Hi ha figures històriques amb vides i fets tan fascinants que conviden a crear literatura al seu voltant. Un dels períodes que més personatges ens ha oferit en aquest sentit és sens dubte l’època imperial al món romà. Gràcies als clàssics coneixem la vida i obra dels seus emperadors i, fins i tot, ens hem pogut crear un perfil concret en l’imaginari social dels seus membres més cèlebres. A aquests, els lloem i menyspreem per igual segons les visions que d’ells s’han perpetrat, sense ser conscients que la realitat històrica ha pogut ser ben diferent. I dic ells perquè és important puntualitzar que parlem de personatges eminentment masculins. La literatura contemporània –i aquí també hi he d’incloure el cinema− ha contribuït a recrear-se en l’interès cap a la figura dels emperadors, especialment aquells de la dinastia Júlio-Clàudia, estirp que encarna per igual el triomf i la decadència de Roma a través dels seus governants. Relegats a un paper més aviat secundari, alguns personatges femenins han estat considerats prou interessants per a dedicar-los un espai en la història d’aquestes intrigues imperials. Són noms cèlebres els de Lívia, Messalina o en el cas que ens ocupa, Agripina la Menor.

Després que la literatura contemporània li donés el protagonisme en l’obra de Pierre Grimal –Memòries  d’Agripina (1992)–, Agripina, la primera emperatriz de Roma (2019) resumirà les claus per les quals capgirar la visió tradicional i misògina sobre una de les poques dones que influïren en la política imperial de Roma. Amb aquest títol tan contundent, la historiadora britànica Emma Southon ens ofereix un retracte crític sobre la que és, sens dubte, un dels personatges més fascinants de la dinastia Júlio-Clàudia pel fet de ser una de les poques dones imperials de la que ens arriba informació a través de les fonts. Agripina no ostentà mai el títol imperial, però sí que tingué un paper innegablement destacat en la domus dels Júlio-Claudis. Serà a través d’aquest rol que té com a neta, neboda, germana i mare d’emperadors, que Agripina adquirirà la influència suficient en els cercles de poder per a ser digna de ser mencionada en els relats de clàssics com Tàcit, Suetoni o Cassius Dio, això sí, la majoria de vegades des d’una perspectiva humorística o de descrèdit típica del sostrat androcentrista de l’època. El llibre d’Emma Southon és clar en un aspecte, com a dona romana, Agripina va actuar políticament a través del que foren els seus familiars masculins, el que, a ulls de l’autora, li val el títol d’emperadriu.

Com a historiadora, Emma Southon ha dedicat gran part dels seus estudis a personatges “controvertits” del món romà, com Calígula, i ha replantejat l’enfocament amb el qual s’aborden les biografies d’aquests personatges des del món antic fins a l’actualitat. En aquest sentit, no resulta estrany que tard o d’hora, el nom d’Agripina li despertés l’interès: Agripina la Menor ha tingut pocs defensors al llarg de la història i se n’ha perpetrat la imatge d’un personatge obscur i ambiciós, capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En aquesta biografia de la romana, l’autora britànica ens alerta, de manera desenfada i actual, de la misogínia amb la qual les fonts de l’època tracten Agripina i les seves predecessores dones, a la vegada que en contempla aquells detalls proclius a aproximar-se a la realitat històrica, si més no, a la possibilitat històrica. El resultat: una biografia objectiva que no confabula massa sobre el veritable caràcter del personatge, però que almenys ens deixa advertits que creure’s tot el que es construeix sobre llacunes historiogràfiques ens pot fer caure en l’error de recordar un personatge per les seves misèries, al marge de quant transcendents per a la història hagin estat les seves accions. Fet que s’accentua en el cas de tractar-se de dones i política en el món romà, com és el cas d’Agripina.

Al marge de si Agripina programà l’assassinat de Claudi o no, o de fins a quin punt arribà per veure a Neró convertit en emperador, la realitat històrica ens diu que en matèria política, Agripina aconseguí implicar-se on cap dona romana havia arribat mai i això és precisament el que incomodà les fonts. De fet, Tàcit o Suetoni –que per cert no són contemporanis d’Agripina, sinó que escriuen en una època bastant posterior als fets que descriuen− no comencen a tractar- la com un ésser sense escrúpols fins que aquesta no apareix massa sovint embolicada en assumptes polítics, un espai tradicional i exclusivament masculí. D’això deduïm que la imatge terrorífica d’Agripina comença a gestar-se en el moment que aquesta posa en entredit l’ordre establert. Una reflexió que també trobarem en aquest llibre però que no és en absolut nova dins de l’estudi històric des de la perspectiva del gènere.

