Quatre dones perses que canviaren la història d’un imperi

   A principis del segle XVI els diferents Estats d’Europa enfilaven un nou rumb polític, hereu d’aquell període esplendorós anomenat Renaixement i de l’arribada d’exploradors del Vell Continent a Amèrica, amb la qual cosa el sistema econòmic mundial s’eixamplava a nous horitzons. Els sobirans d’Europa, tradicionalment incapaços d’imposar-se sobre els seus nobles vassalls, començaren a reforçar la seva autoritat i noms com Carles I de Castella (1516-56) Francesc de França (1515-47) o Enric VIII d’Anglaterra (1509-47) exemplificarien una nova manera d’entendre la política (i als quals hi hauríem d’afegir els noms de grans dones com Isabel de Portugal (1526-39), Lluïsa de Saboya (1514-15; 1525-26) o Caterina d’Aragó (1509-33)). Un moment excepcional a la història del món en el qual l’Orient Mitjà també va brillar amb llum pròpia.

    Dos-cents anys després de les croades que convertiren Jerusalem en un camp de batalla i prop de cent de la mort de Timur Lang (1370-1405), el gran conqueridor turc, Orient Mitjà arribava al tombant de segle amb un ull posat a la tradicional inestabilitat política i un altre a les noves institucions i dinasties que s’anaven formant entre el Mar Mediterrani i l’Oceà Índic. Al territori de l’actual Turquia, els sultans turcs otomans, amb el suport dels seus fidels geníssers (soldats que havien estat cristians captius), gestionaven un imperi des de la seva Cort a Istanbul; mentrestant al territori de l’actual Iran, una nova dinastia d’origen turc expulsava els cabdills tribals de Tabriz (al nord d’Iran) i proclamaven l’any 1501 l’establiment del xiisme com a religió oficial de l’Estat: eren els safàvides.     Dividit el món musulmà en dues corrents ideològiques principals, sunnites i xiïtes, era el segon grup una minoria arreu amb petites comunitats distribuïdes per Iran, Síria, Egipte i Aràbia; però feia segles que no controlaven cap imperi. Els safàvides eren originàriament una confraria religiosa xiïta que, a mesura que minvava la influència de les dinasties reials de la zona, anaven augmentant el seu poder polític fins al punt que es van veure capacitats per a derrocar els seus rivals (per a més informació consultar  “La Revolució Safàvida”). Ismael, el cabdill safàvida proclamat xa aquell mateix any a Tabriz, presentà algunes mesures que eren molt polèmiques per a la majoria sunnita persa i altres que eren de caràcter continuista. Rebutjant qualsevol autoritat religiosa per damunt seu, Ismael tenia a les seves mans tot el poder polític i religiós, exigint als seus súbdits que es postressin davant d’ell (no fer-ho comportava greus represàlies); d’altra banda, els ritus islàmics tradicionals amb prou feines van patir alteracions.    

  Les repressions safàvides foren violentíssimes, així com les reaccions d’imperis sunnites com els otomans, a una escala similar a la que patiria l’Europa dels catòlics i els protestants. En aquest marc, la relació de les dones amb el món públic experimentaria un canvi radical en el qual no serien subjectes passius tal com la historiografia tradicional tendeix a assenyalar-nos. Viatgers a la Pèrsia de finals del XVI afirmen que la societat divideix les dones en sis categories: la primera són les dones casades de la noblesa (en les quals centraré bona part d’aquest article); a continuació, vénen aquelles relacionades amb el món agrari i després les de l’àmbit artesanal; en quart lloc aquelles que estan sota un matrimoni temporal (en el xiisme és possible fixar un matrimoni de la durada que la parella ho convingui, des d’unes poques hores a molts anys); a continuació és el torn de les esclaves i finalment aquelles que es dediquen a la prostitució. El cas és que en aquesta nova Pèrsia revolucionària, on el vi era abundant i el nom del xa lloat com el del mateix Profeta Mahoma, les dones tenen més possibilitats de fer vida pública. Fins i tot les dones de la Cort, de les quals s’esperaria que es confinessin a fi de mostrar la seva “virtuositat”, apareixen com a clares protagonistes de molts dels grans esdeveniments polítics de l’època.     Talju Khanum és la primera de les dones decisives de l’imperi safàvida. Filla d’un cabdill turc i casada amb el xa Ismael, Talju Khanum (Khanum significa “senyora” en persa) no havia estat educada segons els rígids estàndards perses, sinó a la manera heterodoxa de les tribus turques. Tot i l’existència d’unes normes socials, les dones a la Cort del xa Ismael no estaven recloses ni es cobrien els cabells amb un hijab (mocador); a més (cosa que sorprengué els visitants europeus), seguien el costum turc de muntar en públic a cavall i fins i tot a lluitar amb els seus parents masculins. Quan el 1514 el soldà otomà Selim mobilitza tot el seu exèrcit amb la voluntat de posar fi a l’expansionisme safàvida i eradicar la seva religió, Talju Khanum fou una de les primeres a agafar les regnes del seu cavall i en anar al combat.

