Contextualització de l’autor

Robert Paxton, nascut a la localitat nord-americana de Lexington (Virginia) el 1932, és un dels màxims exponents de la historiografia mundial en l’anàlisi dels orígens i evolució del feixisme. Algunes de les seves principals obres –certament les més polèmiques- s’han centrat en l’estudi del col·laboracionisme francès amb l’Alemanya nacional-socialista. Alguns dels títols de Robert Paxton més notables sobre les polítiques i adhesió al feixisme al país gal són: Parades & Politics at Vichy: The French Officer Corps Under Marshall Pétain (1966), ​ Vichy France: Old Guard and New Order, 1940-1944 (1972).

El compromís amb l’estudi dels esdeveniments pretèrits i el rigor que exigeix la tasca historiogràfica ben realitzada, van comportar alguns problemes al professor Paxton –especialment al país que ocupa majoritàriament els seus estudis- a causa que no era acceptat públicament pel conjunt de la societat francesa de postguerra que França hagués donat, en certs moments de la contesa contra Alemanya, un suport gens velat a la maquinària repressiva nazi.

Una de les seves darreres obres, precisament la que ara ens ocupa, esdevé un estudi cabdal del feixisme, per la seva precisió, elaboració i coneixement monumental dels rius de tinta que ha generat el feixisme; abans i després de la seva derrota a la Segona Guerra Mundial.

L'historiador nord-americà Robert Paxton, nascut a Lexington (Virginia) el 1932 és un dels màxims exponents mundials sobre els estudis relacionats amb la implantació i auge del feixisme a Europa. Font: capitanswing.com

L’historiador nord-americà Robert Paxton, nascut a Lexington (Virginia) el 1932 és un dels màxims exponents mundials sobre els estudis relacionats amb la implantació i auge del feixisme a Europa. Font: capitanswing.com

Anàlisi i comentari de l’obra “Anatomía del fascismo”

Si podem convenir que la lectura és un veritable plaer, la lectura de l’obra Anatomía del fascismo, del prestigiós historiador Robert Paxton, esdevé el seu zenit. Aquest llibre és un veritable intent d’analitzar el conjunt de la literatura generada per l’estudi del feixisme i el nacional-socialisme per tal de presentar el feixisme d’una manera que tingui en compte les seves múltiples variacions i complexitat. És per això que la base sobre la qual s’estructura el conjunt d’aquesta monumental obra és l’anàlisi de les accions del feixisme, molt per sobre de les seves paraules, al contrari de la pràctica habitual en la majoria dels estudis sobre la mateixa temàtica. Per tal d’aconseguir aquest objectiu, Paxton deixa de banda els convencionalismes que han acompanyat les obres passades sobre aquesta mateixa temàtica i se centra en com els règims nazi-feixistes van interactuar amb les societats i quins van ser els seus còmplices més destacats.

No pretenc afirmar, però, que l’autor menysprea tot el coneixement i estudis pretèrits realitzats sobre la matèria, sinó que a partir del coneixement elaborat pels seus col·legues de professió, juntament amb les seves pròpies obres sobre la temàtica, intenta aglutinar tot aquest conjunt de saber per elaborar la seva tesi. Partint d’aquesta premissa metodològica, l’autor exposa un sistema d’anàlisi del feixisme basat en cinc etapes que resumirien, en termes generals, els orígens, l’establiment en el poder i la posterior radicalització gràcies a la guerra, del nazi-feixisme. Aquestes etapes són: 1. La creació dels moviments; 2. El seu arrelament en el sistema polític; 3. La presa del poder; 4. L’Exercici del poder; 5. El procés de radicalització del moviment.

Com a lector, aquesta anàlisi sistematitzat de l’evolució feixista permet comprendre de manera més senzilla els elements fonamentals que van possibilitar l’auge del feixisme i també permet una comparació per etapes del progrés per arribar al poder entre diferents moviments que van compartir l’autoritarisme i els mètodes propis del nazi-feixisme. Aquest és el veritable element que fa que aquest llibre sigui especialment trencador amb estudis pretèrits, ja que demostra que el feixisme no va ser estàtic i es va elaborar gràcies a una successió de processos polítics i d’eleccions personals en la recerca del poder, juntament amb l’intent d’eixamplar les bases de seguidors, formar aliances amb elements polítics de l’establishment que tenien més por a l’avenç del socialisme que al mateix feixisme, i finalment arribar al poder.

