Perot Rocaguinarda, el “bandoler popular” de la Catalunya del segle XVII - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Primeres passes d’en Perot Rocaguinarda

El 18 de desembre de 1582 va néixer al mas Rocaguinarda (Oristà, Vegueria de Vic) el cinquè fill d’una família pagesa benestant dedicada al conreu de blat i a la cura de bestiar a qui anomenaren Pere. En aquells temps, era típic afegir el sufix -ot als noms propis i així és com aquest personatge ha format part de la història.

Amb 19 anys, per voluntat dels seus pares, Caterina i Joan, va marxar a Vic per cercar un ofici a què dedicar-se, ja que no era l’hereu i escassejaven els recursos per alimentar tantes boques (en total, van ser 7 germans) en un segle on la riquesa econòmica començà a estar de la mà del cultiu de la vinya, escassa a la comarca vigatana. En la decisió també va jugar un paper cabdal la relació d’enemistat que el batlle d’Oristà havia entrellaçat amb en Perot, a qui considerava «inquiet».

Amb tot, no va quedar satisfet i va allistar-se a la host de Carles Vilademany, senyor de Torelló i Blanes.

Dues vistes actuals d’Oristà (Osona, Catalunya). La Imatge de l’esquerra correspon a una localitat del municipi d’Oristà coneguda com La Torre d’Oristà, l’existència de la qual es documenta des del 968 gràcies a la donació d’unes vinyes al monestir de Santa Maria de Ripoll. Font: Wikimedia Commons
La imatge de la dreta, en canvi, mostra el castell de Tornamira situat al nord de la població, sobre la riera Gavarresa, que va estar sota domini de la família dels Montcada des de finals del segle XI fins al 1353 i que, actualment, és una masia. Font: Wikimedia Commons

Conflicte Nyerros contra Cadells

Malgrat que testimonis del segle XVII es referien a la rivalitat entre els dos bàndols més importants de la Catalunya del moment, els nyerros i els cadells, amb paraules com «antiga», «de fa moltíssims anys» i «de sempre», situant-la a finals del segle XIII en el si de les bandositats entre el bisbat de Vic i la casa de Montcada per aconseguir la jurisdicció de la vall de Torelló, no va ser fins a finals de segle XVI quan va aparèixer aquesta animadversió.

L’etimologia indica que els malnoms de nyerros i cadells provenen d’una derivació dels llinatges senyorials dels Banyuls, senyors de Nyer (Conflent, Catalunya Nord), i els Cadell, de la Cerdanya.

En la dècada de 1580, Galceran Cadell (a) Bastard Cadell, germà del senyor d’Arsèguel, combatia amb els Guilla, família de la Seu d’Urgell. L’any 1581, el virrei ordenava aturar «els Cadells i la seva quadrilla» per acabar amb el conflicte. Mentrestant, «la quadrilla de Thomas Banyuls», que encara no rebia el nom de «nyerros», era assetjada pels sometents locals al castell de Nyer.

La figura de l’esquerra correspon a l’escut d’armes de la família de Banyuls i Montferrer, llinatge que va posseir el poble de Nyer (Conflent) en època del nostre protagonista (1527-1687). Font: Viquipèdia. La imatge de la dreta mostra el Castell de la Roca de Nyer, construït entre els segles X i XI per defensar l’entrada dels Gorges de Nyer a la baronia de Nyer, pertanyent al Vescomtat del Conflent, que va heretar la família Banyuls l’any 1340. Font: Flickr

La malvolença entre els dos llinatges, doncs, sembla més propera en el temps. Probablement, va començar quan Joan (o Galceran) Cadell, l’any 1581, sent veguer del Conflent, va dirigir una persecució de Tomàs Banyuls i els seus bandolers, que, set anys més tard, ajudaren al virrei a assetjar el castell d’Arsèguel. Aquesta conflictivitat entre famílies, però, no era única ni excepcional.

A finals de segle XVI res no apuntava que la lluita entre les bandositats de nyerros i cadells s’estengués per tot el Principat durant una cinquantena d’anys, però així va ser. Sense una connexió directa amb l’evolució del conflicte, aquest va aparèixer a la ciutat i la plana de Vic encarnat, primordialment, en el llinatge Vilademany-Cruïlles, senyors de Taradell, Rupit i Santa Coloma de Farners i en la figura de Francesc Robuster i Sala (a) Cadell gros, bisbe de Vic des de 1598 i capitost dels cadells, que, més endavant, s’anomenarien «robusters» en la zona.

L’origen dels bàndols vigatans de nyerros i cadells es troba en una baralla entre un blanquer de Vic i un pagès de Tagamanent per casar-se amb la pubilla Fullona que va tenir lloc l’any 1592, tot i que, aleshores, els bàndols que van formar-se no tenien nom. L’any 1597, la inestabilitat a la ciutat romania i els oficials reials van fer signar una treva general que afectava «cavallers, ciutadans, mercaders, notaris i menestrals i moltes cases de bons pagesos», cosa que fa adonar-nos de l’àmplia participació catalana en la qüestió.