Sesterci romà encunyat en temps de Calígula, representa a la seva germana Agripina (37-41)

Sesterci romà encunyat en temps de Calígula, representa a la seva germana Agripina (37-41). Font: monedasantiguas

A grans trets, es podria dir que l’acció política d’Agripina comença a intuir-se des del regnat del seu germà Calígula, qui d’alguna manera vincula a les seves germanes al poder en una mena d’estratagema propagandística que té l’afany de beneficiar la família imperial com un conjunt, on el pilar central segueix essent però l’emperador. En aquest moment podem trobar la imatge d’Agripina encunyada en monedes, juntament amb les seves germanes Livila i Drusila. Serà a partir del matrimoni amb el successor de Calígula, el seu oncle Claudi, quan aquesta adquirirà el veritable poder. Entre altres coses, el regnat de Claudi sembla estabilitzar-se de manera significativa quan contrau segon matrimoni amb la seva neboda, després d’una època de purgues i terror que no tenia res a envejar als mandats imperials anteriors de Tiberi i Calígula. De la millora de les relacions amb el senat, de la disminució de les execucions i altres accions que fan referència a la creació de ciutats a Germània i a l’arbitratge de conflictes a Judea on la mateixa Agripina participa obertament, Emma Southon proposa un personatge polític de dots diplomàtiques i negociadores desenvolupades, algú que sens dubte s’havia nodrit del funcionament diplomàtic de l’aparell imperial romà des de ben petita, cosa que resulta creïble si recordem que Agripina era besnéta adoptiva d’August i besnéta per via biològica de Marc Antoni i que la seva vida sempre depengué dels canvis polítics que esdevenien a Roma, motiu de pes per conèixer i controlar tots els jocs de poder que esdevenien al seu voltant. Això era quelcom que hagué d’aprendre de la seva mare Agripina la Major, esposa de Germànic, assassinat sota el mandat de Tiberi i que s’enemista obertament amb l’emperador des d’aquell moment. Ens diu Suetoni que Agripina la Major gaudia de l’autoritat i influència suficient per a  qüestionar el govern de Tiberi tot i ser dona, quelcom impensable de qualsevol altra dona romana de posició inferior i que no hagués portat sang Júlio-Clàudia a les seves venes.

Si l’auge del poder polític d’Agripina es troba entre el regnat de Claudi i els primers anys del regnat del seu fill Neró, la decadència d’aquest poder, que no la de la seva influència, arribarà amb el regnat consolidat del seu fill, per a qui, d’una manera o altra, Agripina arribà a ser un personatge tan molest que Neró acabà ordenant el seu assassinat. La pregunta que ens sorgeix és la següent: era només bogeria el que va empènyer a Neró a l’assassinat de la seva mare? 

Relleu que representa a Agripina coronant al seu fill Neró amb el llorer. Agripina és representada amb atributs de la deessa Ceres, com la cornucòpia. Data del 54 aC i es pot trobar al Museu d'Afrodísies, a Turquia. Font: wikimedia

Relleu que representa a Agripina coronant al seu fill Neró amb el llorer. Agripina és representada amb atributs de la deessa Ceres, com la cornucòpia. Data del 54 aC i es pot trobar al Museu d’Afrodísies, a Turquia. Font: wikimedia

En el llibre de Southon veiem com l’argument de les relacions incestuoses entre mare i fill i altres membres de la família imperial perden pes després d’una anàlisi profunda de la maquinària de deslegitimació política i d’influències entre les clienteles romanes. Pel que la relació estranya entre mare i fill no és un argument de pes per justificar l’assassinat. Suetoni ens diu que Neró tenia por de la seva mare, el que podria inclinar-nos a pensar que d’alguna manera, Agripina s’havia convertit en un personatge incòmode dins de peculiars formes de govern de Neró. Potser aquesta volia controlar el seu fill, potser realment tenia prou influències per desacreditar les accions de govern de Neró en determinats moments per via del senat o exercint pressió entre les seves clienteles. El que està clar, és que d’una manera o altra, Agripina era un personatge incòmode per als interessos imperials i que això li costà la vida. Si s’hagués limitat a viure una vida tranquil·la i a adornar togues amb un telar, potser hauria tingut un final diferent, però això és quelcom que Neró s’emportà a la tomba. És significatiu el fet que durant un període de 4 anys, entre el 55 i el 59 dC, Agripina és decantada del govern, en el que hauria participat immediatament després de la mort de Claudi − encara que no de manera oficial, sinó que a través dels homes que l’envoltaven − i és enviada a viure fora de la domus imperial amb la intenció de perjudicar o extingir el seu paper públic. Això fa pensar que d’alguna manera, el govern del seu fill la volia allunyada del reconeixement públic, el que implica alguna mena de tensió entre els dos. Paradoxalment, Southon veu en aquesta desaparició de les fonts només un aïllament parcial d’Agripina en els assumptes de poder, ja que la seva acció “entre cortines” es pot intuir pel fet que els primers anys del regnat de Neró encara foren estables, mentre que caigueren en un caos absolut després de la mort de la seva mare. 

