Refer catalans: la nacionalització en els governs de Jordi Pujol - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

«A hores d’ara Catalunya és un país a mig fer.». D’aquesta manera Jordi Pujol encetava un dels articles de Construir Catalunya (1979), un recull d’escrits de la seva joventut. En aquesta cita constata una visió sobre el país que, molt abans, havia esdevingut una de les pulsions que guiarien la seva activitat política.

Pujol considerava, i així en deixa constància, que després de la desfeta militar del 1939 «Catalunya va quedar a zero. I això en tots els camps: en l’estrictament nacional, en el polític, en el cultural.». L’economia també patí un sotrac considerable, encara que amb menys mesura, mentre que les formes catalanes en el camp religiós «foren arraconades i fins perseguides.». Tanmateix, destaca que fou l’ordre espiritual, no necessàriament eclesiàstic, el que sofrí una de les davallades més importants: «Catalunya havia perdut la fibra, havia perdut l’ànima.». En aquest context descoratjador inicià la seva militància política. Primer ho feu en moviments d’arrel catòlica, democràtics i, especialment, en entitats de defensa i promoció de la llengua i la cultura. Arran d’aquestes activitats, concretament en els Fets del Palau (1960), fou condemnat a presó i desterrat a Girona. Més endavant entraria de ple en l’activitat política fundant Convergència Democràtica de Catalunya (1974), convertint-se en el primer secretari general de la formació. El principal objectiu de Jordi Pujol en la política era tan senzill com ambiciós: redreçar nacionalment Catalunya i aconseguir la plenitud de la nació catalana en tots els àmbits.

Aquest ideal va cristal·litzar en poc temps. L’any 1980 Jordi Pujol i Soley es convertia en el 126è President de la Generalitat de Catalunya restaurada, un càrrec que ostentaria fins al 2003. El seu triomf electoral es degué a diversos factors. Pujol era un gran coneixedor del país i la seva gent. El seu lideratge, carismàtic i proper, comptava amb el suport de la petita i mitjana burgesia, però també de les classes populars del rerepaís. A més, fou capaç d’aglutinar corrents i nuclis catalanistes dispersos que fins aleshores havien actuat per separat i amb una incidència política pràcticament nul·la. El seu projecte, «fer país», va triomfar, i una bona part de la població de Catalunya se’l va fer seu. Ben aviat, la seva persona i el seu programa es van fondre en una manera de governar: el pujolisme, en la qual la figura del dirigent s’erigia com la pilastra de cohesió.

Cartell electoral de Convergència i Unió per a les eleccions de 1980 al Parlament de Catalunya amb el lema «Ara convé». Font: Col·lecció de Cartells Fons Josep Vinyals (Universitat Autònoma de Barcelona)

El primer executiu de Jordi Pujol va marcar tres línies preferents d’intervenció: l’estimulació econòmica, la consolidació del procés d’institucionalització i la defensa de la catalanitat. És en aquests darrers punts on ens centrarem, posant atenció en el transcurs del procés de nacionalització dels successius governs que dirigí. La nacionalització, recordem-ho, és un procés per reproduir i divulgar una determinada identitat nacional, en aquest cas la catalana. Aquest fenomen, de categorització més recent, no és anomenat així fins dècades més tard, optant en el seu moment pels termes assimilació o integració, d’ús freqüent en el vocabulari de l’època, i també pel propi Jordi Pujol i el seu entorn. La dimensió i complexitat d’aquestes mesures farà que únicament en citem aquells aspectes més rellevants, sense perdre’ns en els detalls ni en mesures indirectes.

El nacionalisme de Jordi Pujol

S’han utilitzat innumerables adjectius per definir Jordi Pujol, sovint contradictoris. El signe canviant de les seves polítiques, en àmbits com el social i l’econòmic, així com l’ambigüitat en els seus discursos, han abonat aquesta confusió. Tanmateix, existeix un consens general al voltant d’una qüestió: Pujol és, en essència, un nacionalista. El nacionalisme, de fet, ha estat una de les vàlues i signes d’identitat de la seva aposta política, traslladada i ampliada a CDC.

