Punt de partida de la Transició als Països Catalans - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A més de quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco el 1975 i la ratificació de la Constitució espanyola del 1978, el període de la Transició Democràtica continua sent objecte de debat per bona part de la societat. El relat oficial de l’Estat burgès-democràtic sorgit de 1978, reproduït pels seus aparells ideològics, judicials, legislatius, mediàtics, acadèmics i culturals, assegura que la Transició fou un període pacífic, de consens i exemplar. Però els testimonis i les investigacions relatives a aquesta etapa de la nostra història recent posen en dubte tal relat.

La Transició espanyola compta amb 591 morts –només els que s’han pogut enregistrar–, milers de manifestacions amb càrregues policials, empresonaments, tortures, desaparicions, violacions del dret internacional que Espanya subscrivia formalment, persecucions i per sobre de tot això, el manteniment d’estructures dictatorials un cop mort el dictador.

Joan Carles de Borbó i Francisco Franco l’any 1975. Font: Wikimedia Commons

Tot i això, cal esmentar que la mort de Franco no va fer esclatar la violència de sobte, sinó que la dictadura franquista ja tenia un elevat component de conflicte actiu per dos factors fonamentals: el primer, el poder de les oligarquies i l’empresariat, propi dels Estats capitalistes, democràtics o no; el segon, la realitat dictatorial de l’Espanya franquista, que eixamplava els mecanismes repressius al seu abast. Aquest poder burgès es desplegava en el monopoli de la violència legal entre unes minories molt restringides que posseïen l’exèrcit, els cossos policials, el control judicial, penitenciari i legal; aquestes minories, al seu torn, tenien la capacitat per catalogar com violències il·lícites totes les respostes i resistències que s’enfrontaven a la dictadura, des dels moviments revolucionaris millor articulats en la clandestinitat fins a cada petit acte quotidià d’irreverència. A més a més, el fet dictatorial espanyol ampliava la dimensió de la violència, restringint fins a punts força accelerats els drets més fonamentals de la majoria treballadora i popular.

Malgrat aquesta violència procedent de les classes dominants, durant els anys seixanta es va produir una nova embranzida del moviment obrer, que es va reestructurar arreu l’Estat, sobretot entorn del Partit Comunista Espanyol (PCE) i les Comissions Obreres (CCOO), així com amb partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària. Tanmateix, el moviment veïnal i l’estudiantil també s’hi reorganitzaren i presentarien llurs lluites durant el tardofranquisme, mentre que el feminisme o la qüestió nacional no irromprien amb força fins ben entrats els anys setanta.

Tant per tant, quin era el grau de conflictivitat política-social durant els primers instants de la Transició? A partir d’un estudi que vam realitzar quantitativament i qualitativa al periòdic La Vanguardia, s’ha pogut elaborar una base de dades que ens mostra un total de 1004 conflictes, només als Països Catalans i només durant els dos primers mesos de la Transició (és a dir, des del 20 de novembre del 1975, dia en què mor Franco, al 20 de gener del 1976). A partir d’aquestes xifres, hem de fer primer dues  matisacions:

  • El periòdic La Vanguardia Española té la seua seu central a Barcelona i el seu recull de notícies és majoritàriament corresponent a l’actual marc territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya, deixant en un segon plànol la resta de Països Catalans. Aquest fet sobredimensiona els fets ocorreguts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i no ajuda a investigar la realitat conjunta dels Països Catalans.
  • La Vanguardia Española és un periòdic amb ideologia pròpia, enquadrada en els principis del règim, donant lloc a la manipulació permanent de la informació a fi de passar la censura i de reproduir uns valors fidels al franquisme. En aquest sentit, el periòdic faria un ús determinat dels esdeveniments, esbiaixant-los a parer seu.
Memorial a víctimes del franquisme al Camp de la Bota, Barcelona. Font: Flickr

A continuació, veiem una taula on es mostren els conflictes classificats per categories. En aquesta taula hi ha classificats 947 conflictes del total de 1.004. L’exclusió dels 57 conflictes restants respon a dos criteris: primerament, que eren tipologies molt minoritàries –menys de 10 conflictes per cada categoria– i, segonament, que es tractava de tipologies complexes, és a dir, que combinen dos, tres o quatre tipus de conflictes. Així, els conflictes que sí que mostra la taula són: Laboral (408), Veïnal (134), Amnistia (85), Amnistia i Laboral junts (77), Repressió (61), Repressió i Laboral junts (33), Nacional (30), Estudiantil (20) i Altres (99).

