Tot i el gran debat historiogràfic general al voltant de la mateixa naturalesa del projecte de la Perestroika, actualment podríem dividir el global del procés en una reforma encaminada a l’economia i al rendiment d’aquesta, i, en segon lloc, de caire polític, dirigida a la modificació de l’aparell estatal i les seves institucions. Cal deixar constància del fet que, si bé els intents de reforma econòmica ja van aparèixer des del mateix nomenament de Gorbatxov, el mes de març de 1985, l’aspecte polític no va centrar gaire les atencions dels reformadors fins al 1988. Aquesta desincronització va ser deguda a una planificació vinguda des de les altes esferes i motivada per mantenir en tot moment aquesta “revolució” sota control, tot i que, d’altra banda, pogué haver estat fruit de la improvisació de les reformes econòmiques, que sense voler-ho els dirigents conduí a una situació en la qual ja es precisava de reformes en altres àmbits, més enllà del purament econòmic.  Tot i que tota la discussió historiogràfica ha estat, i és, molt ampla i complexa, existeix si més no un denominador comú, l’existència d’un bienni econòmic entre els anys 1985 i 1987, que copsarà les fases inicials del projecte reformador.

Així que moria Konstantin Ustinovitx Txernienko, el fugaç cap d’estat immobilista de l‘URSS, Gorbachov ja era designat com el seu successor. Des de l’exterior del bloc oriental, la imatge del jove líder oferta pels mitjans de comunicació era la d’un polític intel·ligent, estratega, amb prou força i dinamisme com per dur a terme una renovació en el si del monolític règim soviètic, i que sens dubte podria encaixar a la perfecció en l’espiral desarmamentística que imperava en aquell moment. Dins l’Estat socialista l’acolliment general no era gaire diferent: per primera vegada en molts anys existia un cap d’estat allunyat de la idea de l’establishment per part del poble, tot i la llarga carrera com a funcionari del PCUS que hi tenia al darrere Gorbatxov. En un llarg regnat com el de Brezhniev, on s’aguditzaren tot tipus d’alertes referides a l’economia i en uns “interregnes” on poc es va poder (i voler) fer, es va anar anant gestant en la societat la idea, força diluïda cal dir, de la necessitat d’adopció de mesures que posaren final a la depriment evolució dels rendiments econòmics, qualitat de la producció, i benestar. L’elit política va dur a terme un bon diagnòstic de la situació, i, atenent als clams de la població, elaborà durant els anys de la Perestroika un seguit de conceptes que foren venuts al poble soviètic, en els quals s’haurien de basar les directrius polítiques i que determinarien el destí del socialisme real. Conceptes notablement atractius però poc definits en contingut, que serien: Uskorenie o Acceleració, Glasnost o transparència, Demokratitsia o democratització i Perestroika o reestructuració (essent aquest darrer qui passaria a la posteritat com a sinònim de tot el procés de reforma en global). Davant l’actitud força populista del nou cap d’estat, no és d’estranyar la gran popularitat de la qual gaudia, popularitat que com la situació econòmica s’aniria degradant cada cop més.

Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.

Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.

