→  Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (II)

El passat 10 de setembre, milers de manifestants es concentraren a Perpinyà per reclamar a l’administració francesa que la nova macroregió on s’inclourà la Catalunya Nord incorporés l’afegitó Pays Catalan. El motiu: la imminent reforma regional que afectarà el conjunt de l’Estat i que pretén fusionar 22 regions per deixar-ne únicament 13, amb la consegüent pèrdua de competències dels departaments. El nom proposat pel govern per designar la nova macroregió del sud de França és Occitaine, resultat de la unió entre el Midi-Pyrénées i el Languedoc-Roussillon, que fou l’opció més votada durant la consulta celebrada el 25 de juny.  

L’anunci d’aquesta mesura va generar el rebuig d’una bona part de la població nord-catalana, la qual considerava que s’atemptava directament contra la identitat catalana, que corre el risc de quedar eclipsada. La campanya que reivindicava la regió d’Occitaine-Pays Catalan va agafar embranzida els últims mesos i arribà a comptar amb els suports del 67% dels alcaldes del país, del Partit Comunista de la Catalunya Nord (PCF66), de diverses personalitats rellevants del món de la cultura i de SEM Catalunya Nord, una plataforma que aglutina nombrosos col·lectius i partits de tendència catalanista. Convé recalcar que SEM, l’entitat que ha impulsat la campanya, aposta per la creació d’un Estatut propi, similar al que ja té Còrsega. De tota manera, el veredicte final després de l’examen de legalitat que en va fer el Consell d’Estat ha estat desfavorable a les demandes nord-catalanes. L’executiu francès assegura que aquesta decisió comportarà un gran estalvi a les arques públiques, millorarà l’organització i enfortirà els territoris. En canvi, des de les diverses regions el canvi és interpretat com una fase més de la doctrina centralista que caracteritza l’Estat franc, dissenyada per restar capacitat de decisió a les institucions locals i anihilar les reivindicacions nacionals.  

7775578278_les-13-nouvelles-regions-francaises

Les regions fusionades i el mapa resultant després de la reforma territorial.

Lluny de ser un fenomen recent, a les terres nord-catalanes les exigències pel reconeixement d’una identitat nacional pròpia, que precisa mecanismes de representació distints i sobirans, han copsat bona part de la seva activitat sociopolítica des de fa segles, tot i adoptar formes diferents en funció del context. La Catalunya Nord ha estat i segueix essent un exemple clar d’oposició perifèrica enfront les polítiques centrípetes que es dictaminen des de París.

Partint d’aquesta premissa, en aquesta primera entrega es farà una aproximació històrica sobre els catalans del nord durant els segles XVII i XVIII, establint un fil conductor que ens pot ser útil per veure on s’originen aquestes demandes i entendre en quina situació es troben avui dia. Prèviament, convé aclarir que abans de l’any 1659 la història de la Catalunya Nord està integrada en la del Principat, pel fet que constituïen una unitat juridicopolítica i territorial pròpia. Catalunya era en aquell moment un Estat sobirà irregular, atès que estava enllaçat amb les institucions que bastien la Corona d’Aragó, integrada al seu torn dins la monarquia hispànica.

La data acabada d’assenyalar és significativa perquè fou l’any de la signatura del Tractat dels Pirineus, un acord que posava fi a la rivalitat entre Àustries i Borbons i, de facto, també a les circumvolucions politicomilitars derivades de la guerra dels Segadors. Per bé que el Tractat tenia implicacions en altres indrets d’Europa, per Catalunya va suposar la pèrdua en favor de França dels comtats al nord dels Pirineus, serralades que els francesos consideraven una frontera natural amb la península. Malgrat que fossin els organismes que representaven les autoritats catalanes, les Corts i la Generalitat de Catalunya no foren preses en consideració durant unes negociacions que afectaven sensiblement la seva sobirania, negant l’entrega de documentació oficial als governadors de Barcelona fins tres mesos després de la signatura. Fet que evidencia el menyspreu d’ambdues corts cap als catalans.