Els conflictes en xifres 20/11/75 – 20/01/76. Font: Mònica Chirivella

Així, veiem com la primera tipologia és la de conflictes laborals, amb 408 casos que sumen el 40,63% del total. Li segueix la veïnal, amb 134 casos i un 13,34%. En tercer lloc trobem els conflictes d’amnistia, amb 85 casos i un 8,46% del total acumulat. En quarta posició, veiem els conflictes relatius a l’amnistia barrejada amb l’àmbit laboral: 77 casos i el 7,66%. En cinquè lloc, la repressió acumula 61 casos  i el 6,07% del total. En sisè lloc, la mescla entre els conflictes laborals i la repressió confereix 33 fets, el 3,28%. A continuació, la qüestió nacional acumula 30 successos, el 2,98%. Per últim, l’àmbit estudiantil: 20 casos, l’1,99%.

Per tant, observem com la distància entre el nombre de conflictes laborals i la resta és força ampla, cosa que respon a un moviment obrer fort i estructurat malgrat les condicions repressives que es derivaven del règim franquista. Aquest moviment fou tan preeminent que alguns historiadors apunten que fou decisiu per descartar la continuïtat del règim franquista. Aquesta fortalesa respon a un alt nivell de politització de la classe treballadora, sobretot la industrial, que es veié espitjada a autoorganitzar-se sobretot a partir de la crisi econòmica de 1973. Aquesta crisi va precipitar la configuració d’un sindicalisme més combatiu i les mesures preses per la patronal foren contestades amb vagues i protestes que sovint foren reprimides per la policia. Alcoi, una de les ciutats industrials més mitigades per la crisi, havia viscut tres vagues generals només entre 1974 i 1975; altres sectors en creixement, com la banca i la sanitat, també es radicalitzarien. L’organització sindical també erapresent en àmbits tradicionals com l’estiba i la mecànica, amb els casos destacats de la Unió Naval de Llevant o els tallers de Bunyol.

La politització de les obreres respon no només a la tradicional lluita econòmica sindical, sinó a l’afegit de la lluita política dins les organitzacions de treballadores; és a dir, els reclams d’aquestes organitzacions no serien només per assolir millors condicions laborals, sinó que suposaven la materialització de l’enquadrament en projectes polítics concrets que comprenien diferents opcions, des de la revolució socialista fins a la reforma gradual democràtica. Un dels exemples més exponencials dels dos mesos en què se centra la investigació realitzada és el de la vaga de Laforsa (Cornellà de Llobregat); aquesta vaga va durar 103 dies, oposant-se a l’acomiadament d’uns quants obrers de la fàbrica i va ser capaç d’engegar altres vagues en solidaritat amb les treballadores de Cornellà, fent que centenars de sindicats i organitzacions se solidaritzaren.

Cartell proamnistia a Badalona. Font: Flickr

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar alguns elements força importants: l’articulació d’aquest es realitzà elementalment a partir del PCE i l’estratègia que va dissenyar mitjançant les dones obreres militants. El Movimiento Democrático de Mujeres, impulsat pels comunistes, apostaria, entre altres, per introduir quadres polítics femenins dins les associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les associacions de pares i mares d’alumnes per promoure la millora de les condicions de les escoles i la politització d’aquest entorn. En aquest sentit, el lideratge de les dones obreres en l’àmbit veïnal fou molt notori.

