Una falç, una túnica i una barba llarga. Si algú pensa en druides, la primera imatge que ens ve al cap és la d’un venerable avi, com Panoràmix, passejant entre la natura, recol·lectant herbes i fent una vida tranquil·la i pacífica. Res més lluny de la realitat. Els druides van ser una de les figures més poderoses de la societat celta, amb influència política i religiosa, respectats per tots els membres de les tribus celtes. L’elecció de nous magistrats a la Gàl·lia estava acompanyada de rituals religiosos sobre terres consagrades, amb presència de druides, igual que es fa avui dia amb sacerdots a Westminster durant l’elecció d’un nou monarca a Anglaterra.

Panoràmix, il·lustració d'Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es

Panoràmix, il·lustrat per Albert Uderzo. Font: descubrirlahistoria.es

Però comencem pel principi. Els druides són figures importantíssimes de la societat celta sobre les quals existeixen moltes idees i teories, a vegades falses i contradictòries. El mateix origen de la paraula ‘druida’ no està del tot clar: una de les teories més acceptades és que prové del terme indoeuropeu ‘dru’, que significa ‘roure’, juntament amb ‘weid’ (veure, conèixer). És a dir, “druwids”, els que coneixen els roures, fent una vinculació entre els druides i el seu arbre sagrat. Altres corrents sostenen que aquest ‘dru’ és en realitat una forma escandinava, ‘drutt’, que vol dir ‘mestre’. Una altra teoria interessant, en una línia semblant a l’anterior, indica que ‘dru’ vol dir ‘en profunditat’ i ‘vid’ equival a ‘coneixement’, i fa referència als druides com aquells que coneixen en profunditat.

Tampoc podem afirmar amb certesa quin és l’origen concret d’aquestes figures. Sembla ser que les escoles druídiques més antigues i prestigioses van ser les de Britània (illa de Gran Bretanya), on acudien druides de la Gàl·lia, però això no significa que fossin els primers en aparèixer. També és possible que sigui una figura ja existien a tribus anteriors als celtes que amb aquesta civilització van guanyar un pes específic.

Si ens comencem a capbussar en la informació sobre els druides, en trobem la referència més antiga cap a mitjans del segle IV aC., gràcies a l’historiador grec Timeu. Hem de dir que una de les dificultats a l’hora d’estudiar els druides és la poca informació que ens n’ha arribat, que, a part de no ser sempre fiable, està fortament marcada pel seu context. Els testimonis més ben documentats i nombrosos dels quals disposem s’inicien al segle I aC., un moment en què els druides ja estaven experimentant una transformació dintre de la societat celta: la seva època d’esplendor es va desenvolupar entre els segles III i II aC. A mitjan segle I aC. la Gàl·lia va ser conquerida, la societat es va fragmentar i les famílies més acabalades van experimentar una clara davallada, i amb elles també els druides. Les fonts de les que ens podem servir per estudiar als druides són escrites, especialment d’autors romans, i llegendes i literatura de Gal·les i Irlanda. Pel que fa als testimonis arqueològics, són més escassos i relatius.

juli-cesar

Juli Cèsar

Si ens fixem en els testimonis literaris, l’autor que més ha aportat ha estat Juli Cèsar en les seva obra ‘Les Guerres de les Gàl·lies’. Cèsar va lluitar durant gairebé 10 anys contra els celtes, i això el va portar a conviure-hi, descobrir-los, estudiar-los i deixar-ne un testimoni escrit bastant objectiu, sense especials prejudicis. Però no hem de perdre de vista que l’objectiu de l’obra era polític i propagandístic, no pas històric, i que a la vegada era un element estranger com a testimoni d’una societat contra la qual lluitava.

Els autors restants van prendre opinions clares a favor o en contra dels druides. Estem parlant de persones que mai van conviure suficientment amb ells com per extreure’n conclusions fidedignes. Es tracta d’autors romans amb clars prejudicis cap als pobles celtes, normalment en contra però també a favor, idealitzant la figura del ‘bon salvatge’. Ens trobem amb diversos textos que, més que transmetre’ns una idea objectiva sobre els druides en concret i els celtes en general, resulten obres realitzades en viatges curts per satisfer unes idees preconcebudes i uns objectius determinats. Plini i Tàcit, per exemple, es mostren clarament desfavorables als druides, als quals acusen de rituals sanguinaris i sacrificis en llocs amagats. Són testimonis despectius i amb referències contínues a pràctiques salvatges als racons més profunds del bosc. Aquest fet és comprensible si estudiem el context en què van escriure aquests autors: el segle I d.C., una època en què diversos emperadors romans, com August i Neró, van perseguir el druïdisme, tot i que no van aconseguir eradicar-lo. Aquest fet explicaria la mala propaganda dels autors i l’interès dels druides per passar desapercebuts. I també així s’entén l’associació entre druides, profunditats boscoses i ocultisme que ha quedat reflectida en nombroses imatges. Les opinions venien marcades, a més, pels anys de guerra contra els gals i la idea del salvatgisme. El tombant del segle I dC. respecte als druides s’explica en gran part per la conquesta romana de la Gàl·lia, que fins aleshores era un territori sobre el qual Roma no tenia jurisdicció i amb el qual mantenia una relació eminentment comercial. El fet que aquest territori passés a formar part de l’Imperi va provocar un canvi en les relacions, i els druides eren una de les peces claus, tant pel seu paper dins la societat com per la seva bel·ligerància amb els invasors romans. Els druides es van convertir en una de les resistències més grans als invasors romans, en tant que eren un dels elements cohesionadors més importants d’unes societats celtes que no eren amigues d’establir grans vincles ni aliances que posessin en perill la independència de cada poble.

