Després d’ocupar la posició d’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) durant més de 10 anys, el passat 13 d’Octubre el Consell de Seguretat de Nacions Unides va donar el seu vist-i-plau a l’arribada de l’exprimer ministre socialista portuguès Antonio Gutierres a l’avantguarda de la secretaria general de Nacions Unides.

Malgrat que l’Assemblea General de Nacions Unides és el fòrum de discussió internacional on s’aproven importants estratègies pel desenvolupament econòmic, com ara l’agenda post-2015, cal aclarir que les principals decisions de la política internacional queden confinades a les decisions preses pel seu Consell de Seguretat, el qual està composat per la Xina, Rússia, França, Gran Bretanya i els Estats Units (tots amb dret de veto).

En un món on la vella política derivada de les decisions dels estats nació és una realitat en perill d’extinció, cal preguntar-nos, doncs: quins són els principals reptes que afronta al càrrec el nou secretari general Antonio Gutierres?

La reforma del Sistema de decisió política de Nacions Unides

L’estat nació ha mort. Especialment des dels últims compassos del segle XX, la interacció dels grups d’interès i pressió internacional com ara l’AIPAC, el NIAC o l’IRCR han influït i compromès les decisions dels estats nació en base a uns objectius ideològics clarament definits.
En un món de decisió multipolar on ja no sols els estats sinó els grups d’interès tenen un gran poder de decisió, any rere any Nacions Unides evidencia la seva contradicció fundacional, el dret de veto hegemònic que els grans actors que ocupen el Consell de Seguretat de Nacions Unides tenen reservat. Inexorablement, els successius secretaris generals de Nacions Unides hauran d’implementar un procés de descentralització política dins de l’organització multilateral on els membres que conformen l’Assemblea General siguin escollits popularment i no a través d’una lliure designació governamental.

La necessitat de complir amb els objectius de desenvolupament globals

Dins de l’agenda reformista de Kofi Annan, els principis de cooperació pel desenvolupament global es van concretar en els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Aquest era el primer intent de dotar a la comunitat internacional en mans de les Nacions Unides d’una agenda social un cop les dinàmiques de la guerra freda eren cosa del passat, i en un moment en què l’economia internacional era condicionada per la globalització i el neoliberalisme. L’objectiu central dels ODM es va concentrar en eradicar la pobresa. Si fem la vista enrere, treient a la Xina i l’Índia de l’equació, podem observar com els ODM, pel que fa a equitat de gènere, pobresa extrema i seguretat alimentària es van complir, tot i que a l’Àfrica els objectius pactats quedaven molt lluny a l’hora d’assolir quotes mínimes.

Un dels fenòmens més importants als qual s’ha hagut d’enfrontar l’agenda internacional post 2015, han estat els canvis en la concentració internacional de la pobresa. Al mateix moment que l’antiga lògica de països pobres del sud i veïns rics del nord ha quedat desfasada, en l’actualitat els principals pols de pobresa es concentren en països de renda mitjana però caracteritzats amb grans desigualtats, així com estats on les seves minories ètniques són marginades socialment i econòmica. Aquesta tendència ha estat condicionada per la graduació i el desenvolupament de països tradicionalment pobres com ara Bangladesh, Indonesia, Etiòpia, Vietnam, Indonèsia, Xina o Pakistan.

ab-2

Tot i això, és hora de comentar quins han sigut els principals dèficits de la nova agenda post 2015, especialment els elements que tenen a veure amb l’eradicació de la pobresa. En primer lloc, la delimitació de llindar de la pobresa extrema en 1.25$ diaris és una xifra molt inferior, incapaç de satisfer necessitats més enllà de les nutricionals. A més a més, una de les principals crítiques que els Objectius de Desenvolupament Sostenible han rebut ha sigut la manca d’especificació i de mecanismes de control polític a nivell internacional per a mesurar el seu compliment durant els anys en què es desenvolupen. Així, la voluntat de treure de la pobresa en igualtat a nens, homes i dones de totes les edats al 2030 i eradicar totes les formes de pobresa, ha de ser contrastada i treballada a partir d’unes anàlisis sistemàtiques dels nivells i significats de pobresa dels diferents països del món per així assegurar una línia d’actuació comuna consistent.

