En els últims deu anys, hi ha hagut una tendència ben rebuda en els estudis històrics a examinar la Mediterrània a través del concepte de mobilitat. Tant el mar que va donar el seu nom a la regió com tot el que es transportava i es reunia a través i al voltant d’aquest han començat a atreure l’atenció d’un nombre creixent d’historiadors. Són cada vegada més els estudiosos que tracten les històries de renegats, presoners de guerra, missioners, pirates, comerciants, intèrprets, marins, agents i espies, els moviments dels quals, en creuar d’un costat de la via marítima a un altre, sovint diverses vegades en el seu temps de vida, van anar entreteixint la història compartida dels extrems orientals i occidentals d’aquest mar interior, així com d’Euràsia i l’Àfrica.

Fernand Braudel (1902-85) va ser el primer historiador que es va atrevir a mirar el Mediterrani globalment en temps del monarca Felip II (1556-98)

Fernand Braudel (1902-85) va ser el primer historiador que es va atrevir a mirar el Mediterrani com a unitat històrica. Font: Bharata Bharati

El conegut pioner d’aquest interès per la Mediterrània com unitat per a l’estudi històric és Fernand Braudel (La Mediterrània en l’època de Felip II, 2 vols, 1972). Mentre que el seu focus d’atenció van ser principalment els aspectes polítics i econòmics de la segona meitat del segle XVI, la seva obra va obrir nous camins per a la història cultural i va inspirar un interès en la història anterior de la regió. Gairebé quaranta anys després, en el seu llibre La Gran Mar. Una història humana de la Mediterrània (Oxford University Press, 2011) David Abulafia va prendre la Mediterrània un cop més en la seva totalitat, concentrant el seu relat en el mar enlloc de la massa de terra que l’envolta. La seva és una exposició de gran abast, que comença amb la prehistòria i acaba al segle XXI, que mostra la naturalesa complexa de la interacció humana. La rivalitat, la competència, l’intercanvi i la convivència van ser conseqüències lògiques de la història dels pobles i estats la subsistència dels quals depenia d’aquest mar que compartien i es disputaven.

L’erudit treball d’Abulafia és un llibre generalista, dirigit a un públic ampli, i no només a un d’especialistes. L’interès per la Mediterrània també ha produït treballs més especialitzats que s’han centrat en marcs temporals i geogràfics més limitats. Com en El Gran Mar d’Abulaifa, en aquestes obres de format monogràfic també s’ha prioritzat la mobilitat; tanmateix, a diferència d’aquest darrer, la primera època moderna i la frontera veneciana-otomana han proporcionat l’escenari d’aquests estudis.

A Brokering Empire, per exemple, Natalie Rothman ha estudiat el món trans-imperial i trans-cultural de la Mediterrània oriental enfocant-se en les identitats culturals, religioses i polítiques, les lleialtats i els interessos sempre canviants d’un gran nombre de persones que van traspassar la frontera veneciana-otomana, voluntàriament o per obligació, com a comerciants, intermediaris, esclaus, conversos o intèrprets. A Gender, Identity, and Boundaries in the Early Modern Mediterranean, Eric Dürsteler (Johns Hopkins University Press, 2011) ha examinat el desplaçament de les fronteres culturals, socials, religioses i de gènere en la Mediterrània de la primera època moderna, centrant-se en les biografies d’un grup seleccionat de dones renegades que van utilitzar la frontera veneciana-otomana per exercir un major control sobre les seves vides personals, escapant dels matrimonis forçats i els marits no desitjats. Dürsteler utilitza un plantejament micro-històric per proporcionar un coneixement antropològic de la Mediterrània, problematitzant conceptes com ara “renegat”, “conversió”, i “identitat”.

