Més veus de dona
Quan l’Alemanya nazi envaeix la Unió Soviètica el juny del 1941 iniciant al que es coneixeria a partir d’aleshores en terres soviètiques com a Gran Guerra Pàtria (1941-1945), tant ciutadans com ciutadanes soviètiques van mobilitzar-se per contribuir a l’esforç bèl·lic, si bé les dones en un primer moment serien destinades a les fàbriques o a la construcció d’infraestructures de defensa. No seria fins al març del 1942 que les dones començarien a ser reclutades en massa, convertint-se l’Estat soviètic en el primer i únic en la història que mobilitzaria a un nombre tan elevat de dones cap al camp de batalla, amb números que oscil·len entre les 800.000 i 1.000.000 de combatents dones. La majoria d’aquestes hagueren de dur a terme tasques feminitzades resultat de la divisió sexual del treball que encara era present a la Unió Soviètica, malgrat la teòrica igualtat existent entre els sexes: serviren d’infermeres, telefonistes, secretàries, cuineres i, fins i tot, mecàniques o conductores.
Tanmateix, una petita part d’aquestes sí que prengueren les armes i foren aviadores, sapadores, exploradores, membres de la infanteria o franctiradores, entre d’altres. Precisament en la seva darrera publicació, Ángeles vengadores. Las francotiradoras soviéticas en la Segunda Guerra Mundial (Pasado & Presente, 2017), Lyuba Vinogradova ressegueix les històries de les franctiradores soviètiques durant la Gran Guerra Pàtria. Ho fa seguint les petjades del seu llibre anterior, Las brujas de la noche. En defensa de la Madre Rusia (Pasado & Presente, 2016), en el qual se centra en especial en els diferents regiments d’aviadores que es crearen durant la guerra. Podríem dir que són dues publicacions que es complementen, ja que l’única diferència és el col·lectiu de dones en el qual se centren. A més, la segona amplia el contingut de la primera, atès que toca temes, com el de les agressions sexuals dins de les diferents unitats, dels quals no es parla en Las brujas de la noche (podeu consultar la ressenya d’aquest llibre aquí).
D’altra banda, pel que fa a l’estil i a l’organització interna del llibre, Ángeles vengadores suposa un contínuum amb el seu predecessor, ja que ambdós s’articulen a partir de diferents anècdotes i experiències personals de les protagonistes de les històries. Per tant, aquest darrer també suposa una aportació més a la tradició iniciada per Svetlana Aleksiévitx de la “història de les veus” en la seva obra més coneguda La guerra no té cara de dona (publicada el 1985 a la Unió Soviètica i enguany en català per l’editorial Raig Verd), a la qual la mateixa Vinogràdova ret homenatge en el seu llibre, mencionant-la en diferents ocasions. Per tant, no podem parlar d’un llibre d’història de les dones franctiradores soviètiques durant la Segona Guerra Mundial, sinó que estem davant d’un relat constituït a partir de l’entrellaçament de diverses històries personals, amb les seves peculiaritats, febleses i contradiccions, i que tenen en comú un fet: haver servit de franctiradores al camp de batalla contra l’Alemanya nazi.
Les dones soviètiques també empunyen fusells
Segurament una de les raons més plausibles que expliquen la crida a files de les dones és el gran nombre de baixes masculines que tingué l’Exèrcit Roig durant el primer any de la seva participació en el conflicte. Les dones soviètiques que s’incorporaren a l’exèrcit hagueren d’adaptar-se a un món totalment masculinitzat, dins del qual no hi havia ni previsió de roba de la seva talla ni material per a la menstruació, i on un dels primers passos a realitzar era deixar-se tallar les llargues trenes que duien, ritual que sovint les marcava fortament, ja que el cabell era un símbol de la seva identitat.
La majoria de franctiradores soviètiques eren dones molt joves, moltes de les quals no arribaven ni a vint anys, i fins i tot algunes arribarien a falsificar la seva edat per poder-se incorporar a l’Acadèmia Central de Franctiradores. Moltes d’elles s’havien presentat voluntàries per defensar la seva pàtria del feixisme i mostraren un gran interès i ganes d’anar al camp de batalla a acabar elles mateixes amb l’enemic alemany, com fou el cas de Roza Shànina, la qual, tal com sabem gràcies al seu diari, des del primer moment va insistir que la portessin al front. D’altres, com Nina Petrova, de 48 anys, foren qüestionades per la seva edat i destinades a altres tasques, com les d’infermera, fins que s’adonaren del seu potencial i la deixaren anar de caça. Tanmateix, no totes les dones s’allistaren de manera voluntària, com la propaganda soviètica volia fer creure.
Igual que la figura de l’aviadora més popular, Marina Raskova, fou utilitzada com a element propagandístic, el mateix succeí amb Liudmila Pavlichenko, tiradora ucraïnesa, famosa per haver acabat, segons la llegenda que l’envolta, amb 309 alemanys. Tanta era la seva fama, ella explicava, que els alemanys s’havien posat en contacte amb ella per fer-la oficial del seu exèrcit. També l’haurien amenaçat de tallar-la en 309 trossos després de capturar-la, un tros per cada alemany mort. Pavlichenko era un model a seguir perquè, apart de fervent comunista, també fou una d’aquelles dones que s’havien presentat voluntàries tan bon punt començaren les hostilitats i havia excel·lit al camp de batalla. Per aquest motiu, juntament amb un company franctirador home, fou l’escollida per formar part d’una expedició soviètica que el 1942 fou enviada als Estats Units amb l’objectiu d’aconseguir el suport del país. La franctiradora va aixecar una gran expectació i les pàgines dels diaris s’ompliren amb notícies sobre ella, però, encara que el seu historial militar era impecable, moltes de les preguntes que li feren no tenien cap relació amb aquest, sinó que la gent volia saber si les dones al front es pintaven els llavis o quin color de roba interior preferien.
