes transformacions del món contemporani. El redactat que ve a continuació se centrarà en comprendre precisament una de les seves vàlues principals: els mecanismes i agents que permeten la reproducció i divulgació de les identitats nacionals. Minimitzant els casos pràctics, focalitzarem l’atenció en l’apartat teòric, des d’on entrarem a valorar els processos de nacionalització de masses, un dels aspectes centrals del camp d’investigació dedicat al nacionalisme. Aquesta dimensió inclou el procediment segons el qual es crea, es transmet i s’incorpora el concepte de nació -i les idees que s’hi vinculen- en els individus. És a dir, la manera com es difonen socialment les identitats nacionals.

Val la pena tenir present que els estudis específics centrats en aquest àmbit concret del nacionalisme són relativament recents. En conseqüència, cercarem les seves arrels a través d’una introducció històrica i teòrica de caire més general sobre el món de les nacions. Fraccionada en dues parts, aquesta lectura pren forma d’estat de la qüestió. Seguint un itinerari cronològic lineal, en aquesta entrega, després d’unes consideracions inicials, començarem el recorregut al segle XIX, període d’apogeu de l’essencialisme, per finalitzar-lo a la primera meitat del segle XX, punt de partida dels primers estudis que mereixen ser considerats científics.

El bressol de la nació moderna

El concepte modern de nació es va consolidar a l’Europa de finals del segle XVIII i inicis del XIX, moment en el qual va adquirir noves efectivitats i atribucions polítiques. La irrupció del nacionalisme a l’arena política va modificar substancialment la concepció que es tindria a partir de llavors sobre les identitats, que assolirien un punt de no retorn en la forma sobre la qual es construïen. La inserció de la nació en la identitat de les persones desembocaria en la creació de l’esperit o geni nacional, l’embrió de la identitat nacional contemporània. Simultàniament, els individus, membres i valedors de la nació, adquiririen progressivament rellevància com a subjectes polítics i quedarien delimitats en nous compartiments juridicoterritorials. Ens referim, en efecte, al trànsit de súbdits a ciutadans. El nacionalisme, diu Craig Calhuon, fou «la part més important del consens tàcit que es va forjar en el segle XIX al voltant del que haurien de comptar les identitats polítiques idònies».

L’origen de la identitat nacional que coneixem actualment no es remunta, doncs, a temps remots, sinó que és de creació relativament recent. El seu sorgiment és paral·lel al redreçament i perfeccionament que patiren els estats nació noucentistes. Partim a l’alba d’aquest segle per exposar breument les dues concepcions principals del nacionalisme primigeni i la manera segons la qual es duia a terme la nacionalització. Per fer-ho, emprarem els arguments dels ideòlegs nacionalistes de l’època, intentant oferir una visió completa del fenomen, anterior fins i tot, als estudis acadèmics.

El primer model, matriu del nacionalisme liberal-voluntarista, neix al tombant del segle XVIII i considerava que la formació de les nacions era conseqüència d’un acte d’adhesió voluntària; el desig cristal·litzat de tots els membres que componen la societat civil d’esdevenir un col·lectiu. Les nacions no eren organismes naturals ni provenien d’un passat ancestral, sinó que afloraven a través d’un gest estrictament polític. Els límits de les nacions no responien a criteris ètnics, històrics, culturals o religiosos, sinó al conjunt de ciutadans que habitaven un territori i que, a través d’un contracte social, es reconeixien mútuament i se sotmetien als designis legals d’una constitució.

Aquest nacionalisme és pioner en l’ús de la idea de sobirania nacional: la nació, font d’on emanava i residia la sobirania, quedava institucionalitzada en les estructures de l’estat, que actuaven en nom de la nació. La voluntat és un dels pals de paller d’aquest arquetip, car n’impregna totes les seves expressions. Com que qualsevol comunitat podia convertir-se en una nació si així ho expressava, els individus que en formaven part esdevenien «nacionalitzats/membres de la nació» de motu proprio. Amb la mateixa facilitat hom podia renunciar-hi.