L’aplicació del Tractat entregava a Lluís XIV de França  el Rosselló i el Conflent, mentre que Felip IV de Castella es quedava amb la resta del Principat i el comtat de la Cerdanya; amb la singularitat que si cap poble del Conflent quedava a la part espanyola restaria sota sobirania del Rei Catòlic, i si en quedava algun de la Cerdanya en territori francès serà cedit al rei de França. Enfront l’acèrrim interès que tenia la monarquia hispànica a conservar el nombre més gran possible de places a Flandes, foren entregats sense massa consideració els comtats del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i una part de la Cerdanya. Referent a aquest últim comtat, França s’annexa la vall del Querol i les terres que toquen el Conflent i Capcir, en conjunt, 33 pobles. Els francesos pretenien apropiar-se també de Llívia, però aquest municipi tenia l’estatut de vila i quedà fora del tracte, explicant l’anòmal enclavament sota sobirania espanyola en una zona de domini francès.

localitzacio_de_la_catalunya_nord_respecte_catalunya

Mapa que mostra els territoris catalans que foren annexats a França.

Deixant de banda les causes que motivaren aquest pacte entre les dues potències del moment, esdeveniment que l’historiador Josep Sanabre ha anomenat “la mutilació de Catalunya”, focalitzarem l’atenció en les conseqüències que tingué per a la població catalana a l’altra banda de l’Albera.  

En primer lloc, cal mencionar la ratificació per part del monarca francès de les constitucions, institucions i privilegis de què gaudia la Catalunya Nord. Promesa que fou incomplerta poc després a causa del desplegament al territori de l’absolutisme monàrquic, oposat al tradicional parlamentarisme vigent des de l’edat mitjana, i que va desmantellar el règim juridicopolític existent (Generalitat, Consell Reial, Audiència, Mestre Racional, etc.). El rei Sol, per tal de fer extensible la seva dominació sobre aquella nova i estrangera província, implantà el Consell Sobirà: una assemblea de magistrats i notables que actuava de representant del rei, de poder executiu i de cort de justícia. Aquest òrgan d’administració i justícia acabarà per obrar en pro de la repressió a tota temptativa dissident de la política francesa. És significatiu que els primers membres del consell fossin gairebé en la seva totalitat juristes francòfils refugiats del Principat. De manera paral·lela, l’exèrcit francès tingué una destacada presència arreu, militaritzant la vida pública. S’establiren vuit places fortes i s’envià, aproximadament, un soldat per cada dotze habitants.

En segon lloc, el traçat de la nova frontera amb el Principat exercí una enorme pressió econòmica que travava unes relacions comercials plenament consolidades, cosa que assolà bona part del teixit productiu català. També s’aïllà la població de tot tipus de vincles familiars i s’impedí als nous súbdits de Lluís XIV d’anar a estudiar al sud o de dependre d’autoritats religioses ibèriques. Per a més inri, la província del Rosselló fou qualificada de province réputée étrangère, i s’aplicà un sistema duaner amb províncies veïnes, com ara el Llenguadoc.

En tercer lloc, pel que fa a la qüestió lingüística, convé clarificar que la població nord-catalana en el moment de l’annexió era exclusivament catalanoparlant i ignorava quasi per complet la llengua franca. És per aquest motiu que la corona mogué cel i terra per arraconar el català i imposar el francès en tots els àmbits. L’any 1662 un col·legi de Jesuïtes ja impartia l’ensenyament en la llengua oficial de l’Estat per als nois i, un any després, un contingent de monges vingudes de Besiers l’organitzava per a les noies. El 1682 s’estableix un termini de sis mesos per aprendre francès, requisit indispensable per exercir qualsevol càrrec públic, professió liberal o matricular-se a la universitat, evidenciant que no existeix cap altre mecanisme de promoció social que no passi forçosament per la francesització. No és d’estranyar que la burgesia perpinyanesa fos la primera i única classe social que acceptés l’alienació cultural, afermada a seguir dominant econòmicament i socialment la província.

La promulgació de l’edicte de Villers-Cotterêts, l’any 1539, prohibia l’ús de llengües vernacles en actes i escrits oficials; això no només afectava les institucions, sinó també els notaris. Sota el jou francès l’escriptura de documentació tan habitual i valuosa com, per exemple, els testaments, fou forçada a ser redactada en una parla que gairebé tothom desconeixia. Bateigs, casaments, documents parroquials i actes de defunció van patir l’aplicació de l’edicte d’igual manera. Com a resultat d’aquesta coerció en el seu ofici, no ens ha de sorprendre que el clergat fos un dels màxims exponents en la pugna contra l’assimilació, negant-se a fer prèdica de la doctrina eclesiàstica en una llengua que no fos el català, i inoculant entre la població un incisiu ressentiment antifrancès. Aquesta actitud no fou passada per alt i ràpidament els convents nord-catalans foren omplerts de monjos provinents d’altres regions de França, i s’enviaren els novicis catalans cap al Llenguadoc. En última instància, malgrat les interminables temptatives de francesització per fer minvar l’ús del català, els nord-catalans conservaren llur catalanitat, popular i oral, gairebé intacta fins ben entrat el segle XIX. Cal esmentar també que la repulsa cap als francesos estava arrelada al territori des de feia molts anys a causa de la seva situació geogràfica, essent l’escenari d’incomptables conteses bèl·liques contra els francs.

