Quatre dècades de repressió a Euskal Herria (II) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Presó, Codis Penals i Polítiques penitenciàries d’excepció

Si en sis dècades (inclòs el TOP) arribaren a ser imputades als tribunals d’excepció prop de 10.000 persones i 7.5000 acabarien finalment empresonades, des del seu naixement el 1977, l’Audiència Nacional ha dictat unes 1.500 sentències i més de 5.000 persones han passat per la presó. En els dos primers anys constitucionals hi va haver una mitjana de 110 presos, a la dècada dels 80 foren 435, a la dels noranta vora 530 i, a patir del 2000 una mitjana de 660 presos.

En el moment de l’aturada de la lluita amada per part d’ETA (2011) hi havia 713 presos polítics, nombre que ha anat decreixent fins als actuals 248 a causa de la disminució dels empresonaments i a l’esgotament de les condemnes. En aquest temps, 1978-2019, la duresa de les condicions a presó i la política penitenciària provocaren la mort de 32 presos bascos, bé a presó o bé després de ser excarcerats per morir per malaltia greu i incurable.

Fa quaranta anys els presos foren trets de les presons basques i concentrats a Sòria (260 km), més tard majoritàriament a Puerto de Santa María (1050 km) i Alcalá Meco (450 km) i a partir de 1983 a Herrera de la Mancha (630 km). Les distàncies quilomètriques que tenen Donostia-Sant Sebastià com a referència, reflecteixen que l’expatriació i l’allunyament dels presos bascos va començar, per tant, el 1978 i una dècada després, 1987 i 1989, se li va afegir la dispersió en més de 50 presons (cap a Euskal Herria) i en mòduls diferents dins d’una mateixa presó. A l’Estat francès, l’allunyament va començar el 1986, portant presos bascos a la Regió de París perquè allà es trobaven els Tribunals especials i a partir del 2000 es va copiar literalment la política espanyola de dispersió-allunyament.

Els primers passos es donaren l’any 1987 traient d’Herrera de la Mancha presos amb destí Ocaña, Osca, Daroca, Almeria, Múrcia, Segovia, Badajoz, Albacete, Castelló i Còrdova. Malgrat tot, l’aplicació sistemàtica i generalitzada no tindrà lloc fins al maig de 1989 després de la ruptura de les converses d’Argel procedint a la dispersió generalitzada en més de cinquanta presons de la península, cap a Euskal Herria, portant als presos fins i tot a Balears, Canàries, Ceuta i Melilla.

Els presos foren separats inclús en mòduls diferents dins la mateixa presó en grups no majors de tres o quatre persones i molts foren empresonats sols o portats a unitats en règim d’aïllament. Des d’aleshores, les famílies recorren setmanalment milers de quilòmetres. En aquest temps, més de 350 accidents de trànsit han provocat la mort de 16 persones i ferides de diversos tipus a prop d’un miler de familiars. El sobrecost econòmic dels viatges produïts per l’allunyament supera amb escreix els quinze milions d’euros.

En les quatre dècades “democràtiques” s’han anat endurint les penes i allunyant la llibertat amb les diferents reformes de la legislació penal. Amb la reforma del Codi Penal del 1995 s’eliminaren les redempcions per treball i estudi i en mantenir-se l’acumulació màxima de penes a trenta anys, les penes acabaren sent més llargues per als presos bascos. Abans que passessin vuit anys la LO 7/2003 “para el cumplimiento íntegro y efectivo de las penas”, reformà altra vegada el Codi Penal elevant a quaranta anys el límit màxim d’acumulació de penes, igualment sense redempcions i eliminant a la pràctica la possibilitat dels beneficis penitenciaris. Es va instaurar, d’aquesta manera, una cadena perpètua encoberta sense dret a l’esperança.

Un altre dels efectes de la llei 7/2003 fou la desaparició de la jurisdicció ordinària i territorial de la vigilància penitenciària per als presos bascos, a partir del 2003, un jutjat únic, el Juzgado Central de Vigilancia Penitenciaria (JCVP) adscrit a l’Audiència Nacional “vetlla” pels drets dels presos bascos. En aquest cas l’excepció també és la regla.