La Revolució francesa cimentà la seva legitimitat i desplegà una proposta política neòfita en aquests termes, creant un precedent quasi paradigmàtic. La superació de l’Antic Règim fou molt més profunda del que pot semblar a primera vista. Així i tot, des de bon inici es fongué amb nocions ètniques i imperialistes que en desvirtuaren el sentit. El pare intel·lectual d’aquesta teoria fou Jean-Jacques Rosseau, del qual se’n van extreure les aportacions sobre el contracte social i la sobirania popular. Tanmateix, al llarg de tot el segle XIX se’n feren abundants revisions i contribucions. Foren especialment rellevants les d’Ernest Renan, Giuseppe Mazzini i John Stuart Mill. Si fem un salt del full al mapa, els països que es feren garants d’aquest nacionalisme, malgrat els biaixos, serien el Regne Unit, França, els Països Baixos, Suïssa o els Estats Units, entre altres.

Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!

Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!

Pel que fa a la segona tipologia de nacionalisme, hem de situar-ne l’aparició al primer terç del segle XIX. Sorgí com a reacció a les successives invasions napoleòniques, causants del despertar de la consciència nacional en molts punts d’Europa. Allunyat de l’òptica voluntarista, en aquest nacionalisme predominaria la qüestió ètnica i ha estat batejat com a nacionalisme essencialista. El pensament germànic, malgrat que no en fou l’única mostra, n’esdevindria el màxim exponent. Vinculat al Romanticisme, es manifestava contrari als «abusos de la raó», qüestionant-se seriosament el paradigma racional-positivista que havia predominat a l’Europa occidental des del segle XVII. Els ideòlegs més rellevants d’aquest corrent foren els filòsofs Johann Gottlieb Fichte, amb els seus Discursos a la Nació Alemanya, i Johann Gottfried Herder.

La formació de l'esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección

La formació de l’esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección

La nació es presentava com un ens abstracte, anterior i superior a les pròpies persones que la componien, l’origen de la qual es remuntava en la nit dels temps. En canvi, la seva existència era un fet objectiu. Davant la «sobirania nacional» hi trobem l’«esperit del poble» (volkgeist en alemany), l’essència que convertia les nacions en genuïnes i autònomes. Aquest grau d’autonomia justificava que cada nació havia d’escriure i seguir el seu destí. L’estat seria l’artefacte polític emprat per acabar de realitzar-se i fer-se present en l’escena internacional. Allò que permetia distingir objectivament una nació d’una altra eren característiques com ara l’ètnia, la cultura, la territorialitat o l’organització social. Aquests elements havien romàs immutables al transcurs de la història i aquells qui els compartien eren indestriablement membres de la nació. En efecte, la condició per pertànyer-hi no s’adjudicava a través d’un acte d’adhesió voluntari, sinó que vindria donat pel naixement en un determinat entorn «nacional». Els territoris de tradició germànica i els estats de l’est d’Europa serien susceptibles de ser encabits en aquest model. Aquesta apreciació es fa seguint un dictamen gairebé antonomàstic, per bé que no són les úniques realitats mereixedores d’aquesta denominació. De la mateixa manera que ocorre amb l’anterior prototipus, la prèdica nacionalista està sempre sotmesa a variacions en funció del marc geogràfic o temporal en què es desenvolupa.

La trampa discursiva

La comparació entre els dos nacionalismes ens presenta arquetips completament dicotòmics. Tanmateix, en buidar la trama argumental d’argüicions nacionalistes, emprades per adulterar la seva legitimitat, marcs d’actuació i existència singular, existeixen nombrosos punts de connexió entre els dos models. De fet, a efectes pràctics, en el període noucentista un fou clarament hegemònic. Així ens ho determina el transcurs històric de les societats del XIX i inicis del XX. Tal com intentarem demostrar, cap realitat geopolítica concreta encaixa plenament en les definicions proposades i, per tant, elimina la possibilitat de bastir-ne una teoria basant-se únicament en aquests termes. Així doncs, no poden oferir una explicació científicament vàlida per comprendre i analitzar com es duen a terme els processos de nacionalització.

Tanmateix, cal tenir molt present que les dues formes nacionals primigènies, salvant evidents distàncies, fonamentarien la base dels estudis sobre el nacionalisme fins a la segona meitat del segle XX. Hans Kohn, filòsof i historiador de gran prestigi en aquesta matèria, publicà el 1944 The Idea Of Nationalism, on aprofundia sobre aquesta divisió. Malgrat no ser l’única contribució important de l’obra, fou qui va descriure amb major perícia la fecunda proposta de dos models antitètics. El primer que hem tractat correspondria al de l’Europa occidental, sorgit després de la Revolució francesa i regit per principis «voluntaristes/cívics»; el segon neix com a reacció a aquest i s’ubica a l’Europa oriental, marcat per una forta càrrega «orgànica/ètnica».