villers-cot

Una de les pàgines de l’Edicte de Villers-Cotterêts, que convertia el francès en la llengua oficial de l’Estat.

Els comtats nord-catalans no estigueren exempts d’autèntics episodis de resistència armada sota l’influx de la monarquia absoluta. La revolta dels Angelets en fou la més important i vingué suscitada per la gabella de la sal, un impost directe que cobrava l’Estat. En una comarca de pastura com el Vallespir, disposar d’aquest producte era primordial, i la manera més fàcil i econòmica d’adquirir-lo era emprant una ruta que travessava els Pirineus fins arribar a Cardona o altres zones del sud. La instauració de l’impost prohibia el comerç amb el Principat i el titllava de contraban, intensificant la presència de guardes de la gabella a la frontera i encarint considerablement el preu final de la sal. A mesura que el contraban s’intensificava la severitat dels guardes augmentava, sovint es generaren violents enfrontaments que acabarien amb la vida d’alguns vigilants, i amb condemnes de mort i presó pels insurrectes. La combinació de tots aquests factors desencadenà el conflicte. Cal destacar-ne dos elements: l’adscripció popular a la legislació catalana (els Usatges havien previst l’exempció de la gabella de la sal des de 1283) i la composició dels revoltats, que incloïa petits i mitjans propietaris, simples jornalers o capellans.

El gran referent i instigador d’aquesta revolta fou Josep Trinxeria, un home benestant fill d’una de les famílies més antigues de Prats de Molló, que molest per l’acusació de contraban reclutà un contingent d’homes per ocultar-se a les muntanyes i donar mort als gabelous, els guardes encarregats de fer complir la reglamentació en aquest afer. Desconeixedors del terreny i amb la població local en contra els francesos estaven condemnats al fracàs. Els seguidors del capitost Trinxeria no pararen d’incrementar-se fins arribar al punt culminant de la revolta: el setge a Ceret de l’any 1668. Coincidint amb els atacs espanyols al Rosselló, en el marc de la Guerra de Devolució (1667-1668), els rebels hagueren de fugir davant l’arribada de més de sis mil homes d’infanteria i cent cavallers. No obstant això, disposats a solucionar els altercats per por al possible contagi cap a altres zones, els francesos negociaren amb els vallespirencs un acord. S’establiren unes tarifes inferiors al curs oficial, s’acabaren els registres a les cases i, llevat d’uns quants homes, hi hagué una amnistia general. En assabentar-se’n, la gent del Conflent se sollevà per aconseguir el mateix tracte però foren esclafats ràpidament, com totes les accions posteriors d’uns Angelets desarticulats. La historiografia ha enfocat aquestes hostilitats des de diverses òptiques. D’una banda, la professora Alicia Marcet hi entreveu un rerefons nacional: “La revolta dels Angelets del Vallespir no és pas solament una revolta popular qualsevol com tantes n’hi ha al segle XVIII per tota Europa contra una fiscalitat excessiva, sinó, també una revolta política i nacional: llur major reivindicació és l’aplicació de la legislació catalana i el respecte a les llibertats tradicionals. <<Visca la Terra>> és el seu crit. (Marcet, 1988) D’altra banda, l’historiador Alain Ayats argumenta que és difícil acceptar la idea d’una identificació nacional de la revolta, entre altres motius, perquè la nació era encara un concepte abstracte per a la població catalana d’aquella època. Tanmateix, essent d’arrel fiscal o nacional, la Revolta dels Angelets és només un exemple —tot i ser el més destacat i investigat— d’un extens reguitzell de microconflictes que assolaren el Rosselló.

