Barcelona: la ciutat de les bombes… i de les pistoles
Ni Itàlia, ni Alemanya, els dos països que protagonitzaren les dictadures feixistes més importants de l’Europa d’Entreguerres. Però tampoc en cap dels altres països bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), com ara França o el Regne Unit. La regió europea on les tensions socials de postguerra acabaren desembocant en una guerra social de dimensions extraordinàries fou Catalunya. Més concretament, a Barcelona i la seva àrea d’influència. D’acord amb Albert Balcells, entre 1913 i 1923 va haver-hi 1116 víctimes de la violència social, concentrant-se el gruix de les víctimes entre 1918 i 1923.
Els mètodes pels quals es dugué a terme aquesta lluita foren diversos: explosius, segrestos… però allò que esdevingué un símbol dels temps fou la de les bandes de pistolers que recorrien Barcelona eliminant els seus objectius. Uns, contractats o afins a la patronal; els altres (majoritàriament), vinculats amb major o menor mesura amb l’anarquisme i/o amb el sindicat majoritari del moment: la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’orientació anarcosindicalista. Era l’era del pistolerisme (1917-23).
És difícil d’establir una cronologia clara d’aquest fenomen. Els atemptats i morts amb motius socials (és a dir, de lluita de classes) havien estat latents des de principis de segle XX; especialment rellevants en un país tan endarrerit en l’àmbit de la legislació social com ho era l’Espanya del moment i en una Barcelona-Catalunya liderada per una burgesia que s’havia mostrat particularment intransigent amb els drets dels treballadors. A més, Barcelona no s’havia guanyat la fama de “ciutat de les bombes” o “rosa de foc” perquè sí: cal recordar els atemptats anarquistes de finals de segle XIX (al Liceu, contra Martínez Campos, el de la Processió de Corpus de 1896, etc.) o els esclats de ràbia popular com la Setmana Tràgica (1909). L’estat, malgrat els seus tímids intents reformistes a partir d’institucions com l’Instituto de Reformas Sociales, respongué amb una repressió ferotge, posposant ad eternum les millores socials que haurien pogut frenar aquesta violència i que ja havien començat a aplicar altres països europeus abans de la Gran Guerra.
Ara bé, totes aquestes violències havien estat espontànies i espaiades en el temps. A partir de 1917, les tensions socials acumulades des de principis del segle es dispararen davant una conjuntura econòmica inflacionista que devorava els ingressos de la classe treballadora i d’una burgesia que s’havia enriquit pornogràficament, exportant a les potències bel·ligerants de la Primera Guerra mundial. Els líders sindicals del moment feren constar un canvi de paradigma que portava que molts obrers desesperats (alguns, vinculats o afins a la CNT; i altres, no) agafessin les armes, s’organitzessin i trobessin una solució als seus problemes via les pistoles. Ángel Pestaña ho resumia així:
“Al margen de la Organización [la CNT] y por elementos afectos a la misma, se habían creado grupos que apoyándose en la intransigencia patronal, en la carestia de las subsistencias, en la situación verdaderamente angustiosa de una inmensa mayoría de trabajadores (…) esos grupos de individuos que por razones antes citadas creyeron que solo una ola de terror haría ceder a la burguesía una parte de sus ganancias, se lanzaron desesperadamente por el camino de la violencia (…) No puede justificarse la actuación de estos grupos; pero tiene la disculpa de la desesperación y la provocación burguesa”
La resposta de la burgesia i de l’estat fou brutal: a més de la repressió estructural i legal (tribunals, policia, exèrcit), s’organitzaren bandes de pistolers pagades per alguns dels grans noms de la ciutat (i molt sovint, vinculades al sindicalisme groc del novell Sindicat Lliure) i es donà llum verda a l’organització d’un “sometent” que aplegà a 8000 voluntaris per restablir “l’ordre” a la ciutat; dirigit per Josep Bertran i Musitu (dirigent de la Lliga Regionalista, ministre de Gràcia i Governació i futur organitzador dels serveis d’informació franquista durant la Guerra Civil espanyola -1936-39-). Naturalment, el sometent tenia el suport i assessorament dels poders públics i era finançat per molts dels prohoms del moment: Alfons Sala (futur president dissolent de la Mancomunitat de Catalunya), el comte de Godó o el baró Güell.
Així i tot, i d’acord amb Ferran Aisa, la mort inaugural del pistolerisme podria ser la de l’industrial Josep Albert Barret, qui fabricava peces d’artilleria per a l’exèrcit francès i s’havia mostrat molt intransigent amb les demandes dels obrers del sector metal·lúrgic. Irònicament, la seva mort no fou perpetrada per sindicalistes o anarquistes, sinó per pistolers pagats per un corruptíssim comissari de policia: Manuel Bravo Portillo (1876-1919), a sou dels alemanys, els quals l’utilitzaren per acomplir els seus objectius bruts. Aquesta mort, ocorreguda el 8 de gener de 1918 fou aprofitada per iniciar una cacera de bruixes contra la CNT.
Pere Foix i…
En una Catalunya en plena lluita de classes, el gran múscul de l’obrerisme era la CNT. Vers el 1919, es calcula que tenia uns 450.000 afiliats que constituïen el nervi de l’organització arreu de l’estat. Un d’ells era Pere Foix (1893-1978).