Nombroses investigacions posteriors seguirien reproduint aquesta diferenciació, continuant amb el llegat de Kohn. No obstant això, els estudis recents han demostrat que aquesta tesi és poc convincent i s’allunya de la realitat. Investigadors com Taras Kuzio consideren que la tesi de Kohn «està idealitzada i no encaixa en els estudis històrics o teòrics». Els estats «cívics» o «ètnics» purs només existeixen en la teoria. Allò que existeix és el dinamisme històric, gairebé pendolar, en el qual hi ha moments on predominen determinats components de la identitat nacional que s’aproximen més cap a una de les tipologies, per bé que mai hi encaixen plenament. És més, la trajectòria històrica de les nacions considerades paradigmàticament «cíviques» està farcida d’imperialisme, racisme i etnocentrisme.

Exposem-ne alguns exemples. Estats Units no va alliberar els esclaus negres fins a la dècada de 1860, però la concessió de drets civils elementals, com ara el vot, no va ser atorgada a aquest col·lectiu fins a la de 1960. França encetà guerres expansionistes de la mà de Napoleó Bonaparte exportant la «superioritat» del model nacional francès. També dugué a terme una homogeneïtzació cultural que deixà anorreada la diversitat etnicocultural del país, especialment durant la Tercera República (1870-1914). Alhora, sostingué un imperi colonial fins al 1962, data de la independència d’Algèria. Els episodis de discriminació no es limitaren a les poblacions indígenes, sinó també contra els pied-noirs (colons europeus) repatriats. Per últim, Anglaterra, que sempre s’ha mostrat intolerant i preeminent respecte les nacions properes, les quals ha envaït i sotmès. Gales, Escòcia i especialment Irlanda foren vilipendiades durant segles. El menyspreu als irlandesos ha mantingut encesa la flama de conflictes ètnics, territorials i religiosos fins als nostres dies. Tot això, sense entrar a valorar que l’imperi anglès fou el major que ha conegut mai el món, amb tot el que això implica.

Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de "Els peus negres al mar". Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.

Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de “Els peus negres al mar”. Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.

Per aquest motiu, afirma Kuzio, no podem parlar d’estats cívics consolidats fins als anys seixanta del segle XX. Precisament aquests estats occidentals han evolucionat d’estats ètnics a cívics de manera gradual, una vegada «el nucli ètnic [ha tingut] seguretat en si mateix dins del seu territori delimitat per a obrir la comunitat a aquelles persones que procedeixen d’altres grups ètnics». De fet, hi ha autors que consideren que la vinculació entre els postulats liberals i el nacionalisme esdevenen un antagonisme en si mateix difícilment superable.

Recollint el que s’ha dit, resulta evident allunyar-se del parany discursiu nacionalista i apostar per analitzar la nacionalització de les societats noucentistes a través de la pròpia praxi nacionalista. Lluny dels patrons «cívics/voluntaristes», la dinàmica nacionalista hegemònica durant el segle XIX s’atansava cap a postures essencialistes. Tenint en compte les especificitats de cada realitat nacional, tot seguit es detallaran únicament aquelles característiques presents en un ampli contingent de casos.

La nació en l’essència de l’individu

Hem exposat que, al segle XIX, el nacionalisme fou la pedra angular en la qual confegirien les identitats polítiques plenes. Simultàniament, apunta novament Calhoun, «va jugar un paper fonamental en el desenvolupament del pensament essencialista, que també va ser bàsic en el la constitució de la raça, el gènere, l’orientació sexual i altres tipus d’identitats col·lectives». L’essencialisme tractava de reduir la diversitat d’una població a determinats criteris elementals, utilitzats per constituir el seu caràcter més decisiu i extreure’n l’essència que el definia. Aquesta afirmació, sovint, tot i que no sempre, solia anar acompanyada de la certesa que l’essència era d’origen natural o inevitablement objectiva.

