Un nou projecte

La relació entre el Rei Joan Carles I i Adolfo Suárez constitueix un dels punts bàsics d’aquest article, ja que segons tots els autors consultats i el material publicat fins l’actualitat, el monarca jugarà una influència decisiva sobre el president Suárez des de que li entregarà la seva confiança després de la dimissió d’Arias Navarro l’1 de juliol del 1976 fins pocs mesos abans del cop d’Estat.

Els inicis de l’amistat entre el monarca i el líder d’UCD tenen els seus orígens quan Adolfo Suárez era governador civil de Segòvia. Aquest va ser el moment a partir del qual van començar  a tenir una relació més estreta, però la seva amistat encara va anar en major augment quan Suárez va ser nomenat director general de Radio Televisión Española i va ajudar notablement a millorar la imatge de l’encara príncep d’Espanya en els informatius del telenotícies. Segons les pròpies paraules de Joan Carles I en l’obra escrita per José Luis de Vilallonga, el jove monarca va escollir Suárez per substituir Arias Navarro per la seva joventut i modernitat, a més de ser un home del franquisme, cosa que tranquil·litzaria als sectors més franquistes de la societat i de l’exèrcit. No obstant, aquest suport polític de tan alt nivell no era suficient per iniciar el procés “dirigit” de la Transició, ja que calia convèncer els alts poders financers de l’Estat que era necessari disposar d’un partit de centre-dreta que pogués fer front als nous reptes polítics que generarien les tensions socials i la legalització dels partits d’esquerra. Tot apuntava que la UCD seria el bastió d’aquest projecte de canvi que els poders de l’Estat tant desitjaven i Adolfo Suárez semblava la garantia que necessitaven per tirar endavant aquesta iniciativa.

El President Suárez va haver de fer front a gran nombre d’entrebancs dins els seu propi partit que van acabar per debilitar el seu prestigi i el suport electoral a la UCD.

El President Suárez va haver de fer front a gran nombre d’entrebancs dins els seu propi partit que van acabar per debilitar el seu prestigi i el suport electoral a la UCD.

El suport de Joan Carles I a la causa de Suárez va anar molt més enllà del recolzament polític, ja que el monarca es va posar en contacte amb l’Iran i l’Aràbia Saudita per aconseguir centenars de milions de dòlars i garantir d’aquesta forma que el partit UCD tingués una molt bona posició de sortida als comicis que ben aviat se celebrarien. No obstant, aquest aspecte referent al finançament del projecte liderat per Suárez ens permet veure com no tots els poders de l’Estat –especialment els econòmics i financers- estaven d’acord a recolzar aquest “model” de Transició a la democràcia, ja que autors com Jesús Palacios y Javier Cercas asseguren que un gran nombre de poderosos banquers van negar-se a finançar el líder d’UCD, especialment després de les eleccions del juny de 1977, ja que consideraven que no seguia els seus designis i que era necessari donar suport a una dreta més reaccionària, com la de Manuel Fraga.

Aquestes informacions ens poden dur a pensar que en tot cas el veritable pilar que ajudaria a mantenir ferm el projecte d’Adolfo Suárez era el suport que brindava el monarca al jove de Cebreros. En aquest cas ens hem de preguntar: quan es va espatllar aquesta relació? La resposta a aquesta pregunta encara no es pot donar amb tota certesa a falta que més documents i fonts siguin desclassificades, però autors com l’anteriorment anomenat Jesús Palacios asseguren que l’any 1978 començaria a esfondrar-se lentament l’amistat que havia unit aquestes dues grans personalitats polítiques, ja que el Rei es va sentir ofès per la considerable pèrdua de poders de la Corona a causa de la promulgació de la nova Constitució. A més, les diferents fonts consultades afirmen que després de la notable victòria electoral que va aconseguir la UCD el 1979, Adolfo Suárez va considerar que la seva legitimitat per controlar l’executiu ja no depenia del favor del monarca, sinó de la confiança que li havien entregat els votants a les urnes, cosa que no va agradar gens a les elits estatals que confiaven poder dirigir tots els seus passos al llarg del camí de la Transició.

D’altra banda, el propi Joan Carles I diu en la seva biografia que quan Suárez va perdre el favor del seu propi partit –especialment a partir de 1980– i va començar a ser menystingut per importants sectors de la societat i de l’exèrcit, el monarca va decidir no intervenir en favor seu i va deixar que el president esgotés totes les vies per continuar el seu mandat. L’única veu discordant en la teoria que s’ha presentat a les línies superiors la posa el famós hispanista Paul Preston que considera que va ser el propi Suárez, a partir de les successives crisis internes que vivia la seva formació política, que va decidir allunyar-se de la Corona per no afectar el seu prestigi i que el conjunt del poble la seguís considerant una institució neutral i un pilar de la nova democràcia.  