Les primeres paraules de Gorbachov en haver estat escollit anirien referides a la situació geopolítica mundial, sobre la qual adoptà un to diplomàtic i curós, tot i que també faria referencia a la situació econòmica. En aquest punt es confeccionà el primer dels quatre grans lemes reformadors, “ускорение” o acceleració, concepte que començaria a ocupar bona part dels discursos dels dirigents del PCUS. Les primeres manifestacions de canvi podrien considerar-se com una recuperació del discurs andropovià, en el qual la recerca del creixement econòmic qualitatiu i la lluita contra la corrupció serien claus. Quan el nou secretari general no portava encara un mes en el càrrec, ja va anunciar als directors industrials que un seguit de fons destinats a la construcció de noves fàbriques, aniria a parar a la renovació tecnològica de les ja existents per impulsar un creixement relatiu, que feia falta pel compliment del pla quinquennal. Una millor organització del treball, mobilització de totes les forces creatives i reserves, augment de la responsabilitat dels directius, una major disciplina laboral lligada a l’enfortiment de la planificació central, un nou sistema de càlcul d’inversions i despeses, i un augment dels drets de les empreses, serien els mètodes que literalment Gorbatxov va esmentar per seguir amb la lluita contra l’estancament. Aquestes paraules es podrien traduir en: les empreses tindrien més autonomia, fet que dotaria als consells d’obrers de les dites empreses de poder per determinar la planificació de la producció. D’altra banda es dotaria a cadascuna de les empreses d’un pressupost fixat i determinat, el qual hauria de ser gestionat per elles mateixes, fet que trenca amb la situació anterior on la sobreinversió en fàbriques feia d’aquestes un pou sense fons.  La indisciplina laboral, per la seva banda, seria combatuda amb l’intent d’involucrar als treballadors en la direcció de l’empresa i amb un seguit d’incentius que apareixerien en els anys posteriors. La corrupció, per la seva banda, també va estar al cap del Politburó, el qual en una reunió a inicis d’abril va cessar del càrrec prop d’un miler de funcionaris per incompetència o delicte fiscal.

A finals d’abril de 1985 Gorbatxov tindria per primera vegada l’oportunitat d’oficialitzar l’inici de la seva política amb el ple del comitè central del PCUS. En aquesta reunió Gorbatxov va gairebé eliminar la vella guàrdia del partit, incloent als seus peons dins el politburó i assegurant-se d’aquesta manera l’aplicació de les mesures sense haver de rendir comptes a l’ala conservadora. D’aquesta reunió també sorgí una actitud reconciliadora amb la República Popular de Xina, insòlita en els 25 anys que feia des del trencament sino-soviètic i certa bel·ligerància contra la prepotència de Reagan en les converses de desarmament.  Des del PCUS es reiterà en el camí que haurien de seguir els destins econòmics de l’URSS, és a dir, l’acceleració del rendiment econòmic mitjançant la reorganització de la direcció i planificació, el progrés científic-tècnic, l’optimització de les inversions, lamillora de disciplina laboral, etc.  La rellevància d’aquest fet recau que després d’aquest ple, aquestes mesures, que fins llavors s’havien limitat a paraules, ara ja estaven posades per escrit en les actes, i ja s’havien convertit en la política oficial del partit, no només de Gorbatxov. Per tant legislativament, administrativa i econòmica podem identificar l’inici oficial de la Perestroika en aquest ple del PCUS, on de pas es fixaria la data per al XXVII congrés del partit per el febrer del 1986, on s’hauria de ratificar aquest rumb emprès pel cap d’Estat.    

La tendència de Gorbatxov va ser constant i uniforme, i omplí d’aquesta manera els diaris del 1985 de notícies referides a funcionaris corruptes deposats del càrrec, a les intencions de la renovació del sistema econòmic i a discursos destinats a apaivagar les tensions de la Guerra Freda. Però la realitat fou diferent. En el mes de juny d’aquell 1985 tingué lloc una reunió entre membres del comitè central i del consell de ministres amb l’objectiu de fixar quins haurien de ser els mètodes per aconseguir el progrés científic tècnic necessari per donar l’impuls necessari a l’economia soviètica. Les resolucions d’aquella reunió són força ambigües i per a res esclaridores, però sobretot prudents, fets que no ajudarien a desencallar la situació. Aquesta reunió no és pas un fet aïllat, sinó que esdevé paradigmàtic als intents de reforma de tot el 1985, ja que Gorbatxov, tot i haver-se referit innumerables vegades als problemes de l’economia soviètica, mai va fer servir la paraula “reforma” sinó que divagà difusament sobre les mesures que s’haurien d’aplicar en concret. Gorbatxov reconegué les dificultats, però les incrustà en un marc de creixement i desenvolupament econòmic continu, simplement feia falta re accelerar el mecanisme. La síntesi final dels canvis aplicats aquell any fou pobre, canvis de caràcter cosmètic que en cap cas avançarien cap a un dinamisme ni revertirien, d’aquesta manera,  la situació. Semblava clar que cap a inicis de 1986, el concepte “Uskorenie” havia decebut i que calia quelcom més que aquelles mesures superficials destinades a la millora tècnica, la lluita contra la corrupció i a una nova gestió de la planificació per redreçar el rumb decreixent de l’economia de l’URSS. Si mes no, aquestes mesures no havien estat capaces d’acabar d’acomplir algunes previsions de l’11è pla quinquennal, ni tampoc alguns objectius plantejats en el darrer congrés del PCUS de 1981, com els referits a la qualitat dels productes alimentaris. Amb aquest context d’èxit parcial arribà el congrés del PCUS, sobre el qual grans sectors de la població hi tenien dipositada la seva confiança.

Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.

Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.

Al XXVII congrés sorprengué els observadors occidentals més escèptics amb les possibilitats de canvi del sistema soviètic, ja que els seus dirigents posaren el fil a l’agulla, deixant l’ambigüitat de banda i establint fets i mesures ben concretes pel compliment dels objectius. D’una banda amb l’objectiu de reconvertir l’economia nacional sobre la base del progrés tècnic i científic, s’establí la necessitat de controlar els índexs qualitatius de producció fins ara obviats, així com el traspàs de pressupost públic ,inicialment destinat a l’augment de la producció extensiva, destinat ara cap a la renovació de la maquinària, objectiu que gaudiria d’uns 200.000 milions de rubles (3.000 milions d’euros) en aquell pla quinquennal. Aquesta modernització s’hauria de dur a terme, per descomptat, sota control d’un organisme estatal creat expressament per aquest fet i que hauria de seguir un pla ja predeterminat pel partit. En l’àmbit energètic, es durien mesures per reduir la contaminació i l’ús de fonts d’energia contaminants, la utilització de les  energies no contaminants ara serien un 150% majors que en el quinquenni anterior. Les inversions en els centres de recerca així com de les universitats augmentarien substancialment, que a més també comptarien amb un augment quantitatiu d’investigadors, ja que es facilitaria la tasca de recerca als estudiants, augmentant d’aquesta manera el contingent científic de forma notable amb l’objectiu també de fer que la població civil es beneficies dels avenços en aquests camps, fet que sens dubte havia estat un dels assumptes pendents de l’URSS.

Per augmentar els pobres i preocupants rendiments agraris, les mesures adoptades en el congrés es basaren en un augment de la inversió per la renovació de les explotacions, acompanyada d’una descentralització de la gestió que dotaria tant als Koljos com als Sovjos d’una notable autonomia, fent partícips als agricultors del producte comú. També s’atorgà la llibertat de venta dels productes, fet bastant limitat fins llavors, que pretenia incentivar personalment a cada agricultor. Per millorar la gestió del camp, moltes competències foren transferides a les repúbliques federades, com la capacitat de subministrar econòmicament a les cooperatives agràries. En general s’obriren grans possibilitats per les manifestacions emprenedores i d’iniciativa personal, encara que limitades a l’àmbit agrari. Pel que fa a l’administració de l’economia, des de el comitè central i el politburó s’elaborà un text que en resum establia: l’optimització de la gestió econòmica mitjançant l’augment d’autonomia dels eslavons inferiors de la cadena de planificació (Consells de fàbrica per exemple), establiment d’incentius eficaços, ser curosos amb el sistema de finançament de les empreses que ara haurien de ser autogestionades en part, així com una desburocratització de l’administració que afectaria  organismes intermedis.

Tot i que el congrés va ser molt profund i afectà a diverses esferes de la vida soviètica, no només la econòmica, fou rellevant per un fet, i es que per primera vegada Gorbatxov pronuncià la paraula “reestructuració”, per tant ja no calia potenciar lo ja existent, si no que ja s’hauria de canviar mitjançant “una reforma radical” segons paraules del propi líder.

