En aquesta segona i última entrega, reprenem l’article sobre l’evolució teòrica dels processos de nacionalització. L’anterior fragment concloïa amb les investigacions publicades durant la primera meitat del segle XX, les quals trencaven amb una llarga dinàmica d’ubiqüitat nacionalista en els estudis sobre el fenomen. La gran vàlua d’aquests treballs fou la capacitat per demostrar que les nacions eren construccions socials que s’havien anat gestant al llarg de la història. Fins aquell moment, les nacions eren presentades com «organismes» d’origen remot, l’existència dels quals era natural i objectiva. Basant-se en aquests plantejaments vuitcentistes, no calia preguntar-se com s’havia produït la nacionalització dels individus, ja que la nació residia en ells de manera intrínseca, com un element més de la seva identitat. A fi de superar aquestes concepcions arcaiques, la ruptura historiogràfica va permetre obrir un període d’investigacions rigorosament científiques que s’ha mantingut fins als nostres dies.

Rebutjar les concepcions naturalistes il·luminava alguns aspectes ombrívols del nacionalisme. Tanmateix, en caure el teló coherent i lògic amb el qual la doctrina nacionalista l’havia preservat, van aparèixer incomptables interrogants per intentar resoldre la seva complexitat. Un d’aquests afers enigmàtics era la nacionalització, entenent-la com el procediment que crea, difon i incorpora el concepte de nació i tots els raonaments corol·laris del terme. Amb tot, la historiografia encara hauria d’esperar més de dues dècades per veure el sorgiment de línies d’investigació dedicades exclusivament al tema.

En aquesta entrega prosseguim amb el fil argumental precedent, prenent en consideració les qüestions suara citades. El redactat s’iniciarà a la segona meitat del XX, prolongant-se fins l’actualitat. La nacionalització, entre un període i l’altre, ha modificat substancialment la seva comprensió. Coincidint amb els plantejaments del que s’ha anomenat paradigma modernista, analitzarem un procés unidireccional, on l’estat i les seves elits es doten de mitjans per crear i propagar la idea de nació entre la societat. Tanmateix, l’aparició de noves tesis, lligades a un perfeccionament d’aquesta branca historiogràfica, han rellançat el valor de l’individu en els processos de nacionalització. Les teories més recents han complementat una visió massa esquemàtica i determinista del fenomen. Actualment es posa en relleu la capacitat dels subjectes per generar i modificar el significat de nació, demostrant que la nacionalització és un procés multidimensional que compta amb la participació de nombrosos agents extraoficials. En el text s’inclouen perspectives d’anàlisi i metodologies que han regit -i regeixen- els paràmetres d’investigació historiogràfica, és per això que aquesta publicació pren forma d’estat de la qüestió.

L’arribada de grans canvis: hegemonia del paradigma modernista

Ernest Gellner, en el capítol 7 de l’obra Thought and Change publicada el 1964, va donar un nou impuls a la historiografia de les nacions. La seva teoria afirmava que l’aparició del nacionalisme era conseqüència indefugible de la modernitat industrial. Per justificar-ho, va analitzar els efectes que aquesta modernització va causar en petites comunitats de l’esfera rural. Aquestes societats es trobaven, segons Gellner, ancorades a modes de vida agrícoles, regides per filiacions de parentiu i sense mitjans per comunicar-se amb l’exterior, factor aguditzat per l’existència d’innumerables dialectes locals. En desplegar-se el colossal projecte industrialitzador les oportunitats per subsistir al camp es van reduir, forçant molts dels seus membres a emigrar cap a les ciutats. Els nuclis urbans es van convertir en el punt neuràlgic on confluïren emigrats amb característiques ètniques molt diverses, provinents de distintes regions. La desafecció i desarrelament estaven àmpliament difosos entre aquestes persones. Cal tenir present que les seves creences i formes de vida foren destruïdes en caure subjugades per noves pautes urbanites. No és d’estranyar que en un entorn d’explotació desmesurada, l’heterogeneïtat sociocultural es convertís en una font de disgregació i conflicte.

