Quatre dècades de repressió a Euskal Herria (I) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Tant els mesos abans de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), com els anys immediatament posteriors (1976-1977), després d’uns primers moviments a favor de la Ruptura Democràtica amb el franquisme, a l’estat espanyol el debat se centrava en la necessitat d’una reforma política que garantís eleccions i la legalització de partits i sindicats. Tot això amb l’absència d’una revisió crítica sobre el passat franquista. Malgrat tot, a Euskal Herria el debat va gravitar, en tot moment, entorn de la necessitat de la Ruptura Democràtica, del reconeixement dels drets nacionals i socials i de l’aprofundiment de la democràcia per a trencar definitivament amb el franquisme. 

A tall d’exemple, val la pena recordar que la Junta Democrática de España (1974) amb el PCE al capdavant i la Plataforma de Convergencia Democrática (1975) liderada pel PSOE van confluir, el març de 1976, en la Coordinación Democrática coneguda com “La Platajunta”. La nova coordinació opositora espanyola s’ampliava amb formacions polítiques de les nacionalitats (principalment catalanes) i es marcarà els objectius d’aconseguir l’amnistia, les llibertats polítiques i unes eleccions constituents. Tot i això, ja abans de constituir-se el govern presidit per Adolfo Suárez (6 de juliol de 1976), que va anunciar “reformes”, les negociacions particulars sobre l’agenda i els continguts de la Reforma política van donar lloc a deslleialtats tals que abocaren a la desaparició de la Coordinación Democrática i al fet que l’agenda reformista s’imposés definitivament sobre l’agenda rupturista. 

Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)
Memorial de les víctimes dels fets de Vitòria del 3 de març de 1976 (Font: Wikimedia Commons)

Mentrestant, a Euskal Herria creixia la protesta obrera i tenien lloc els fets de Vitoria (3 de març de 1976), en els quals la policia assassina a cinc treballadors, i els fets de Montejurra (9 de maig de 1976), on són assassinats dos carlins. Aquests fets posaran en relleu que, d’una banda, juntament amb l’independentisme, els enemics del règim també són la classe obrera i el Carlisme dinàstic alineat amb l’oposició, i, de l’altra, que Euskal Herria busca unitats d’acció amb el nacionalisme basc, l’esquerra abertzale i l’esquerra revolucionària per a trencar amb el passat. D’altra banda, els ajuntaments bascos sol·liciten la plena reintegració foral (març-juliol de 1976) i sorgeix el Moviment d’Alcaldes, que demanda la legalització de la ikurriña, l’amnistia total i la redacció d’un Estatut d’Autonomia similar al de 1931 aprovat pels municipis bascos i bloquejat per la República. També es constitueix la Comissió Gestora Pro-amnistia (març) per demanar l’amnistia per a tots els presos polítics sense excepcions. En aquest context, i enfront de la falta de canvis reals en la situació dels presos polítics, es produeix la fuga de la presó de Segòvia (5 d’abril de 1976) de 29 presos polítics (24 bascos i 5 catalans). 

En paral·lel, l’activitat d’ETA insisteix i persisteix. Si durant el 1975 havien incrementat les seves accions en tres fronts (forces repressives, col·laboradors policials i defensa de la ikurriña), des de febrer de 1976 iniciarien una campanya d’atemptats i assetjament contra alcaldes i membres de les diputacions del franquisme. 

Al mateix temps, el debat per a dotar-se d’una alternativa política comuna havia començat el desembre de 1975 a la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) (nascuda per enfrontar-se als afusellaments de 1975 i agrupant partits polítics, organitzacions sindicals, socials i les organitzacions armades independentistes) sobre un esborrany de set punts. L’“Alternativa KAS”, alternativa tàctica de mínims, es fa pública el 18 d’agost de 1976 i inicialment consta de set punts. En ella es formulen les set condicions mínimes exigibles al Govern de l’estat perquè  el procés de Reforma assolís validesa per als bascos: concessió de llibertats democràtiques, concessió d’amnistia, dissolució dels cossos repressius, millora de les condicions laborals i de vida dels treballadors, reconeixement del dret a l’autodeterminació, establiment d’una autonomia provisional actualitzada (que comprengués tota l’Euskal Herria sud, amb amplis poders polítics i econòmics, euskara oficial,…) i, establiment d’un govern provisional basc interlocutor amb el govern central i altres poders de l’estat sorgits de la desaparició del feixisme per tractar una nova constitució.

