Número 16

dsc_0021
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Polítiques de memòria i ordre públic. Entrevista a Manel Risques

Entrevista a Manel Risques sobre polítiques de memòria, molt relacionades amb la darrera exposició del Born, la qual ha comissariat i ordre públic, ja que està especialitzat en els governadors civils del segle XIX, així com també altres aspectes relacionats amb la Catalunya dels segles XIX i XX.
Sudetendeutschland: Eger empfängt den Führer.
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Adolf Hitler, el líder indiscutit (I)

La quantitat de pàgines que s'han escrit sobre Hitler és vertiginosa. I n’hi ha per a això i per a molt més, ja que es tracta d'una persona que va passar de ser gairebé un indigent sense futur a un home que va decidir el destí de moltes vides, directament o indirecta. Moltes línies de recerca s'han centrat en com Hitler va arribar al poder, les seves decisions durant la Segona Guerra Mundial i l'holocaust. Però de vegades s'oblida que Adolf Hitler, abans de ser el Führer, va ser un home que havia fracassat en la seva vocació artística i que freqüentava els barris més baixos de Berlín en companyies poc desitjables, tan lluny del luxe com de ser un personatge de pes en la història. En aquests articles analitzarem com (i quan) va passar a ser el líder indiscutit del Partit Nacionalsocialista, una primera etapa de la seva vida enormement important per convertir-se després en el que va ser.
Caiguda de Roma
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

L’altre final de l’Edat Antiga

Quan al segle XVIII els historiadors van marcar les diferents edats de la història van establir quatre grans grups: la prehistòria, l’edat antiga, l’edat medieval i l’edat moderna. Per l’època antiga van posar un període de aproximadament uns 5000 any,s des de la invenció de l’escriptura fins la caiguda de Roma. Tot i que incloure tants anys un sol període ja és més que qüestionable, les dates que es van marcar per cada un dels canvis han sigut revisades i criticades per diversos motius (etnocentrisme, vaguetat històrica, incoherències, etcètera); el final de l’edat antiga últimament està molt qüestionat. Si bé és ben veritat que la caiguda final de Roma a mans de Ricimer i Anici Olibri i els seus gots posa el clau final en el taüt del vell Imperi Romà d’Occident molts historiadors avui dia afirmen que el destí de Roma ja s’havia segellat molts anys abans i que el fet que es produeix l’any 476 és només la culminació d’una situació que tothom ja coneixia, Roma era morta i el seu imperi havia passat Orient.
foto-portada
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Els orígens catalans del Partit Popular (III)

En aquesta tercera part de l’article sobre els orígens catalans del Partit Popular, veurem com Fraga posà fi a la seva aposta reformista, veurem les tensions internes a la federació conservadora i, finalment, veurem el final de Reforma Democràtica de Catalunya, el partit català embrionari del PP.
batalla-de-zama1
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

L’exèrcit cartaginès a la Península Ibèrica

L’objectiu d’aquest article es basa en analitzar quin era el funcionament de l’exèrcit cartaginès a la Península Ibèrica i com va anar evolucionant al llarg del temps en que les tropes ibèriques van esdevenir un dels eixos fonamentals de la maquinària bèl·lica dels púnics. També són tractades les tàctiques militars pròpies dels pobles ibers dins els exèrcits d’Anníbal Barca, juntament amb el seu equipament i el seu posicionament dins l’estament militar al llarg de la Segona Guerra Púnica.
vaporvell1920
Email this to someoneShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Les arrels del sindicalisme: inicis d’una llarga lluita

Els orígens del sindicalisme català no tenen els seus orígens en la industrialització de Catalunya. Malgrat que sense el triomf del capitalisme com a mode de producció a Catalunya el sindicalisme no hagués aparegut al Principat, les seves arrels tenen el seu origen en la descomposició dels vells mètodes de producció al camp i a la ciutat. I encara més: les seves primeres manifestacions neixen com a defensa de l'incipient capitalisme.