WK-AU712_BOOKS1_G_20100722141746

L’antropòleg Ernest Gellner en una entrevista al seu despatx. Font: The Wall Street Journal

Per respondre a les necessitats d’un puixant capitalisme calia aplacar aquesta tensió i cohesionar la societat. Les lògiques de producció i mercat requerien compartiments socials amplis i homogenis culturalment, capaços de relacionar-se entre si. És així com nasqué l’estratificació social i l’organització política pròpies d’aquesta nova era històrica. El nacionalisme fou l’instrument que, remetent-nos a Gellner, va permetre legitimar les estructures de poder, integrar la societat i facilitar el creixement econòmic. Calien, doncs, agències capacitades per difondre la nació arreu. L’autor remarca aquí la importància de les elits intel·lectuals, encarregades de construir una cultura lingüística homogènia per proveir-la a la població. L’escola pública, supervisada i proveïda per l’estat, fou el canal més eficient per acomplir aquest propòsit. La institució escolar va aconseguir unir dues demandes antitètiques: d’una banda, les d’un nou proletariat que cercava aconseguir millors condicions laborals i, per l’altra, les d’un nou ordre industrial mancat de mà d’obra especialitzada. Els centres educatius alfabetitzaren en una llengua comuna estandarditzada i ensenyaren càlcul matemàtic. Simultàniament, el relat de la nació era transmès i incorporat als alumnes.

La proposta teòrica de Gellner s’inscriu en un degoteig constant de noves anàlisis que remodelaren el camp d’estudi del nacionalisme. Aquesta ruptura fou esperonada per una reconfiguració geopolítica d’abast mundial. Les dècades centrals del segle XX foren testimoni de l’ensorrament dels imperis europeus occidentals, projectes de dominació que s’havien consagrat gràcies a la introducció del nacionalisme en les relacions internacionals. El col·lapse d’aquests colossos va motivar la proliferació de desenes de nous estats nació que aconseguiren la seva independència enmig de maldestres processos de descolonització. A l’ombra dels imperis, la descomunal riquesa ètnica d’aquests territoris fou sistemàticament esclafada, compactant comunitats en traumàtiques nacionalitzacions eurocèntriques. Després de ser sotmeses a un procés d’aculturació implacable, cultures centenàries foren extingides.

Imagen1

Un evangelitzador europeu és transportat sobre un monocicle per un grup d’africans subsaharians. La dominació cultural era acompanyada per una submissió colossal de la voluntat de les persones. Font: XTEC

L’emancipació dels estats postcolonials cercava la constitució de nacions lliures en els límits fronterers i estructura administrativa heretats de l’etapa colonial. De fet, l’ideal estatal que perseguien era calcat al d’Occident. Ara bé, l’alçament d’aquestes nacions es recolzava en sòlids moviments nacionalistes que, fins i tot, podien arribar a ser igual d’antics que els nacionalismes colonitzadors. La polseguera aixecada per l’onada dels nacionalismes postcolonials era de difícil comprensió i anàlisi si s’atenia només a criteris naturalistes, fins feia ben poc en plena vigència.

Al mateix temps, la desfeta imperial era supervisada i intervinguda per les potències del bloc capitalista i comunista, en ple torcebraç ideològic. Aquest és un factor primordial, perquè d’aquí nasqueren abundants teories provinents de les acadèmies punteres per hegemonitzar aquests nous estats en un món cada vegada més polaritzat i guiar-los pel correcte camí de la unitat nacional. El més remarcable per la matèria que ens ocupa és que els processos d’emancipació nacional comprometien seriosament les visions essencialistes, motivant els relats que redefinien les nacions en artificis mecànics que podien ser construïts en qualsevol marc geogràfic i temporal. En altres paraules, la nació deixava de ser una condició inherent de l’individu per convertir-se en un artefacte que li venia donat des de fora.

