Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El Guti del PSUC, el PSUC del Guti

Parlar del Guti és parlar del PSUC, el Partit; i parlar del Partit és parlar del Guti. I quan el Guti i el Partit es troben en el temps és al tardofranquisme, la Transició i els inicis de la democràcia. Lluita antifranquista, comunisme, reconstrucció nacional catalana, democràcia…. tots aquests conceptes, tots aquests moments, es troben sintetitzats en l’obra de Txema Castiella. Una obra que ens parla d’un personatge –el Guti, el dirigent comunista-, però que també ens parla i ens dóna claus per entendre un moment, un país.

“L’optimisme de la voluntatpro” (Edicions 62, 2020) elabora un retrat de l’històric dirigent del PSUC on es barregen pinzellades de la seva trajectòria política i pública amb pinzellades de la seva vida privada i professional. Tot i que, en darrera instància, el Guti es va convertir en un professional de la política; un polític optimista, conciliador, tenaç, persuasiu i seductor que va estar dins de la cuina del moment històric que va viure aportant ingredients a les receptes que s’anaven proposant en aquell context de transformació de Catalunya i de la resta de l’Estat.

Castiella empra el míting del PSUC que va tenir lloc el 28 de maig de 1978 com a fil conductor de l’obra. Un míting catàrtic, en un moment clau, que va comptar amb la presència i intervenció de la plana major del comunisme català i espanyol –Gregori López Raimundo, Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri, i el mateix Guti- i del paladí de l’eurocomunisme i dirigent del PCI, Enrico Berlinguer. Els moments, els parlaments, les fotografies, la logística de l’acte, etc. serveixen com a esquelet on Castiella va afegint els trossos de carn que conformarien la trajectòria política i humana del Guti: del dirigent clandestí a l’eurodiputat; del pediatre al polític professional; del pare a l’avi. Sempre acompanyat de la doctora Elena Pérez.

Del Maresme a Helsinki: el doctor Gutiérrez Díaz

Com no podia ser d’una altra manera l’inici de l’obra ens situa a la costa del Maresme, concretament a Premià de Mar l’any 1929, el lloc i l’any de naixement de l’Antoni Gutiérrez Díaz. El Guti és fill de la Teresa i el Juan –anarcosindicalista-, una parella que arribà a la costa catalana provinent de Màlaga. En aquest ambient el Guti va prenent consciència que Catalunya va perdre la guerra; consciència de “poble ocupat”.  A la facultat va descobrir “amor, política i ciència” i és on va tenir els primers contactes amb la policia franquista. Tanmateix, el seu compromís polític no creixerà exponencialment fins més endavant. En sortir de la facultat trobem el doctor Gutiérrez Díaz, metge pediatre especialitzat en neonatologia. Una professió que el va portar a donar a llum a qui després seria primer ministre de França, Manuel Valls. La pediatria també el va portar uns mesos a Helsinki. Una estada que, paradoxalment, el va allunyar de la professió i el va apropar al compromís polític per la impressió que va causar en el Guti l’experiència de viure en el país nòrdic, democràtic i socialment avançat.

De Helsinki a Burgos: la forja del dirigent comunista

A la seva tornada, el metge pediatre s’anirà esvaint. El compromís professional s’anirà desdibuixant en benefici del compromís polític. Com exposa Castiella, canviarà un ofici per un altre “sense reconeixement acadèmic […] el d’opositor al règim”. I en aquest nou ofici el Guti es graduarà a la “universitat” política en què es va convertir la presó de Burgos. El 1959, amb trenta anys, el Guti va entrar a militar al PSUC on va ràpidament va començar a destacar. L’any 1962 seria detingut i empresonat. El judici va tenir lloc l’any 1963 i fou condemnat a 8 anys de presó. Va passar per la Model, Carabanchel i Burgos. I va ser en aquesta darrera presó –coneguda com la “universidad roja”- on es va forjar el dirigent comunista. A Burgos el Guti coneix a Julián Grimau, a Cipriano García. A Burgos és on es cuina l’estratègia de la reconciliació nacional. A Burgos és on –per part dels presos catalans- es pot trobar la llavor del que després seran les estratègies d’acció unitària antifranquista a Catalunya.