Un altre fet important és que de manera sorprenent per a l’època, Agripina escrigué unes memòries que malauradament no ens han arribat i de les que en conservem alguns fragments en l’obra de Tàcit, a més d’una adaptació contemporània de Pierre Grimal, que resulta pecar d’androcèntrica. Del fet que Agripina escrigués unes memòries podem deduir que d’alguna manera tenia afany de transcendir, que es considerava un model o considerava les seves accions útils per a la vida dels que les llegirien. A més, en elles es tracten temes molt femenins, com el part de Neró, un acte que no tenia gens d’interès  per als cànons literàris de l’època, més interessats en la política i en les accions bèl·liques.

Que Agripina era un dona amb ambició cultural n’és una prova la seva amistat amb el filòsof Sèneca amb qui guardava una estreta relació i a qui convertí en tutor del seu fill per més endavant ser traïda també per aquest. De fet, Dió acusa Séneca i Agripina d’haver tingut un affair, el que implica que almenys hi hagué d’haver una proximitat incòmode a ulls dels romans entre el llibert i la dona.

Aquesta és la tònica de tot el llibre, intentar deduir quines raons hi pot haver darrere de les diverses acusacions cap a Agripina per voler perjudicar-la públicament, i resulta que n’hi ha moltes, principalment el fet que Agripina és una dona i que no hauria de mostrar interès per espais tradicionalment masculins. O això és el que amb un to moralista ens vénen a insinuar Suetoni, Tacit i Casius Dió, els quals semblen atribuir gran part de la decadència de l’imperi al fet que les dones i els lliberts hagin ocupat l’espai polític en comptes de buscar responsables entre els governants masculins i patricis. Durant la seva vida, entre els anys 15 i 59 dC, Agripina sembla haver gaudit però, de l’estima i el favor del poble de Roma, qui probablement la venerava per la seva ascendència augusta. Per com la descriuen algunes fonts, Agripina pogué haver transcendit els límits tradicionals imposats per a les dones romanes a través de la moda, l’aparició com a igual a l’emperador en actes públics i la insistència a implicar-se en assumptes de govern que no eren precisament divertits. El fet és que sembla que ella trià tenir un paper actiu en la política de l’imperi en comptes de quedar-se teixint i somrient a les festes romanes i que aquesta actitud li costà la vida i la reputació.

En conclusió, al llibre de Southon ens trobarem amb una dona que obté honors i privilegis extraordinaris per l’època en què  viu i que és la figura femenina més rellevant de la dinastia Júlio-Clàudia a excepció potser de Lívia o Mesalina, una dona a la qual acusen de cometre actes il·lícits que d’haver-se comès per homes no s’haurien ni mencionat. Per les fonts, sabem que Agripina trepitja esferes de poder dedicades a homes i que per aquest fet, se l’arriba a acusar de ser “massa masculina”, però també d’haver pres possessió del poder per meuca o per harpia sense escrúpols, el que no deixen de ser estereotips molt repetits per a les dones que ostenten alguna mena de poder al llarg de la història. Agripina es serveix del seu rol de filla, neboda, esposa i mare d’emperadors i càrrecs públics, des d’on legitima el seu poder, per intervenir en qüestions públiques. La seva influència sembla reflectir-se a través dels períodes de certa estabilitat que seguiren el seu matrimoni amb Claudi o els primers anys de govern de Neró en la que es demostra la capacitat diplomàtica i negociadora d’aquesta. Per acabar, el fet que Neró decidís acabar amb ella sembla ser prova suficient per pensar que era un personatge prou intimidatori per al seu regnat perquè un fill vulgui ordenar la mort de la seva mare.

Resta al nostre criteri reinterpretar les accions i les visions que dels personatges històrics femenins ens arriben avui dia, amb aquest llibre de lectura amena, una historiadora britànica ha començat per un personatge a qui la història necessitava fer justícia. Encara queda molt per fer, però Agripina. Primera Emperatriz de Roma (2019) és una bona base des de la qual començar a qüestionar els estereotips misògins que s’han perpetrat des d’una perspectiva de gènere fresca, objectiva i divertida de lectura recomanable tant per a entesos com per laics en matèria històrica.