La discriminació per raó de sexe era present en el dia a dia d’aquestes dones. Quan hi havia ferits, en la majoria d’ocasions es cridava les dones perquè se n’ocupessin, encara que aquestes no tinguessin cap tipus de formació en infermeria. Elles també sovint es dedicaven a cantar i a llegir cartes als malalts. A més, a vegades també les cridaven per fer les tasques de neteja, encara que ja hi hagués destacaments que s’ocupessin d’això. Algunes d’elles claudicaven i complien les ordres, però d’altres es negaven a realitzar tasques que no eren pròpies de la seva posició, motiu pel qual podien ser sancionades.
Un dels episodis més crus recollits al llibre és el tema de les agressions masclistes dins de l’exèrcit. Dins dels regiments d’aviadores aquests comportaments no eren tan comuns perquè aquestes eren considerades un estament superior però, en general, tal com podem veure en el cas de les franctiradores, les agressions sexuals eren la norma més que l’excepció dins de la resta d’unitats. Són nombrosos els testimonis de dones que van haver d’aguantar les insinuacions, assetjament, coaccions i, en els casos més extrems, tot i que no excepcionals, les violacions per part dels seus companys de regiment, especialment els comandaments. Aquests comportaments es regien per una llei no escrita que permetia als alts rangs de l’exèrcit disposar dels cossos de les dones que estaven a càrrec seu com si aquesta fos una de les seves funcions.
Tot i que les persones encarregades de la instrucció política ja avisaven les soldats dels problemes que podrien tenir amb els homes, no hi havia cap reglament que regulés aquestes actituds ni contemplés càstigs per als agressors. Les dones al front havien de suportar constantment estar sota la mirada dels homes, els qui escollien les més atractives per oferir-los avantatges a canvi de mantenir relacions sexuals amb ells. Encara que algunes ho rebutjaven com podien i fins i tot acceleraven la seva partida cap al front per desfer-se d’ells, d’altres accedien per evitar les represàlies o per protegir-se d’altres homes. A més, moltes d’elles davant les agressions preferien callar i no denunciar el que havien patit, ja que sabien que això només podia comportar conseqüències negatives per a elles.
Les relacions d’amistat i de camaraderia entre les dones eren essencials per combatre aquestes actituds i intentar teixir xarxa per ajudar-se unes a les altres. Vinogradova comparteix exemples de com dins de les unitats les dones estaven unides i s’ajudaven quan havien de fer front a homes pesats o compartien el menjar quan alguna en trobava. Les franctiradores sempre anaven de dues en dues, igual que els seus companys homes: la companya era un referent, una espatlla sobre qui recolzar-se i la persona amb qui es compartia tot, des de la sopa al llit. Quan una de les companyes moria, es deia que la culpa havia d’acompanyar la que quedava viva tota la vida.
Klava, per favor, no comencis a fumar allà!
Abans de partir cap al front, l’última cosa que el pare de la Klava li demanà fou que no comencés a fumar. Segurament no es referia literalment a tabac, sinó que li demanava que no perdés la virginitat, ja que en aquells anys, després que el govern de Iòssif Stalin hagués prohibit l’avortament (1936) i reconvertit el matrimoni en la unitat bàsica de l’organització social, estava molt mal vist no arribar verge al matrimoni. De fet, no importava el que haguessin fet aquestes dones al front, si realment havien mantingut relacions sexoafectives o no, ni amb quants enemics havien acabat, ja que al tornar el que els esperava eren actituds de recel, desconfiança i rebuig. Elles mateixes ja dubtaven quan pensaven en el seu retorn sobre quina seria la reacció de la gent, ja que no les tenien totes. Foren anomenades les “esposes del front”, com si la seva única missió, altre cop, hagués estat la d’entretenir els homes. Mentre els homes feien gala obertament de totes les condecoracions obtingudes, a les dones els valia més callar i no mencionar que havien estat el front.
Igual que la publicació anterior de Lyuba Vinogradova, Ángeles vengadores és un recull de testimonis de dones que transgrediren moltes convencions socials a l’hora d’embarcar-se en la lluita contra el feixisme. Són les diferents veus de les dones les que articulen els llibres i els donen forma, a través de les experiències al front i els detalls sobre la vida quotidiana que són precisament els que humanitzen aquestes combatents, element del qual manquen la majoria de llibres d’història. Tanmateix, si alguna pega li hem de trobar al llibre, aquesta està lligada amb la quantitat de testimonis que s’han recollit i plasmat, ja que a vegades pot arribar a resultar confós pels salts de personatge que l’autora realitza perquè no queda molt clar de qui s’està parlant.
Ángeles vengadores també serveix per deixar constància de la part més fosca de les relacions personals al front allà on homes i dones havien de conviure. Aquestes darreres, pel simple fet de ser dones, hagueren de patir no només les discriminacions derivades de la divisió sexual del treball, sinó també les agressions masclistes per part d’homes que les consideraven cossos al seu servei i que pogueren actuar amb total impunitat. Encara que a uns quants se’ls oblidà el perquè de la presència de les dones a l’Exèrcit Roig, moltes d’elles demostraren àmpliament la seva valentia i coratge a l’hora de trepitjar el camp de batalla i disparar, i mostraren una resistència i ganes de combatre l’enemic que res tingueren a envejar a les dels seus companys.