L’enduriment de penes a través de les lleis i nous codis penals no va ser suficient. La idea d’allargar de qualsevol manera l’estada a presó dels presos bascos també va tenir el seu reflex en la cerca de subterfugis “legals” com la “Doctrina Parot” i el “no còmput de les condemnes complides a l’estat francès”.

Edifici de l’Audiència Nacional, sorgida després de la dissolució del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista. Font: Viquipèdia

Després d’un llarg periple judicial, la “Doctrina Parot” avalada pel Tribunal Suprem (2006) afirmava que, a efectes de compliment de penes, els beneficis penitenciaris per treball, estudis, etc. s’apliquessin sobre la totalitat de condemnes i no, com marcava la llei, sobre el màxim legal de trenta anys de permanència a presó. D’aquesta manera, més de seixanta presos veieren allargada arbitràriament la seva estada a presó. Malgrat tot, l’any 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) emeté una sentència contra Espanya i, després de desestimar el recurs espanyol, el 2013 la Gran sala del TEDH va derogar definitivament la “Doctrina Parot” en sentència concloent, rotunda i categòrica que va obligar a alliberar a tots als qui se’ls havia prolongat la presó.

Per altra banda, el 2008 la Unió Europea va aprovar i fer entrar en vigor la Decisió Macro 675/2008, mitjançant la qual les sentències imposades en el seus estats membres havien de tenir els mateixos efectes en qualsevol altre estat. Durant sis anys, 2008-2014, l’obligació de “tenir en compte les condemnes estrangeres” es va obviar i ni tan sols es va incloure aquesta llei a l’ordenament jurídic espanyol. Quan, obligada per Europa, el 2014, la norma europea es va incloure en la legislació espanyola, es va aprovar una disposició extraordinària que canviava el sentit de la norma europea per a seguir ignorant l’acumulació de penes complides en un altre estat europeu que afectava cinquanta presos bascos. Aquest frau de llei, encara en vigor, i el tancament de qualsevol possibilitat d’accés al Tribunal de Luxemburg al qual només s’hi poden dirigir les instàncies judicials o els estats, això no té cap altre objectiu més que perllongar les penes de presó als presos bascos.

Ambdues perversions han sigut decisions polítiques calculades i prevaricacions judicials estudiades. Iniciatives para-legals per allargar l’estada a presó i vulneracions premeditades dels drets de les persones empresonades.

Per altra banda, la legislació penal i penitenciària espanyola (Art. 91 del Codi Penal) és clara i nítida pel que es refereix a les persones que tenen malalties greus o incurables, de la mateixa manera que ho és respecte a les septuagenàries o a les que arribaran a aquesta condició abans de finalitzar la seva pena. En compliment i aplicació de la llei, les vint persones empresonades amb malalties greus i els septuagenaris poden ser posats en llibertat condicional o veure atenuat el seu empresonament amb la presó domiciliària. Malgrat tot, la negativa de l’Administració Penitenciària és reiterada.

No és menys greu la situació de pares i mares als qui es nega el seu empresonament en presons basques i indirectament es castiga als seus fills menors. Més d’un centenar de nens i adolescents, per poder visitar als seus progenitors empresonats, es veuen obligats a realitzar viatges setmanals (o a renunciar a ells) de fins a 1050 quilòmetres de distància.

Uns 150 presos bascos fa més de quinze anys que estan empresonats, més o menys l’estada a presó de la majoria dels països europeus, però si no es desactiva l’enginyeria jurídica alçada amb codis penals i altres estratagemes, difícilment podran accedir a la llibertat. Igualment, més de vuitanta d’ells tenen complides les tres quartes parts de la condemna i podrien, per llei, accedir a la llibertat condicional, però la perversa política de graus penitenciaris aplicada excepcionalment s’encarrega d’impedir-ho.