Posteriorment, durant el segle XVIII, la Catalunya Nord pateix un retrocés enorme en tots els àmbits; això la condemna a un declivi polític i econòmic que li restà capacitat per escriure la seva pròpia història, absorbida per la dinàmica del reialme. Els vincles amb el Principat minven per bé que el contraban està a l’ordre del dia. L’activitat econòmica principal segueix essent l’agricultura, on predomina el conreu de subsistència, mentre que la ramaderia va perdent progressivament rendibilitat en veure’s tancat el mercat al sud de l’Albera. Pel que fa a la demografia es manté estancada, amb unes estructures socials invariables. La cultura se n’emporta la pitjor part, la producció artística decau en tots els vessants i només se’n salva la fabricació de retaules barrocs. La literatura mor per culpa de la política de francesització que no permet escriure en català ni que se n’aprengui a l’escola. La burgesia afrancesada ràpidament s’adapta al reemplaçament i llegeix en francès, incrementant l’escletxa entre la cultura cosmopolita, burgesa i escrita vers aquella cultura catalana popular, camperola i oral. A les acaballes del segle els esdeveniments han adoptat dues direccions oposades a banda i banda de la frontera. El Principat gaudeix d’una situació excepcional gràcies a una empenta econòmica sense precedents que la situa com la regió més rica de la península, mentre que la província rossellonesa pateix catàstrofes naturals, pressions fiscals excessives, estancament econòmic i problemes demogràfics. Això va provocar la migració de famílies senceres cap al sud, atretes per uns vincles, costums i condicions de vida que no troben a la seva terra natal.

La situació de tot el regne de França era desastrosa en aquest període. Els opositors de la monarquia absoluta es multiplicaven a la vegada que es confirmava la incompetència del Rei Lluís XVI per resoldre la greu crisi. Els esdeveniments posteriors són àmpliament coneguts: l’Antic Règim s’ensorrava en un procés que catapultà la burgesia al control de l’Estat, apartant la noblesa i el clergat dels centres de poder. La Revolució Francesa donava pas al liberalisme augurant vents de canvi i un nou projecte per adreçar el rumb del país. Des de la Catalunya de la Nord, es contemplaven els fets amb esperança creient que el nou ordre polític nascut de la revolució podria satisfer les seves demandes de respecte a les constitucions històriques, trets culturals propis i interessos particulars. Sigui com sigui, la Il·lustració actuaria com a nou catalitzador per a les reivindicacions i aspiracions catalanes.

Abans de tot aquest atzucac, en convocar-se els últims États Généraux l’any 1789, les províncies foren convidades a redactar les anomenades cahier de doléances (quadern de queixes) on es recollien les queixes de cada un dels tres Estats per intentar ser resoltes. El document que enviaren els representants de la província del Rosselló instava al respecte de les clàusules signades durant el Tractat dels Pirineus per recuperar les llibertats perdudes. A més, la noblesa i el tercer estat reclamaven disposar d’una assemblea que tingués potestat per executar lleis i estigués sotmesa únicament a la voluntat reial, una autonomia que en diríem avui. Altres províncies s’hi presentaren amb propostes similars, demanant un retorn de les reglamentacions provincials i costums que l’absolutisme havia escombrat. Era difícil predir per quins senders transitaria la política francesa en temps tan convulsos, i més veient com es precipitaven els esdeveniments a Versalles i París. La Catalunya Nord, en un primer moment, es mantindria al marge del que passava a la capital per culpa de la distància i la mala xarxa de comunicacions:  les notícies d’un fet tan transcendental com la presa de la Bastilla hi arribarien amb gairebé dues setmanes de retard.

cahiers_de_doleances

Un dels quaderns de queixes que es va fer arribar als Estats Generals de 1789.