Al llarg d’aquell  1986 s’anirien aplicant les diferents mesures pactades: la reforma de la agricultura al març, l’establiment de controls de qualitat al juliol així com la legalització de petites iniciatives privades a la tardor, a mode d’experiment. Aquesta situació creà les primeres tensions entre els sectors més conservadors del PCUS, que tot i així poc varen poder fer per aturar les reformes, que es justificaven amb el bon rendiment obtingut, ja que a finals de 1986 els indexos econòmics del país havien superat, aparentment, l’estancament. També apareixerien els primers signes de transparència, tot i que encara estava lluny de convertir-se en la política oficial del partit com ja era la reestructuració. Els resultats del 1986 es van veure tacats per el desastre de Txernobil, que demostrà la incompetència del govern soviètic, i que va fer veure a Gorbatxov que el seu idíl·lic objectiu era molt mes lluny del que pensava.

L’activitat política del 1987 s’inaugurava amb el ple del  comitè central en el mes de gener, dins d’un cima de tensió, ja que aquest ple tingué lloc tot i les resistències de Gorbatxov, qui no volia rendir comptes al sector conservador en aquella reunió. Tot i així, no es va poder violar els estatuts del PCUS, i finalment es convocà el ple i servint d’aquesta manera com a baròmetre de la popularitat de les polítiques reformistes en el si del poder. Gorbatxov sortí triomfant de la reunió, en la que criticà durament les polítiques de Brezhniev i acusà els conservadors de tenir “una visió petrificada de les relacions de producció socialistes”, fet que obria les portes a la possibilitat d’establir noves relacions diferents a les hagudes durant dècades a l’URSS. Per primera vegada es posava sobre la taula l’aplicació a gran escala (ja no només experimental) de formes d’iniciativa privada en l’economia soviètica. El problema principal residia en la substitució el sistema d’administració mitjançant ordres per un sistema radicalment nou basat amb la utilització dels mitjans econòmics com el desenvolupament del mercat i dels mecanismes financers i crediticis i amb l’acceptació de l’autoadministració.

La idea a partir de 1987 era la d’un nou sistema de direcció on s’hauria de proporcionar independència econòmica als eslavons de la producció, és a dir, les empreses de les quals l’estat no es farà càrrec dels seus deutes. També s’acceptaria la diversitat de les relacions de producció, que seria fixada mitjançant dues lleis importants i que marcarien el futur de l’URSS, com són la llei del treball individual, en vigor a partir del mes de maig, que legalitzava el treball autònom, i la llei d’empreses de l’estat, aplicada parcialment des de l’estiu del 1987 i que establia les condicions del nou finançament. Posteriorment, en un nou ple, aquesta vegada el mes de juliol, s’adoptaren resolucions sobre l’aprofundiment de la remodelació de la planificació, les finances, el sistema bancari, preus… Amb l’agosarat salt referent a les relacions de producció en el que es va endinsar el país, juntament amb els resultats econòmics del 1987 força negatius, l’URSS afrontava el 1988 amb una economia debilitada i amb una estructura econòmica diferent de la que havia tingut al llarg de la seva història, creant el context perfecte per a un canvi polític, segons la teoria marxista, que va demostrar estar encertada, ja que en el 1988 la Perestroika canviaria de rumb cap altres àmbits extra econòmics.

Per saber-ne més...

AGANBEGYAN, A . La perestroika econòmica, una revolución en marcha. Grijalbo. 1989.

CARRÈRE, H. Seis años que cambiaron el mundo 1985-1991. Ariel. 2016.

EGUIAGARAY, F. Operación Perestroika. Drac. 1989.

GORBACHOV, M. Informe político del comitè contral del PCUS al XXVII congreso del partido. Editorial de la agencia de prensa novosti. 1986.

GORBACHOV, M. Perestroika. Ediciones B: 1987.

TAIBO, C. Historia de la Unión Sovietica 1917-1991. Alianza. 2011.

TAIBO, C. La Unión Sovietica de Gorbachov. Fundamentos. 1989.

30 MINUTS. (18/05/1986). Unió Soviètica: Promeses de canvi. Disponible a: http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1387/Unio-Sovietica-promeses-de-canvi

30 MINUTS. (21/06/1987). Perestroika. Els primers empresaris. Disponible a: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/perestroika-els-primers-empresaris/video/1475919/