Pujol va deixar constància sobre la seva visió nacionalista en diverses publicacions: Una política per Catalunya avui (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya, Des dels turons a l’altra banda del riu i Construir Catalunya (1979) (aplegats en els volums Entre l’acció i l’esperança). Aquests textos foren escrits durant la seva joventut i difosos en ambients clandestins, per ser publicats després amb el relaxament de la dictadura. Cal tenir en compte aquestes reflexions teòriques, perquè són indispensables per entendre la direcció política que adoptà el govern de Catalunya.

D’entrada, Jordi Pujol manifesta una postura voluntarista de la nació. El nacionalisme, afirma, és «un “voler ser”, com un “voler tenir una forma de ser”, i com la possibilitat de construir el propi país. Mai no he defensat una concepció abstracta del nacionalisme, o mística, o historicista. Des de la meva perspectiva d’home pertanyent a un poble amenaçat, el nacionalisme és la defensa del conjunt d’elements que permeten conferir als homes —a cada home concret— una personalitat definida, que fan possible la conquesta de llur personalitat bàsica. És un nacionalisme que només és bo en el grau que proporciona als homes, a les persones concretes, una íntima estructura, una definida manera de ser.». Conclou dient que «nacionalisme vol dir voler ser en tant que poble perquè puguin ser els homes del nostre poble.». Aquesta mena de nacionalisme s’ha anomenat personalista i pretén guarir als membres de la comunitat d’unes pautes definides d’identificació individual i col·lectiva. Relligava aquesta definició amb el marc on desenvolupar aquest nacionalisme, és a dir, la nació, la qual definia en el cas de Catalunya «per la seva cultura, el seu dret, la seva llengua, la seva història, les seves institucions. Ho és per la seva mentalitat col·lectiva. Ho és fins i tot per un fet més circumstancial: la seva col·locació en el context espanyol, europeu i mediterrani. I ho és per la consciència que tenim de tot això i per la voluntat de defensar-ho.».

Portada del llibre Construir Catalunya, on s’inclouen bona part de les reflexions de joventut de Jordi Pujol. Font: associacióserviol.cat

En la seva comprensió del nacionalisme català Jordi Pujol es nodrí del concepte de nació d’Antoni Rovira i Virgili, deutor al mateix temps de Pasquale Stanislao Mancini, i d’Enric Prat de la Riba. També caldria afegir en aquesta llista el bisbe Josep Torras i Bages i l’historiador Jaume Vicens Vives. Alhora, trobem lligams amb el corrent personalista francès d’inspiració cristiana d’Emmanuel Mounier, si bé en els seus escrits hi ha una presència destacada de les reflexions de Charles Péguy i d’Antoine de Saint-Exupéry. D’aquests autors n’extreu la mística, l’espiritualitat i la idea de responsabilitat. De Saint-Exupéry caldria denotar-ne una clara intencionalitat transcendent. Pujol empelta amb el pensador francès per tal que «la nostra generació, la que ha de començar a fer Catalunya, [aprengui] unes quantes coses essencials. Ha d’aprendre que les coses importants són aquelles que duren més que els homes.». La línia de contribució intel·lectual s’estén més enllà, fins a dues de les necessitats principals de la Catalunya postfranquista esmentades abans: la institucionalització i la preservació del fet diferencial català. Per Jordi Pujol un poble és sobretot contingut i forma. El contingut és el pòsit de la nació, els seus elements constitutius. La forma són aquelles estructures polítiques que preserven el continent. «Jo soc —diu St.-Exupéry—, “jo soc aquell que fa que el perfum no es perdi”, és a dir, jo soc el continent sense el qual el perfum s’esbravaria.».

Una comunitat esfilagarsada que calia recosir

L’empremta del franquisme, empeltada amb etapes anteriors especialment cruentes, havia causat estralls a Catalunya. El Principat s’alçava tímidament de nou amb l’arribada de la democràcia, si bé desproveït de cap estructura administrativa que permetés vehicular la voluntat dels ciutadans i, alhora, intervenir en la societat des del poder. Els problemes eren globals i d’índole diversa. Fixant-nos en la matèria que ens ateny, Catalunya havia vist proscrita i damnada la seva llengua i cultura, minoritzada i mancada d’estructures de protecció, creació i divulgació. Al mateix temps, la immigració massiva havia estat un problema de primera magnitud capaç de sacsejar la convivència del país, entès per molts sectors del catalanisme, com el mateix Jordi Pujol, com una manera de diluir la identitat catalana. Per tant, el vector nacionalitzador calia enfocar-lo amb un doble vessant: enfortir i ampliar la catalanitat entre la població autòctona i inocular-lo entre els nouvinguts.