El 1790 l’Assemblea Nacional va dictaminar la implantació de 83 departaments. Aquestes divisions administratives estaven pensades per homogeneïtzar l’organització de les antigues províncies i eliminar qualsevol tret distintiu entre elles. La intenció era imposar unes reglamentacions exactament iguals per a tots els territoris, refusant taxativament qualsevol distinció de caire regional. El nom escollit pel departament del Rosselló va ser el de Pirineus Orientals. El nou executiu s’havia esforçat a esborrar del mapa tots els noms que tinguessin qualsevol reminiscència de l’Antic Règim, del vell món que deixaven enrere, substituint-los per denominacions d’accidents geogràfics. El departament finalment quedà compost per tres districtes: Perpinyà, Prada i Ceret. La gestió administrativa no canvia de mans per bé que la burgesia segueix dominant en més o menys mesura la regió. La frontera des del 1789 amb el sud restava oberta i un any després es tanca amb la pretensió de fer efectiva la recaptació fiscal, situant passos duaners a l’Albera. Els intercanvis havien agafat embranzida en aquest lapse de temps i això comportà algunes revoltes puntuals, especialment al Vallespir. A més, l’entrada en vigor de la Constitució Civil del Clergat provocarà un fort malestar al territori tenint en compte la lleialtat dels clergues catalans a la Santa Seu. La promulgació d’aquesta llei establia una església d’Estat amb uns eclesiàstics assalariats similars als funcionaris públics, forçats a jurar-hi fidelitat per poder exercir. Aquesta mesura comportà una profunda divisió que situaria als bisbes constitucionalistes a una banda i els reaccionaris, majoria a la Catalunya Nord, en una altra. La proporció era una de les més grans de l’Estat.

Les tensions internes són ben palpables a França estimulades per les reformes polítiques i religioses, la greu crisi econòmica, l’intent de fuga de Lluís XVI i l’empenta d’aquells sectors més rupturistes. Als Pirineus Orientals els nobles s’exilien al Principat per fer campanya contra la Revolució; des d’allà veuen, injuriats, com les autoritats segresten els béns dels expatriats. La situació de la política exterior tampoc era massa esperançadora ja que França declara la guerra als Habsburg. A més, al departament hi ha la sensació que la invasió espanyola serà imminent. Enmig de tot aquest enrenou el Rei és acusat de traïció en un moment en el qual les manifestacions republicanes són cada vegada més habituals i violentes. El 1792 els parisencs prenen el palau de les Tulleries i empresonen al Rei. El punt culminant de tot aquest procés el situem un any després, quan Lluís XVI és guillotinat a la plaça de la Concòrdia per ordre de l’Assemblea, comptant amb els vots favorables dels diputats catalans d’adscripció girondina. Les reaccions no es fan esperar i les monarquies europees declaren la guerra a França evidenciant que el conflicte amb les tropes espanyoles en territori català era més que probable. La bona sintonia amb l’orientació de la política de París quedava reduïda a la plana rossellonesa sota la influència de Perpinyà, mentre que les zones muntanyenques segueixen mantenint vincles amb el sud per necessitat econòmica i resten sota l’influx d’un clergat insurrecte que determina el comportament de la població. Tanmateix, la defensa prevista per l’embat de l’exèrcit espanyol deixava molt a desitjar i podia ser franquejada amb facilitat en qualsevol moment.

Dit i fet, els francesos declaren la guerra a Espanya rebent una ràpida ofensiva que comença a la Catalunya Nord. Les tropes espanyoles s’aprofiten de la mala organització defensiva per sortir vencedores de les primeres trobades però en endinsar-se al nord les forces s’anivellen. El govern franc considera que el front del Pirineu no és prioritari i concentra els esforços en altres places. Els partidaris de la Revolució no se senten valorats i la majoria dels pagesos fan costat als espanyols, probablement per evitar perdre la collita i conservar la llar, a part que aquest exèrcit sí que es declarava en guerra per la religió catòlica, davant un Estat franc que era percebut com un enemic de la fe. Els nobles que segueixen el comandant espanyol Ricardos asseguren que pretenen restablir l’Antic Règim davant la incredulitat dels delegats revolucionaris, que constaten l’enorme distància ideològica que existeix entre París i la Catalunya Nord, molt més propensa als postulats del sud dels Pirineus. La repressió cap als civils assoleix quotes altíssimes, indistintament del bàndol. Els francesos guillotinen tots aquells que es neguen a proporcionar les entregues de queviures i també als sospitosos d’ajudar als espanyols o als aristòcrates. Mentrestant, les tropes ibèriques afusellen els que col·laboren amb els revolucionaris. En aquestes circumstàncies París organitza la contraofensiva per fer fora als invasors, vencent diverses batalles fins arribar a la contesa definitiva que té lloc a El Voló on s’aconsegueix empènyer l’exèrcit espanyol fins a Figueres.

