“L’any 1284, el dia de Sant Joan i Sant Pau, el 26 de juny. Un gaiter, vestit de molts colors, 130 nens d’Hamelín van ser seduïts i perduts al Calvari, prop de Koppen”.

El flautista d'Hamelín, il·lustrat per Darstellung von Alexander Zick.

El flautista d’Hamelín, il·lustrat per Darstellung von Alexander Zick. Veiem la ciutat i els nens seguint al flautista en direcció al Calvari, un lloc d’execució, on apareixen representades les forques. Una escletxa a la muntanya fa referència a la cova on el flautista es va emportar als nens.

El Flautista d’Hamelín és una llegenda alemanya dels germans Grimm. Els fets són prou coneguts per la majoria: a Hamelín hi havia greus problemes amb les rates, i un flautista es va oferir a les autoritats locals per fer-les marxar de la ciutat. Un cop va acabar la seva feina, les promeses d’una recompensa van quedar en paper mullat, i el flautista va decidir tornar a fer sonar el seu instrument, però aquesta vegada, per venjança, en lloc de les rates es va endur als nens. Segons la versió que coneguem del conte, el final varia, i els nens desapareixen o són recuperats pels seus pares. Però a la versió original, els nens són conduïts a una cova, i mai més se’ls va tornar a veure.

Però, quin és l’origen d’aquesta llegenda? El problema amb les rates va ser inclòs a posteriori, al segle XVI; els fets originals daten de 1284, i només parlen de nens que van marxar liderats per un home. Trobem diverses teories que intenten explicar els fets i, sobretot, qui era aquest personatge. Algunes, parlen d’un accident natural o una malatia que es va endur la vida dels nens; en aquest cas, el flautista simbolitzaria la mort, que es va emportar les criatures al Calvari. Fins i tot es va especular amb la pesta, però les dates del succés i de l’arribada de la malaltia no coincideixen. Altres teories afirmen que el flautista era un pederasta, un home amb desequilibris mentals o fins i tot algú amb creences paganes, argumentant que la flauta s’utilitzava en alguns rituals, i que El Calvari seria la zona on el grup d’aquest home va ser eliminat (de fet, era un indret on es duien a terme les execucions). És perillós prendre’s la referència al flautista al peu de la lletra, ja que segurament es tracta d’una metàfora. I, en qualsevol cas, resulta difícil de creure que algú es va emportar els nens fent sonar una flauta, sense que les famílies poguessin evitar-ho.

Vitrall de l'esglèsia d'Hamelín on hi ha representat el flautista. Font: webconferencia.net

Vitrall de l’església d’Hamelín on hi ha representat el flautista. Font: webconferencia.net

Les explicacions sobre la llegenda que cobren més força són la de la guerra i la colonització. En el cas bèl·lic, perquè era habitual que apareguessin pels pobles i ciutats alguns enviats de les autoritats allistant als joves a l’exèrcit. En el cas de la colonització, perquè l’emigració de ciutadans alemanys cap a Europa Central i de l’Est va començar a aquella època. Aquest desplaçament de ciutadans, així com la colonització de territoris, es coneix com a ‘Ostsiedlung’: va començar cap a Polònia, i es va expandir per la República Txeca (especialment a la regió de Moràvia) i els Balcans més tard. Tant en el cas de la guerra com en el de l’emigració, la cova pot ser una metàfora del destí dels nens: un indret fosc i incert al camp de batalla, o un passadís que els feia aparèixer en un altre lloc, a molts kilòmetres de casa seva. El flautista representaria la persona que va allistar als nois, o la figura del “localitzador”, una persona que representava els interessos de nobles o grans senyors, i els proporcionava mà d’obra per a diverses causes, com la colonització.

Si ens fixem en les línies amb les quals hem començat l’article, hem de tenir en compte dues paraules clau per entendre totalment aquesta llegenda: “L’any 1284, el dia de Sant Joan i Sant Pau, el 26 de juny. Un gaiter, vestit de molts colors, 130 nens d’Hamelín van ser seduïts i perduts al Calvari, prop de Koppen”. Aquest vers apareix a un llibre que, desgraciadament, es va perdre, però no s’han conservat alguns fragments, com aquest. Ara, és quan ens hem de centrar en les paraules: d’una banda, “Kinder”, que en alemany acostuma a significar “nen”, però que també s’utilitza per denominar els “fills del poble”, que poden comprendre edats més avançades que els nens. L’altra paraula és “Pied Piper”, que si bé es pot traduir per “gaiter”, també pot fer referència a “algú que és capaç de fer que la gent l’imiti amb el seu soroll”. Aquesta segona traducció tindria molt a veure en el joc de la figura metafòrica del flautista: se’l representa com un músic persuasiu aprofitant aquesta paraula, però, en realitat, es tractava d’algú amb capacitat de mobilització, fos amb promeses o obligacions. Per tant, una altra traducció podria ser que algú amb capacitat d’atracció, un líder carismàtic, es va endur 130 fills del poble.

Després de tants anys, no podem afirmar amb certesa quina de les teories és la correcta. Tot i que algunes, com la de la pesta o la pedofília, semblen descartades per manca de proves que les raspatllin, altres queden totalment obertes i lliures a l’opinió de cadascú. La guerra i l’emigració lliguen encaixen perfectament amb el context de l’època, la metàfora del flautista i la cova, i la necessitat d’endur-se als nens, o joves del poble. Però la teoria de les creences paganes també encaixa amb la descripció del flautista i l’indret d’execució on acaba la història. Fos com fos, el que està clar és que aquest esdeveniment va marcar la història de la ciutat d’Hamelín. No només per la llegenda: el vitrall de l’església i nombroses plaques recorden què va succeir.

El que abans era el Calvari, el lloc d'execució, ara és el carrer Bungelosenstraße. El "carrer sense tambors". No hi està permesa la música, ni ballar, i fins i tot les processons o rúes deixen de fer sonar la seva música quan hi passen. Unes plaques recorden els fets del flautista, amb les paraules amb què hem iniciat aquest article. Font: shemesblogwordpress

El carrer Bungelosenstraße, a Hamelín. El “carrer sense tambors”. No hi està permesa la música, ni ballar, i fins i tot les processons o els cercaviles deixen de fer sonar la seva música quan hi passen. Unes plaques recorden els fets del flautista, amb les paraules amb què hem iniciat aquest article.Font: shemesblogwordpress