Durant bona part del segle XVI i principis del XVII, Catalunya va esdevenir terra d’arribada de grans contingents poblacionals provinents del sud de França, principalment de les terres de parla occitana com, entre d’altres, el Llenguadoc, el Comtat de Foix, la Gascunya, l’Alvèrnia i el Gévaudan. No és estrany, si hom cerca en les fonts del període, trobar no poques referències a francesos, gascons o estrangers. En la cultura popular, també ens ha quedat una menció relativa a aquest fenomen, el mot gavatx.

Els immigrants provinents del Regne de França arribaven sovint de ben joves per al desenvolupament de tasques poc especialitzades a un camp català exhaurit per la crisi que travessà el principat des de la segona meitat del segle XIV i majorment acabaven arrelant a les poblacions d’acollida i contraent matrimoni amb naturals del país. Així doncs, el fenomen, tal i com porten assenyalant els estudis de demografia històrica[1], és de cabdal importància per entendre el redreçament demogràfic català després de les malvestats de les epidèmies i les guerres civils i per la superació definitiva de les crisis de mortaldat que no van recuperar la població prèvia a 1348 fins el segle XVIII.

Mapa de les diòcesis del migdia França, a la zona occitana, en època moderna. Font: Jordi Nadal i Emili Giralt La Population catalane de 1553 à 1717 : l’immigration française et les autres facteurs de son dévellopement.

Al mateix temps que els immigrants occitans van tenir una enorme importància demogràfica, en termes econòmics també van contribuir al procés expansiu de què es va beneficiar el camp durant la segona meitat del XVI i els primers decennis del XVII (almenys fins la guerra amb França), moment després del qual, el flux migratori comença a disminuir. Els francesos són identificats en els relats dels cronistes del període com a suplents d’una mà d’obra necessària per tirar endavant l’economia del país atesa la vagància dels seus habitants, vegi’s com Esteve de Corbera plantejava la qüestió afirmant que De Marte y Tolomeo dice que hace los Hombres laboriosos y trabajadores, però vemos en Cataluña su influencia casi del todo aflojada y remetida en sus naturales… [els francesos] labran los campos, tratan la agricultura, guardan los ganados, benefician la hacienda y se emplean en todo lo que imaginan les ha de ser de provecho.

Aquests immigrants, doncs, treballarien principalment de bracers realitzant tasques agrícoles a jornal pels masos, puntal econòmic del camp català, així com d’artesans o en tasques més específiques pròpies del medi més urbanitzat (entre aquestes, historiogràficament s’hi ha considerat el sector constructiu). Així doncs, la gran majoria es situarien entre les capes més baixes de la societat i això, sumat a una particular preocupació per part de les autoritats, sobretot durant contextos de tensió entre la Corona Hispànica i el Regne de França, va generar certs recels en la societat de l’època. El terme gavatx es considera que sorgí a partir d’aquest particular clima de xenofòbia i recel, fent referència despectiva a la zona del Gévaudan, terra que contribuí en el corrent migratori (juntament amb moltes d’altres que ja hem referit). El terme gavatx alhora venia acompanyat de la visió general que es tenia d’aquests immigrants, associada a la misèria i la dissort; una visió generalista que trobem plasmada en els versos següents del cançoner català:

“Si n’hi havia un gavatxot,

Diri, diri, diridot,

Que ha vingut de França

Mal calçat i mal vestit

Diri, diri, diridit”[2]

 

[1] La importància del fenomen va ser posat sobre la taula per primera vegada a partir del treball de Jordi Nadal i Emili Giralt La Population catalane de 1553 à 1717 : l’immigration française et les autres facteurs de son dévellopement publicat en 1960. A partir d’aquí, s’han desenvolupat nombrosos estudis a nivell local i comarcal.

[2] Extreta de Joan Amades, Folklore de Catalunya, p. 505; citat per Alexandra Capdevila Quan la terra promesa era el sud. La immigració francesa al Maresme als segles XVI i XVII, p. 197