Certament, la immigració tenia i ha tingut afectacions directes en l’economia, la societat, la cultura i la política. El país ha estat receptor de successives onades immigratòries provinents d’altres punts de la Península: l’ocasionada per la Gran Guerra, la de l’Exposició Universal de 1929, les dels anys quaranta i cinquanta —conegudes com l’onada de la fam— i la dels anys seixanta. Enmig d’aquests moviments de població es produeix la Guerra Civil, atiant la marxa de més persones i desballestant per complet la comunitat d’acollida. Tot aquest procés es concentra en només cinquanta anys. Si ampliem la cronologia, podem veure que la demografia de Catalunya creix tres milions i mig de persones entre l’any 1877 i l’any 1970. El 63% d’aquest increment correspon al volum de gent immigrada, la resta és creixement vegetatiu propi. Aquestes dades a la macrocefàlia barcelonina són encara més pronunciades. Aquí també cal tenir en compte que en tot aquest període de convulsió la fertilitat catalana decau. No es pot obviar l’experiència traumàtica d’una població receptora que no gaudeix de cap mena de paraigües institucional i polític per regular o intercedir en aquesta allau. A l’altra banda, els «nous catalans» topen amb la inexistència de polítiques socials, d’habitatge, mèdiques o educacionals per contribuir a la seva adaptació i inclusió. La desconfiança d’ambdós col·lectius entre si fou mútua. Convé ressaltar que hi havia dinàmiques i tensions internes entre els propis immigrats, atenent que la immigració més antiga va poder promocionar-se gràcies a l’especialització laboral i l’experiència, en canvi, la més recent acostumava a ser gent sense qualificació que només podien optar a les pitjors feines i remuneracions. De retruc, l’absoluta manca de planificació va abocar-los en suburbis perifèrics sense serveis. La bombolla corria el risc d’anar-se tornant hermètica i, fins i tot, hostil al projecte de país.

No obstant això, les condicions materials de vida no eren l’únic escull entre els ciutadans de Catalunya. Com ja hem apuntat, les dues comunitats tenien obediències nacionals i lingüístiques diferenciades i la pretensió del govern era tendir a la integració d’uns en els patrons dels altres. Pujol, que havia basculat des d’una visió pejorativa a una altra més constructiva, veia en els immigrants «saba nova», necessària per rejovenir la nació i enfortir-la sempre i quan entenguessin el protagonisme i adoptessin la manera de fer dels catalans. La voluntat era de bastir un projecte atraient i modern. El President es postulava per teixir aquests llaços i harmonitzar la convivència a Catalunya. Fou llavors quan començaren a desdibuixar-se les línies de separació entre el President Jordi Pujol, CDC i Catalunya, el conegut com a partit-nació, una aposta durament criticada per les forces de l’oposició.

D’ara endavant passem a veure com s’intentà implementar i difondre la idea de nació de Jordi Pujol en la Catalunya autonòmica. Els mètodes i processos ens respondran el com, mentre que els objectius perseguits ens revelaran quina era la idea que perseguien. Dividirem les àrees d’intervenció per sectors, comprimint la cronologia i barrejant reflexions personals del President, el desplegament institucional realitzat i la intervenció del govern. També atendrem les instruccions del que es va anomenar el «Programa 2000», un ambiciós pla estratègic de nacionalització sense una aplicació completa, però d’un alt valor polític. Aquest pla nacionalitzador el presentà el Consell Executiu de Convergència i Unió el 1990. En un inici era un document de treball intern, però ben aviat va fer el salt a la premsa provocant reaccions de tota mena. El pla es resumia com «un nou consens nacional i social de foment de l’ús de la llengua, que ultrapassi els límits de despenalització del català en què actualment s’ha convertit la Llei de normalització lingüística, ja que la llengua és el gran tret diferencial d’aquesta identitati un dels elements de mobilització als quals la majoria dels catalans és sensible». Prossegueix dient que es dirigia a «la població d’origen immigrat, encara no plenament integrada i molt menys assimilada, sectors de l’Administració de l’Estat encara impermeables a la normalització lingüística, sectors econòmics i empresarials de la indústria, el comerç i els serveis i certs sectors de la població catalana, amb identitat encara vacil·lant, o que tendeix a particularismes poc integradors.».