Malcolm utilitza les històries entrellaçades de dues famílies d’origen albanès, els Bruni i els Bruti, com a guia per entendre les relacions polítiques i econòmiques entre diferents actors polítics i estatals

L’estudi acurat de John-Paul Ghobrial sobre la natura i la dinàmica de les xarxes d’informació entre Istanbul, Londres i París a The Whispers of Cities (Oxford University Press, 2013) no té la Mediterrània com el seu entorn privilegiat. No obstant això, el seu relat mostra clarament que les línies imperfectes i asimètriques de comunicació entre aquestes capitals van creuar el Mediterrani un i altre cop, i d’aquesta manera, li van atorgar un cert protagonisme.

Com el seu nom suggereix, Agentes del Imperio. Caballeros, corsarios, jesuítas y espías en el Mediterráneo del siglo XVI pertany a aquest grup d’estudis sobre la Mediterrània mòbil en el primer període modern. Com els autors esmentats anteriorment, Malcolm teixeix la seva narrativa històrica seguint les activitats d’un grup d’individus que van creuar la Mediterrània amb una varietat de propòsits, que anaven des de la migració al comerç i a la guerra. En aquest estudi, l’Albània vèneta i el mar Adriàtic formen l’escenari geogràfic principal i el focus de tensió està a la frontera veneciana-otomana, una frontera canviant físicament i mentalment.

La història i les seves moltes històries

Les històries dels membres masculins de les famílies Bruni i Bruti durant tres generacions proporcionen els fils que condueixen l’estudi. Malcolm utilitza les històries entrellaçades d’aquestes dues famílies d’origen albanès com a guia per entendre les relacions polítiques i econòmiques entre les Repúbliques de Venècia i de Ragusà (Dubrovnik), l’Imperi Otomà, l’Imperi dels Habsburg espanyols, Roma, i la multi-ètnica (albanesos, grecs, eslaus) i multi-religiosa (ortodoxa, catòlica, musulmana, jueva) població de l’Albània vèneta. Moldàvia, l’Imperi dels Habsburg austríacs, França, l’Imperi Safàvida, i Anglaterra comparteixen aparicions secundàries en el relat històric de Malcolm.

El llibre analitza els moviments transfronterers de tres generacions de les famílies Bruni i Brunti entre Roma, l'Albània vèneta, Espanya i l'Imperi otomà

El llibre analitza els moviments transfronterers de tres generacions de les famílies Bruni i Bruti entre Roma, l’Albània vèneta, les repúbliques de Venècia i Ragusà, l’Imperi Habsburg i l’Imperi otomà. Font: suggest-keywords.com

Clans amb interessos mercantils i en ascendència social com els Bruni i els Bruti buscaven maneres de treure profit de la dinàmica fluida de la frontera veneciana-otomana, tant en temps de guerra com en temps de pau. Estaven involucrats en el transport de mercaderies, d’informació, d’agents, d’espies i de captius per a l’intercanvi. Van convertir els seus coneixements culturals i les seves relacions socials a tots dos costats de la frontera en un capital útil per a les seves pròpies activitats com a espies i agents. Aquestes relacions socials també van facilitar les seves empreses mercantils i els van ajudar a mantenir una alta posició social. Van permetre als Bruni i els Bruti entrar a formar part de la classe noble, fins i tot a mesura que es veien obligats a migrar a causa de les invasions otomanes. En sòl otomà, els seus llaços d’amistat i parentiu també els van proporcionar respecte i protecció.

La seva bona posició entre l’elit de la província otomana a Albània i la seva familiaritat amb la cultura de la classe governant otomana feia augmentar el seu valor com a agents per a Venècia i pels Habsburg. Bartolomeo Bruti, per exemple, tenia l’experiència suficient per entendre que la traducció de la resposta del Gran Visir otomà Sokollu a Felip II sobre una possible treva entre els dos estats havia estat manipulada, perquè no creia que els otomans volguessin entaular negociacions secretes, com la traducció suggeria. D’altra banda, tenia prou confiança en si mateix i en els seus coneixements per exposar la seva opinió a la cort de Felip tot i que la impressió de la resta dels presents era que la traducció era honesta. Es va comprovar que qui tenia raó era Bartolomeo, que no va perdre l’oportunitat de fer-ho saber a tothom (pàg. 313).