Més enllà de l’estructura de l’obra i dels elements metodològics que utilitza Robert Paxton, hi ha un element de crítica constant als estudis que únicament s’han centrat en el programa i en el “feixisme visual” representat en els seus grans mítings i demostracions públiques de força. Segons l’autor els estudis excessivament centrats en la iconografia i monumentalitat nazi-feixista, com les que es poden observar en la reconeguda obra de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat, ha provocat nombrosos errors en el coneixement dels totalitarismes. De fet, tothom està segur de saber el què és el feixisme, però, pot ser una idea preconcebuda basada en errors? El feixisme, que és, de totes les formes polítiques, la més visual de totes, ens presenta un conjunt d’imatges summament gràfiques: un líder exaltant a les masses, batallons de joves desfilant per ciutats, invasions sorpresa contra enemics de tota mena… Però aquestes imatges –basades fonamentalment en la propaganda de l’època- poden haver generat en el conjunt del públic actual una imatge simplificada que només mostra allò que precisament els totalitarismes volien mostrar. No seria doncs, oportú i necessari, adoptar una visió més asèptica i acadèmica del que va ser tot aquell període?

La representació en imatges summament elaborada dels líders feixista i nazi han quedat fermament fossilitzades en l'imaginari col·lectiu, dificultant l'anàlisi rigorós de les seves respectives figures i de la seva corresponent trajectòria política. Font: wikimediacommons.org

La representació en imatges summament elaborada dels líders feixista i nazi han quedat fermament fossilitzades en l’imaginari col·lectiu, dificultant l’anàlisi rigorós de les seves respectives figures i de la seva corresponent trajectòria política. Font: wikimediacommons.org

Un estudi minuciós, allunyat de les tesis altisonants dels líders feixistes, ens permetrà desmentir, per exemple, que l’anticapitalisme que predicaven Mussolini i Hitler en els seus primers discursos com a líders dels seus respectius moviments no era més que una manera d’apropar-se a les masses de desheretats de la postguerra. De fet, i en realitat, un cop en el poder, els règims feixistes van prohibir les vagues, es dissolgueren els sindicats de classe, es va reduir el poder de compra dels assalariats i es van finançar de manera generosa les indústries d’armament, generant així una immensa satisfacció als empresaris. Que en l’àmbit teòric, critiquessin obertament i de manera constant, l’explotació del capitalisme, el seu materialisme i una suposada indiferència envers la nació, va resultar ser un element clau per atraure les masses, però ben poc va tenir a veure amb la seva posterior experiència en el poder.

Precisament, elements exemplificadors com l’anteriorment descrit permeten al lector adonar-se que el procés seguit per nombrosos estudiosos de buscar en diferents règims polítics l’anomenat “mínim feixista” per poder començar a teoritzar sobre la vinculació d’un determinat sistema polític amb el nazi-feixisme no arriba enlloc si no està sustentat per una anàlisi veritable dels fets i de les accions, més enllà que la retòrica sigui una o altra. El feixisme, superada la fase embrionària de finals de la Gran Guerra, sembla més aviat una composició d’ingredients conservadors –sorgit de les elits del sistema-, bases vinculades amb la violència i “l’esquadrisme”, i una dreta radical que estigui disposada a integrar-se amb aquest conjunt d’actors polítics i socials. Aquesta curiosa coalició, estaria estretament unida per enemics exteriors i interiors comuns i per la passió per la necessitat de “regenerar” la nació i dinamitzar-la.

Superades les explicacions sobre els orígens del nazi-feixisme i de la seva arribada al poder, l’autor es planteja un seguit de reflexions sobre la naturalesa dels totalitarismes i les seves diferències. Segons Robert Paxton, per molt similar que pugui semblar, morir de tifus, desnutrició, esgotament o d’un afusellament en camps de treball siberians de Stalin o en un camp de la mort de Hitler, el règim de Stalin diferia profundament del de Hitler tant en la dinàmica social com en els seus objectius. Stalin va governar una societat que havia patit nombrosos canvis a partir de la Revolució de 1917, i per tant no es va haver de preocupar per la “repartició del poder” entre les classes dominants que sí que van haver de realitzar els nazi-feixistes. A Itàlia i Alemanya, el partit va haver de batallar amb la burocràcia de l’Estat i assumir certes relacions de poder entre uns i altres per tal de controlar als propietaris de les indústries, l’Església i les elits tradicionals.