El triumvirat modernista

Els fets narrats coincideixen amb el període d’expansió del paradigma modernista. Generalment, els autors d’aquesta tesi conceben la nació com una comunitat política moderna, construïda per les elits i difosa, posteriorment, cap a les classes populars. Per tant, entenen els processos de nacionalització de manera unidireccional. Els defensors d’aquest corrent, completament dominant entre els anys seixanta i noranta del segle XX, consideraven que les nacions eren construccions històriques que s’emmarcaven en una fase concreta del desenvolupament de la humanitat: la modernitat. Només en aquest període, on triomfà el capitalisme, el liberalisme polític i l’individualisme, existien les condicions idònies per l’emergència del nacionalisme. L’extensió limitada de l’article ens obliga a destacar-ne únicament tres: Ernest Gellner, Eric Hobsbawm i Benedict Anderson, que curiosament van publicar les seves respectives obres l’any 1983.

images

Fotografia de l’antropòleg Benedict Anderson, especialista en el sud-est asiàtic. Font: Eurasia Review

Retornem breument amb Ernest Gellner. Després del famós setè capítol va millorar i ampliar les tesis que veieren la llum amb Nations and Nationalism. Sobre aquesta obra en destaquem una cita que sintetitza el seu pensament sobre la qüestió: «el nacionalisme, malgrat presentar-se com el despertar d’una força antiga, oculta i endormiscada, en realitat no ho és. És conseqüència d’una nova forma d’organització social basada en cultures desenvolupades profundament interioritzades i dependents de l’educació, cada una protegida pel seu respectiu estat. Aprofita algunes cultures prèviament existents, generalment transformant-les durant el procés, però no pot fer el mateix amb totes, perquè n’hi ha masses.». Gellner deixa palès en les seves tesis que la «invenció» del nacionalisme era necessària i pretesament interessada. Tanmateix, no concreta un nacionalisme determinat. De fet, afirma que moltes cultures tenien possibilitats de desenvolupar-se, malgrat que la casuística històrica fou la que va acabar dictaminant quina prendria forma de nacionalisme desenvolupat i quina seria rebutjada.

Eric Hobsbawm, eminència historiogràfica i màxim representant de l’escola marxista britànica, tenia una concepció totalment diferent sobre la formació i propagació del nacionalisme. Els seus estudis més importants foren The Invention of Tradition, elaborat juntament amb Terence Ranger, i Nations and Nationalism Since 1780: Programme, Myth, Reality, publicat el 1990. Hobsbawm, per altres vies, va arribar a la mateixa conclusió que Gellner: les nacions són una creació del nacionalisme, una ideologia política absolutament moderna. Les nacions foren inventades per a poder ser instrumentalitzades amb finalitats polítiques, substituint antigues ideologies moribundes. Així fou com el progressiu desenvolupament de les democràcies de masses, davant la inoperància de les religions i el sistema estamental, pogueren integrar àmplies capes de la societat en un projecte comú. La tesi sobre la nacionalització de l’historiador britànic, malgrat cal intuir-la entre línies, era diàfana: unidireccional, des dels centres de poder a les classes populars. Els governants estaven obligats a buscar una nova forma de legitimació, una mena de religió civil.

guha_manwhoknewalmosteverything_img_0

Eric Hobsbawm passarà a la història com un dels historiadors amb més talent i versatilitat de tots els temps. Font: The Nation

Hobsbawm ho vinculava tot a la professionalització de les estructures estatals, sobretot arran de la Revolució francesa, que van imposar nous sistemes administratius i institucionals, així com la unificació de lleis en un sol territori. L’estat nació se cernia arreu i es va configurar de manera que necessitava el consentiment de súbdits o ciutadans per a desenvolupar la seva activitat. La població no podia escapar de les agències estatals, que s’encarregaren al mateix temps de facilitar nous mecanismes d’identificació per bastir una comunitat sòlida. Aquesta teoria fou combinada amb el primer llibre esmentat, en el qual dedicava l’atenció a la «invenció de les tradicions». Un invent intrínsec del nacionalisme que permetia inculcar determinats valors i conductes, vinculades sempre a representar una continuïtat del passat, i que prenien forma de pràctiques i rituals de caràcter simbòlic. L’objectiu era consolidar una tènue cohesió social al voltant d’un imaginari històric compartit, legitimar-lo i presentar-lo tan remot en el temps com fos possible perquè guanyés versemblança.

