Per citar aquesta publicació

Ferrer González, Cristian (2020) "Política per a una esquerra racional: notes sobre Julio Anguita", Ab Origine Magazine, Actualitat(05 Juny) [en línia].
Tags

Política per a una esquerra racional: notes sobre Julio Anguita

La segona vida del vident de l’esquerra

El passat 16 de maig va morir Julio Anguita, qui fos alcalde de Còrdova (1979-1986), candidat a president de la Junta d’Andalusia (1986-1989), coordinador federal d’Izquierda Unida (1989-2000) i la seva cara visible al Congrés dels Diputats, que portava retirat de la vida política des d’inicis del nou mil·lenni. Els seus obituaris han ocupat pàgines i espai en els principals mitjans de comunicació. Això és lògic si es té en compte la importància dels seus càrrecs públics. Però és dubtós que la seva partida hagués despertat tant interès mediàtic de no haver estat per una segona vida que Anguita va viure arran la Gran Recessió iniciada el 2008, que el va erigir en l’home-que-ja-ho-havia-advertit. Els seus vídeos, filmats vint anys enrere, però àmpliament difosos durant la crisi amb les noves possibilitats que obrien les xarxes socials i les plataformes de continguts en línia, es van convertir en material d’obligat visionar per a una joventut indignada davant el que percebien com una estafa orquestrada per banquers i polítics. Per a una part d’aquella generació privada de figures d’aquella entitat, Anguita es va convertir en un referent ètic en un món de la política que n’anava faltada.

Des d’aleshores, hi ha hagut la tendència a definir-lo com a algú avançat al seu temps, com un visionari —un somiador, quan no un il·luminat— que va anticipar problemàtiques que ens tocaria afrontar en el present. Que Anguita fos un avançat al seu temps és quelcom allunyat de la realitat. En veritat, els seus plantejaments no estaven fora de les problemàtiques i possibilitats de la seva època, sinó precisament al seu centre. Les crítiques de primers noranta al model neoliberal de construcció de la Unió Europa —com a unió monetària, però no fiscal ni política— no formaven part dels debats d’una època futura per als quals la societat estès incapacitada per resoldre’ls. Contràriament, ho feia a partir d’una lectura crítica sobre els perills que podia suposar una tal construcció europea; un debat planament del seu temps. I heus ací un dels trets distintius d’Anguita, que el connecta amb Lenin i la resta de la intel·ligència marxista: el de plantejar alternatives polítiques sobre anàlisis de la realitat concreta.

El compromís antifranquista

Que Anguita no va ser una persona avançada al seu temps ho mostra l’inici del seu compromís antifranquista. Aquest va ser, de fet, tardà, en comparació amb molta gent de la seva generació. No començarà a militar-hi fins als vint-i-sis anys, a les darreries de la dècada de 1960. Quan ho faci, s’enrolarà als Comitès Revolucionaris d’Acció Social, una organització de caràcter cristià d’inspiració llibertària que tindria un paper menor en l’acció opositora a la dictadura. Aquest fet, que es dediquessin més a la discussió política que no pas —com indicava el seu nom— a l’acció social, seria el que portaria a Anguita a abandonar-los i a cercar col·lectius més útils per a soscavar les bases del franquisme.  

Cartell del 1974, de la Junta Democrática. També coneguda popularment com a “Platajunta”. Font: Viquipèdia

Anguita, que venia d’una família catòlica i de militars —el seu pare havia, fins i tot, combatut al maquis a la postguerra—, tindrà una politització tardana però en una ruta que és compartida per molta gent de la seva generació: partirà de la seva experiència en l’entorn laboral. En el seu cas concret, com a mestre per diversos pobles de la província de Còrdova. En aquells anys de la segona meitat dels seixanta, Anguita té la possibilitat de conèixer de primera mà les dures condicions de moltes poblacions rurals cordoveses. El salt cap al compromís el farà per millorar la vida d’aquelles persones, primer, des del cristianisme social, i des d’inicis de la dècada de 1970, des de les files del principal partit de l’antifranquisme, el seu partit fins a la seva mort, el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