    Aleshores la guerra era violentíssima, a causa, entre altres coses, que ni el xa ni el soldà es reconeixien com a iguals, Talju Khanum (que el febrer d’aquell mateix any havia donat llum a Tahmasp, qui seria l’hereu d’Ismael) no podia esperar clemència dels seus enemics. El mateix Ismael, que havia convertit en una copa el crani d’un dels seus enemics abatuts i que no tenia inconvenient en matar les dones embarassades dels seus rivals, era un exemple de la falta d’ètica guerrera. La batalla de Chaldiran a l’agost de 1514 fou un desastre per als safàvides, vençuda la seva cavalleria pels canons dels geníssers otomans, Talju Khanum pogué salvar-se del desastre, però no molts dels vassalls del xa i algunes de les concubines d’Ismael. Tabriz, la capital, es perdé, però l’imperi es pogué salvar. Talju Khanum lluità sense descans perquè els vassalls d’Ismael, cada cop més sediciosos, acceptessin a la mort del xa (1524) a Tahmasp com nou xa, iniciant, a més, una política (que seria molt imitada, entre d’altres per la seva filla Mahin Banu) de patronatge d’espais religiosos a la ciutat de Qom, amb els quals guanyava reconeixement social atès que aquest patronatge estava, a més, íntimament relacionat amb un dels cinc pilars de l’Islam, l’almoina (en la qual s’incloïen ajuts a la comunitat).     El llarg regnat de Tahmasp (1524-76) anirà acompanyat de tot un seguit de mesures que tenien com a objectiu posar fre a les disparitats socials de l’època del seu pare, començant pel paper de les dones a la Cort. Vençuts els cabdills tribals rebels (1533), Tahmasp dirigí la seva atenció contra la seva mare, Talju Khanum, la qual governava l’harem reial (un harem era l’espai físic on vivien les dones d’una mateixa família; per a més informació consulteu “Submissió, sexe i lascívia?” de Sílvia Caufapé, i l’exilià de la Cort per les seves activitats polítiques. Tahmasp impulsà un codi de 70 normes entre les quals s’incloïen l’ús de l’hijab i la reclusió de les noies majors de 12 anys. Tot i això, a la pràctica les dones de la Cort seguiren fent vida pública i anant a muntar a cavall amb roba d’home a la manera turca. I és que, tot i la implementació d’una visió tan ortodoxa, el mateix Tahmasp (sobretot als darrers anys de la seva vida) seguirà actuant d’acord amb els consells de les dones del seu entorn.     Pari Khan Khanum era la segona filla més gran del xa i també la més estimada, culta, tal com demostren les cartes que es conserven d’ella, i una hàbil estratega. Governant a l’ombra del l’imperi en la senectut del seu pare, quan aquest mor l’any 1576 i el regne corre el risc de caure en l’anarquia, Pari Khan féu xa al príncep Ismael, qui havia passat anys tancat a la presó per rebel·lar-se contra el seu pare Tahmasp. Ismael II va emprendre una política de càstig cap als aliats del seu difunt pare amb la possible intenció d’implementar la religió sunnita a l’imperi. Aviat va començar a percebre noves conspiracions i arribà a acusar Pari Khan d’estar-hi implicada, si bé ella pogué escapar a l’execució gràcies a la influència que tenia sobre el seu germà. L’actitud del xa però, generà l’oposició dels principals cabdills del regne, cosa que hagués comportat un alçament contra el sobirà safàvida. Pari Khan s’hi volgué anticipar així que, valent-se de la confiança que l’hi tenia Ismael II, féu enverinar-lo i a continuació va anar a cercar al seu altre germà, Muhammad, oferint-li la corona. Malauradament per ella, l’esposa de Muhammad sospità de la lleialtat de la princesa i feu escanyar-la el 1578 per a continuació exposar el seu cap a les portes de Qazvín, la capital.     L’autora intel·lectual del magnicidi es deia Khayr al-Nisa Begum (Begum ho podríem traduir en castellà per “Doña”), més coneguda com Mahd-i Ulya, el nom que se l’hi donava a la Reina Mare. Filla del rei de Mazandarán, una dinastia xiïta local que havia estat tolerada pels xas safàvides, el 1565 hagué de fugir del regne quan el seu pare fou assassinat. El xa Tahmasp l’acollí a Qazvín i la donà en matrimoni al príncep Muhammad, el qual, tot i ser el primogènit del xa, patia de problemes oculars que el feien un candidat menys desitjable al tron que el seu germà. Khayr al-Nisa tingué al llarg de la seva trajectòria dues grans obsessions que perseguiria amb ferotge determinació un cop assolí el poder en la persona del seu espòs: venjar la mort del seu pare i reemplaçar els cabdills turcs per cortesans perses fidels. La princesa Pari Khan, recolzada pels turcs, fou el primer gran objectiu a ser abatut quan Muhammad es convertí en xa.     Tot i que els perses eren la majoria de la població de l’imperi, el poder militar el tenia la cavalleria turca, per la qual cosa la discòrdia entre ella i els turcs fou particularment intensa. Després de  venjar-se de tots els implicats en la fi del seu pare, els cabdills turcs s’uniren contra el perill i feren arribar una carta amenaçadora al xa en la qual acusaven a la seva dona d’estar embolicada amb Adil Giray, un germà del cabdill tàrtar de Crimea, i li “suggerien” la seva expulsió de la Cort. Khayr al-Nisa però, rebutjà fer concessions i aquests respongueren assaltant l’harem del xa i fent-la escanyar el 1579 a ella i al seu “amant” tàrtar. Incapaç de controlar els seus propis vassalls, Muhammad hagué d’acceptar la nova situació no trigant, ell mateix, en ser desplaçat del poder per un cop d’Estat (1587) liderat per un ambiciós turc i un dels fills de Muhammad, Abbas.