El següent teòric a considerar és Benedict Anderson i les seves Imagined Communities. Profusament característica, a la vegada que repetida, l’expressió «comunitats imaginades» compendiava perfectament la seva idea sobre les nacions: construccions vives únicament en les ments dels seus seguidors. La clàssica definició de l’antropòleg deia el següent: una nació és «comunitat política imaginada, i imaginada com inherentment limitada i sobirana».  Les nacions permetien una afecció fraternal de l’individu en grans grups humans, proferint una idea d’igualtat i camaraderia interna malgrat les distàncies geogràfiques, ideològiques i «obviant l’actual desigualtat i explotació» de classe.

La creació d’aquestes comunitats radicalment subjectives, segons Anderson, només fou possible per l’expansió d’una nova mentalitat encunyada al segle XVIII. Imaginar-les fou possible per la interacció entre un sistema de producció i relacions productives, una tecnologia de comunicació i la diversitat lingüística. Es referia, en efecte, a la connexió entre el capitalisme i la impremta. Precisament la impremta va permetre difondre volums literaris escrits en una mateixa llengua, creant zones més amplies i homogènies culturalment. El pas del temps va permetre que els textos cada vegada estimulessin més la identificació col·lectiva a través de nous imaginaris. Posteriorment arribaren mapes, imatges i un reguitzell de documents molt variat que fomentats per l’estat acabaren per legitimar la seva autoritat.

Un nou repte per l’estudi de les nacions

Deixant enrere la tríada modernista clàssica, en la qual hem desatès investigadors molt notables, no podem tancar l’apartat sense fer menció específica a Eugen Weber i George L. Mosse. Els seus respectius treballs es titularen Peasants into Frenchmen. The Modernitzation of Rural France, 1870-1914 (1976) i The Nationalitzation of the Masses (1985). El pilar d’ambdues obres fou la nacionalització, desemmascarant un nou front d’estudi que fins aleshores havia romàs en un plànol secundari. Els grans teòrics coetanis s’havien obstinat a prosseguir l’ortodòxia modernista, la qual incidia en què el nacionalisme fou engendrat per un conjunt d’elits amb determinades finalitats lucratives subsidiàries. Malgrat obrir la veda per començar, com diria Ferran Archilés, a fer «consideracions més pròpies d’una història social de la construcció de les identitats», l’acollida entre la historiografia de les nacions sincrònica no els hi féu justícia.

En canvi, les investigacions de Weber i Mosse foren rebudes amb gran acollida per les seves contribucions a la història francesa i alemanya. En el seu volum, Eugen Weber descriu la modernització d’amplíssimes regions rurals franceses. Aquestes comunitats estaven profundament afermades a modes de vida ancestrals, tradicions, costums i llengües pròpies. El seu contacte amb les enèrgiques ciutats era escàs o inexistent. Tanmateix, tot va canviar amb el perfeccionament de l’Estat francès que es tornà molt més invasiu amb l’ús d’«agències del canvi». Algunes molt explícites: millora en les xarxes de comunicació i subministrament, el servei militar obligatori i l’obligatorietat escolar. D’altres més subtils: la participació política, la industrialització i la pèrdua d’influència eclesiàstica rural, de tall popular i supersticiós. L’element de fons persistent fou l’aproximació i assimilació del camp a les ciutats. Weber parla de «colonització interna» per l’aculturació i integració forçada dels camperols als esquemes de la flamant identitat nacional. Mosse per la seva banda fou el precursor del terme «nacionalització de masses». La seva investigació desvetllava el procés de nacionalització alemany, fixant el punt de partida en el segle XIX i acabant en el nazisme. En el trànsit d’una etapa a l’altra, Mosse analitzava els actes festius i litúrgies que acabarien per conformar un nou culte polític, conjuntament amb monuments commemoratius, destinats a construir un relat mític i simbòlic per enarborar la consciència del poble. Dit d’una altra manera, es va aconseguir generar sentit de pertinència en una comunitat molt ben delimitada.