Els Bruni i els Bruti eren igualment competents en les seves habilitats lingüístiques. Eren bilingües en albanès i “eslau” (serbocroat), una qualificació que era útil en qualsevol tipus d’activitat, oberta i encoberta, que s’emprengués a la regió. A més sembla que tots parlaven l’italià amb fluïdesa, que era el principal idioma que utilitzaven en les seves relacions amb Venècia i amb altres contactes internacionals.

La subsistència i el prestigi social d’alguns membres de les dues famílies fins i tot depenien del seu coneixement d’idiomes

De fet, els Bruni i els Bruti havien rebut una bona educació. El fill natural de Gasparo Bruni, Antonio, per exemple, va estudiar Dret a universitats amb bones reputacions en aquest camp, incloent-hi les universitats de Perugia i, possiblement, de Pàdua. Finalment va obtenir el seu doctorat de la Universitat d’Avinyó a l’any 1585. D’acord amb un document que data de 1590, Cristoforo Bruti va participar en l’educació del fill de la voivoda de Moldàvia, Petru Schiopul (pàg. 458). Els seus coneixements de llatí i d’italià també havien de produir un efecte molt positiu entre l’elit de l’Albània vèneta.

En efecte, la subsistència i el prestigi social d’alguns membres de les dues famílies fins i tot depenien del seu coneixement d’idiomes. Un informe de l’ambaixador de Venècia (bailo) a Istanbul escrit l’any 1592 descriu Cristoforo com un home jove, que no tenia un ofici en particular i que estava involucrat en el comerç de joies i blat, entre altres coses. Alhora, l’ambaixador recomana Cristoforo com a col·laborador potencial de la República perquè “podia parlar turc, grec, italià, eslava, romanès, i albanès molt bé” (pàg. 458). El fet d’haver treballat prèviament per al Beylerbeyi de Rumèlia (el governador de la unitat militar-administrativa més important de l’Imperi Otomà) devia jugar a favor del seu atractiu com a candidat a agent venecià.

Venècia al segle XVI. Personatges com Cristoforo Bruti van escalar posicions en l'escala de poder degut al seu perfecte coneixement de múltiples llengües. Font: bustena.wordpress.com

Venècia al segle XVI. Personatges com Cristoforo Bruti van escalar posicions en l’escala de poder degut al seu perfecte coneixement de múltiples llengües. Font: bustena.wordpress.com

El nebot de Cristoforo, Marcantonio, va ascendir a 1603 a la posició de cap dels intèrprets (dragomán) de l’ambaixador de Venècia (bailo) a Istanbul. Pel que sembla sabia romanès, albanès, grec, persa, turc, i una mica d’àrab (pàg. 459). Marcantonio era sospitós de treballar com a agent doble per Venècia i Espanya, però finalment va ser executat per les autoritats otomanes l’any 1620 per haver parlat amb insolència: irònicament, el seu ús del llenguatge, que tant va contribuir al seu èxit social i econòmic a la capital otomana, també va causar la seva fi.

A partir d’aquestes i moltes altres històries, Malcolm mostra tota una complexa xarxa de relacions d’una part de la Mediterrània generalment descuidada pels estudis històrics. Les diferents orientacions i decisions que els membres de les famílies Bruni i Bruti, i les moltes figures secundàries que apareixen en el llibre, van prendre, així com els nous començaments que la vida els va imposar, recorden al lector una vegada  i una altra el ric món de possibilitats que la primera Edat Moderna oferia als habitants del marc mediterrani. En aquest entorn extremadament heterogeni, diverses religions, idiomes, lleialtats polítiques, i interessos econòmics dividien i al mateix temps unien les persones, i invalidaven qualsevol categoria preconcebuda i rígida.