Logo de la Koordinadora Abertzale Sozialista (Font: Viquipèdia)

Aquesta alternativa política de l’independentisme serà definida abans, durant i després del procés de Reforma política. En la mesura que la dita proposta és també el programa tàctic d’ETA, la frustrada Ruptura Democràtica a Euskal Herria portaria a la continuïtat de la lluita armada després de les eleccions de juny de 1977, la sortida del darrer pres (desembre de 1977) o el referèndum constitucional de 1978. 

ETA redoblarà la seva activitat amb l’objectiu de forçar una negociació política amb els poders de l’estat encaminada a aconseguir l’alternativa que suposaria la Ruptura Democràtica i el reconeixement dels drets nacionals d’Euskal Herria. Aquest fou el seu objectiu tant implícit com explícit. 

Logo d’Euskadi Ta Askatasuna (Font: Wikimedia Commons)

L’estat espanyol, per part seva, per intentar neutralitzar tant la seva activitat militar com els seus objectius polítics compartits per altres organitzacions, no escatimarà mitjans. L’existència d’ETA i de tot allò que, segons els manuals policials, «le daba oxígeno» justificarà la repressió que buscarà ser més selectiva però sense aconseguir-ho del tot. Les detencions, la incomunicació, la tortura, els controls policials i la guerra bruta aparentment anaven dirigits contra ETA, però acabaran afectant a àmplies capes de la societat basca i a l’independentisme polític en primer terme, però també a altres sectors combatius (ecologistes, antimilitaristes, sindicalistes, partits revolucionaris estatals o la joventut basca en general). 

La continuïtat Franquisme-Democràcia i els seus números

A Euskal Herria sempre s’ha entès el franquisme i el postfranquisme com un tot continu; això ha portat a què les xifres de la repressió, tortura, exili, presó i la guerra bruta siguin difícils de partir en dues parts. Des de la dècada dels setanta, 40.000 persones foren detingudes per motius polítics a Euskal Herria i unes 10.000 van ser finalment imputades. No totes acabaren empresonades però sí que ho van ser prop de 7.500 persones.

A punt d’extingir-se la dictadura, a l’agost, es va aprovar a través del Decret-Llei 10/1975 una “llei antiterrorista” que després es llegaria al règim de la “reforma política”. Poc després, se suprimia el Tribunal del orden Público (TOP), però un dia més tard, amb els jutges procedents del TOP, naixia un nou Tribunal d’excepció: l’Audiencia Nacional (AN). 

El novembre de 1975 es van publicar els noms i cognoms dels 731 presos polítics bascos empresonats encara després de la mort de Franco. Una dada quantitativa que, juntament al qualitatiu de ser majoritàriament d’una organització armada, diferenciava la realitat basca de la resta de l’estat. Això va portar al fet que la lluita per l’amnistia s’allargués un any i mig més que a la resta de l’estat. Tot i això, l’anomenada, finalment, “amnistia del 77” també va portar 18.000 indults per agents policials, torturadors i mandataris polítics, judicials i militars. La impunitat va quedar rubricada amb una ley de punto final al mateix temps que l’excepcionalitat s’anava formant. 

El règim del 78 va nàixer viciat per la reforma promoguda pel règim i dirigida pels mateixos poders polítics i econòmics de la dictadura. La constitució de 1978 va consagrar un règim sense llibertats plenes i sense contemplar el dret a la lliure determinació dels pobles recollit en els Pactes internacionals, Declaracions Universals i el Dret Internacional Públic. És més, s’encomanà a l’Exèrcit (sense depurar) la missió de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. Les formacions basques al Congrés dels diputats PNB i Euskadiko Ezkerra (l’Esquerra Abretzale no va concórrer a les eleccions de 1977 perquè no s’havien alliberat els presos ni legalitzat als partits independentistes), qüestionaren la Constitució amb la seva abstenció o el vot negatiu al Congrés. Després, al referèndum del 6 de desembre de 1978, aquests partits farien una crida a l’abstenció o el vot negatiu, com també ho faria Herri Batasuna, nascuda mesos abans. El resultat va ser que la Constitució únicament fou avalada a les quatre províncies basques per un 34,55% del cens de majors de 21 anys.