Fotografia d’una de les innumerables desfilades públiques que celebrava el règim nacionalsocialista. En aquesta ocasió, els soldats de la Wehrmacht travessen l’emblemàtica porta de Brandenburg. Font: Fine Art America

La reformulació de signe cultural

A mitjans dels noranta, la puixança de noves teories que incidien en la dimensió quotidiana i individual de la nació, sotmeses al gir cultural que patiren les concepcions modernistes, acabaren per transformar el paradigma interpretatiu. Arran d’això es desenvoluparen un seguit de teories historiogràfiques influïdes per l’antropologia que posaven de manifest la interacció entre l’individu i la nació. Es deixava de veure la nacionalització, tal com ho defineix Fernando Molina, com una «conversió religiosa» per considerar-la una «negociació comercial». Per primera vegada es focalitzava l’atenció en la condició subjectiva de la identitat, recuperant l’individu com el subjecte creador d’aquesta. Aquesta metodologia d’anàlisi, que capitaneja l’actual fase historiogràfica de les nacionalitzacions, concep els individus com a subjectes actius en la construcció de la nació.

No obstant això, sense oblidar-nos d’aquesta mutació historiogràfica, en aquest impàs sorgiren teories renovades dins el paradigma modernista que n’evidenciaven el bon estat de forma. Michael Billig en fou un d’ells i en l’obra Banal Nationalism (1995) relatava l’existència d’un nacionalisme banal, imperceptible, amb el qual convivim sense adonar-nos-en. El seu treball posava l’accent en el nacionalisme diari i quotidià: els cants de l’himne nacional, les banderes que onegen als edificis públics, les formes d’oci i consum massiu de béns, les seleccions esportives nacionals o la retòrica dels mitjans de comunicació, entre moltes altres mostres. L’individu les té perfectament interioritzades i no ho percep amenaçadorament, ans al contrari. El seu comportament públic i privat es fon amb la identitat nacional dominant emprant la cultura popular de masses i els mitjans de comunicació com el seu agent difusor. Aquestes exhibicions difícilment classificables, que s’insereixen en la dimensió rutinària de la nació, continuaven veient el subjecte com un recipient buit que configurava llur identitat per missatges subliminars -o no- rebuts des de les elits.

dims

Un grup d’escolars fa una jura de bandera a Ceuta. La fotografia és de l’any 2017. Font: The Huffington Post

Aparcant aquestes teories, en el que resta d’article ens basarem en les noves teories aparegudes amb l’entrada al segle XXI, que han suposat una remodelació integral dels paradigmes clàssics. L’afany per tractar la problemàtica de la nacionalització des d’una òptica cultural ha encetat noves vies d’anàlisi centrades en les experiències individuals i la multidireccionalitat d’aquesta, trencant amb el clàssic esquema «de dalt a baix», marcadament unidireccional. Treballs com els de Geoff Eley i Ronald G. Suny han simplificat les noves tesis agrupant-les en sis aspectes centrals: (1) tornar a situar la centralitat de la cultura en la formació nacional, defugint de nocions primordialistes; (2) entendre que les cultures de l’etnicitat són construïdes a través de camps de diferència intercanviables i dinàmics; (3) considerar el paper de la intel·liguèntsia nacionalista com un productor cultural més, no l’únic; (4) explorar les històries i processos de representació de les literatures nacionals oficials, però també de la cultura popular; (5) incloure la perspectiva de gènere com una part essencial de l’estudi de les nacions i (6) anul·lar l’eurocentrisme.