El paper dels druides dins la societat celta

No podem afirmar que els druides tinguessin un paper únic dintre de la societat. És a dir, no podem parlar de que fossin únicament sacerdots, polítics, o mestres savis. De fet, a la majoria de les societats antigues, la política i la religió anaven estretament relacionades, i Miguel Aracil qualifica als druides directament de ‘clergat nacional, una petita nació que governava una altra nació’. La seva figura era una de les més poderoses i respectades de la societat, i abastava una àmplia gamma de tasques. Presidien cerimònies religioses i sacrificis humans, la seva opinió tenia pes polític, instruïen els joves, feien de mediadors entre la població o entre les persones i els Déus. És especialment interessant aquest funció mediadora quan es tracta de conflictes bèl·lics –per cert, els druides no anaven a la guerra com a combatents, però sí que podien lluitar entre ells per escollir un successor. Els druides eren tan respectats que fins i tot les tropes a punt de lliurar una batalla els consultaven i escoltaven en moments de gran tensió, com apunta Diodor:

…Quan dos exèrcits s’aproven mútuament en la batalla, amb les espases desenvainades i les llances en posició, aquests homes (els druides) es col·loquen entre ells i fan que es detinguin. D’aquesta manera, fins i tot entre els bàrbars més salvatges, la còlera retrocedeix davant la saviesa”.

Diodor de Sicília, Biblioteca Històrica, V, 31, 1-5.

La funció de mediació druídica també tractava afers d’herències o assassinats. Tenien fins i tot funció sancionadora, i podien excloure famílies senceres, o algun membre puntual, de sacrificis humans. A ulls presentistes ens sembla una pràctica bàrbara, però la celta no és l’única societat antiga que els practicava i els donava un significat ritual. Estar exclòs d’un d’aquest rituals convertia a la persona o la família en un pària, i fins i tot la resta de la comunitat evitava a tota costa tenir-hi contacte. Es pot dir que els druides no només eren una figura omnipresent, sinó també omnipotent dins la societat celta.

Aleshores, d’on prové la imatge actual dels druides? Per què sempre els associem a figures més aviat màgiques i espirituals? També existeix part de realitat en aquest sentit, perquè els druides eren grans mestres, pensadors, savis i metges. Sí, realment una de les seves funcions era la d’anar recol·lectant plantes per elaborar pocions, però no pas màgiques per lluitar contra els romans, sinó més aviat mèdiques. Les evidències arqueològiques sobre la presència grega al sud de la Gàl·lia al segle VII aC. denoten que l’intercanvi de coneixements, sobretot matemàtics, també va existir, i correspondria als druides de desenvolupar-los i ensenyar-los. Quan parlem de druides mestres no ens referim a una educació per a tota la tribu: només els fills de les famílies més poderoses tenien dret a rebre els ensenyaments druídics, que a més eren els guardians de la tradició oral. Juli Cèsar assenyala que el voler transmetre els coneixements de forma oral i no pas escrita podria ser una manera de preservar el coneixement per als escollits i no difondre’l entre el poble. Els druides eren figures omnipresents dins de la societat celta, extremadament respectades, i en alguns casos temudes per la seva autoritat. També tenien un vessant més màgic, no només com a mediadors amb els Déus sinó com a endevinadors del futur. Els druides estaven rodejats d’una aura espiritual, com tota la societat celta.

Van existir dones druides?

Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com

Reina Medb de Connacht. Font: celtic-weddingrings.com

És una pregunta que no podem respondre amb rotunditat. Existeixen testimonis historiogràfics sobre dones presidint rituals religiosos i acompanyant els druides, però no podem identificar si es tracta de veritables druïdesses o de figures femenines amb un paper destacat. Tàcit reflecteix a les seves obres una realitat evident, assegurant que els britans no feien distinció de sexes en els seus líders, i que estaven acostumats a lluitar sota el lideratge de dones. Els britans eren celtes originaris de l’illa de Gran Bretanya, indret especialment destacat pel que fa figures femenines importants, com Boudica i Cartimandua, que van desenvolupar lideratge polític. Aquests fets van en consonància amb el paper de la dona dins de la societat celta: sí que tenim referències certes que no era estrany que dones gaudissin d’un paper destacat, documentat per troballes arqueològiques en tombes, on algunes dones van ser enterrades amb objectes de gran valor i mitjançant grans rituals. La mitologia celta també ens ofereix relats de grans reines, com Medb de Connacht. El sol fet que a les llegendes es plantegés aquesta possibilitat ja indica un grau d’obertura extraordinari dels celtes respecte al paper de les seves dones.

