Sens dubte, un dels elements clau a l’hora de consolidar els Estats – Nació durant el segle XIX va ser la institució educativa. Mitjançant la influència que exercia es van poder implantar a la població -primerament infantil i juvenil però de retruc també als adults- aquells elements que esdevenien bàsics per generar una “consciència nacional”. Aquest és un procés que, tot i amb cronologies diferents, es va portar a terme a tots els països i amb intenció de no només afectar a l’àmbit educatiu sinó a tots els nivells de la societat.

El llibre de la Dra. Cielo Zaidenwerg titulat Amar a la Patria. Las escuelas del Territorio Rionegrino y la obra argentinizadora en el Sur ens permet entendre mitjançant un estudi de cas com es van implementar aquests mecanismes educatius estatals a l’Argentina i per tant poder entendre com es va portar a terme el procés d’homogeneïtzació i argentinització d’una població tant heterogènia -amb forta presència de comunitats d’indígenes i una ingent immigració europea. No hem de perdre de vista que l’Argentina, tal i com la coneixem avui, no es va consolidar (si ho va fer) fins el 1880, amb la federalització de la seva capital, Buenos Aires. Amb això queda clar que van ser molts els fronts que va haver de cobrir l’Estat argentí a l’hora de consolidar el seu sistema patriòtic.

Mapa polític on apareix ubicada la província del Río Negro, on es desenvolupen els fets tractats per l'autora.

Mapa polític on apareix ubicada la província del Río Negro, on es desenvolupen els fets tractats per l’autora.

L’autora parteix d’un enfocament regional -el territori de Río Negro- per tal de, mitjançant el seu estudi, aportar nous enfocaments per poder entendre el fenomen nacionalitzador a escala nacional. És en aquest anar i tornar d’un enfocament local i el general on aquesta obra esdevé molt enriquidora per a la historiografia, ja que la majoria d’obres que analitzen aquest procés ens tenen més acostumats uns relats més monolítics o generalistes. L’autora fa molt èmfasis en el fet que són aquelles particularitats de l’àmbit local per tal d’adaptar i potenciar el procés general les que van aconseguir que aquest finalment fos fructífer. Així, són les petites històries les que ens ajuden a entendre com aquest procés nacionalitzador estatal va aconseguir arribar a tot arreu del país, ateses les grans distàncies i diferències que hi trobem. L’elecció de la zona de Río Negro per a l’anàlisi no és casual ja que des de 1884 esdevé una de les regions més dinàmiques dels anomenats Territorios Nacionales -zones ocupades per l’Estat a poblacions indígenes, anomenades despectivament “desert”, per tal d’ampliar el sistema econòmic expansiu, liderat des de Buenos Aires. Aquests territoris seran fortament controlats administrativament en tots els seus àmbits per la capital, per tal d’implantar des de dalt un model determinat. Tampoc la cronologia del llibre està deixada a l’atzar, ja que queda acotada entre el 1908 –any en què es van aprovar el Proyecto de Educación Patriótica i la Ley de Fomento de los Territorios Nacionales– i, com a darrera etapa, l’any 1930.

Així, ens trobem que durant el quatre capítols del llibre, i amb un estil rigorós però molt amè pels lectors -estudiosos i profans-, la Dra Zaidenwerg ens desgrana aquells mecanismes argentinitzadors que van tenir a l’escola i l’educació com a element principal. L’estudi es focalitza en dos casos particulars: l’escola núm. 33 de Cipoletti (Alto Valle) i l’escola núm. 2 de Viedma (Valle inferior). Ambdues esdevenen clau per analitzar les polítiques educatives que, des de Buenos Aires, imposaven les festivitats, discursos, símbols i formes d’actuació que havien de complir tant els estudiants (d’ambdós generes) com també els professors i professores. Així, l’utilització del mapa per mostrar quina és la geografia nacional, el Panteó Nacional (próceres), les efemèrides pàtries es van implementar a tots els àmbits educatius en un intens bombardeig ideològic basat en la repetició de conceptes que de mica en mica van adoctrinar una població que lentament esdevena nous ciutadans i ciutadanes de la Nació Argentina. Podríem parlar d’una mena de religió civil que amb els educadors com a caps de la litúrgia passaven als estudiants i de retruc a la família i al seu entorn.

Alhora de trobar base per a les seves hipòtesis, l’autora analitza quines van ser les disposicions específiques que van prendre els dirigents, tant del govern central com de les institucions educatives competents -Consejo Nacional de Educación (CNE)- per mostrar-nos fins a quin punt marcaven les directrius educatives per tal d’acomplir amb la implementació del seu ideari doctrinal. Però no només marcaven allò què s’havia d’ensenyar o aprendre, sinó que a més ho controlaven mitjançat les figures dels agents supervisors que revisaven tota la feina dels mestres, o bé esbombaven amb diaris i escriptors afins els “èxits” d’aquests sistema. Evidentment, la resignificació que al 1910 es va portar a terme per a la celebració del centenari de la Revolución de Mayo -inici del procés de separació dels territoris del Plata de la corona espanyola- va esdevenir un accelerant per aquest procés d’adoctrinació. Però tot i els intents de controlar totes les cares del procés, aquest no va estar exempt de problemes i conflictes. Al llibre es remarca la manca de pressupostos per a les escoles de l’interior, la baixa formació dels educadors, sense oblidar les problemàtiques sociopolítiques inherents als moments convulsos que vivia tot el país  També s’analitzen els conflictes que aquestes escoles públiques nacionals van tenir amb les escoles salesianes, oscil·lants entre l’oposició -per tema d’estudis religiosos i de segregació per sexes- i el complement a l’hora de portar a terme la nacionalització marcada des de l’Estat.

Escola núm. 32, Río Colorado, Río Negro, l día de la Bandera. Font: “La enseñanza en el Centenario”. El Monitor de la Educación Común, núm. 450, Buenos Aires, 30 de julio de 1910.

Escola núm. 32, Río Colorado, Río Negro, l día de la Bandera. Font: “La enseñanza en el Centenario”. El Monitor de la Educación Común, núm. 450, Buenos Aires, 30 de julio de 1910.

Evidentment, un estudi d’aquesta profunditat no seria possible sense un fort treball de fonts. Així, cal destacar la tasca feta als arxius de Buenos Aires, Río Negro i Neuquén per tal d’analitzar les disposicions governamentals –polítiques i del CNE–, així com les pròpies de les escoles escollides –registres de les activitats del professorat, les llistes d’assistència o les inscripcions dels estudiants.  Amb totes aquestes dades, a banda d’establir un sòlid corpus teòric, la Dra. Zaidenwerg ha elaborat mapes i gràfics que ens ajuden a copsar visualment l’impacte d’aquests procés. Cal remarcar la incorporació de fotografies de l’època al text del llibre, cosa que ens permet fer la doble lectura del discurs teòric i la realitat: per una banda podem copsar quin era el missatge que les autoritats pretenien reproduir –explicitat en les fotografies de rituals nacionals i simbòlics– i per una altra banda també podem analitzar quina era la realitat d’aquelles escoles tant a nivell “físic” com de composició ètnica i social dels estudiants.

En conclusió, l’obra Amar la Patria… ens mostra de forma clara un procés molt complex i ple de matisos que l’autora ens fa molt entenedor mitjançant una anàlisi molt propera i tractat amb molta cura. Només amb visions d’aquest nivell podem entendre el canvi radical que en pocs anys va patir un Territorio Nacional com Río Negro dins d’un país en plena construcció i que en pocs anys ja es sentia orgullós de dir-se argentí.