Més enllà d’aquests debats plantejats entre els autors esmentats podem concloure que a inicis del 1980 les relacions entre la Corona i el president del govern eren notablement tenses i autors com Pardo Zancada –militar que va tenir un paper destacat en el fracassat cop d’Estat– recorden que Suárez va tenir especial interès en informar altres persones, com ara Sabino Fernández Campo, de la seva intenció de dimitir per tal que el Rei no digués que havia estat ell qui l’havia forçat a renunciar al càrrec. En clara oposició a aquesta visió dels fets, Fernando Ónega assegura que el veritable desestabilitzador en les relacions Monarquia-Suárez van ser els alts oficials de l’exèrcit contraris al cap de govern i al seu home de confiança Manuel Gutiérrez Mellado.

Les relacions amb les Forces Armades

Cal tenir en compte que les Forces Armades es consideraven en bona mesura fidels i hereves de l’obra de Franco i sentien un gran respecte pel Rei perquè en el testament polític del dictador hi figurava que l’exèrcit en bloc s’havia de mantenir fidel a Joan Carles I com ho havia estat amb ell mateix. Aquest pensament franquista que hi havia a bona part de l’exèrcit, a excepció de la UMD, es va manifestar fortament en contra de les mesures democratitzadores impulsades per Suárez. Així, l’exèrcit va convertir-se en el principal conspirador per derrocar el president del govern i allunyar la UCD del poder; fins i tot més que els poders fàctics de l’Estat. Alguns historiadors, especialment Paul Preston, fan referència al fet que, en tot moment, el jove monarca va intentar calmar els ànims dins les files de l’exèrcit i afavorir al màxim el procés de la Transició tal com el tenia ideat Adolfo Suárez. Segons l’hispanista anglès, Joan Carles I va dialogar en nombroses ocasions amb els caps de l’exèrcit i va protegir Gutiérrez Mellado, que era considerat un traïdor per bona part de la jerarquia militar.

23f-tejero-bosh-armada

Antonio Tejero, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada van representar a la elit colpista encarregada de dur a terme el cop d’Estat durant el 23-F.

La Corona era conscient que el punt d’inflexió que va situar les Forces Armades contra el procés democràtic va ser la legalització del PCE, juntament amb l’intent de rellevar els oficials més reaccionaris i contraris a la inclusió dels comunistes al joc democràtic. Respecte al procés de legalització del PCE, hi ha un debat intens en les obres tractades sobre qui va tenir la iniciativa de tirar endavant el projecte de legalització. En el cas de Fernando Ónega, assegura que la veritable iniciativa va venir de la mà del president Suárez i en el cas de José Luis de Vilallonga trobem que és el Rei qui teòricament fa un major esforç per integrar al PCE al joc polític democràtic. Tot i així, en el cas d’aquesta darrera obra, el Rei recorda que allò que més el preocupava era que els militars poguessin sentir-se ofesos, ja que creia que podria ser el veritable desestabilitzador de la democràcia i podria posar en perill la Transició.

Hi ha unanimitat en les obres consultades que un dels punts més crítics entre la relació d’Adolfo Suárez amb la jerarquia militar es va produir quan el cap de govern, juntament amb Gutiérrez Mellado, va prometre als líders de les Forces Armades que el ventall polític aniria des de la dreta fins l’esquerra moderada, situant el límit al PSOE i impedint que el PCE es pogués presentar a les eleccions. Va ser en aquest moment que semblà que la relació entre el president d’UCD i els militars podria millorar notablement, ja que en acabar la reunió on va assegurar als militars que no legalitzaria el Partit Comunista, alguns generals van començar a aplaudir-lo i es va sentir un sonor ¡Viva la madre que te parió! pronunciat pel general Prada Canillas. Només uns mesos després, els mateixos homes que l’havien encoratjat durant aquella reunió es convertirien en els seus pitjors enemics. Un d’aquests militars favorables al cop d’Estat, Pardo Zancada, convençut de la participació directa del Rei en el 23-F, recorda una frase apareguda únicament a la versió francesa de Le Roi, la ja citada obra de José Luis de Vilallonga, en la qual el monarca afirma sentir-se traït per Armada. A més, aprofita per recordar a la seva obra 23-F: la pieza que falta que cap integrant de l’elit militar que va preparar el cop d’Estat s’hauria posat en marxa si no haguessin estat plenament convençuts que el monarca hi estava d’acord. No obstant, la rèplica a aquestes afirmacions per part de Joan Carles I vénen a afirmar que si la Corona es va reunir tantes vegades amb l’estament militar no va ser per donar suport al seu projecte, sinó per convèncer els alts oficials de les Forces Armades que era totalment necessari donar suport a la Transició i que en cap cas els “vencedors de la Guerra Civil” serien els derrotats de la democràcia.