Aquesta diferenciació clau entre els totalitarismes soviètic i nazi, perfectament teoritzada a l’obra que ens ocupa, és molt recent, ja que les pressions polítiques derivades de la Guerra Freda feien necessari a ulls dels governs de l’Oest establir una semblança insuperable entre Hitler i el règim soviètic per tal de desacreditar directament el sistema defensat per Moscou. No va ser, doncs, fins a la caiguda del sistema de l’Est, que la historiografia va començar a alliberar-se dels dogmes que la constrenyien durant bona part de la segona meitat del segle XX per establir de manera racional les principals diferències entre dos règims antagònics.

La necessitat de fer una aproximació al feixisme separada del comunisme soviètic, ja va ser teoritzada abans de Robert Paxton pel major estudiós del feixisme italià, Emilio Gentile. L’historiador italià ja afirmava als principis dels anys 1990 que el concepte “totalitarisme” no era gens utilitzat per motius polítics. De fet, alguns historiadors sostenien que el feixisme no havia estat totalitari, malgrat haver estat definit pel mateix Mussolini i també pels seus opositors com un sistema clarament totalitari. Aquest fet ens mostra la importància del rigor en la ciència historiogràfica i la necessitat de no caure en problemàtiques de tipus polític o de pressió social durant la realització de la tasca de l’historiador. No hem d’oblidar que la construcció veraç del coneixement sobre el passat recau en realitzar una tasca d’investigació lliure d’elements externs que esbiaixin els esdeveniments d’allò que ens ha precedit.

De fet, si analitzem l’obra més rellevant d’Emilio Gentile sobre el feixisme italià La vía italiana al totalitarismo. Partido y Estado en el régimen fascista -editada l’any 2005 per Siglo XXI-, podem observar que hi ha una línia metodològica que s’apropa de manera notable a la de Robert Paxton. El mateix autor italià, afirma a l’inici de la seva obra: “Del fenómeno fascista se estudian aquí por sobre todo la organización y la actividad del PNF durante los años del régimen, mientras que se asigna menor espacio a los orígenes del Partido Fascista y al análisis de los aspectos ideológicos y culturales del fascismo”. Precisament, Gentile afirma que: “El totalitarismo fascista es un emergente de la lógica de los hechos y de las conductas, no de los enunciados teóricos. De por sí, la ideología del fascismo, que definí en un sentido específico como “ideología antiideológica”, fue analizada en tanto parte integrante de la acción y la conducta fascista […]”.

Emilio Gentile, un dels grans historiadors centrats en l'anàlisi dels orígens i evolució del feixisme, comparteix nombrosos aspectes metodològics i teòrics amb Robert Paxton sobre la natura del nazi-feixisme. Font: Viquipèdia

Emilio Gentile, un dels grans historiadors centrats en l’anàlisi dels orígens i evolució del feixisme, comparteix nombrosos aspectes metodològics i teòrics amb Robert Paxton sobre la natura del nazi-feixisme. Font: Viquipèdia

Aquest conjunt de reflexions i metodologia compartida per Emilio Gentile i Robert Paxton va molt més enllà, ja que també realitzen una crítica notable a aquells estudiosos que s’han centrat “excessivament” en la visió i anàlisi psicològic dels líders feixistes i de la resposta emocional de les masses als estímuls als quals eren sotmesos. Concretament, en ambdós casos, hi ha unes importants crítiques a les obres de Hannah Arendt -especialment en el cas de Gentile-, ja que consideren que el tractament de les fonts per part de la prestigiosa estudiosa no és tan rigorós com seria desitjable i recorden quelcom que no hem d’oblidar. Els historiadors no poden utilitzar la potestat d’esborrar el que pertany a la història, únicament perquè dificulta la tasca de conciliar les anàlisis de tipus teòric amb la realitat empírica de les accions.

Com a conclusió, puc assegurar que és una de les millors obres que he pogut llegir sobre el feixisme i que permet aprofundir de manera significativa en els orígens i el desenvolupament d’aquest sistema totalitari que va conduir a Europa a la guerra més devastadora que mai ha conegut la Humanitat. La metodologia desenvolupada per Robert Paxton –compartida en bona part per Emilio Gentile- ofereix al lector un sistema eficaç per comprendre la dimensió del fenomen nazi-feixista a partir de les seves accions i abandonar, així, les visions estereotipades entorn dels totalitarismes.