Les institucions educacionals

Jordi Pujol anomena institucions educacionals aquelles institucions que van dirigides a crear contingut nacional. Aquí caldria incloure-hi «l’escola, la Universitat, l’Exèrcit, determinats grups socials, l’Església, els partits, els sindicats i, en general, tots els instruments de formació humana.». En aquest sentit, una de les primeres mesures adoptades, també de les més importants, fou la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya (1983). La persona al capdavant de la primera conselleria de cultura fou Max Cahner (1980-1984). Per mitjà d’aquesta llei la Generalitat fixava la primacia del català en els canals institucionals, en el sistema educatiu, els mitjans de comunicació públics i s’erigia com a inductora per augmentar el seu ús social. Aquesta legislació donava solidesa a l’escola en català, que des de l’any 1980 estava duent a la pràctica experiències immersives en català en barris i suburbis industrials fortament castellanitzats. La demanda era sol·licitada per la mateixa població per evitar biaixos d’oportunitats i segregació. Santa Coloma de Gramenet, per posar un exemple, veié com l’escola Roselló-Pòrcel inicià classes en llengua catalana l’any 1983. Darrere dels fets, hi havia un govern preocupat per traslladar aquest model als mestres, alumnes i a les seves famílies. El català havia de ser l’eix central i per assegurar-ne l’èxit van catalanitzar-se els continguts i subvencionar propostes didàctiques en aquesta línia. L’executiu de Pujol preveia establir mecanismes de reciclatge de professors, organitzar cursos de formació, fiscalitzar que tot s’estigués duent a terme segons aquests paràmetres i, també, controlar els tribunals d’oposició. A les universitats el programa fou similar. Calia que els estudiants coneguessin i aprenguessin a estimar Catalunya.

En aquest mateix punt caldria ressaltar el paper de les entitats culturals, de lleure, d’oci i esportives, per les quals també se’ls va reservar un paper. La voluntat era catalanitzar-les perquè gaudien d’un alt valor penetrador en zones desnacionalitzades. Per fer-ho es van traduir jocs i es va recuperar la tradició lúdica, s’organitzaren viatges interiors per establir contactes de país i conèixer-ne el contingut. D’aquí en prové la normalització lingüística i institucionalització de les federacions esportives. Per últim, es contemplava també la possibilitat d’ajudar fiscalment aquestes entitats per empènyer-les a promoure la catalanitat.

Jordi Pujol inaugurant el camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat. Font: Federació Catalana de Beisbol i Softbol.

Jordi Pujol també deixà constància del paper que havien de desenvolupar partits i sindicats. Els partits són escoles de formació, ordenació i estructuració i, esdevenen «un dels principals instruments d’enquadrament de la gent.». La seva idea era que Catalunya estigués representada per uns pocs i grans partits catalanistes per evitar perdre’s en les discussions i en les lluites partidistes, tot contribuint a l’estabilitat. Al mateix temps, apostava per un sindicalisme constructiu i català. Sorprenentment, un dels referents que proposa és Salvador Seguí. Els sindicats havien de ser eines de socialització i enquadrament de la classe obrera, capaços d’assumir un programa nacional de redreçament que col·laborés en el desenvolupament del projecte de país. Calia arribar a acords amb la patronal i evitar caure en el radicalisme absurd i castellanitzant que, segons Pujol, ens havia conduït al desastre de la guerra i a la polarització. Per aquest motiu s’assessorà lingüísticament les empreses i s’afavoriren les línies sindicals que incorporessin la dimensió lingüística i cultural de Catalunya.