Aquest constitucionalisme qüestionant pels bascos i tutelat policialment i militarment s’ha deixat sentir durant quatre dècades amb una democràcia de baixa qualitat i la negació de la plurinacionalitat. 

El nou règim va començar amb mal peu. Va actualitzar i perllongar la lògica repressiva de la dictadura amb lleis i tribunals d’excepció. Amb plans com el ZEN (Zona Especial del Norte), que dedicaven ingents mitjans humans i tècnics a la policia, els hi oferia remuneracions afegides per aquarterar-se al “nord”, obria la tapa dels fons reservats, aconsellava multiplicar els controls policials, qualificava de sospitós a tot jove que «vistiera anorak, vaqueros y zapatillas»; aconsellava querellar-se contra el torturat en el moment en el qual les denúncies de tortures decaiguessin judicialment, etc… Es va reprendre i renovar el terrorisme d’estat i es va implementar la dispersió i l’allunyament dels presos bascos. I, amb el temps, les lleis i els tribunals van esdevenir l’expressió màxima de l’aplicació del dret penal de l’enemic i la utilització política de la justícia contra l’independentisme basc. 

Cartell acusant de terrorisme d’estat al govern xilè durant les protestes xilenes de 2019-2020 (Font: Wikimedia Commons)

En tot aquest temps, fins on s’ha pogut documentar, un total de més de 6.000 persones torturades demostren que la pràctica de maltractaments i tortures fou sistemàtica. I, fugint de la tortura i la presó, més de 2.500 ciutadans bascos van haver d’exiliar-se

La mort també va formar part de l’equació. Segons Egiari Zor, fundació que té com a objectiu treballar pels drets de les víctimes que han patit la violència estatal, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional mataren en controls, manifestacions o, mentre les tenien detingudes, a 219 persones, mentre que els ferits en mobilitzacions (i controls de carretera) per arma de foc, pilotes de goma o pots de fum sobrepassen els 900 en tot Euskal Herria. Les persones mortes sota custòdia policial, en controls antiterroristes de carreteres o en manifestacions i mobilitzacions no van decréixer després del franquisme i va passar el mateix amb les persones ferides per membres de les forces de seguretat de l’estat: foren més en el període constitucional que en els anteriors. 

La guerra bruta va sumar més cadàvers i més ferits quan va fer la seva irrupció un cop Franco havia mort. En una dotzena d’anys (1975-1989) les accions paramilitars provocaren 79 morts a ambdues bandes de la frontera basca, i 417 ferits

La Guerra bruta i el terrorisme al servei de l’estat 

Les autoritats espanyoles sempre van responsabilitzar de la guerra bruta a “incontrolats” d’ultradreta i negaren tota responsabilitat en els crims. Ho continuaren negant fins i tot quan les evidències no deixaren marge per al dubte sobre la implicació de l’estat. Això ha dut al fet que un dels aspectes més cruents de la guerra bruta hagi sigut la impunitat, l’absència d’encausats i de condemnes, o els indults pels autors i promotors del terror.

El 23 d’abril de 1975, començava oficialment la guerra bruta en contra dels refugiats bascos amb la primera bomba a la llibreria Mugalde d’Hendaia. Dos mesos després, a Donibane Lohitzune, es va produir el primer atemptat que tenia com a objectiu posar fi a la vida d’un refugiat basc, José Antonio Urrutikoetxea, el qual en va sortir il·lès. 

