Comissions Obreres, un sindicat avui en dia encara existent, es va fundar durant al dictadura franquista. Aquest sindicat, vinculat al PCE i al PSUC però amb una clara influència de l’obrerisme catòlic, va jugar un important paper en les mobilitzacions contra el règim, configurant-se com una de les principals amenaces per aquest.

Logotip de Comissions Obreres

Logotip de Comisisions Obreres. Font: Vikipèdia.

La dictadura de Franco, d’arrel nacionalcatòlica, imposà un règim corporativista. Aquest es basava en un discurs molt similar a la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, en què es negava el conflicte entre classes i es considerava que tota la població havia de treballar per a la pàtria. Substituïa els obrers pels productors, i els empresaris o patrons es convertien en gestors del treball i la riquesa, en un intent d’anul·lar la dialèctica marxista que s’havia anat imposant en els sectors laborals.

Com a base d’aquest sistema corporativista típicament feixista, Franco aprova el 1938 el Fuero del Trabajo, a imatge de la Carta di Laboro italiana. En aquest s’establia el Sindicat Vertical, una organització nacional que enquadraria la totalitat de treballadors i empresaris, eliminant qualsevol contingut de classe. Aquest sindicat, una de les entitats més emblemàtiques del franquisme, quedaria regulat per la Llei d’Unitat Sindical de 1940, alhora que la resta de sindicats (com la històrica CNT i la UGT) quedaven prohibits.

Tot i que l’afiliació al sindicat vertical era obligatòria per a tots els treballadors, aquest no aconseguirà tenir una representativitat real entre la classe obrera, i es configurarà com una font de conflictes al llarg de la dictadura.

A l’Espanya de la postguerra no destaquen grans conflictes obrers. Les conseqüències d’haver perdut una guerra —que suposava que els antics dirigents sindicalistes haguessin mort o estiguessin a l’exili— i la forta repressió que exercia Franco sobre els sectors contraris al seu règim havien fet el seu efecte. Serà a partir de la dècada dels 50 que es començarà a expressar el malestar de les classes treballadores a partir de conflictes laborals, en un moment on també es produirà el naixement d’un moviment universitari que, juntament amb el veïnal, acabaran configurant una real amenaça per règim.

Per entendre el naixement de Comissions Obreres, però, hem de fer referència a dos conflictes que suposaran una primera experiència del que després serà aquest sindicat.

El bienni 1956-1958 es desenvolupà un esclat en la conflictivitat obrera, amb un conjunt de vagues que començaran el 1951 a Barcelona i Bilbao. Els següents anys, però, aquestes vaguen aniran expandint-se pel territori de l’estat espanyol, afectant nombrosos nuclis industrials. Entre tots aquests conflictes cal destacar la vaga a les conques mineres asturianes de 1956. Sota la reivindicació d’un augment salarial, els miners d’Astúries es posaran en vaga. La fi del conflicte es va donar quan l’empresa decidí pactar amb una comissió de treballadors, elegits com a representants dels miners en vaga, al marge del Sindicat Vertical. Aquest fet, insòlit en aquells moments, resultaria ser un precedent remot del què després seran CCOO.

A la dècada dels 60, i sobretot com a conseqüència immediata del Pla d’Estabilització (1959), l’augment dels conflictes obrers va fer evident el malestar existent entre la classe treballadora. S’estava produint una ruptura generacional, entre aquelles que havien viscut la guerra i una nova classe obrera, sense por i més disposada a lluitar contra el règim per millorar les seves condicions de vida. El 1962 es va produir una nova vaga minera a Astúries. Aquesta representà un punt d’inflexió importantíssim en els conflictes obrers, que a partir d’aquesta anirien resultant cada cop més nombrosos i continuats.

La vaga de 1962 a les mines asturianes se silencià a la premsa, però ni així es va poder evitar que s’anés expandint pel territori com a mostra de solidaritat amb els miners en vaga. Així, s’acabaren generant conflictes laborals a les mines de Lleó i Huelva, a tot el País Basc i als sectors industrials de Madrid i Barcelona. També en el món universitari es desenvoluparien protestes. L’auge de la conflictivitat obligà al govern a moure fitxa, que decretà l’estat d’excepció i envià el ministre Solís Ruiz a negociar amb els treballadors en vaga. Fruit de la negociació directa entre el ministre i una comissió d’obrers escollida pels vaguistes, un altre cop al marge del Sindicat Vertical, s’acordà un augment salarial i es finalitzà la vaga.