Una altra institució que ha resultat ser cabdal per a la construcció de la catalanitat actual és, sens dubte, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1983). L’obertura de TV3, així com les diverses emissores de ràdio, permetia a la nació catalana presentar-se de cara al gran públic com una nació moderna homologable a les del seu entorn. La seva tasca era la de defensar la llengua i construir el projecte de catalanitat. Per reforçar aquesta estructura es comptà amb personalitats reconegudes de l’àmbit periodístic per generar contingut, tècnics especialistes en comunicació i un cos de lingüistes per depurar i modernitzar la llengua. L’any 1989 es desdoblava el contingut amb la creació d’El 33 i dos anys més tard, el 1991, s’iniciaven les emissions del Club Super3, dedicat a l’emissió de contingut per infants i joves. La intenció del govern Pujol fou aconseguir la major presència possible del català, també en l’àmbit privat, i des d’un inici s’intentà estendre el senyal a la resta dels Països Catalans. A més, es va apostar per potenciar la premsa escrita en català. La creació de l’Agència Catalana de Notícies (1999) fou una altra contribució en aquest àmbit, impulsada per administracions controlades per Convergència i Unió, pretenia cobrir informativament Catalunya i l’encarregat de dirigir-la fou Carles Puigdemont. Amb tot, atenint-nos al «Programa 2000», també es va cercar la introducció de perfils nacionalistes en les màximes esferes comunicatives per «incidir en la formació inicial i permanent dels periodistes i dels tècnics de comunicació per garantir una preparació amb consciència nacional catalana.».

Institucions d’estructura bàsica

En un altre ordre categòric caldria citar les institucions d’estructura bàsica, preservadores de contingut i que respondrien a «l’estructura política, burocràtica i econòmica». Com ja hem anat subratllant, el Govern Pujol perseguia la creació d’estructures d’estat que responguessin al caràcter de la nació. Així, podríem resoldre que es perseguia un nationbuilding atípic, emprant el marc competencial de l’estat matriu, per bé que la institucionalització seria un state-building igualment estrany.

Vehicles del cos de Mossos d’Esquadra de mitjans dels anys 80. Font: Flickr (Mossos. Generalitat de Catalunya)

Pujol ja deixa clar que s’havia de negociar aquests acords per aconseguir «encara que només fos una engruna de llibertat i sobretot una engruna de poder i una engruna d’instrument, d’eina, de mitjà econòmic, administratiu, cultural, el que fos, públic o privat, que permetés lluitar contra la desnacionalització i l’esborrament.». Sense entrar a valorar el grau d’autonomia assolit i les relacions amb l’estat, és important repassar breument els agents funcionarials i la institució catalana. Pujol definia aquest col·lectiu de servidors de la res publica com els baluards d’un determinat camp espiritual o material, pel conreu de la virtut, el servei i el sentit de la responsabilitat. Així, diu, «es formen caps, homes responsables i dirigents». A més, «Catalunya necessita buròcrates, servidors públics. Els necessita, perquè els buròcrates castellans són a Catalunya un instrument d’interferència.». Per aquest motiu es desplegaren les diverses conselleries i departaments, amb les corresponents direccions generals, que dibuixaven l’arquitectura institucional i funcionarial de la Generalitat.

D’aquest apartat únicament esmentarem aquelles institucions més destacades. La més vistosa i reconeguda és el cos de Mossos d’Esquadra. Una estructura que permeté a Catalunya gaudir d’una seguretat pròpia pels seus ciutadans. Des d’alguns sectors, es va acusar la Generalitat d’assumir les competències per intentar ocultar l’ocupació policial i militar espanyola de Catalunya. Sigui com sigui, la Generalitat obtingué el primer traspàs el 1980 d’un cos esquifit amb jurisdicció per vigilar únicament les autoritats i els edificis oficials. No fou fins tres anys més tard que es creà la Policia Autonòmica de Catalunya i s’hagué d’esperar fins al 1994 per iniciar el desplegament, que començà a la comarca d’Osona. Actualment, el cos és la policia integral de referència a tota Catalunya. Altres institucions importants foren el model sanitari català, el cos de Bombers de la Generalitat, el cos d’Agents Rurals, l’Institut Català del Sòl, la política penitenciària i tota la xarxa d’infraestructures i serveis. En tots aquests organismes també hi hagué una voluntat manifesta d’incloure-hi gent que defensés la causa nacional catalana, especialment en els quadres intermedis i alts.