A l’Estat espanyol, els presos es classifiquen en tres graus, dels que depenen les seves condicions de vida a la presó. El primer grau és l’anomenat règim tancat, caracteritzat per un major control i restriccions en activitats, hores de pati… El segon grau es correspon al règim ordinari i el tercer grau seria el règim obert amb sortides diàries, pernoctació a presó i caps de setmana en llibertat.

Si bé a l’Estat espanyol només el 2,1% dels presos està classificat en primer grau, aquesta proporció s’inverteix quan es tracta dels presos bascos. És el règim més dur i en el que avui dia encara es manté al 80% dels presos, amb l’agreujant que tot intent de resoldre aquesta qüestió per via judicial ha sigut rebutjada en el 98% dels autos judicials.

En aquestes condicions el recorregut penitenciari és impossible perquè no es pot accedir als permisos ordinaris si no s’està classificat en règim ordinari o segon grau i, sense haver gaudit d’un permís ordinari és impossible intentar aconseguir el tercer grau i optar a la llibertat condicional un cop complides les tres quartes parts de la condemna. Els presos bascos estan lligats a una roda l’únic objectiu de la qual és que compleixin fins a l’últim dels seus dies de pena, com està succeint.

Capçalera del diari “Egin”, clausurada per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Altres qüestions derivades del primer grau no tenen menys importància. Una trentena de presos estan reclosos en mòduls on el règim de vida es caracteritza pel tancament en cel·la durant vint hores al dia, amb quatre hores diàries de vida en comú, al pati. Però, encara més greu és la situació d’una altra trentena de persones recloses en les anomenades “unidades especiales” o mòduls d’aïllament en condicions de vida encara més agressives. Sumem a això la soledat, la intervenció de les comunicacions orals i escrites, la prohibició de cursar estudis a la Universitat del País Basc o en euskera… Estar vivint en aquestes condicions durant 3, 5, 10 o 15 anys seguits comporta un deteriorament físic o psíquic inimaginable.

Il·legalitzacions, clausures, macrosumaris…

Alguns advocats de presos polítics ja foren empresonats a la dècada dels vuitanta a partir de converses intervingudes amb els seus clients. Les seus d’Herri Batasuna foren objecte d’un espionatge sistemàtic inocultable del CESID (l’antic CNI) com a mínim fins a 1995 a Bilbao i el 1998 es descobrí que durant deu anys també havia sigut espiada sistemàticament la de Vitoria-Gasteiz. Malgrat això, la gran batalla no fou la de l’espionatge sinó l’encaminada a il·legalitzar el conjunt de l’Esquerra Abertzale i treure-la de l’arena política i institucional.

L’any 1995 des de diferents espais es comença a llançar la idea de la necessitat i oportunitat d’il·legalitzar el moviment abertzale. Això es va complementar amb la hipòtesi del possible tancament de mitjans de comunicació. S’estava preparant el terreny per al qual estava per arribar.
L’impuls polític necessari va arribar després de l’accés del PP al govern (1996) i el vehicle fou l’Audiència Nacional. L’any 1997 el jutge Baltasar Garzón, volent escapçar l’esquerra abertzale, va ordenar la detenció i empresonament dels 23 membres de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna per col·laboració amb ETA després d’haver intentat difondre un vídeo de la “Alternatiba Democrática” en els espais televisius gratuïts de campanya electoral de l’any anterior. El febrer de 1998 el Tribual Suprem va condemnar a tota la direcció d’HB a set anys de presó, però posteriorment el Tribunal Constitucional es va veure obligat a absoldre’ls i alliberar-los.

