Aquests dies els nostres pobles i ciutats s’han omplert de gent disfressada, música i alegria. El fred hauria d’anar a la baixa i ja tenim present la vinguda de la primavera; Carnestoltes ens porta un petit tast enmig del fred i la grisor de l’hivern. Però d’on ve aquesta festa tan esbojarrada? Com s’ha celebrat al llarg del temps?
La festa de la carn
Carnestoltes és una festa d’excessos festius i alimentaris, íntimament relacionada amb l’antagònic període que el segueix en el calendari cristià, la Quaresma. A Catalunya s’inicia el dijous gras i acaba el següent dimecres, anomenat dimecres de cendra, en què l’enterrament de la sardina posa punt i final a la rauxa carnavalesca i enceta els quaranta dies d’abstinència quaresmal.
El mateix nom de la festa, provinent del llatí carnes tollendas, (terme que descriu l’haver d’abandonar o deixar la carn) ja ho diu tot d’entrada, perquè després dels excessos de la festa venia la quaresma i, amb ella, les restriccions alimentàries. Passat el carnestoltes, doncs, calia dir adéu a la carn, que no tornarà a formar part de la taula dels cristians fins a Setmana Santa, com canta aquest poema anònim de la primera meitat del segle XVIII: “Anem alerta gent experta / carnestoltes ja sen va, / afora, afora bullicia, / que ara ve la bruticia / de toñina y bacallá. / Perdiuetes, gallinetes, / adeu capones del prat, / que ja ve la mala sorra / ab la seba, all i porro, / y lo veradet salat. / Ay llebretes, becadetes, / adeu todons i conills, / que ja venen las sardines / ab morenas, y anguiles, / llagostas, y llagostins. / Botifarres, sobressades / tampoch sen podran menja, / sino sardines salades / ab algunes arengades / y congre galicià. / Destas viandes tan gormandes / non menjara gens tothom, / sino unes males olives, / ab pansetes, nous, y figas, / ensiam, y repunxons. / Estas cosas enfadosas / diuen no podran durá, / per aixo ningu se espanta, / passat la semmana santa / cantarem aleluyá. / Aquell dia ab alegria / serà un segon nadal, / may aureu vist tanta visa, / que quant exiran de missa / tothom dira a carn, a carn!”[Primera meitat s. XVIII, Ms 213 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Disponible al catàleg de la Universitat de Barcelona.]
Malgrat tot, l’origen de la festa s’ha de remuntar més enllà de la tradició cristiana, com la majoria de celebracions que han perdurat fins als nostres dies. Tot i que es desconeix amb exactitud d’on prové, se l’ha relacionat amb les festes d’inici d’any i de celebració de la primavera.
La disbauxa carnavalesca ha estat sovint interpretada com una pervivència medieval de les festes romanes de les Saturnàlies. Com aquesta tradició, el carnaval medieval tenia com a objectiu capgirar la societat, instaurar durant uns dies un desordre que posés en escac l’estricte status quo del moment. Era doncs una festa que transgredia classes socials: el senyor de la festa, el rei Carnestoltes, era, precisament, membre de les classes més baixes. Aquesta concepció va començar a canviar en època del barroc, quan començaren a celebrar-se festes “de saló”, seguint la moda francesa, en contraposició a les celebracions populars al carrer. Mentre que a l’edat mitjana els dies de carnestoltes eren un retorn temporal a l’eternitat, un moment i un lloc on les possessions terrenals no tenien sentit, en temps posteriors aquesta visió perd sentit, ja que el que preval és la festa per la festa. El carnaval que trobem en època moderna és simplement una celebració de la rauxa i una demostració de sumptuositat. És també en aquesta època que la disbauxa del carnestoltes es comença a veure com quelcom de pecaminós, i la festa es va relacionant cada cop més amb el dimoni. Així, la festa de la subversió social passa a ser simplement una celebració d’excessos, que portarà a la imatge del carnestoltes com a “rei de la bogeria”.
El carnestoltes barceloní
Venècia, Rio de Janeiro o, ja en terres catalanes, Vilanova, Sitges o Solsona són localitats on les festes de carnestoltes tenen certa anomenada. Però un poemet signat per Madama Bufa-vents ens assegura:
“No cregàu venecians, / romans o vilanovins: / lo verdader Carnestoltas / sols vol als barcelonins.”
Deixant de banda la dubtosa objectivitat d’un pamflet carnavalesc imprès a la ciutat comtal mateixa, sí que sembla que, en el passat, el carnaval de Barcelona també gaudia de certa fama. Calderón de la Barca ni més ni menys situa l’acció d’una de les seves obres de teatre durant les celebracions del carnestoltes barceloní: “ya sé que te llevará / el aplauso que pregona / la fama de Barcelona, / viendo publicadas ya / sus carnestolendas, pues / mil disfrazadas bellezas / merecerán tus finezas.” (El pintor de su deshonra, v. 124-129)
Capbussem-nos, doncs, en la història d’aquest carnaval i descobrim com s’ha celebrat aquesta festa de disbauxa i excessos al llarg dels temps.
Màscares, rues, balls i… taronges!