Precisament aquesta parella d’autors són els mateixos en dictaminar que la nació és un referent cultural que vincula representació i narració. De manera que la gran gesta nacionalista és l’elaboració d’un relat que pot ser transmès utilitzant emissors textuals, orals i visuals. El contingut d’aquestes narracions fou elaborat, en molts casos, a partir del segle XVIII, però la seva producció no s’ha aturat fins als nostres dies. La narrativa es bolca sobre l’individu, però està a les seves mans adquirir el missatge, modificar-lo o rebutjar-lo per tal de viure fidel a les seves pròpies conviccions entre unes lògiques nacional que l’afonen. Els agents generadors d’aquest relat són molt diversos, aquesta categoria inclouria des de periodistes fins a historiadors, passant per polítics o simples tertulians. Allò que els uneix és potenciar una determinada retòrica nacional.

El subjecte i la construcció de la identitat

La introducció de nous indicadors ha promocionat noves fonts i metodologies que han enriquit el marc historiogràfic. Les fonts personals, com per exemple els diaris biogràfics o la correspondència, han fet sobresortir la dimensió més individual de la nacionalització fixant-se en les experiències personals dels subjectes. Aquesta visió es contraposa als rols tradicionals on existeix un punt emissor definit, l’estat i les seves elits, i un punt receptor, les masses, declinant també les tesis essencialistes on la nació roman com a part intrínsecament vinculada a la identitat de l’individu. Aquests nous paràmetres d’investigació busquen desplaçar el discurs nacionalista, del qual emana una idea unívoca de la nació, per realçar la participació de les persones capaces de presentar desafiaments i revisions constants sobre el significat de la comunitat nacional.

Alejandro Quiroga ha proposat un model que inclou tres espais on es produeix la nacionalització. La seva tesi evidencia les múltiples dimensions del camp d’estudi, analitzant tres esferes d’interacció: la pública oficial, la semipública i la privada. La primera correspon a l’escola, el servei militar, l’ampliació de xarxes econòmiques i de comunicació així com els diversos serveis funcionarials, com ara correus o el sistema judicial. L’esfera semipública acull les institucions privades que es troben en espais públics. Aquí hi encabiríem partits polítics, sindicats, associacions culturals, grups esportius i institucions religioses. Aquests agents són fonamentals perquè, a banda de reproduir el discurs oficial, creen espais de sociabilitat i transmeten identitats nacionals heterogènies i, àdhuc, contraposades a les oficials. La darrera categoria abraça l’entorn familiar i les amistats de l’individu. En aquesta secció «els individus adquireixen una identitat nacional per mitjà dels anomenats «instruments de personalització de la nació», és a dir, canals de comunicació pels quals les persones es van creant una idea de què és la nació. Aquests «instruments» es donen majoritàriament en la infantesa i la joventut dels individus i no tots pertanyen a l’esfera privada, també n’hi ha que actuen en les esferes públiques i semipúbliques». Tot i la seva riquesa documental és una categoria complicada per investigar en quant a fonts. L’esfera individual ha de valer-se d’allò que contenen les fonts primàries més íntimes. Només així ens podem aproximar a les experiències de nació que esculpeixen les identitats en l’esfera més hermètica.

ooooppp

Un grup de hooligans del Real Madrid fa la salutació nazifeixista. Alguns dels seus companys exhibeixen banderes preconstitucionals i creus gammades. Font: Público

En aquest marc estipulat per tres esferes de nacionalització es produeix un procés que lliga la dimensió banal de la nació i la naturalesa inherent del capitalisme: «el consum de la nació», és a dir, la mercantilització d’aquesta. Si afirmem que hi ha productors de nació, algú ha de ser-ne el consumidor. Quiroga senyala dues vessants: una de figurada en la que l’individu s’apropia i adapta les narratives dels productors, i una altra més immediata i material, mitjançant la compra de símbols nacionals que l’individu adquireix a fi de donar sentit a la seva identitat.