Imatge d’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. Font: Wikimedia Commons

Lluny d’abatre’l, la presó va enfortir les conviccions polítiques del Guti. En tornar a Catalunya es va mantenir en el Partit on va passar a encarregar-se del Comitè d’Intel·lectuals. Una tasca gens fàcil a causa de les tensions existents entre aquest comitè i el Partit. Moment de debat dialèctic entre el què Castiella anomena l’ètica de les conviccions (representada pel món de la intel·lectualitat) i l’ètica de les responsabilitats (representada per una visió més pragmàtica i realista). Segons exposa l’autor, el Guti era un home de conviccions tanmateix, aquestes no li feien perdre el seu pragmatisme –l’anàlisi de la realpolitik-, el seu tarannà dialogant i la seva predisposició a apropar posicions. Una perspectiva que es materialitzarà en l’aposta del Guti per la política unitària antifranquista catalana.

Catalunya: la clandestinitat, la lluita per l’hegemonia i la construcció de la unitat

L’optimisme de la voluntat del qual parlava Gramsci és una frase molt adient que fa servir Castiella per repassar la trajectòria política del Guti. La segona meitat dels anys seixanta va ser el moment en què la figura del Guti va prenent importància en el comunisme català i, en general, en el món de l’antifranquisme. En el context de l’anticomunisme de la Guerra Freda, el Guti –juntament amb altres personalitats com Gregori López Raimundo- amb tenacitat, capacitat de diàleg i negociació va aconseguir treure al PSUC de l’aïllament al qual l’havien condemnat les forces antifranquistes catalanes. Això es va materialitzar en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, nascuda el 1968, organisme que seria la llavor de l’Assemblea de Catalunya. L’any 1968 també seria l’any en què els tancs soviètics entrarien a Praga per finalitzar l’experiència de “socialisme amb rostre humà” de Dubcek. Un fet que va impactar al Guti, així com a la resta del comunisme europeu, i va posar la llavor del que després seria l’eurocomunisme.

En aquests anys la vida del Guti estaria marcada per la clandestinitat i les detencions. El compromís polític ompliria tots el temps del dirigent que vindria. Una situació que fou possible gràcies a la tenacitat i resiliència de l’Elena Pérez, pilar fonamental de la vida i família del Guti. Ella va ser qui es va encarregar dels fills i de la família.

La tasca del Guti es va centrar en construir l’estratègia unitària antifranquista catalana. L’Assemblea de Catalunya naixeria l’any 1971 i el Guti en seria un element cabdal des del primer moment fins al seu ocàs. Va ser l’artífex dels mínims comuns denominadors que van cavalcar la Transició a Catalunya. L’experiència unitària que aquesta va suposar –com a element de  consens, acord i diàleg- no va trobar parangó a la resta de l’estat. Allà és on el Guti va començar a forjar la seva relació amb grans personalitats de l’antifranquisme català que després esdevindrien els constructors de la Catalunya democràtica com Joan Raventós, Jordi Pujol o Josep Benet.

Propaganda electoral del PSUC per a les eleccions del 1977. Font: Viquipèdia

La fi de la dictadura: el PSUC del Guti

Com exposa Castiella, l’any 1977 va ser un any, els efectes del qual, durarien dècades. El dictador va morir el novembre de 1975 i el procés de canvi polític va engegar-se. En aquest context la política unitària que fins llavors havia hegemonitzat la realitat catalana va anar desfent-se. De la unitat es va passar a la presa de posicions per part dels diferents actors polítics. De la unitat es va passar al campi-qui-pugui.

En aquest context, l’any 1977 el Guti es converteix en el secretari general del PSUC. Des d’aquesta posició –dirigent del Partit hegemònic de l’oposició antifranquista catalana- el Guti serà l’encarregat de gestionar aquest procés marcat per l’acceleració dels esdeveniments i pel combat dialèctic entre els conceptes de reforma i ruptura. La responsabilitat va ser la característica fonamental del PSUC del Guti en aquells anys. Com diu Castiella, el “capteniment dels comunistes a la Transició serà el paradigma de la responsabilitat, del pragmatisme i de la Realpolitik”.

A les primeres eleccions de juny de 1977 els resultats del PSUC  -i de la resta d’esquerres catalanes- foren molt bons. El PSUC aconseguí 8 diputats i més de mig milió de vots –uns resultats molt millors que el seu partit germà, el PCE-. És el moment de la “ruptura catalana” que teoritzà Andreu Mayayo. En aquell context exitós, el PSUC del Guti va optar per treballar amb tenacitat per consolidar la democràcia a Catalunya i la resta de l’estat. L’aposta del PSUC del Guti per la responsabilitat política es va materialitzar en una política pactista que tindria tres fites cabdals: l’acceptació de la monarquia, la renuncia a la bandera republicana i la Constitució de 1978. Unes fites i una responsabilitat que va crear divisió dins del partit, ja que es van considerar per alguns sectors com a renúncies inassumibles. En l’àmbit del partit, aquells foren els anys d’assumpció dels postulats eurocomunistes, basats en la igualtat i la llibertat.