A Euskal Herria s’estava forjant l’Acord de Lizarra-Garazi. Aquest acord polític fou firmat el 12 de setembre de 1998 a Lizarra (Navarra) pel PNB, Eusko Alkartasuna, Herri Batasuna, IU-Ezker Batua, Zutik, Batzarre i el Partit Carlí d’Euskal Herria, a més d’altres entitats socials i sindicals. Quatre dies després, ETA declarava una treva indefinida com a “aportació” a l’acord. Posteriorment, es ratifica a Garazi (Baixa Navarra) sumats partits i organitzacions del País Basc Nord. L’acord definia les pautes per a la solució del conflicte que definia com històric, d’origen i naturalesa política i la resolució del qual havia de ser necessàriament política. La solució s’havia de plasmar a través d’un procés de diàleg i negociació obert, sense exclusions, amb converses multilaterals que no exigien condicions prèvies i que es realitzaren en absència permanent de totes les expressions de violència. La negociació havia de ser global i abordar i donar respostes a totes les qüestions del conflicte, així com a les conseqüències d’aquest. Una negociació resolutiva que no comportés imposicions específiques i respectés la pluralitat de la societat basca, situant a tots els projectes en igualtat de condicions de consecució. Euskal Herria havia de tenir la paraula i decisió, concloïa l’acord plantejant a més a més que la resolució no havia de contenir escenaris tancats i de caràcter definitiu, sinó que possibilitaria marcs oberts on poguessin tenir cabuda noves fórmules que donessin resposta a la tradició i aspiracions de sobirania de la ciutadania d’Euskal Herria.

Jose María Aznar, president del govern espanyol (1996-2004), sobre el tancament d'”Egin”: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Font: Viquipèdia

Uns mesos abans, el 15 de juny de 1998, Baltasar Garzón va enviar dos-cents policies a assaltar les instal·lacions del diari Egin i de la seva ràdio Egin irratia en l’anomenada eloqüentment “Operación Persiana”. Reivindicant l’impuls governamental, el president Aznar afirmà de forma lapidària: “¿Alguien pensaba que no nos íbamos a atrever?”. Ambdós mitjans foren clausurats.

L’any 1999, Garzón prorrogà el tancament del diari Egin i afirmà en un auto que l’AEK, la coordinadora per a l’alfabetització en euskera, era una de les “empreses” finançadores d’ETA. El mes de març, continuant el mateix impuls polític, es registrà la seu d’Herri Batasuna a Donostia i l’any 2000 Garzón ordenà successivament les operacions contra l’Associació internacional XAKI, contra EKIN i la Fundació Joxemi Zumbale, efectuant-se 41 detencions que quedaren en 24 empresonaments i la suspensió provisional de les tres entitats.

El mes de gener de 2001, l’operació policial fou en contra de la direcció de Gestores pro Amnistia (GPA), sent empresonats onze dels tretze detinguts i declarant-se la il·legalització provisional de les GPA. Una nova organització en favor dels presos anomenada Askatasuna sorgí als dos costats de la frontera i fou declarada il·legal el febrer de 2002 en ser considerada per l’Audiència Nacional com continuadora de la GPA.

També el març de 2001 arriba el torn a l’organització juvenil Haika, sorgida de la fusió de Jarrai i Gazteriak, i setze joves foren empresonats. El març del 2002 l’Audiència Nacional també intervindrà amb més empresonaments contra la nova organització juvenil SEGI suspenent-la per continuadora de Haika. De la mateixa manera que s’envestirà contra diverses empreses i les “Herriko Tabernas” amb més detencions i clausures cautelars en acusar-les de ser l’entramat financer d’ETA.

En l’àmbit polític-institucional, Batasuna havia nascut el juny de 2001 i poc després d’un any, el 27 de juny de 2002, la llei de partits s’aprovava al Congrés dels diputats amb els vots de PP, PSOE, i Convergència i Unió. El procés d’il·legalització es posa en marxa quan el PP i el PSOE insten a la Fiscalia de l’Estat a sol·licitar-la. Al mateix temps, en ple agost de 2002, Garzón procedia a la suspensió total d’activitats de Batasuna i imputava a 22 membres de la seva direcció per pertinença a banda armada.

L’any 2002 també fou el de la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea on el govern espanyol va aconseguir encabir a totes les organitzacions suspeses: Ekin, KAS, Xaki, Jarrai, Haika, Segi, Gestores Pro-amnistia y Askatasuna que, automàticament passaren a engrossir la llista d’organitzacions terroristes del Departament d’Estat dels EUA, juntament amb Batasuna, Euskal Herritarrok i Herri Batasuna, a qui l’any 2003 el Tribunal Suprem il·legalitzava definitivament i el Tribunal Constitucional ho ratificava amb una sentència del 2004.

El jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Font: Viquipèdia

Malgrat tot, l’impuls il·legalitzador i clausurador no va quedar aquí. El febrer de 2003 l’Audiència Nacional ordena detenir a deu persones (entre elles el seu director Martxelo Otamendi) i efectuar el registre de l’únic diari en llengua basca, Euskaldunon Egunkaria que fou clausurat i els seus béns embargats. Set anys després, el 2010, s’acabà absolent els encausats però el mal ja s’havia fet, el diari, de la mateixa manera que Egin, ja havia desaparegut. Aquest mateix any 2003, dos mesos després, l’operació i les detencions foren contra Udalbiltza, l’Assemblea de Municipis i Electes Municipals d’Euskal Herria, precintant les seves seus, bloquejant comptes i decretant la suspensió de les seves activitats. La bogeria repressiva i il·legalitzadora semblava no tenir fi i a les presons espanyoles ja hi havia pràcticament tants empresonats per activitats polítiques com lligats a l’activitat armada d’ETA. En els anys posteriors, i fins a la fi d’ETA, les operacions policials contra la direcció del moviment independentista basc, la joventut basca o contra advocats i persones solidàries amb els presos bascos se succeïren de forma permanent.

Durant tota una dècada, i després de l’aprovació de la Llei de Partits i la il·legalització de Batasuna, la lectura judicial serà extensiva i generalitzada. Una rere l’altra, s’impedí a totes les agrupacions d’electors o partits legals presentar-se a les eleccions i quan aconseguiren legalment superar l’acció judicial se’ls va impedir l’acció política-institucional i se les acabaria il·legalitzant. Tots els partits o agrupacions considerades representants de l’independentisme d’esquerres foren anul·lats un rere l’altre: ANV, Askatasuna, ASB, Aukera Guztiak, AuB, Sozialista Abertzaleak, Herritarren Zarrenda i D3M.

Després d’una dècada d’il·legalitzacions i persecució política massiva s’armaren els diferents sumaris i es procedí al jutjament de pràcticament totes les persones detingudes que les forces policials i l’Audiència Nacional designaren com a dirigents de les organitzacions il·legalitzades. S’inicià un nou escenari judicial marcat per l’agenda dels diferents macrojudicis.

Tots aquests macrojudicis del “Todo es ETA” portaren a tres centenars de persones a la presó de manera preventiva durant diversos anys o acabaren, depenent del context polític, amb cadenes de dos, sis, set i onze anys de presó ferma. Les il·legalitzacions portaren igualment, la confiscació de seus socials i l’embargament de comptes corrents. Totes les sigles polítiques il·legalitzades perderen qualsevol tipus de finançament públic o militant i fins i tot, tot i no estar suspès, el grup parlamentari abertzale va veure com se li denegaven les retribucions que els corresponien.

Les il·legalitzacions portaren a més a més l’elaboració d’un fitxer de 50.000 persones contaminades que no podien ser candidates per haver sigut regidors o haver format part en el passat d’alguna candidatura municipal, autonomia, estatal o europea d’Herri Batasuna, per haver sigut interventor o apoderats, per haver visitat a algun pres polític basc o per haver sigut identificats en fotografies de manifestacions que, en el seu dia, foren legals.

Tot el que s’exposa sembla inversemblant, però és només una mostra de la repressió patida a Euskal Herria en aquestes darreres quatre dècades. El llegat quant a legislació i altres pràctiques heretat del règim franquista i el seu règim successor del 78 (Audiència Nacional, Codi Penal i lleis d’excepció, Enginyeria jurídica ad hoc…) continua en vigor i les conseqüències de tot el que s’anomena, desgraciadament, encara s’estan pagant. En el cas basc es justificà tot en nom de la lluita contra ETA, però com el lector ja ha pogut intuir, amb el cas basc s’obriren portes que també fan “justificable” aplicar els mateixos mètodes amb altres dissidències de l’estat.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of