L’experiència de llegir Agentes del Imperio. 

Agentes del Imperio. Caballeros, corsarios, jesuítas y espías en el Mediterráneo del siglo XVI és el resultat d’un impressionant treball d’investigació que té el seu origen en una referència d’un llibre del segle XVI sobre Albània escrit per un albanès. El llibre de Malcolm destaca per la recerca rigorosa del seu autor, tant en el seu abast com en la seva profunditat. Cap declaració es fa a la lleugera i sense evidència substancial. Cap avaluació manca d’una detallada contextualització. La minuciosa tasca de l’autor revela un investigador obsessionat amb la comprensió del significat relatiu de cada posició guanyada, cada declaració escrita i cada decisió presa per les moltes persones mencionades al seu relat. Malgrat que l’interès personal de l’autor per Albània és evident, ha sabut mantenir la mateixa distància científica respecte a totes les parts implicades en la seva complexa narrativa. El resultat és un relat en el qual el lector pot confiar plenament.

Noel Malcolm (Surrey, 1956) ha realitzat una obra monumental i digna de tota confiança. Tot i ser una lectura exigent, l'esforç val la pena

Noel Malcolm (Surrey, 1956) ha realitzat una obra monumental i digna de tota confiança. Tot i ser una lectura exigent, l’esforç val la pena

Això és particularment important ja que el llibre tracta d’una part de la història de la Mediterrània que, com hem dit prèviament, no ha estat tractada en profunditat anteriorment. A més a més, utilitza fonts en diversos idiomes, moltes d’elles inèdites i no fàcilment accessibles per al lector. L’autor pertany al grup admirable d’erudits que prenen el camí  més molest de la investigació sòlida en fonts primàries, en un temps en el qual la velocitat accelerada de la producció, sobretot en temes d’història menys estudiats i de moda, sovint corre el risc de caure en comentaris sense proves sòlides que posen en perill els fonaments de coneixements nous. En resum, el tractament honest i rigorós de Malcolm de l’àmplia varietat de fonts és una valuosa adició als estudis mediterranis, especialment als camps de la història política, social i econòmica. Sense cap dubte, l’èxit del llibre és ben merescut.

També hi ha beneficis addicionals de la lectura d’Agentes del Imperio. Mentre va seguint les pistes dels Bruni i Bruti a través del Mediterrani, el lector amplia o revisa el seu coneixement de la geografia i d’altres temes com ara la tecnologia militar, la composició de l’Ordre de Malta, o la política de l’església a la fi del segle XVI a Moldàvia.

Malcolm mostra tota una complexa xarxa de relacions d’una part de la Mediterrània generalment descuidada pels estudis històrics

Cal advertir que aquest llibre no és apte per a tots els lectors. És cert que el text flueix bé malgrat algunes eleccions antiquades en el vocabulari de la seva traducció al castellà. Els mapes i les imatges ajuden a la visualització de l’entorn físic en què l’acció del llibre es porta a terme. El glossari al final és adequat i precís. El lector no necessita consultar les notes al peu per entendre del cos principal del text, cosa que podria haver estat particularment molesta en un llibre d’aquesta magnitud. Això també vol dir, però, que un gran part de la informació, que podria haver estat resumida en les notes o, millor encara, simplement esmentada amb les degudes referències a les fonts, s’inclou al text principal. Com a resultat, tot i que el lector entra fàcilment a la ment i les pràctiques intel·lectuals de l’autor, es veu també dirigit cap a una gran quantitat d’informació sobre temes tangencials que no sempre mantenen el mateix interès. Malgrat tot, la visió dinàmica, fluida i culturalment rica que aquest estudi extraordinàriament documentat revela sobre l’Albània vèneta i la frontera veneciana-otomana sens dubte mereix l’esforç.

 

Sinem Eryilmaz és doctora associada i investigadora del grup CORPI, CSIC