S’afilià al PCE amb trenta-un anys, el 1972, quan ja estava casat i havia nascut el seu primer fill. Durant els primers anys com a militant del PCE, culminarà els seus estudis d’història, a Sevilla i a Barcelona. Quan el 1973 es reincorpori a la docència, se li encarregarà que expandeixi l’organització del PCE per la Serra de Bélmez, tot aprofitant la mobilitat de la seva feina com a mestre i del càrrec que ocupa al Servicio Español de Magisterio, l’espai d’enquadrament obligatori per al professorat de primària dins l’espai del sindicalisme vertical franquista. No serà fins a les darreries de la vida de Franco que Anguita seria cooptat pel comitè provincial de Còrdova del PCE, en la que se li encarregarà treballar en l’ampliació de les aliances socials —això és, sumar-hi sectors que anessin més enllà de la classe obrera i de la pagesia— i polítiques —és a dir, més enllà dels comunistes— del moviment antifranquista. Són els anys de construcció de la Junta Democràtica d’Espanya, una plataforma que havia d’agrupar totes les forces vives que s’oposaven al franquisme i constituir un espai de discussió i organització per als partits, moviments socials i personalitats influents a títol individual (sectors professionals com ara advocats, metges o intel·lectuals) que la integraven. La finalitat era impulsar moviments ciutadans que, al mateix temps que erosionaven les bases socials del franquisme, prefiguressin un programa alternatiu al que representava la dictadura. En aquest àmbit, Anguita va ser un dels impulsors de la Junta Democràtica d’Ensenyants a Còrdova, en la que el professorat plantejava millores per al sector i mobilitzacions per a fer-les possibles.

L’alcaldia roja

Podria veure’s el seu salt cap a l’alcaldia de Còrdova com a quelcom natural, en tant que es podria pensar que Anguita és una persona coneguda a la ciutat a causa del seu paper en l’antifranquisme a la zona. Però no és plenament així. Anguita és una més de les cares visibles que té el PCE a Còrdova i ni tan sols és la més rellevant. Els comunistes buscaven ubicar persones que projectessin una imatge de solvència i de gestió eficient al capdavant de les seves candidatures municipals de 1979. Malgrat que els comunistes fossin l’organització amb major presència entre la classe obrera, al capdavant de les seves llistes electorals van ubicar-hi persones del perfil d’Anguita —mestre d’escola, una persona amb formació universitària— que contrastaven amb la imatge d’ineficiència i corrupció generalitzada de les administracions franquistes.

Julio Anguita, dirigint-se als seus conciutadans de Còrdova, després d’haver format el primer govern municipal, el 1979. Font: Archivo Histórico Municipal – El Día de Córdoba

De manera inesperada, la del PCE va ser la llista més votada a les eleccions municipals de Còrdova el 1979; a les primeres eleccions després del franquisme el 1977 ho havia estat el PSOE i a les generals de març de 1979 ho havia estat, per poc, la UCD. L’abril de 1979 el PCE obté una majoria relativa que portarà a Anguita a ser elegit alcalde i conformar un govern d’unitat amb el PSOE, UCD i PSA, en una aliança, en realitat, més escorada a la dreta que en el que s’ha acordat a nivell general amb els socialistes, que excloïa l’UCD. El 1979 Còrdova esdevé l’única capital provincial governada pels comunistes (en un país on el 50% de la població té governs amb participació comunista, però), cosa que porta a Anguita a ser una figura coneguda a escala general. Les polítiques que planteja durant els seus anys d’alcalde revelen força bé el caràcter del personatge: Anguita va ser un comunista molt de la segona meitat del segle XX, en la qual els components pedagògics eren fonamentals, la qual cosa podria dir-se que el connectava amb el republicanisme cívic del segle XIX i el primerenc moviment obrer. Anguita fomenta la participació ciutadana que, fins a cert punt, la fes corresponsable de la gestió municipal. D’aquesta manera, proliferen les assemblees populars descentralitzades en les quals es debat en què calia invertir la part de pressupost municipal en els barris. Igualment, obre vies de control democràtic i de transparència de la tasca de govern a l’ajuntament a través de sessions radiofòniques, en la que els veïns podien interactuar directament amb l’alcalde i plantejar-li els seus neguits i les seves crítiques. Dos elements que contrastaven clarament amb el caràcter opac i antidemocràtic dels ajuntaments franquistes. Aquesta manera de fer es veurà recompensada a les urnes, quan el 1983 el PCE obtindrà la majoria absoluta a l’ajuntament de Còrdova.