A la mort del dictador, el terrorisme d’estat està plenament consolidat i entre 1976 i 1981 es succeeixen les sigles Anti-Terrorismo ETA (ATE), Batallón Vasco-Español (BVE), Alianza Apostólica Anticomunista (AAA), Grupos Armados Españoles (GAE)… que començaren a sembrar la mort i els atacs a comerços, llibreries i empreses regentades per abertzales o familiars de presos i refugiats. En l’època en la qual va governar directament la dreta postfranquista a través d’Arias Navarro i l’ex-vicesecretario General del Movimiento Adolfo Suárez (1976-1977), i els successius governs de la Unión de Centro Democrático (UCD) presidits per Adolfo Suárez (1977-1981) i Leopoldo Calvo Sotelo (1981-1982), es realitzaren més de 500 atemptats. 

Carlos Arias Navarro al costat de Francisco Franco l’any 1975 (Font: Wikimedia Commons)

Contràriament al que se sol pensar, en aquest primer episodi, es produïren més morts que en el període posterior (1983-1987) protagonitzat pels coneguts Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), les sigles dels quals afavorides pels governs del PSOE. 

L’octubre de 1983, amb el segrest i desaparició de Joxean Lasa i Josi Zabala, irrompen els GAL i, entre 1983 i 1987, aquestes sigles estaran implicades en la mort de 29 ciutadans bascos i francesos i en les ferides causades a 24 persones més. Malgrat això, el terrorisme d’estat en el seu conjunt (1976-1981 i 1983-1987) i el posterior de 1989 a 2009 va cobrar-se la vida de 79 persones (29 dels GAL, 25 del BVE, 8 de la Triple A, 5 de GAE, 1 d’ATE, 4 desaparicions forçoses i 8 morts sense reivindicar clarament). 

No obstant això, els atemptats mortals, representen una petita part (10%) de la guerra bruta. El balanç total del terrorisme d’estat pot documentar fins a 1.500 atemptats i accions parapolicials de tota mena. 

A més de les bombes i les morts continuades, la guerra bruta va afegir-hi la incertesa de les desaparicions d’Eduardo Moreno “Pertur” (1976) i José Miguel Exteberria “Naparra” (1980), encara sense aparèixer, i la dels dos ja trobats morts Joxean Lasa i Josi Zabala (1983) i Jon Anza (2009). Igualment, la guerra bruta es cobraria la vida de polítics escollits democràticament com va ocórrer amb Tomas Alba (1979), regidor d’Herri Batasuna (HB) de l’ajuntament de Donostia, Santi Brouard (1984), diputat d’HB al Parlament Basc, i Josu Muguruza (1989), diputat d’HB al Congrés de Madrid. 

Mural a Bayona en què apareixen Lasa i Zabala, assessinats pels GAL (Font: Wikimmedia Commons)

La tortura sota lleis i tribunals d’excepció 

Des del franquisme, i amb especial incidència en l’etapa “democràtica”, la tortura ha estat sistemàticament present en comissaries i quartelillos quan els detinguts eren bascos. Les denúncies es multiplicaren entre un silenci còmplice de la classe política i dels mitjans de comunicació. 

La instauració de la tortura com a pràctica quotidiana va ser (i encara és) possible gràcies a la cobertura donada per la llei antiterrorista i les seves disposicions sobre el règim d’incomunicació. Els diferents governs del PSOE o del PP mai van solucionar el problema perquè no tenien una visió del mateix en clau de drets humans, sinó en clau antiterrorista. La tortura no es va interrompre durant els darrers 40 anys i es justificava amb l’excusa de l’existència d’ETA. Avui dia, el negacionisme sobre la tortura persisteix i les seves víctimes continuen sent ignorades i sense el mínim reconeixement

Únicament el Govern Basc, i en una època molt tardana o recent, ha realitzat un intent de quantificar aquesta realitat i d’atorgar un reconeixement a les víctimes. Va encarregar a l’Institut Basc de Criminologia (IVAC) de la Universitat del País Basc, un Projecte d’investigació de la tortura i els maltractaments al País Basc entre 1960 i 2014. El treball d’investigació va ser dirigit pel prestigiós forense Francisco Etxeberria. Els resultats, presentats el desembre de 2017, foren demolidors: es documentaren 4.113 casos de maltractaments i de tortures, una xifra inferior a la real perquè no totes les denúncies i testimonis dels anys setanta i vuitanta es pogueren recollir. Un informe que tampoc incloïa Navarra en l’estudi, però que concloïa que la tortura havia sigut sistemàtica en el cas dels detinguts bascos i corrobora el que ja era vox populi