Un sol poble: la construcció del catalanisme popular

L’alliberament nacional de Catalunya era un element cabdal de la política unitària antifranquista. Tanmateix, un cop arribada la democràcia es van establir diferents visions per la reconstrucció nacional catalana: per un costat el catalanisme d’arrel conservadora que girava al voltant de la figura de Jordi Pujol i, per altra banda, el catalanisme d’arrel popular construït des de les associacions de veïnes i veïns, sindicats i partits d’esquerres i que capitanejava el PSUC. Aquests dos projectes de reconstrucció nacional es van enfrontar electoralment el 1977 i 1979 amb victòria de les esquerres. Tanmateix, a les primeres eleccions autonòmiques de març de 1980 la situació canviaria. Jordi Pujol esdevindria el primer president de la Generalitat democràtica. Les desavinences de les esquerres –PSC, PSUC i ERC- per construir el primer govern autonòmic van donar el timó de la reconstrucció nacional catalana al catalanisme conservador de Pujol, segons Guti “una astuta expressió del nacionalisme conservador, populista i hàbilment pragmàtic”. Un timó que tindria a les mans durant 23 anys. Així i tot, l’herència del catalanisme popular es pot observar en el triomf de la proposta del PSUC i el PSC pel que feia a la política de normalització lingüística a les escoles bastint una única xarxa escolar amb el català com a llengua vehicular que prevenia la segregació per motius de llengua i que s’ha mostrat com un model d’èxit.

El trencament del PSUC: de Catalunya a Brussel·les

El V Congrés del PSUC (1981) va escenificar les diferències existents dins del Partit. El Partit de la política unitària es trencaria. I, amb aquest trencament, començaria un període de decadència que el portaria de l’hegemonia a la subalternitat. El clima de frustració s’anà apoderant de la galàxia PSUC. I els fets s’acceleraven. L’any 1982 el PSOE guanyaria les eleccions espanyoles. Els resultats electorals del PSUC no paraven d’empitjorar. La consolidació del pujolisme a Catalunya, juntament amb la divisió del PSUC i el context internacional d’onada neoliberal sumeixen els comunistes en una espiral autodestructiva. En aquest context el paladí de l’eurocomunisme català, el Guti, trobaria un altre context on desenvolupar la seva tasca de professional de la política; un altre projecte engrescador: Europa. El Parlament europeu fou el darrer escenari on el Guti va desplegar els seus dots de polític, basant la seva acció en la cohesió social, la cooperació, el desenvolupament, la pau i l’ecologisme.

El Guti, al Museu d’Història de Catalunya, en una fotografia de 2001. Font: Wikimedia Commons

El 30 de setembre de 2006 el Guti patia un infart mentre es trobava visitant la ciutat de Santiago de Compostela. Moriria el 6 d’octubre. Amb ell marxava un dels personatges més importants de la construcció de la Catalunya democràtica; el cuiner dels consensos de la Transició; l’home de l’Assemblea de Catalunya. L’obra de Castiella és un molt bon retrat del personatge, del moment i del país.

2 comments

  1. Txema Castiella

    Hola,

    Gràcies Arnau López. Una molt bona síntesi de la trajectòria del Guti. Aprecio especialment el títol “El Guti del PSUC, el PSUC del Guti” que crec que també sintetitza encertadament la relació dialèctica entre l’aportació individual a un col·lectiu i l’aportació del col·lectiu al nostre creixement personal. Al Guti, crec, aquesta aproximació dialèctica li hagués plagut. Cordialment, txema

    (Una precisió menor: va conèixer Julián Grimau a Carabanchel (i va coincidir amb la seva execució), no a la presó de Burgos. El Guti va ser traslladat de Carabanchel a Burgos després del Consell de Guerra)

    1. Moltes gràcies pel comentari!
      De la mateixa manera, gràcies igualment per la precisió. En els apunts que vaig prendre per realitzar la ressenya vaig creuar els noms de les presons. Gràcies altre cop!!

      Arnau

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>