A principis de segle XVII, la lluita entre nyerros i cadells va causar molt ressò en les institucions catalanes, malgrat que mai no va representar una contraposició d’ideologies polítiques definides, i l’actuació del bandoler Rocaguinarda al costat dels primers va fer trontollar la balança, fins llavors favorable al bisbe.

Perot Rocaguinarda esdevé bandoler

Els successos van ocórrer ràpidament a partir d’un fet clau en la vida del nostre protagonista. El novembre de 1602, ell i alguns dels seus amics tornaven d’una visita a Carles Vilademany i van ser atacats des de les espitlleres o merlets del Palau Bisbal de Vic, quedant greument ferits. Un cop recuperats a casa de Vilademany (Taradell, Vegueria de Vic), Rocaguinarda va decidir fugir a la muntanya i organitzar una quadrilla per cobrar-se venjança. Així, va esdevenir bandoler.

Els testimonis de l’època descriuen a Perot com un home alt i prim, amb boca grossa i cara arrugada, una barba pèl-roja poc abundant, sota la qual podia veure’s una cicatriu, i cabell ros; de caràcter cortès. Com a bandoler duia un barret amb plomes de colors, mitges vermelles, sabates baixes, camisa platejada, arracades i una xarpa de la qual li penjaven els pedrenyals. Aquesta rica vestimenta contrasta amb la dels companys, que més que bandolers semblaven pagesos: portaven barret de cànem i sandàlies. De fet, la quadrilla que cabdellava estava formada per immigrants gascons i camperols de la plana vigatana, dos grups socials comuns en aquestes formacions rebels i armades, ja que es tractava de gent menyspreada i/o pobre en la societat del moment.

Fotografia d’un pedrenyal català del segle XVII dipositat al Museu Militar de Montjuïc. Font: Viquipèdia

Les accions de Rocaguinarda i de la seva quadrilla presenten unes característiques generals que cal tenir en compte: únicament, robaven a rics i, sovint, forasters; paradoxalment, rebien protecció d’aristòcrates (senyors de castells i monestirs) amb qui el cap mantenia una relació d’amistat; pagaven el que consumien allà on anaven; només usaven la força contra els qui s’oposaven a ajudar-los i cadells coneguts; solament maltractaven i cometien delictes de sang contra perseguidors i delators, especialment, membres de la Unió de Vic, motiu pel qual Rocaguinarda era conegut com el «rebel popular»; realitzaven els atacs en públic; alliberaven presos; respectaven a l’Església i als pobres, tot i que no els donaven els tresors que havien robat, que els servien per auto abastir-se; i visitaven, de tant en tant, les seves famílies i les ajudaven en les feines del camp al poble.

El primer que va fer en Rocaguinarda quan va tenir prou seguidors va ser ocupar el Palau Bisbal de Vic durant unes hores constituint-se la primera victòria patent dels nyerros als cadells i complerta la revenja d’en Perot al bisbe Robuster.

El setembre de 1605 havia augmentat l’activitat bandolera al principat i el virrei del moment, Hector de Pignatelli, duc de Monteleón, va promoure el reforç de les Unions i Germandats d’Armes per donar fi a la situació sense gaire èxit.

En Rocaguinarda, que havia aconseguit algunes victòries, seguia escapant de la justícia amb ajuda de la població, en especial, la de Taradell, i, fins i tot, se’n burlava penjant reptes a Vic per als seus perseguidors i col·laboradors, que, encrespats, augmentaven la intensitat de la persecució. Es deia que, fins i tot, havia intentat matar Pere Puigrobí, el batlle de la seva localitat, en una barberia de Vic el 5 d’abril de 1606.   

El bandoler Rocaguinarda és més famós i perseguit

L’1 de gener de 1607, Pere Sellers, comissari i oficial de la Unió que perseguia el bandolerisme, va posar setge al Mas Rocaguinarda emportant-se com a presoner el propietari, Cebrià, germà gran i hereu de la família d’en Perot, que, lògicament, va entendre l’atac com a personal.

El 12 de maig del mateix any, Rocaguinarda i un dels seus homes de confiança i amic, Joan Gili, van ferir un company de Francesc Pujol, batlle reial de Vilalleons, poble d’en Gili, en l’intent de fugir d’ells, que volien capturar-los per entregar-los a les autoritats reials. Aquestes, en saber-ho, van realitzar una crida pública contra els últims bandolers enemics del rei, en què estava inclòs el nostre protagonista i la seva quadrilla, pels llocs de pas habitual d’en Perot (Granollers, Vic, Ripoll, Puigcerdà, Camprodon i Olot).