Durant el franquisme, les tortures de les pallisses, elèctrodes, banyera, asfíxia amb bossa, cremades amb cigarrets… eren habituals per al dissident polític i no va existir ni tan sols la tipificació del delicte de tortura ni es donà cap context que permetés la seva investigació i molt menys la prevenció d’aquesta. En “democràcia”, les mateixes pràctiques continuaren sense cap variació, excepte que els afectats passaren a ser majoritàriament els independentistes sospitosos de militar, col·laborar o ser afins a ETA. En aquest segon període, es donaren casos que derivaren en mort, la dels militants d’ETA detinguts Joseba Arregi (1981) i Xabier Galparsoro (1993), però també dels detinguts Mikel Zabalza (1985) i Gurutze Iantzi (1993), que no tenien res a veure amb ETA tot i haver sigut detinguts acusats de tenir-hi vincles. 

Estat del cos Joseba Arregi Izagirre a causa de les tortures exercides, les quals li van acabar provocant la mort (Font: Wikimedia Commons i Argia.com)

Com es va poder produir tot això? Amb la Llei Antiterrorista heretada del franquisme la tortura era un hàbit i ni tan sols era delicte; amb la nova llei antiterrorista de 1979 es permetia mantenir els detinguts 10 dies incomunicats, sense advocat ni control judicial efectiu. Al final dels 80 es va limitar la incomunicació efectiva a 5 dies, però va continuar sent prou temps perquè les dependències policials fossin un espai privilegiat per a la tortura i la seva impunitat. No ens ha d’estranyar que 3 de cada 4 detinguts sota la llei antiterrorista hagin denunciat haver estat torturats. 

El Comitè contra la Tortura de l’ONU va condemnar dues vegades l’Estat Espanyol, el 1992 i el 2005 per aquests fets. Amnistia Internacional, el Comitè de Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa, el Comitè de Drets Humans de l’ONU i els informes de diferents relators personats a l’estat espanyol recomanaren acabar amb la incomunicació i canviar la legislació antiterrorista per una altra més garantista. Tot i això, aquests informes sempre foren denigrats i ignorats. 

La complicitat amb la tortura es va estendre als jutjats on la investigació de les denúncies de tortures amb atestats mèdics forenses o sense, tampoc van tenir incidència de cap mena. La immensa majoria de les tortures no van donar peu a l’obertura de diligències, o es quedaren en la fase de diligències prèvies. A l’Audiència Nacional li correspon una especial responsabilitat: la majoria dels seus jutges instructors veien desfilar persones clarament colpejades que acabaven autoinculpant-se o inculpant a tercers. Una part ínfima de les denúncies arribaren a judici i algunes d’aquestes acabaren en sentència condemnatòria. Des de 1979, el Tribunal Suprem va ratificar únicament 19 sentències condemnatòries per tortura i maltractaments a 31 víctimes, i dels 62 agents condemnats 27 foren immediatament indultats. 

Mentrestant, Espanya va firmar el Conveni Europeu de Drets Humans i alguns casos van anar arribant al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Avui dia, Espanya ha acumulat un total de 10 sentències condemnatòries per no investigar les tortures i maltractaments en règim d’incomunicació.

Fugint de la repressió: exili i deportació 

Després de la tornada dels refugiats que fugiren del franquisme, diversos milers de persones continuaren buscant refugi a l’altra banda de la frontera fugint de la tortura i la presó. La majoria d’ells acabaren exiliats a la seva pròpia terra, a Euskal Herria nord, però també en altres països europeus i llatinoamericans, on visqueren com la persecució i la repressió no coneixia fronteres. 