L’adveniment de la modernitat industrial, globalitzada i de masses trobà en el nacionalisme un artefacte cultural indispensable pel desplegament efectiu de determinats programes sociopolítics. Arran d’això la identitat nacional passà a convertir-se en un atribut inherent de cada individu. El nacionalisme es transformà en una mena de religió secularitzada, fixant una visió ortodoxa de la nació per inserir-la en la ciutadania com un element fonamental de la seva identitat. El compliment d’aquest requisit atorgava un relat sòlid sobre la identitat personal dels individus que es fonamentava en un conjunt de formulacions inqüestionables.

Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l'afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l'agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia

Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l’afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l’agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia

S’assumia d’entrada que les persones formaven part d’una nació única i exclusiva, així com d’una determinada raça, gènere o orientació sexual, entre altres afirmacions. Cadascun d’aquests elements descrivia intrínsecament la seva personalitat i conducta. De manera paral·lela, el pensament essencialista va redissenyar la concepció de les identitats col·lectives, destriant certs aspectes i reduint els restants al seu extracte més elemental. Aquest fet tingué una important repercussió en les identitats individuals. La nació, per la seva banda, desenvolupava un paper concret. Si bé es trobava per sobre dels propis individus, aquests l’encarnaven i s’establia una simbiosi. La llibertat i plenitud personal únicament era realitzable si la nació, en la seva màxima expressió, era totalment autònoma. Alhora, se cercava la creació de realitats culturals o espais vitals únics i exclusius. L’evidencia més clara venia marcada per l’assoliment d’un entorn cultural pur que usés una sola llengua, adoptés un sistema de valors compartits i elegís una forma de govern immutable que estigués sempre al servei dels interessos nacionals.

Aquesta visió no comprenia les persones com un subjecte autònom, sinó com una individualitat sotmesa indefugiblement als designis del nacionalisme. Les nacions esdevenien l’únic subjecte autònom sobre el qual es desenvolupava la història. Encara que s’hagi exposat la doctrina essencialista en temps verbal passat, la seva allargada ombra es mantingué viva fins a la primera meitat del segle XX. Àdhuc, segueix essent una retòrica present en els discursos de líders nacionalistes contemporanis. Això no obstant, en clau historiogràfica, compartir uns determinats principis rectors, basats en una concepció natural i objectiva d’una nació específica, fan que l’ortodòxia nacionalista acabi per dirigir-se únicament als interessos particulars de cada nació. Aquesta premissa desestima qualsevol oportunitat de confeccionar-ne una teoria global.

És evident, diu Fernando Molina, que «si la nació és considerada una identitat natural que pren forma social com a «sentiment», la seva anàlisi històrica té un recorregut molt limitat». La historiografia no pot dedicar-se a analitzar emocions o estats de consciència. L’empenta dels nous estudis provinents de les ciències socials rebutjaren flagrantment aquests postulats, puix confirmaren que la identitat és cultural i subjectiva. L’evolució trepidant de les investigacions sobre el nacionalisme demostraren que la identitat, en qualsevol cas, és una construcció narrativa que pretén aportar sentit a l’experiència vital de les persones. En tot aquest entramat, la nació hi juga un paper protagonista perquè és el referent fonamental d’aquesta construcció, conferint a l’individu unitat, coherència, continuïtat històrica i orientació política a les seves vivències passades i presents. La dimensió narrativa de la nació atorga a l’historiador la capacitat per investigar el procés segons el qual els individus decideixen apropiar-se’n. En no aprofitar aquesta potencialitat, en paraules d’Ernest Gellner, l’historiador acceptaria «de manera tàcita, indirecta, la presumpció més desafortunada de l’ideòleg nacionalista: que les «nacions» existeixen com el fet més normal del món». Deixant de banda aquesta qüestió, en l’àmbit historiogràfic es tancava una etapa confusa i poc rigorosa per inaugurar-ne una de nova.