El CESID, els tècnics del cop d’Estat

Cal tenir present que la gran mobilització de recursos i l’extensa planificació que requereix un cop d’Estat necessita un gran aparell d’intel·ligència que coordini totes les forces de les quals es disposen per tal que el cop no fracassi. Tota la bibliografia consultada –amb l’excepció del llibre de José Luis de Vilallonga– fa nombroses referències a la importància cabdal que va tenir el CESID i el comandant José Luis Cortina, cap de la unitat d’operacions especials d’aquesta organització. El seu paper va ser rellevant en la preparació del cop d’Estat i especialment a l’hora de contactar amb els principals dirigents de l’intent colpista per tal de coordinar els recursos i les forces tant de els agrupacions polítiques, com de la Casa del Rei i de l’estament militar. Cal fer èmfasi en el fet que el comandant Cortina va afirmar en públic, davant d’alguns dels seus homes, que el servei que feia el CESID a l’Estat era veritablement important i imprescindible, que ells eren el veritable Estat i que si volien canviar el destí polític d’Espanya estava a les seves mans de fer-ho.

És especialment revelador tenir en compte que durant el judici del 23-F només es va encausar a dos membres del CESID: el comandant José Luis Cortina i el capità Vicente Gómez Iglesias, subordinat de Cortina. El comandant va ser absolt, però el capità va ser condemnat. En acabar el judici es va concloure que el CESID, com a institució, no va participar al cop i que només ho van fer per voluntat pròpia alguns dels seus membres, cosa que demostra que aquesta organització, encarregada de la vigilància de l’Estat i d’operacions d’intel·ligència, era veritablement incompetent o es va voler amagar la seva tasca. És important remarcar que el CESID tenia constància que hi havia diverses operacions en marxa contra Adolfo Suárez, que d’alguna forma acabarien desembocant en el cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 i, al meu entendre encara més important, que des de la direcció del CESID s’havia informat al govern durant el mes de novembre de 1980 que hi havia diverses operacions colpistes en marxa a partir d’un document anomenat Panorama de las operaciones en marcha.

Les motivacions del cop d’Estat

No només els poders fàctics de l’Estat i la jerarquia militar estava decidida a dur a terme un cop d’Estat, ja que hi ha constància de nombrosos interessos polítics darrera d’aquesta gran operació que havia de ser el 23-F. Alguns partits polítics, com ara el PSOE consideraven que potser no podrien accedir al poder si no era obligant Suárez a abandonar el govern, Alianza Popular no comptava amb un suport social majoritari per aconseguir el poder hegemònic de la dreta i dins la pròpia UCD hi havia sensibilitats polítiques i ideològiques molt diferents; alguns sectors eren socialdemòcrates propers al PSOE i d’altres estaven més escorats a la dreta, cosa que deixava Suárez sostingut únicament pels seus homes de confiança –els anomenats fontaneros– i uns electors que cada cop desconfiaven més d’ell. Això ens permet observar com els poders fàctics de l’Estat, amb el suport de nombrosos dirigents polítics de grans partits d’àmbit estatal i un gran nombre de vells militars nostàlgics del franquisme, constituïen una gran força que pretenia fer front al govern de Suárez i propiciar la seva caiguda.

suarez-y-el-rey

La relació entre el monarca i Adolfo Suárez va ser molt positiva durant els primers anys de la Transició. Moments en que semblava que el líder d’UCD podria complir amb les expectatives que els poders fàctics de l’Estat tenien.

També hi ha un altre tema cabdal, especialment pel que fa a les relacions d’Espanya amb altres països del bloc occidental i en especial amb els Estats Units. Cal tenir en compte que l’administració Reagan va veure molt negativament que Espanya es distanciés del Bloc Occidental i que el president Suárez enviés un observador oficial a la Conferència de Països No Alineats. A més, el Secretari d’Estat nord-americà Alexander Haig no va condemnar el cop d’Estat en cap moment i es va declarar que eren assumptes interns de l’Estat espanyol.

El control del periodisme i de l’opinió pública

En el conjunt de les publicacions que analitzen el cop d’Estat del 23-F trobem que es dóna un paper força rellevant a com va actuar el periodisme en relació a l’administració Suárez i amb el tractament del cop d’Estat. Es pot arribar a la conclusió que el periodisme, en termes generals, va ser un enemic del projecte suarista, ja que des de pràcticament tots el rotatius es criticava la gestió d’UCD, si bé és cert que El Alcázar i l’ABC eren especialment combatius. Va ser a partir del 1980 quan la premsa es va sentir veritablement desplaçada per part del govern i es va començar a atacar constantment el cap de govern assegurant que la crisi que vivia l’Espanya del moment era culpa seva. Editorials com Grupo 16 van iniciar una forta campanya de desprestigi contra el líder d’UCD i rotatius com el conservador ABC afirmaven públicament en les seves editorials que probablement seria necessari formar un nou govern presidit per un militar.