Durant els anys foscos del franquisme, l’estat francès havia esdevingut una terra d’asil i d’acollida per als qui fugien de la persecució política. Amb el nou règim espanyol, la tortura i la guerra bruta continuaren sent senyes d’identitat espanyoles, i convèncer a l’exterior que Espanya era un país amb llibertats democràtiques plenes i garant dels drets de les persones resultava difícil quan no s’havia trencat amb el passat. 

Els poders de l’Estat estaven convençuts que el reconeixement democràtic arribaria quan es donessin les primeres extradicions, enteses aquestes com el procediment pel qual les autoritats franceses entregaven a les espanyoles a persones reclamades per a ser jutjades a l’estat espanyol. 

Els tractats d’extradició vigents no contemplaven aquesta possibilitat quan el motiu pel qual es sol·licitava era de caràcter polític o tingués objectius polítics. Es reconeixia de facto la persecució política dels independentistes bascos, i la negativa francesa a concedir extradicions es va mantenir fins a finals de la dècada dels 70. De fet, durant tota la presidència de Giscard d’Estaing (1974-1981) no es va concedir cap extradició de refugiats bascos malgrat els intents del govern de la UCD. 

Tot i això, ja al 1979, es va procedir a la no concessió generalitzada de l’estatut de refugiat i a la no renovació del mateix obligant així als refugiats a viure sense els papers en regla. La col·laboració francesa no arribaria fins que se succeïssin dos fets consecutius: l’arribada al 1981 de François Mitterrand (PSF) a la presidència francesa i la de Felipe Gozález (PSOE) a la presidència espanyola un any després. 

François Miterrand (Font: Wikimedia Commons)

Quan el 1982 el PSOE va arribar al govern una de les tasques encomanades pels poders de l’estat fou aconseguir la col·laboració francesa amb la “qüestió basca”. El desplegament diplomàtic i institucional per a convèncer al seu homòleg socialista François Mitterrand fou ingent, però enfront de la falta de resultats tangibles es va tornar a impulsar el terrorisme d’estat en contra dels refugiats a partir de l’octubre de 1983. Els GAL s’estrenaren amb el segrest i desaparició dels refugiats Josean Lasa i Jozi Zabala, el segrest a Hendaia de Segundo Marey, a qui confongueren amb un refugiat basc, i l’intent de segrest de Jesús María Larretxea, protagonitzat per policies espanyols identificats després de passar la frontera i posats en llibertat per ordres superiors. 

Pressionat, el gener de 1984, el govern francès va prendre diverses mesures administratives i policials en contra dels refugiats. Es practicaren centenars de registres domiciliaris i desenes de detencions, però sobretot es va obrir la porta a una nova variable: les deportacions a tercers països com a alternativa a les extradicions.

Les extradicions trigaren poc a arribar. L’agost de 1984, al Tribunal de Pau, es jutjava a 8 refugiats bascos després de la petició espanyola d’extradició i el govern francès va concedir tres de les demandades per primera vegada al mateix temps que als altres 4 no els extradia però els deportava a Togo. Les deportacions continuaren fins a 1989, afectant 70 refugiats bascos que veieren com se’ls aplicava una mesura que no existeix als codis penals espanyol i francès, però que els porta a països de l’Àfrica i d’Amèrica. 

Amb les deportacions, l’estat francès inicià la col·laboració amb les autoritats espanyoles sense que la guerra bruta desaparegués perquè l’objectiu eren les extradicions via judicial o les meres expulsions de policia a policia. Això va ocórrer després de la batuda del 3 d’octubre de 1987 quan després d’entrar a 180 cases i detenir 200 persones, la policia francesa va entregar a la policia espanyola 60 d’aquestes persones, es deportaren a 15 individus més i s’empresonà a unes altres. El comentari de M. Stéphani, cap de ganivet de Robert Pandraud, ministre delegat per la Seguretat, va resultar eloqüent, «els refugiats no haurien de queixar-se, abans se’ls matava i ara se’ls expulsa». La col·laboració havia culminat i Espanya compraria armament francès i atorgaria substanciosos contractes a societats franceses. 

Un cop l’estat francès va multiplicar les expulsions i els processos judicials acabaren en extradicions, els atemptats de guerra bruta perpetrats pels GAL desaparegueren.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of