Per acabar, farem una breu menció a les estructures econòmiques, les quals eren d’un gran interès per Jordi Pujol. La seva funció havia d’ésser la fixació i estructuració de la riquesa i el fruit del treball, perquè tot treball «requereix d’uns instruments d’acció, orientació i estímul.». També donà gran importància a l’ordre bancari, en el qual Catalunya es trobava «a zero». Disposar d’una banca nacional era vital perquè «constitueix el pla més alt de l’activitat econòmica i serveix per regularitzar la riquesa». D’aquí prové el seu interès a construir una entitat financera catalana, la qual fou batejada amb el nom de Banca Catalana, molt abans que entrés en la política (1961).

Una obra inacabada

La construcció nacional de Catalunya, com en tants altres casos, presenta una paradoxa. Les nacions, tal com exposa Ferran Archilés, són realitats prèviament construïdes i alhora per construir. El nacionalisme, legitimant-se en el passat i presentant la nació com una entitat natural, sempre troba nous espais per incidir, nous reptes als quals fer front, noves maneres de créixer. Catalunya no n’és una excepció: els intents d’apropar els ciutadans cap a una determinada lleialtat nacional no s’han aturat, sinó que han perviscut de la mà d’altres líders i estratègies. Jordi Pujol, en qualitat de líder nacionalista, tampoc, si bé el seu projecte nacionalitzador ha estat el més solvent. Els seus moviments cercaren sempre reforçar i projectar la catalanitat. El que probablement el distanciaria d’un arquetip de líder nacionalista és que ho feu sempre en els marcs legals establerts per l’Estatut i la Constitució, renunciant a l’assoliment d’una sobirania plena. Cal tenir present que en les relacions amb l’estat espanyol Pujol va optar sempre per una via pactista i possibilista, l’anomenat «peix al cove», rebutjant el bloqueig i la confrontació.

Recapitulant, enguany es compleixen quaranta anys des de la seva primera presidència. Probablement, en alguns aspectes, hagi transcorregut prou temps per a fer una valoració de la seva obra de govern. En d’altres, en canvi, encara calgui esperar uns quants anys per observar l’evolució i avaluar-ne les mesures. Sigui com sigui, aquesta no és la intenció d’aquest article. Aquí ens hem dedicat a analitzar una sèrie de fets amb la màxima objectivitat possible, sent conscients que la figura de Jordi Pujol, i el nacionalisme català, admeten poc espai per a l’estudi sense caure en el joc dels partidaris i detractors. Només constatarem que bona part dels consensos que varen permetre impulsar les polítiques des de la Generalitat s’han trencat i es comencen a posar en dubte els traspassos de competències.

Amb tot, tampoc seria just atribuir tot el mèrit a l’expresident i al seu partit. En el procés de construcció nacional hi intervingueren molts més actors que no han estat esmentats. Alguns, fins i tot, malgrat no apostar pel desenvolupament nacional de Catalunya. Ens referim a les forces de l’oposició, a les organitzacions socials i al conjunt de la societat civil. En molts casos el govern de Jordi Pujol fou el catalitzador de la voluntat majoritària, en d’altres, en canvi, hagué de fer marxa enrere o modificar substancialment el pla inicial. A més, cal deixar palès que des dels diferents governs espanyols hi hagué intents inqüestionables per a la nacionalització espanyola. Una alternativa sovint més vehement i que comptava amb més recursos i operativitat.

Per cloure, recordar una de les cites cèlebres de Jordi Pujol, la seva definició de català: «És català qui viu i treballa a Catalunya i té voluntat de ser-ho.». Els fets ens demostren que, per Pujol, la voluntat no era suficient, calia empènyer-la.

1
Leave a Reply

avatar
1 Comment threads
0 Thread replies
0 Followers
 
Most reacted comment
Hottest comment thread
1 Comment authors
Josep Pineda Recent comment authors
  Subscribe  
newest oldest most voted
Notify of
Josep Pineda
Guest
Josep Pineda

molt ben explicat noi..