Diari Mundo Obrero fent referència a la vaga dels miners d'Astúries. Font: Mundo Obrero

Diari Mundo Obrero fent referència a la vaga dels miners d’Astúries. Font: Mundo Obrero

Aquesta vaga de 1962 havia tingut una clara diferència amb les anteriors: les reivindicacions laborals (augment salarial bàsicament) acabaren donant pas a reivindicacions polítiques, com el dret de reunió o la demanda d’un sindicat lliure. Aquesta politització de les vagues es faria evident a partir de 1963, i els conflictes laborals deixaven de ser defensius i esporàdics per convertir-se en conflictes polítics, ofensius i continuats. Resultava un pas endavant importantíssim en el moviment obrer.

També com a conseqüència d’aquesta vaga, aquell mateix 1962 el ministre Solís Ruiz va modificar el marc de les relacions laborals amb un nou Decret. El 1958 la Llei de Convenis Col·lectius ja havia permès una negociació en el si del Sindicat Vertical que permetia modificar els convenis col·lectius i, per tant, els augments salarials. Ara, amb aquesta nova regulació, s’obria pels treballadors una escletxa dins del Sindicat Vertical, i deixava un marge d’actuació dins de la legalitat del règim. És fruit d’aquesta reflexió que es fundà el 1964 a l’ermita de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona, les Comissions Obreres. Com el seu nom indica, el sindicat pretenia crear a cada fàbrica comissions d’obrers no afins el règim, que es presentessin a les eleccions sindicals per anar guanyant representativitat i terreny dins de les estructures del règim. Es recollien les experiències d’Astúries i d’altres conflictes laborals, i es dissenyava una nova estratègia entrista que donaria importants resultats.

A les eleccions sindicals de 1963 ja va haver-hi una presència important de treballadors no afins al règim que havien estat escollits enllaços sindicals. Serà a les eleccions de 1966, però, on l’estratègia de CCOO donarà resultats. A Barcelona, per exemple, el 85% dels enllaços escollits eren de CCOO. Això posarà en alarma en règim, que no tardaria a il·legalitzar les Comissions Obreres. A més, el règim culparia el Ministre Solís Ruiz d’aquesta situació, a l’haver fet la nova regulació de les eleccions sindicals, i deixaria de ser ministre el 1966.

La situació d’il·legalitat no frenaria l’expansió d’aquest sindicat, que anà fent-se cada cop més majoritari. Tot i la seva clara relació amb el Partit Comunista d’Espanya, ja que gran part dels militants del sindicat també ho eren del partit, CCOO es visualitzava com un sindicat amb una ideologia no clarament definida, fet que feia afavoriria la militància de treballadors poc ideologitzats en el sindicat. Comissions Obreres va acabar tenint una clara hegemonia en l’antifranquisme, en un moment on els sindicats històrics, com la UGT i la CNT, tenien poca o nul·la presència.

També cal destacar la relació entre CCOO i un socialisme catòlic que s’havia anat desenvolupant en les dues darreres dècades, i que prengué molta força a la dècada dels 60. Així, les reunions de CCOO sovint es realitzava en esglésies o parròquies, espais que oferien als treballadors una certa seguretat a l’hora de reunir-se, una activitat que sota la dictadura era il·legal. També la HOAC i JOC, organitzacions obreristes catòliques, jugaven un paper important en el sindicat.

En definitiva, Comissions Obreres va ser un sindicat que va néixer com a oposició al franquisme però que pretenia utilitzar els propis espais de legalitat franquista per lluitar contra el govern i contra el sistema. El seu discurs, en el que es barrejaven reivindicacions laborals i polítiques, va gaudir de gran acceptació entre la classe obrera, i això va fer que acabés convertint-se en el primer sindicat obrer, per davant de la UGT. D’aquesta manera, mentre el PCE i PSUC no van poder mantenir l’hegemonia entre l’antifranquisme d’esquerres, que des de la Transició passà a ser del PSOE i PSC, CCOO sí que s’ha mantingut com a principal sindicat en nombre de militants, posició de la qual avui en dia encara gaudeix.