El trànsit cap a un model historicista

La concepció naturalista de la nació, la mateixa que havia impregnat tots els camps acadèmics, va quedar obsoleta. Ho féu després de generar innumerables conflictes de diversa mena. Les religions establertes que són indestriablement universalistes, com ara el catolicisme, xocaven amb els designis particulars de cada nació i es van veure qüestionades. La costosa tasca d’ajustar l’amalgama de xarxes culturals humanes en compartiments polítics senzills i nítids comportà tràgics èxodes i expulsions forçoses. A més, fou la font d’on brollà l’antisemitisme. La mostra més clara d’aquesta deformació ideològica i inflamació nacionalista la protagonitzà l’ascens del règim nacionalsocialista alemany. Tal com exposa Antonio Lopez, «juntament amb el darwinisme polític i el biologisme, nodriren els corrents eugenèsics i estigueren en l’origen de la jerarquització de les races i, en conseqüència, de la superioritat de la raça ària». Ja fos a la pràctica, on l’aplicació extrema d’aquests principis desembocaria en els feixismes i els horrors de la Segona Guerra Mundial, o en la teoria, on aquests postulats tenien poc recorregut analític, l’essencialisme fou forçat a un replantejament.

Després d’aquests infortunis, l’acadèmia no prengué en consideració aquests arguments i els condemnà a l’ostracisme. Des de llavors, les ciències socials van capgirar el concepte i s’interessaren pel seu substrat subjectiu. És en els anys centrals del segle XX, concretament entre el 1944 i el 1960, quan aquest camp va patir una transformació radical i començà un nou cicle d’estudis sobre el nacionalisme i la identitat nacional. El gir intel·lectual sofert en aquest camp va acabar per confirmar que les nacions no són fenòmens naturals, sinó creacions històriques. Per tant, prosseguint amb la idea prèviament esmentada, calia descobrir com s’havia produït la naturalització de la nació en la vida dels individus durant l’època contemporània.

Elie Kedourie, el 1960, en la seva obra Nationalism, fou més taxatiu: «El nacionalisme és una doctrina inventada a l’Europa de començaments del segle XIX». Sobre la seva aportació, destacar la reducció del marc cronològic i geogràfic a l’Europa noucentista, on la nació constituïa una nova forma de «religió civil». El nacionalisme, segons Kedourie, pretenia subministrar un criteri per generar unitat a una determinada població i que aquesta disposés d’un govern exclusivament propi, que l’estat exercís legítimament el seu poder i organitzés de manera justa la societat internacional. L’historiador iraquià exiliat a Londres es va centrar, especialment, en desvetllar la dependència intel·lectual del nacionalisme. Afirmà que mitjançant les paraules de l’alta filosofia els governants podien controlar millor als governats, que queien en la trampa de la seva pròpia capacitat de llegir i escriure, obtenint així el seu suport actiu o la seva aquiescència passiva. D’altra banda, un altre autor a considerar és Rupert Emerson, l’historiador que va modificar el substrat semàntic en descriure-ho com un «fenomen subjectiu». Emerson va posar l’accent en què la idea de pertinença a la nació se sustentava en un conjunt simbòlic i referencial. Aquest entramat era capaç de «dominar eficaçment les lleialtats humanes, imposant-se sobre les exigències d’altres comunitats menors encabides en la nació, així com per sobre de la resta que s’encavalcaven amb ella o l’englobaven potencialment en el si d’una societat encara més gran».

La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.

La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.

Hans Kohn, l’autor abans esmentat, trencà amb la dinàmica i va determinar el 1944 que no es podia parlar de nacionalisme en propietat abans del segle XVIII, titllant l’etapa prèvia de «prenacionalista». La biografia d’aquest jueu txec exiliat el 1933 cap als EUA ajuda a entendre la seva lectura del nacionalisme, el qual considerava pervertit des dels seus orígens liberals fins a l’apogeu del segle XX, on aflorà la seva vessant més destructiva. L’experiència immediata de la guerra influí comprensiblement en els estudis sobre nacionalisme posteriors a 1945, que autor rere autor conformaren una «veritable escola del pessimisme», que diria Ferran Archilés. El 1953, el catedràtic de Yale Karl W. Deutsch, publicava Nationalism and Social Communication allunyant-se de Kohn i posant l’accent en la capacitat del nacionalisme per crear una esfera de comunicació compartida entre els membres de la nació i, per tant, en la consciència nacional. La seva contribució provenia de les tesis funcionalistes i les teories de la modernització. Deutsch, tal com veurem més endavant, fou decisiu en les contribucions d’altres autors insígnia com Ernest Gellner, Benedict Anderson i Eugen Weber.