Actualment, arreu, la festa se centra sobretot a fer gresca, però la seva característica primordial és la disfressa. Sembla ser que, efectivament, aquest costum era ja marca de Carnestoltes a l’edat mitjana. A Barcelona, la primera notícia que es té de la festa és una disposició del Consell de Cent que, l’any 1333, regula l’ús de màscares.
Un altre dels elements principals de les festes és la figura del Rei Carnestoltes. El rei de la festa, que sol presidir les celebracions, pot ser una persona de carn i ossos o bé una figura. L’inici de la tradició de representar-lo de forma física i antropomorfa és atribuït a un espardenyer vingut de Calaf que, a principis del segle XIX, tingué la idea de col·locar vora la porta, per les festes, un ninot de palla vestit amb roba vella. El ninot, com el carnestoltes, emmalaltia en acabar les festes, feia testament, i moria. La pensada tingué tant d’èxit que, segons sembla, uns anys després ja li muntaven tota la família -amb dida i tot. Aquest mateix emprenedor fundà després la Societat Carnavalesca del Born, que fou l’encarregada de gestionar les celebracions barceloneses del carnestoltes durant el segle XIX.
Una de les principals tasques que el monarca ha de dur a terme durant el seu breu regnat és presidir la rua que se sol fer en honor seu pels carrers de la ciutat. I, de fet, les rues tampoc són una invenció de fa quatre dies. Mireu, si no, com es descriu l’arribada del Rei Carnestoltes a la ciutat de Barcelona l’any 1859 a la “Relación histórica y verídica del carnaval de Barcelona de 1859” (transcrita per Junyent a la revista Joventut l’any 1906). Aquell any, gràcies a la gestió de la ja esmentada Societat del Born, el Rei Carnestoltes vingué de Mataró “en tren d’honor dins d’un cotxe-saló alfombrat i decorat ab banderas de diferents colors. La locomotora anava tota engarlandada de flors y adornada ab caretas y banderolas; el maquinista y el conductor anavan vestits de diables.” La ciutat el revé “ab grans petarts pera enterar a tothòm de la bona nova. Una música militar desafinada tocava la marxa real […] Obrian la marxa dos municipals d’a cavall autèntichs, als que’n seguian daltres falsificats: venian els gegants vestits de pagès, ell ab llarguissima barretina y ella ab negra caputza: seguian els nanos, venian després senyorassas ab grans mirinyacjs ballant la catxutxa, bandas de música […] una comparsa de nens de teta fent sonar els bergansins, etc., y per fi venia l’hèroe en la més luxosa carretela que’s trobava a Barcelona, arrastrada per sis cavalls ricament adornats ab blanchs plomalls, ab un bell postilló y un seriós cotzer. El Carnestoltas, gras y de cara riallera, anava tot afeytat, ab empolvada perruca, vestit de casaca y calsa curta com en temps de Carles IV, y saludava automàticament a la multitut que l’aclamava.” La festa era grossa, la rua recorria els carrers de la ciutat, engalanats, i s’encenien castells de focs.
I, parlant de rues, sabem que a més d’un li costarà d’oblidar la del carnestoltes de 2004 a Barcelona, quan l’aleshores alcalde de la ciutat, Joan Clos, ens obsequià amb una dansa al so de la batucada brasilera de Carlinhos Brown. En efecte, el ball és una part primordial de les celebracions de carnestoltes. Lluny de la mariacaipirinha i el seu enganxós para-pa-pa-yé, sembla que antigament la dansa per excel·lència que se solia ballar per carnestoltes era la cançó d’En Jan petit com balla. Aquest ball, però, s’allunyava una mica de la versió que ara prolifera en parvularis i escoles: enmig de la gresca del carnaval, els balladors havien d’anar despullant-se, descobrir-se al ritme de la música la part del cos que apareixia anomenada a cada estrofa de la cançó.
Però abans que la Societat del Born posés una mica d’ordre en la disbauxa popular i aburgesés la festa al carrer, algun any les coses havien sortit de mare. El dia 10 de gener de 1606, el Consell de Cent manà tancar l’Estudi de la ciutat de Barcelona “per las moltas insolèncias que cada any fan los studiants en la Rambla per lo temps de Carnestoltes, que apenas hy ha any que nos seguescan escàndols. Y se té opinió que los studiants posaren lo foch lo dia abans en casa de micer Gamis, per lo que nols volia dexar tirar taronjes y perquè ells no volian si llegís fins a la quaresma.” Els estudiants sempre han tingut fama d’extravagants i festers, però aquest interès -quasi necessitat, pel que es veu- de llançar taronges no l’hem de considerar una excentricitat juvenil, sinó, pel que es pot veure en les fonts, tota una tradició barcelonina. La mateixa disposició del Consell de Cent del 1333 ja prohibia de tirar taronges, cosa que demostra que aquest costum festiu es remunta com a mínim a la baixa edat mitjana.
Sigui com sigui, tant si el celebreu vestint-vos amb les vostres millors disfresses o desvestint-vos al ritme d’En Jan petit com balla, llançant fruites o confeti, menjant a dojo o bevent, aprofiteu aquesta festa històrica per fer gresca de la bona i passar-vos ho bé, que ja se sap que per Carnaval (quasi) tot s’hi val!