Crisi i actualització del comunisme

La situació de Còrdova contrastava vivament amb el que estava succeint en l’àmbit espanyol, on el PCE, travessat per fortes tensions que derivaran en una crisi del partit, havia obtingut uns minsos resultats electorals l’octubre de 1982, cosa que acceleraria el seu procés autodestructiu. Santiago Carrillo dimitirà de la secretaria general del PCE després de vint-i-dos anys en el càrrec i propiciarà la candidatura de Gerardo Iglesias, a qui confiava poder influenciar, per ocupar el seu lloc. El salt d’Anguita a la política estat, però, no es produeix aleshores. Tampoc seria quelcom que tingués a veure prominentment amb una dinàmica interna al PCE. Altrament, estava relacionat amb el sorgiment d’una agitació sociopolítica que cristal·litzaria, entorn de 1986, amb la necessitat de les organitzacions a l’esquerra del PSOE de dotar-se de noves fórmules de convergència electoral.

El 1986 se celebra el referèndum sobre la permanència d’Espanya dins l’Aliança Atlàntica, el qual va estar precedit de grans mobilitzacions de l’esquerra alternativa i de nous moviments socials, molt particularment de l’antimilitarisme. En l’àmbit del moviment obrer, que durant la dictadura s’havia erigit en la punta de llança d’oposició al franquisme, els vuitanta van ser anys de lluites molt dures en contra de la reconversió industrial i contra els projectes de reforma de la llei de les pensions, que formaven part de les exigències per a l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, que es produiria finalment el 1986.

L’actualització del comunisme hispànic vindria, paradoxalment, mirant enrere: al model d’aliances polítiques i socials del tardofranquisme, en la qual organitzacions partidistes i moviments socials convergirien en plataformes ciutadanes més àmplies, fonamentades en programes compartits i alternatius a l’existent. És així com neix Convocatòria per Andalusia, una plataforma electoral nucleada entorn del PCE, però amb participació d’altres organitzacions d’esquerra i amb el suport de nous moviments socials. Convocatòria es presenta a les eleccions autonòmiques andaluses del 1986, que encapçalarà el flamant alcalde de Còrdova, Julio Anguita. Aquest procés regional té la seva rèplica estatal en la creació d’Izquierda Unida (IU), un espai inicialment molt més centrat en la confluència d’organitzacions —on el PCE representa 4/5 de la base militant— i amb una menor importància dels moviments socials, que presentarà a Gerardo Iglesias com a cap de llista. Els resultats electorals d’IU d’aquell any seran modestos —4,7% dels vots i 7 diputats— mentre que Convocatòria per Andalusia, liderada per Anguita, ha estat capaç d’aglutinar gairebé el 18% del vot.

A l’ombra de les runes del mur

Aquest és el moment en el qual totes les mirades es posen sobre Anguita i sobre el paper que pot jugar com a regenerador de l’esquerra comunista. El 1988 és elegit secretari general del PCE en el seu XII Congrés i cap de llista d’IU per a les eleccions generals de 1989. Tot i millorar notablement els seus resultats —9% dels vots i 17 diputats—, IU no ha estat capaç, però, d’aglutinar tots els sufragis perduts pel PSOE ni de capitalitzar el moment que va representar la vaga general de 1988, considerada la de major seguiment de la història d’Espanya.

La caiguda del Mur de Berlin, el 1989. Font: Viquipèdia

Malgrat els problemes que afligien al PSOE de Felipe González, de la crítica sindical als primers escàndols de corrupció, aquells són anys molt complicats per a Anguita, IU i el PCE. No estrictament per errors propis, sinó per tot allò que està passant enllà el Teló d’Acer, que tindrà un fort impacte en la dinàmica interna dels comunistes d’arreu del món. A partir de 1989 assistim a la desintegració del comunismerealment-existent —com se l’anomenava— i comencen a aparèixer veus dins del PCE que, sense renegar pròpiament de l’experiència històrica, aposten per donar per acabat el projecte polític iniciat amb la Revolució d’Octubre de 1917. És el moment en què una IU neonata està definint el seu espai polític i hi ha qui considera necessari que una organització a l’esquerra del PSOE, amb voluntat de ser majoritària, assumeixi altres referents ideològics —l’esquerra verda serà, en aquest sentit, un fort atraient. Les pulsions “liquidacionistes” a l’interior del PCE es deixaran sentir en el XIII Congrés de 1991, en el qual membres de la direcció apostaran per seguir el camí del partit a Itàlia: l’organització comunista més important d’occident, es va dissoldre per convertir-se en el Partit Democràtic de l’Esquerra, que aviat viraria cap a la socialdemocràcia i, avançat el temps, incorporaria les restes del gran antagonista democratacristià (centredreta) per constituir-se en l’actual Partit Democràtic.