Coneixent aquests fets, no seria d’estranyar que haguessin existit dones druides. Sabem que tenien accés als ensenyaments druídics, i que algunes van arribar a ser sàvies i profetesses. Autors romans con Estrabó i Tàcit ens presenten escenes en què les dones presideixen els mateixos rituals que els druides, però sense anomenar-les amb aquest nom directament. Pot ser que aquestes dones tinguessin un rang menor, però també és possible que fossin druïdesses i que als autors romans, que mai van acabar de comprendre als celtes, els resultés massa estrany com per afirmar-ho. Va existir al nord de la Gran Bretanya, ja a l’Edat Mitjana, el fenomen de les ‘conhospitae’, que eren dones que convivien amb els sacerdots masculins i fins i tot oficiaven misses. Atesa la coincidència en les pràctiques i el territori, és possible que es tracti de la supervivència d’un dels trets distintius de cerimònies celtes de druïdesses.

Les ‘veritats’ de Panoràmix.

Tot i ser un personatge de ficció i que transmet una imatge poc realista, cal dir que la figura de Panoràmix reflexa també trets característics importants dels druides. Uderzo i Goscini van saber elaborar una bona combinació entre entreteniment, ficció i cert rigor històric: no era el seu objectiu il·lustrar el funcionament de les societats celtes, però tampoc es tracta d’una imatge totalment esbiaixada d’allò que van ser. Panoràmix és indubtablement un dels líders de la tribu, juntament amb Copdegarròtix –el cabdill– i Astèrix –el líder guerrer. Les opinions de Panoràmix no només són respectades, sinó que a més de vegades passen per sobre les del cap de la tribu, que també li demana consell. Al capítol ‘el cop de menhir’, els romans es plantegen capturar o eliminar Panoràmix perquè deixi d’elaborar la poció màgica i Roma pugui vèncer per fi en el combat. Finalment és Obèlix qui deixa estabornit involuntàriament el druida, però el més interessant és veure com la tribu queda completament exposada al perill sense el seu druida. No només als romans, sinó a un personatge que intenta enganyar als habitants del poblet fent-se passar per endeví, una pràctica habitual a l’època antiga i que dintre dels celtes realitzaven els druides. En un altre episodi, Panoràmix elabora auguris a partir de vol d’unes aus. El capítol ‘el cop de menhir’ no deixa de ser un reflex de la persecució romana al druïdisme i del paper fonamental d’aquesta figura com  pal de paller de la societat gala.

Els druides portant el Vesc, d'Esdward Atkinson i George Henry (1890). Imatge extreta de http://arte-xix.blogspot.com.es/

Els druides portant el Vesc, d’Edward Atkinson i George Henry (1890).Font: arte-xix.blogspot.com.es/

A més, si ens hi aturem a pensar, veurem que Panoràmix no acostuma a entrar mai en combat, exceptuant algunes aventures. Ell acostuma a quedar-se al marge de la batalla, una de les característiques dels druides, que no anaven a la guerra. També duu una falç daurada, i de fet una de les aventures d’Astèrix es titula ‘la falç d’or’. En aquesta aventura, Panoràmix es lamenta perquè la seva falç daurada se li ha trencat, i només una falç daurada dóna a la molsa propietats curatives. Aquesta és també una característica real dels druides que ha quedat documentada: la falç daurada era imprescindible per aconseguir que la molsa tingués la plenitud de les seves propietats. Un dels rituals druídics és el de la falç i el vesc, del qual fins i tot se n’han dibuixat representacions.

La imatge popular dels druides té realment part de veritat, però també molt de mite i idealització. El problema a l’hora de desmitificar-la són els problemes d’estudi que hem comentat, ja que no es tenen testimonis totalment fiables d’aquestes figures. Alhora, les evidències que ens parlen de la seva època de major esplendor són realment escasses. Però com en tot, la recerca històrica continua, i cada dia podem estar a prop d’un nou descobriment que ens aporti una mica més de llum sobre aquestes fascinants figures.

Per saber-ne més...

Aracil, Miguel. El Enigma Celta. 1992.

Wood, Juliette. Los Celtas: vida, mitología y arte. 1998.

Hubert, Henri. Los Celtas y la Civilización Celta. 2000.

Green, Miranda. Mitos Celtas. 2001.

Green, Miranda. El Mundo de los Druidas. 2010.