Conclusió final

La finalitat última d’aquests articles era posar en evidència el desenvolupament i transformació que ha sofert el concepte de nacionalització en l’àmbit teòric. En ser un dels aspectes elementals dels estudis dedicats a les nacions i el nacionalisme, ha estat inevitable que el relat es fongués amb qüestions de caràcter més genèric. Una referència que s’ha vist incrementada a causa del bast període cronològic abordat, gran part del qual estava absent de treballs científics sobre la temàtica. Ha estat decisió de qui escriu aquestes línies ampliar la panoràmica historiogràfica fins a les acaballes del XVIII, per tal de poder contraposar les propostes teòriques pretèrites amb les que actualment gaudeixen de més vigència acadèmica.

Tot sigui dit, el relat no se cenyeix ni de bon tros a l’amalgama de variacions sofertes per les ciències socials a l’hora d’analitzar el fenomen. D’altra banda, el format limitat de la publicació, el qual sobrepasso amb escreix, m’ha forçat a destriar un bon nombre d’autors i tesis que de ben segur haguessin enriquit i millorat les aportacions suggerides. Una de les idees centrals que voldria aclarir en relació a la nacionalització, és que el sorgiment de nous punts de vista per interpretar-la no invaliden automàticament els existents. Les iniciatives teòriques no tenen una naturalesa categòrica, sinó més aviat contingent, essent molt habitual la coexistència mútua. L’establiment de punts d’enllaç entre les propostes teòriques, a banda d’enriquir, perfeccionar i generar-ne de noves, ens demostra clarament que el seu avenç el determina la dialèctica. I ja per acabar, agrairé enormement qualsevol rectificació o consell que se’m pugui fer arribar. Hom és conscient dels possibles errors o mancances que presenta el text, els quals estic disposat a comentar, debatre i corregir amb l’objectiu de millorar.

Per saber-ne més...

ALVÁREZ JUNCO, J. 2016. Dioses útiles. Naciones y nacionalismes. Barcelona: Galaxia Gutenberg.

ANDERSON, B. 2004. Comunitats Imaginades. Catarroja: Afers i Publicacions de la Universitat de València.

ARCHILÉS, F. 2013. “Lenguajes de nación. Las «experiencias de nación» y los procesos de nacionalización: propuestas para un debate”. Ayer, 90 (2), pp. 91-114.

ARCHILÉS, F; GARCÍA CARRIÓN, M; SAZ, I. (eds.). 2013. Nacion y nacionalización. Una perspectiva europea comparada. València: PUV.

BILLIG, M. 2006. Nacionalisme banal. Catarroja: Afers i Publicacions de la Universitat de València.

CALHOUN, C. 2008. Nacionalisme. Catarroja: Afers.

ELEY, G; SUNY, R. 2013. Del moment de la història social a l’estudi de la representació cultural. A: ARCHILÉS, F. (ed.). La persistència de la nació. Estudi sobre nacionalisme. Catarroja: Afers.

GELLNER, E. 2001. Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza.

HOBSBAWM, E. 1998. Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Crítica.

MOLINA, F. 2013. “La nación desde abajo. Nacionalización, individuo e identidad nacional”. Ayer, 90 (2), pp. 39-63.

MOSSE, G. 1985. The nationalization of the masses. New York: Fertig.

NÚÑEZ SEIXAS, X. M; MOLINA, F (eds.). 2011. Los heterodoxos de la patria. Biografías de nacionalistes atípicos en la España del siglo XX, Granada: Comares.

QUIROGA, A. 2011. “Les tres esferes. Cap a un model de la nacionalització a Espanya”. Segle XX. Revista catalana d’història, 4, pp. 143-160.

SMITH, A. 2001. Nacionalismo y modernidad. Madrid: Alianza.

SMITH, A. 2004. Nacionalismo. Madrid: Alianza.

TORRES, X. 2013. “El debat de la nació: una nota sobre l’anomenat protonacionalisme”. Rubrica Contemporanea, 4 (2), pp. 23-35.

WEBER, E. 1976. Peasants into Frenchmen. The modernization of Rural France. 1870-1914. Stanford: Stanford UP.