Aquest conjunt de fets semblaven preparar a l’opinió pública per als canvis que s’havien de produir a partir del 23-F i on l’eix central de l’operació es trobava en generar un nou govern presidit per un militar de la confiança del monarca que derogués aspectes de la nova Constitució que no eren vistos amb bons ulls ni per la monarquia ni pel conjunt dels poders fàctics i militars de l’Estat.

Conclusions

Podem observar com el cop d’Estat està estretament condicionat per la simpatia –o la capacitat de satisfer les demandes– del president Adolfo Suárez amb els alts poders de l’Estat, ja que quan el líder d’UCD va decidir fer una política “pròpia” i cada cop més allunyada dels poders que l’havien alçat a l’alta política a partir del 1976 es van anar succeint mostres més evidents de desafecció amb la seva forma de governar.

Després de la dimissió d’Arias Navarro, el president Suárez gaudia de la simpatia del Rei, qui li va aconseguir una notable quantitat de milions de dòlars per finançar al seu partit, ja que considerava que l’èxit electoral de la UCD era positiu per la Corona i per la Transició; tot va canviar a partir dels inicis del 1977 –data en la que coincideixen els autors analitzats– especialment a partir de la legalització del PCE i de la deriva reformista del govern de la UCD que desagradava als sectors més conservadors de l’Estat i especialment a les Forces Armades, que se sentien traïdes i enganyades per Suárez. Aquest fet, juntament amb el procés autonòmic i la reducció de poders a la qual es veia sotmesa la Corona a causa de la nova Constitució, va provocar que tant els sectors econòmics com l’Exèrcit i el monarca es posicionessin progressivament en contra del President Suárez i decidissin anar en contra seva.

el-juicio-del-23-f

El judici al 23-F. Un judici que hauria pogut tenir centenars de persones i de tropa militar encausades només va jutjar a una elit molt reduïda d’oficials.

Tot i així, el veritable trencament entre el Rei i Suárez es va produir de forma definitiva al 1979, quan el president va guanyar unes noves eleccions i va considerar que el seu poder ja no venia del favor del Rei, sinó de la voluntat popular expressada a les urnes i que, per tant, era lliure de realitzar el seu programa polític sense lligams. La conjura definitiva de tots aquests poders contra el líder d’UCD es va produir durant l’any 1980, just quan les operacions colpistes van arribar al seu zenit i quan es va començar a parlar seriosament, especialment entre Armada i líders del CESID de renom com José Luis Cortina, que el monarca podria donar la seva benedicció a un cop d’Estat incruent on es produís un canvi de govern per tal de redreçar el procés democràtic cap a un projecte menys reformista on l’exèrcit recuperés gran part del poder perdut després de la mort de Franco.

Totes les fonts consultades, inclosa la de José Luis de Vilallonga, on Joan Carles I explica la seva versió dels fets, deixen entreveure que el monarca va tenir consciència –no sabem amb exactitud fins a quin punt– que hi havia un operatiu en marxa per debilitar la democràcia i canviar el procés de la Transició. Tot i així, el 23-F encara ens aporta més preguntes que respostes, unes preguntes a les quals no podem donar resposta perquè encara hi ha un gran nombre de documents classificats, que no han vist la llum i que podrien donar-nos respostes sobre la preparació i desarticulació de l’intent de cop d’Estat.

Per saber-ne més...

Cercas, J. Anatomía de un instante. Barcelona: Random House Mondadori, 2009.

De Vilallonga, J.L. El Rey. Conversaciones con D.Juan Carlos I de España. Barcelona: Plaza&Janés, 1993.

Ónega, F. Puedo prometer y prometo. Mis años con Adolfo Suárez. Barcelona: Plaza&Janés, 2013.

Palacios, J. 23-F: El golpe del CESID. Barcelona: Editorial Planeta, 2001.

Pardo Zancada, R. 23-F la pieza que falta. Testimonio de un protagonista. Barcelona: Plaza&Janés, 1998.

Preston, P. Juan carlos. El Rey de un pueblo. Barcelona: Plaza&Janés, 2003.

Prieto, M. Técnica de un golpe de Estado. El juicio del 23-F. Barcelona: Ediciones Grijalbo, 1982.

Sverlo, P. Un Rey golpe a golpe. Biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón. Miatzen S.A.R.L, 2001.