A tall de tancament, aquests noms són alguns dels responsables més destacats de la ruptura, tractant per primer cop la nació com una construcció social de naturalesa politicocultural. Malgrat tot, no s’havia aconseguit datar el procés ni definir els motius de la seva naturalització en la vida de les persones. Historiogràficament ens trobem en un impàs, caracteritzat pel sorgiment de nous estudis professionals que, donada la seva novetat, travessaven un camí verge. Els historiadors d’aquest període estaven focalitzats en comprendre de manera genèrica què eren les nacions, els seus orígens i funcionament. Encara haurem d’esperar gairebé una dècada per poder analitzar obres dedicades exclusivament als processos de nacionalització.

Conclusió

En aquesta primera entrega hem desglossat les principals impressions teòriques al voltant de la creació de les identitats nacionals. En primer lloc, s’han analitzat les nocions més elementals en les quals es va basar el nacionalisme noucentista, període d’eclosió d’aquesta doctrina. En aquest mateix punt hem analitzat la bifurcació en dues concepcions completament antagòniques: la liberal-voluntarista i l’ètnica. Posteriorment, s’ha desmantellat el bastiment argumental nacionalista per redireccionar l’exposició cap a una vessant més objectiva, cenyida a l’anàlisi històric de les societats del XIX. Més endavant, s’ha pres de referència el pensament essencialista, principi imperant en les dinàmiques històriques de molts països fins ben entrat el segle XX. En última instància, s’ha posat el focus en el gir intel·lectual que patiren les interpretacions acadèmiques en l’estudi de les nacions i el nacionalisme. Es rebutjà el pilar discursiu essencialista, segons el qual les nacions havien existit des de sempre i tenien un caràcter natural i objectiu, atorgant per primera vegada la qualitat de construccions històriques a les nacions.

En la propera publicació s’entrarà de ple en els anys seixanta i setanta del segle passat, on la irrupció del paradigma modernista, replet de subtendències internes, es tornà hegemònic fins als nostres dies. A grans trets, els modernistes conceben la nació com una comunitat política derivada de la modernitat; creada, mecànica, dividida i construïda eminentment per elits. Tanmateix, tindrem en compte el gir cultural que aportà una nova perspectiva a aquestes tesis recolzada en lectures de l’antropologia del contacte cultural i processos d’identificació, demostrant que l’individu té la necessitat de dotar-se de significat en societats nacionals. En darrer terme, aprofundirem en la dimensió individual dels processos de nacionalització, valorant els subjectes de manera concreta i les seves experiències.

Per saber-ne més...

ALVÁREZ JUNCO, J. 2016. Dioses útiles. Naciones y nacionalismes. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

ARCHILÉS, F. 2013. Absència i persistència: L’estudi de la nació i el nacionalisme. A: ARCHILÉS, F. (ed.). La persistència de la nació. Estudi sobre nacionalisme. Catarroja: Afers.

CALHOUN, C. 2008. Nacionalisme. Catarroja: Afers.

CASTIÑEIRA, A. 2004. Naciones imaginades, identidad personal, identidad nacional y lugares de memoria. A: RESINA, R; WINTER, U (eds.). Casa encantada. Lugares de memoria en la España constitucional (1978-2004), Madrid: Verbuert.

ELEY, G; SUNY, R. 2013. Del moment de la història social a l’estudi de la representació cultural. A: ARCHILÉS, F. (ed.). La persistència de la nació. Estudi sobre nacionalisme. Catarroja: Afers.

EMERSON, R. 1960. From Empire to Nation. Cambridge: Harvard UP.

GELLNER, E. 2001. Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza.

KEDOURIE, E. 2015. Nacionalismo. Madrid: Alianza.

KOHN, H. 1944. The Idea Of Nationalism. New York: Kluster.

KUZIO, T. 2013. El mite de l’estat cívic: Una anàlisi de la teoria de Hans Kohn per entendre el nacionalisme. A: ARCHILÉS, F. (ed.). La persistència de la nació. Estudi sobre nacionalisme. Catarroja: Afers.

LÓPEZ, A. 2014. 1914. El año que cambió la historia. Madrid: Taurus.

MOLINA, F. 2013. La nación desde abajo. Nacionalización, individuo e identidad nacional. Ayer, 90 (2), pp. 39-63.

NÚÑEZ SEIXAS, X. M; MOLINA, F (eds.). 2011. Los heterodoxos de la patria. Biografías de nacionalistes atípicos en la España del siglo XX, Granada: Comares.

SMITH, A. 2004. Nacionalismo. Madrid: Alianza.