Amb una vida digna de pel·lícula, Foix va ser un prohom de l’organització anarcosindicalista i que acabaria formant part del Comitè Nacional de la CNT el 1927. Arribada la Segona República (1931-36/39), i en el dia de la seva proclamació, liderarà la multitud que esbotzà les portes de la Model per tal de deixar sortir els presoners que hi eren. El 1933 acabaria militant a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on intentaria potenciar-ne la part més obrerista (un projecte que la Guerra Civil estroncà).
Acabada la Guerra Civil, i en el bàndol perdedor, Foix va exiliar-se a Mèxic, on passaria bona part de la seva vida fent de guarda de seguretat en una fàbrica de teixits. Aconseguí tornar a Catalunya el 1977, ja mort el dictador responsable de la mort del seu amic i líder sindical, Joan Peiró (1887-1942); però moriria només uns mesos després.
… Apòstols i mercaders
Pere Foix va escriure en el seu exili mexicà, i sense cap mena d’accés a cap documentació, sis biografies de sis persones remarcables del sindicalisme de la Barcelona del pistolerisme. Aquestes vides les aplegà en una mateixa obra titulada Apòstols i mercaders. Els biografiats són Joan Roigé, Josep Maria Foix, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Joan Peiró i Eusebi C. Carbó.
Els dos primers personatges són un homenatge a la classe treballadora anònima. Les seves trajectòries són descrites per Foix únicament perquè els conegué, però també perquè representen als milers de personatges el nom dels quals no recordem: són tots aquells anarquistes, sindicalistes i treballadors de base que, des dels seus àmbits i en la seva mesura, contribuïren a l’arrelament i enfortiment de l’anarquisme i/o de la CNT. Roigé, un professor de l’escola del carrer Alcolea (al barri obrer de Sants) que organitzava debats els diumenges a la tarda; o Josep Maria Foix, un jove treballador de la banca que, atret per la propaganda de la CNT, s’afiliaria al sindicat. Roigé marxà a l’exili havent acabat la guerra civil espanyola; i Josep Maria Foix, un jove de vint-i-set anys, seria vist per última vegada per Pere Foix al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic, després que un pistoler del Sindicat Lliure li disparés al cor una vegada va sortir de la casa dels seus pares.
Els noms escollits per Pere Foix, doncs, no remeten únicament als grans líders del sindicalisme d’aquells anys, tot i que tots tenen unes trajectòries vitals força similars: nascuts en famílies més o menys humils, tots serien obrers que patiren en les seves carns les dures condicions de treball a la Catalunya de principis de segle XX, de perfil autodidacta i anarquistes convençuts.
Sis biografies? O set? O vuit? Al llarg de tot el llibre, les vides dels biografiats no són estancs, sinó que es retroalimenten i van apareixent al llarg de tota l’obra; les seves vivències es complementen i cobren el seu sentit quan es llegeixen en conjunt, com el projecte col·lectiu que intentaren crear. Totes acaben conformant un calidoscopi que acaba revelant dos personatges més: la Catalunya de 1900-30 i el narrador, que també participa dels fets que va explicant.
Òbviament, i com totes les memòries (i Apòstols i mercaders també ho és), el llibre és un document parcial (i de partit), escrit a partir de les experiències de l’autor. A mesura que el lector va desgranant el llibre, s’adona que és una obra amb una bona construcció narrativa i que els seus majors mèrits són combinar la microhistòria dels fets concrets amb l’explicació del panorama més general. És gràcies a aquesta barreja que hom és capaç de sentir en pell pròpia la sòrdida pobresa de la classe treballadora catalana, els neguits que patien els sindicalistes per la repressió, la por a la mort pel pistolerisme, les llargues estades a la presó o la impunitat amb la qual Severiano Martínez Anido (1862-1938) organitzava les bandes de pistolers i dictava qui havia de morir aquell dia. Sovint, hom oblida que està llegint una biografia i pot arribar a pensar que és una novel·la policíaca.
Definitivament, hi ha biografies que estan més aconseguides que altres, destacant la de Salvador Seguí, el “Noi del Sucre” (1886-1923), al qual gairebé es pot dir que Foix idolatra; però això no impedeix que el llibre sigui un sentit homenatge a una generació de sindicalistes (la seva) que hagué de fer front a una repressió salvatge i que es forjà al voltant de grans fets històrics, com la Vaga de la Canadenca (1919), però també en una repressió bestial que anticipava la que duria a terme el franquisme una vegada acabada la Guerra Civil. S’escapen d’aquest homenatge les noves generacions d’anarcosindicalistes que prendrien el protagonisme durant la dècada dels trenta: Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver… més enllà del fet purament generacional, s’intueixen també les discrepàncies metodològiques (la nova centralitat de l’acció directa, la “gimnàstica revolucionària”…) que Pere Foix tenia amb ells i que l’inclinaren a donar suport a la línia “trentista” (moderada) de la CNT durant els anys de la Segona República: la majoritària entre els membres de la seva generació.
Foix publicà el llibre lluny de casa seva en un moment de profunds canvis culturals, socials i polítics a la seva terra (estaven a punt de néixer els anys seixanta). Malgrat la notable repercussió que tingué el seu llibre entre la comunitat d’exiliats i a Catalunya, les seves ensenyances no foren adoptades per una oposició franquista en expansió i que molt poc tenia a veure amb l’heroica, però ja mítica, CNT. En uns temps molt diferents, però amb algunes qüestions encara plenament vigents, Apòstols i mercaders és una lectura obligatòria, punyent i deliciosa.