La Catalunya Nord es troba fortament desgastada pel pas de la guerra en el moment que s’inicia l’etapa que la historiografia ha anomenat El Terror, liderada per la facció jacobina. La repressió política caracteritzava aquest període per executar aquells acusats de ser contrarevolucionaris. A Perpinyà s’erigeix una guillotina a la plaça de la Llotja per on passen els col·laboradors amb les forces espanyoles i els sacerdots insurrectes, produint noves onades migratòries en direcció al sud. Tot i que la persecució revolucionària fou concebuda per acabar amb la noblesa i el clergat, qui se n’enduu la pitjor part són les classes populars. La caiguda de Robespierre no es féu esperar gaire i l’any 1794 el cap dels jacobins va córrer la mateixa sort que molts dels processats per les seves decisions i morí guillotinat, juntament amb alguns dels seus principals col·laboradors.

24115_1_11

Pintura de l’execució pública de Robespierre. L’autor i l’any són desconeguts.

Posteriorment s’encetava el Directori, l’últim període revolucionari. L’esperada pau amb la monarquia hispànica arribà a través del tractat de Basilea el 22 de juliol de 1795, però la guerra continua a Àustria i molts joves desertors emigren al Principat fugint de les lleves forçoses. El poder continua en mans de la burgesia que es beneficia d’una època de relativa calma sota el comandament del sector revolucionari moderat. Al cap i a la fi, tot canvia perquè res canviï vist que els únics que s’aprofiten de les desamortitzacions i expropiacions de béns són els burgesos, que tenen el capital necessari per adquirir les propietats. El nou règim pretén solucionar el conflicte religiós i fer retornar els emigrats de nou cap al departament. Emparats per la llei, part dels exiliats retornen i recuperen els seus béns o són indemnitzats pels nous propietaris; tanmateix persisteixen els conflictes. Les parròquies dels Pirineus Orientals passaran a dependre del bisbat de Carcassona ja que els que s’hi trobaren vinculats moriren o fugiren fruit de la repressió, moment idoni que és aprofitat per reorganitzar la diòcesi.

En darrer terme, la revolució parisenca no fa entrega de cap dels privilegis que els nord-catalans havien reclamat des de feia més d’un segle. Ans al contrari, el centralisme absolutista personificat en la figura del Rei es transforma i perfecciona en una ideologia autoritària i inexorable. Tot i així, les conseqüències de la gestió revolucionària i el desgast a la identitat catalana resultants de la primera gestió republicana tardarien encara un temps a fer-se visibles. La nacionalització francesa de la Catalunya Nord –i de tota França- es fa efectiva sobretot a partir del segle XIX, quan s’abandona per complet la dicotomia Rei-súbdit i s’enceta la de ciutadà-Estat, amb la implantació d’una sèrie d’instruments en mans de l’Estat per fer-la possible. Tot aquests elements seran analitzats amb deteniment durant la segona entrega.

Per concloure aquest article, una reflexió punyent de Baylac-Ferrer: “Les autoritats espanyoles reivindiquen molt seriosament la sobirania sobre el penyal de Gibraltar, tot i els tractats degudament firmats a principis del segle XVIII, per considerar-ho una separació abusiva. Els catalans, amb més fonament, podríem demanar la revisió del Tractat dels Pirineus. Acte seguit de la signatura, el poder reial francès va incomplir-ne les diverses disposicions, en particular les que preveien que s’haurien de respectar les institucions catalanes.”

 

Per saber-ne més...

Ayats, Alan. (1997). Les guerres de Josep de la Trinxeria (1637-1694). La guerre du sel et les autres. Perpinyà: Trabucaire.

Baylac-Ferrer, Alà. (2009). Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català. Perpinyà: Trabucaire.

Jané, Oscar. (2004). Una lectura alternativa de la Revolta dels Angelets (v.1663-¿2004?). Manuscrits, 22, 121-138.

Marcet, Alicia. (1988). Breu història de les terres catalanes del nord. Perpinyà: Trabucaire.

Planes, Llorenç. (2012). Per comprendre Catalunya Nord. De la identitat desnaturalitzada a l’esperança de futur. Lleida: Pagès Editors.

Sala, Ramon. (2000). Els catalans del nord a l’Edat Moderna: Aproximació a la identitat rossellonesa. Pedralbes, 20, 63-79.

Sanabre, Josep. (1978). El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona: Editorial Barcino.

Sanabre, Josep. (1985). La resistència del Roselló a incorporar-se a França. Perpinyà: Trabucaire.