    Conegut com a Abbas el Gran (1587-1629), el nou xa traslladà la capital a Esfahan i recolzant-se en els ghulams (nom amb el qual serà coneguda la versió safàvida dels geníssers) aconseguirà reafirmar l’autoritat reial per sobre dels interessos tribals turcs. L’imperi viurà a més la implementació d’una política de tolerància cap als sunnites i el retorn de l’ortodòxia persa a la Cort d’Esfahan, la qual cosa a la llarga conduirà que les dones perses siguin conegudes per vestir fins a quatre vels i per ser les més recloses d’Orient Mitjà. Tot i això, son conegudes iniciatives del xa com la de reservar certs espais públics d’Esfahan tots els dimecres per a l’esbarjo de les dones, així com és conegut que dues senyores tindran una gran influencia sobre les seves decisions polítiques: una és Zeinab Begum, la seva tia soltera que liderarà durant bona part del seu regnat l’harem d’Esfahan; l’altra és Dalale Qezi, concubina del xa a la qual li era permès no cobrir-se el cap en públic i a la qual tots els cortesans li havien de retre homenatge.     Una de les decisions més transcendentals del xa Abbas en l’eliminació del poder turc fou la d’educar els prínceps safàvides a l´harem (molt semblant al que passava a l’imperi otomà), cosa que alineava als cabdills tribals i donava tot el poder a eunucs, princeses i esposes. Aquest harem, el qual era en sí mateix una comunitat prou nombrosa, tenia prou influència per a condicionar les polítiques de la Cort i fou l’epicentre de molts canvis, especialment arran de la mort del xa Abbas el 1629. Dilaram Khanum havia arribat a l’harem com una simple esclava georgiana, si bé el seu enllaç amb un dels fills d’Abbas i el fet que donés a llum un nen li reportaren una gran influencia. Abbas, que havia fet cegar el seu propi fill per por a una rebel·lió, veié en el seu llit de mort que un dels pocs hereus per línia masculina que li quedaven era el fill de Dilaram, Safi, per la qual cosa va fer-lo successor.     Determinats clans ghulam havien estat tan afavorits durant el regnat d’Abbas que en ascendir el xa Safi eren pràcticament intocables, i el mateix passava a l’interior de l’harem on les princeses safàvides conservaven una notable influencia. Dilaram començà com moltes altres dedicant-se al patronatge d’edificis públics a la ciutat de Shiraz, esperant el moment d’entrar en acció. La rebel·lió d’un ghulam el 1632 donà a Dilaram l’excusa per fer entrar a les seves tropes fidels a l’harem i executar tant les princeses com tot aquell nen amb sang safàvida, per si algun dia podia ser un rival al tron del xa, en una massacre que enfosquiria per sempre el llegat de Safi. Arran d’aquesta mesura, quedà establert que només un descendent patrilineal del xa Ismael I podia legítimament ocupar el tron i que el domini absolut sobre l’harem el tindria la mare del xa, sovint una esclava d’origen cristià.     D’intrèpides guerreres turques a cavall a intrigants mestresses cristianes de l’harem, les dones de la Cort safàvida experimentaren una evolució a l’alçada de la de l’imperi, essent en molts casos peces claus del mateix. No podríem entendre la gran expansió del xa Ismael sense la dedicació de Talju Khanum, així com les disputes perses amb els turcs sense Pari Khan i la seva cunyada Khayr al-Nisa, ni tampoc el nou ordre post-Abbas si no comptem amb Dilaram. Tant a Europa com a Pèrsia, el relat històric sense aquesta ignorada meitat de la humanitat coixeja.