Canvi Climàtic i Seguretat Humana

Els nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera, l’increment de les temperatures i el nivell del mars i oceans, han evidenciat que el planeta terra està entrant en una nova fase de canvi climàtic. S’ha calculat que l’augment de 4ºC al 2080 limitarà en gran mesura la producció de cultius, ja que vaporitzarà grans quantitats d’aigua, cosa que provocarà que les pluges torrencials arribin a les zones elevades i als tròpics. Les zones més afectades seran probablement el Sud d’Àsia i l’Àfrica, regió on la producció agrícola es troba estancada des de 1961. D’aquesta forma, la disminució de l’accés a l’aigua provocarà conseqüentment una limitació en la producció agrícola i ramadera.
Aquesta tendència es coordina amb la previsió de creixement de la població mundial fins arribar als 9 bilions de persones. A més a més, l’augment la capacitat adquisitiva, lligat a aquest creixement de la població, es traduirà probablement també en un canvi d’hàbits alimentaris. És a dir, hi haurà un major accés -o demanda- a proteïnes diàries de carn i peix, cosa que suposarà que es necessitin entre un 40% i un 100% d’aigua extra, i que cada cop més productors i consumidors de productes bàsics competeixin per l’accés als recursos naturals i a l’energia.

Per aquesta raó, partint de la pressuposició que l’augment en la productivitat de cultius és encara un fet possible, la innovació en el terreny agrícola i ramader és l’element clau en el procés d’adaptació al canvi climàtic i les seves potencials conseqüències. En aquest sentit, podríem destacar diferents projectes innovadors que fessin créixer cultius en terrenys que actualment no siguin fèrtils, així com evitar la desintegració de regions actualment productives per conseqüència de les sequeres i l’augment de la temperatura. Un altre punt important seria evitar el desaprofitament dels aliments, el qual s’ha calculat que afecta entre el 30% i el 40% de tota la producció alimentària als països desenvolupats. Així mateix, la inversió en tecnologies d’emmagatzematge d’aliments i la inversió en una cadena d’alimentació equilibrada als països en vies de desenvolupament podria pal·liar enormement les dinàmiques del canvi climàtic.

Dins d’aquest marc contextual, el cas de l’Àfrica subsahariana mereix una menció especial ja que la seva població passarà dels 856 milions de persones als 2 bilions a l’any 2050. Tot i això, el fet que dos de cada tres persones visquin en àrees rurals amb explotacions agrícoles de petita escala presenta un repte i una oportunitat alhora. En aquest sentit, la possibilitat d’invertir en aquestes petites explotacions a través de fer de les dones actors participatius claus és una garantia d’èxit i d’innovació social, ja que faria augmentar la productivitat agrícola, reduir la pobresa i millorar les condicions nutricionals i la seguretat alimentaria de bona part de la població del continent. A més a més, l’accés de les dones al capital productiu, als processos de compra i venda de productes i béns per l’explotació agrícola, així com el posicionament de les dones dins de les comunitats socials, serien unes de les principals eines de canvis per adaptar, amb gran resiliència, la població de l’Àfrica subsahariana al canvi climàtic global.

La necessitat d’acomplir amb l’imperatiu del R2P

La comunitat internacional ha evidenciat la manca d’eficiència a l’hora d’aturar episodis com el de Ruanda (1994) o les neteges ètniques de Srebrenica al 1995.

Tot i que les principals potències internacionals han ratificat el CPPCG, el bloqueig o la desídia patida al Consell de Seguretat de Nacions Unides ha impedit que els crims de guerra comesos a dia d’avui a Síria, Iraq, Israel, Mali o República Centreafricana s’hagin pogut aturar.
Per altra banda, la història ha demostrat, en casos com a Líbia al 2012 o l’Iraq al 2003, quan (part de) la comunitat internacional va trobar motius per fer complir (com a pretext) l’imperatiu moral del R2P, que en aquests episodis ha primat la necessitat d’assolir objectius ideològics o d’aprofitament de recursos que poc tenien a veure amb la defensa dels drets humans dels civils que patien els abusos de governs autocràtics.
Així mateix, si la idea de complir amb aquest imperatiu moral pot ser titllada d’utòpica, el nou secretari general Antonio Gutierres podria trobar la investigació dels abusos sexuals comesos durant les missions de pau de Nacions Unides una estratègia ineficient en la defensa de Nacions Unides com a únic organisme internacional capaç de defensar la pau i els drets humans.