Dins el PCE seria el PSUC el que més nítidament apostaria per donar per acabada l’experiència històrica del comunisme i avançar en la transferència de sobirania, en el seu cas, cap a Iniciativa per Catalunya —la marca electoral nascuda el 1987 que agrupava el PSUC, el Partit dels Comunistes escindit dels primers el 1981 i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres i que era el referent electoral d’IU a Catalunya— i, en el cas del PCE, cap a Izquierda Unida. Anguita, que mai va ser en sentit estricte un prosoviètic —malgrat ser el secretari general d’un partit on el prosovietisme era un element fonamental de la seva cultura política, reforçada si cap per la reintegració del sector encapçalat per Ignacio Gallego el 1989—, s’oposarà amb força a la desintegració del PCE. El partit espanyol havia estat molt crític amb la política de l’URSS des de l’aixafament de la Primavera de Praga el 1968 i havia mantingut una política, de fet, propera a l’antisovietisme —cal recordar que els soviètics donaran suport a les escissions de primers vuitanta i que el PCE serà blanc recurrent de crítiques en publicacions de l’altra banda del Teló d’Acer—, motiu pel qual molts consideraven la qüestió com un fals debat.

En qualsevol cas, i atès que l’opció no havia fructificat dins el PCE, la pugna es va traslladar a IU. El 1992 es conforma, per primera vegada, una candidatura alternativa a Anguita: l’encapçalada per Nicolàs Sartorius, que va obtenir un gens menyspreable 40% del suport dels afiliats. Naixia el corrent “Nueva Izquierda” que, sent numèricament poc rellevant, comptaria amb una notable presència parlamentària i amb veu als principals mitjans de comunicació, molt particularment als del Grupo Prisa.

Definint l’esquerra per a un nou segle

El que s’està dirimint a primers noranta no és únicament un debat intern, en el que IU ha d’establir els seus referents politicoideològics, sinó també cap enfora. D’una banda, l’organització ha de definir la seva posició respecte al model de construcció europea representat per Maastricht —que, per exemple, rebrà el suport (crític) d’Iniciativa per Catalunya, però no d’IU— i, de l’altra, calia dirimir quina relació volia mantenir IU amb la resta de l’esquerra i, molt particularment, amb el PSOE.

Anguita era del parer que els acords amb el PSOE havien de ser programàtics i no pas per la presumpta proximitat ideològica entre els socialistes i IU —la seva màxima “programa, programa, programa” vindria a sintetitzar la qüestió. Aquest darrer assumpte —el més immediat, en tant que tenia implicacions en les aliances polítiques— provocarà recurrents crisis a IU durant el que queda de segle. L’arribada del PP al govern el 1996 donarà arguments al sector més partidari de reforçar les aliances amb els socialistes, a la calor de la teoria de “la pinça” entre IU i el PP que hauria buscat desgastar a dreta i esquerra els governs de Felipe González. La teoria va ser àmpliament difosa pel PSOE i El País, però ignorava deliberadament que socialistes i populars coincidien més en el sentit del vot que no pas amb IU. De fet, i irònicament, serà la votació favorable de tres diputats d’IU a la Reforma Laboral que el PP presenta el 1997, el que precipitarà la sortida del sector de Sartorius d’IU i que es constituirà com a Partit Democràtic de la Nova Esquerra, integrat al PSOE el 2001. Igualment, les males relacions entre IU i Iniciativa per Catalunya venien de lluny —el PSUC s’havia desfederat del PCE el 1995 i havia iniciat la seva dissolució dins Iniciativa que, no obstant això, no va obtenir la majoria suficient per fer-ho i va deixar el partit en estat d’hibernació— a la calor dels debats sobre aliances amb els socialistes, que portaran a la ruptura el 1997 i a l’avenç en la construcció d’Iniciativa per Catalunya (ara amb el cognom “Verds”) com a partit polític de tendència ecosocialista.