A partir d’aleshores, els successos van precipitar-se. El gener de 1608, Rocaguinarda va ferir a un dener de la Unió a Taradell, la qual cosa va desencadenar una intensa persecució del bandoler que, com era normal, va acabar sense èxit. Al febrer un membre de la quadrilla va ser executat i Rocaguinarda va respondre assassinant un cadell a Vic, cremant la casa i els pallers de Francesc Torrents dels Prats, el nou comissari de la Unió en cerca del bandoler i penjant amenaces a la capital de la vegueria en contra dels rastrejadors de bandolers.

L’estiu de 1608 el perseguia un exèrcit de més de 150 homes, tanmateix, el bandoler destaca per arribar a englobar sota les seves direccions el grup més gran de la història (més de 1000 bandits), amb qui va apoderar-se del camí ral de Barcelona a Girona. Al juliol, la Unió va estar a punt de capturar-los, ja que va envoltar la capella de Santa Margarida d’Ardola (Savassona, Osona) on part de la quadrilla, que va poder fugir malgrat l’ensurt, restava refugiada. A partir de llavors, el governador de Catalunya va participar en la batuda i va anomenar-se un nou comissari de la Unió. A l’octubre, un altre company del bàndol va caure en mans dels enemics, que el van executar.

Un final consensuat

Al 1609, Rocaguinarda va rebre ajuda en dues ocasions del Sant Ofici, fet que manifesta l’avinença del personatge amb l’església i, concretament, amb la Inquisició. Tanmateix, Joan Gili va ser capturat al maig i, això, va afectar molt al cabdill, que començava a estar molt cansat d’una vida dedicada a escapar de la justícia i la llei. Va perdre el control del camí ral de Barcelona a Girona així com dos companys més i una mala actuació a principis de 1610 va accelerar el seu desenllaç. En saber que els habitants de Sant Martí de Balenyà guardaven les riqueses a l’església, va assaltar-la per robar i va ser, immediatament, excomunicat. Això, entesa la seva fe en la religió, va pesar-li molt i, tot i que va aconseguir ser acceptat de nou en la comunitat cristiana per retornar l’import furtat, va decidir abandonar el bandolerisme. Aquell mateix any va perdre un altre amic i lloctinent, en Jaume Alboquers (a) l’Escolanet de Polinyà.

El 1611, després de diversos intents, el nou virrei, Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, va acceptar el seu indult. A l’octubre, va embarcar-se a Mataró direcció a Nàpols, on restaria exiliat deu anys en qualitat d’oficial de l’exèrcit del rei. L’últim que se sap d’ell és que va ascendir a capità de campanya i que el 1635 encara vivia a Nàpols.

La importància i fama del bandoler Perot Rocaguinarda

La figura del bandoler Rocaguinarda és important per tota la seva trajectòria biogràfica i perquè va ser lloat per dues figures literàries molt importants; una, al Principat i l’altra, al conjunt peninsular. La primera a què faig referència és el poeta català Vicent Garcia, rector de Vallfogona, que, alguna vegada, havia acollit en Perot a la seva parròquia i va dedicar-li un sonet en què el definia com «el millor pillard del cristianisme». Cervantes és l’altre autor que va homenatjar Rocaguinarda convertint-lo en un personatge de la seva segona novel·la del Quixot, Roque Guinart, un cavaller valerós i de gran fama, que apareix en els capítols LX i LXI i en una altra obra de l’autor, La Cueva de Salamanca.

Per conèixer les gestes d’aquest personatge, les llegendes que l’envolten i la seva implicació en la història del bandolerisme a Catalunya, pot visitar-se l’Espai Perot Rocaguinarda, situat a Olost, o bé, el seu web https://espairocaguinarda.cat/, així com llegir la novel·la històrica Rocaguinarda. El bandoler de Gerard Bussot. També, existeix una ruta pels espais que van conformar la vida d’aquest personatge, que, com va dir Alonso Tejada, va acabar la seva vida completant una contradicció pròpia de molts rebels: nyerro, antimonàrquic i anti castellà va morir servint al rei en els terços d’Itàlia i a la seva política centralitzadora.

Gegants del Districte d’Horta (Barcelona). L’home representa el bandoler Rocaguinarda, ja que una llegenda barcelonina diu que s’amagava pels turons de barri del Guinardó. Font: Flickr
5 4 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
2 Comments
Newest
Oldest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Oriol Canals
Oriol Canals
11 days ago

No podría estar més d’acord amb tu Gabriel, m’ha agradat molt, un 10!

Gabriel Bové
Gabriel Bové
12 days ago

Molt interessant i ben documentat! M’ha agradat molt descobrir la història darrere Perot Rocaguinarda.

2
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x