Tanmateix, el moviment veïnal, tot i els seus lligams amb el PCE i altres organitzacions d’esquerres, no deixà de tindre el seu propi ritme i alhora és categoritzat com un moviment de base que suposà una escola de militància per milions de persones. A mitjans de la dècada dels setanta, ja s’havia constituït com un potent moviment social, amb un matalàs d’experiències fort i variat. Amb una identitat i un univers cultural propi o particular, forjat a partir de la seua incisió en els conflictes de les barriades, no només de planificació urbana, també de caire més polític, com havia passat amb el moviment obrer.

El moviment veïnal es va implantar arreu del territori dels Països Catalans, si bé seria més prolífic als nuclis urbans i de major densitat demogràfica. Veiem com el 1979, les comarques de la CAC que més Associacions de Veïns tindrien eren Barcelonès amb 199, Baix Llobregat amb 77 i Vallès Occidental amb 71. La següent comarca principatina amb més AAVV seria el Gironès, amb 43.

Com dèiem, les reivindicacions veïnals no es limitaven només a la planificació urbana. Les AAVV van formar part de les lluites de defensa del territori, com ara al Saler de l’Horta; fent front als seguiments i la repressió de l’Estat franquista i postfranquista o sumant-se a les demandes d’amnistia. No obstant això, la lluita per millorar les condicions d’habitabilitat fou la més intensa i continuada d’aquest tipus d’agrupacions de base. Això no implica, en cap cas, que foren demandes despolititzades; ans al contrari, suposarien un fort bastió d’enfrontament cap als diferents espais en què es materialitzava el poder estatal, així com les oligarquies econòmiques.

L’interessant del moviment veïnal és que és un dels que sobreviu a la Transició, encara que com la resta, també experimentà una forta despolitització i atomització en els seus afers particulars. Tot i que minoritàriament, a l’igual que la majoria de l’activisme i de la militància en altres espais de lluita, el cas veïnal ha dinamitzat els barris dels Països Catalans fins l’actualitat, en què podem observar un reviscolament amb estructures i discursos prou similars als dels anys de la Transició.

Frederica Montseny fent un míting a Motnjuic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, l’elevat nombre de conflictes que hem pogut enregistrar en un període de temps tan curt evidencia la insostenibilitat del discurs d’una transició pacífica. Per tant, les mesures de justícia transicional que es van aplicar d’acord amb aquestes premisses no s’adequaren a la realitat. Un exemple seria la llei d’Amnistia, la qual no només no ha passat desapercebuda dins l’Estat, sinó que el tractament del passat dictatorial i la gestió democràtica posterior han estat severament esmenades, fins i tot des d’organismes internacionals com les Nacions Unides.

Així doncs, ens cal remarcar que el subjecte polític que va plantar batalla a la dictadura fou la classe treballadora, no només en les seues organitzacions sindicals, sinó també als fronts veïnals, estudiantils, antirrepressius i feministes. Això es fa palès en què foren les barriades més humils les que concentraven un major nombre d’associacions veïnals; que l’entrada massiva a la universitat de joves de procedència obrera va revifar el moviment estudiantil; que les dones treballadores farien demandes concretes en clau de gènere com l’avortament o l’educació sexual adreçades a la seua classe; i que a causa de tot això, seria la treballadora la classe que omplia les cel·les i les portes de les presons.

Tot i això, la consolidació d’un petit nombre de sindicats cada cop més burocratitzats que passaren de la confrontació a la negociació, l’afiliació disminuiria notablement a mesura que avançava el procés democratitzador. Els pactes i els acords amb la patronal i la reducció de la participació directa dels treballadors erosionarien el moviment obrer als Països Catalans i també a la resta de l’Estat. Això tingué els seus efectes directes amb els altres fronts de lluita, que es desinflarien amb el decret general d’amnistia i altres consecucions molt parcials dels objectius que s’havien marcat a l’inici, deixant pas al pacte i la consolidació de les elits oligàrquiques que havien preexistit durant la dictadura.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x