Logo de Izquierda Unida. Font: Viquipèdia

És en aquell moment, en part com un intent per definir l’espai polític d’IU respecte a les seves escissions més possibilistes i de l’actitud dialogant —hi ha qui diria submisa— del sindicalisme majoritari amb el govern del PP, Anguita dóna per trencat el pacte constitucional i imprimeix un gir a l’esquerra a la federació. Això afavoreix la integració d’organitzacions de l’esquerra radical que havien romàs al marge i facilita el seu posicionament a favor d’una república federal per a Espanya, en la qual a les diverses realitats nacionals integrants de l’Estat se’ls reconeixeria el seu dret a l’autodeterminació. Certament, aquella proclama contrastava vivament amb l’escàs marge de maniobra que IU atorgava a les seves federacions regionals, que provocaria la sortida d’Esquerda Unida després del seu pacte amb els socialistes per concórrer conjuntament a les autonòmiques gallegues del 1997, o la dissolució de les federacions d’Aragó, Cantàbrica i Castella-La Manxa, on el sector de Sartorius era majoritari.

El llegat

Aquell ambient enrarit va coincidir amb la retirada de Julio Anguita el 1998 de la secretaria general del PCE i, l’any 2000, de l’abandonament de tots els seus càrrecs orgànics i públics per IU, forçat per un atac cardíac. El substituiria Paco Frutos, que potenciaria l’apropament al PSOE per a les eleccions generals de l’any 2000 i que es van saldar en un desastre sense pal·liatius per a l’organització: perd la meitat dels vots i el 60% dels parlamentaris, mentre que el PP obtenia la majoria absoluta. Anguita es va reintegrar a l’ensenyança fins a la seva jubilació, rebutjant als privilegis que li conferien els seus anys de polític. Però la marxa d’Anguita de la primera línia institucional no va significar el seu abandonament de la política, que va seguir des de les rengles del PCE, cercant vies per ampliar les aliances socials en post d’un programa alternatiu per a Espanya: el de la república, el socialisme i la pau.

En un moment com l’actual, en què els consensos del neoliberalisme han quedat clarament esquarterats, però en què les alternatives integrals al sistema estan lluny de ser nítides i compartides (ni tan sols entre els Anticapitalistes), la figura d’Anguita pren un valor particular: el d’haver cultivat l’estudi de la realitat que es desitjava transformar i la d’haver plantejat projectes alternatius dins les possibilitats del seu present. També haver-se atrevit a desafiar les idees hegemòniques i a construir les aliances socials per a canviar la vida, malgrat el limitat dels seus resultats. Entre el seu llegat està la d’haver salvaguardat el PCE per a la democràcia —el cervell de l’Exèrcit Popular de la República i el múscul del moviment de resistència al franquisme— que l’any vinent complirà un segle d’història. Igualment, haver plantejat, en un moment on eren pocs els qui ho feien, que altres comunismes eren possibles i que els motius que van engendrar la crítica al capitalisme de Marx fa segle i mig, encara romanen allí.

Julio Anguita, en un moment de la presentació de les Marxes de la Dignitat, el 2014. Font: Viquipèdia

  • Doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor d’història contemporània a la mateixa universitat. Les seves línies de recerca versen sobre la història social i política de l’antifranquisme a Catalunya, particularment als entorns tradicionalment considerats secundaris en termes de conflictivitat social. Destaca el seu interès per la protesta camperola, la mobilització obrera fora del cinturó industrial barceloní i qüestions relacionades amb la politització popular i les pautes de sociabilitat obrera durant el franquisme. És membre dels comitès de redacció de la revista Nuestra Historia, de la Fundació d’Investigacions Marxistes, i autor dels llibres Lluitadors quotidians (2014) i Sota els peus del franquisme (2018).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Ferrer González, Cristian (2020) "Política per a una esquerra racional: notes sobre Julio Anguita", Ab Origine Magazine, Actualitat(05 Juny) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat