D’entrada, cal remarcar que aquest llibre és un excel·lent exercici d’anàlisi del conflicte dels Balcans, en aquest cas, centrat en els episodis viscuts a Bòsnia durant la Guerra (1992-1995) i els esdeveniments posteriors fins als nostres dies. Borja Lasheras n’és l’autor, basc d’origen, va treballar per l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) primer a Viena i després, durant el 2010 i el 2012, a Bòsnia, com a oficial de drets humans. L’escriptor fa una anàlisi profund i esfereïdor de la Bòsnia del segle XXI, de la postguerra i les seves ferides obertes, però, també, va tornant enrere per contextualitzar la fatídica guerra de Bòsnia en clau humanitària. Malgrat treballar per institucions europees, és crític amb l’actuació dels agents internacionals als Balcans des del conflicte bèl·lic fins al joc institucional que a hores d’ara encara dura.

Sarajevo_Grbavica

Grbavica, barri de la ciutat de Sarajevo, durant el conflicte.

El llibre, per tant, no segueix una cronologia lineal. L’autor explica la seva experiència a la Bòsnia d’inicis de la dècada actual al mateix temps que enllaça amb fets del passat perquè entenguem el context històric, personatges concrets i vides anònimes. L’objectiu de l’obra no és fer arribar al públic rius de tinta perquè entenguin millor els acords de Dayton, els fets de Srebrenica, la intervenció de la OTAN o les estratègies militars. El que vol l’autor mitjançant aquestes pàgines és parlar de les “oblidades conseqüències” del conflicte a Bòsnia. Malgrat això, evidentment, per poder entendre el llibre ens hem de situar en una conjuntura que, si és la primera vegada que t’introdueixes als Balcans, necessita apunts i explicacions.

El desmembrament de la Iugoslàvia Socialista als anys noranta, que estava formada per Sèrbia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia i Montenegro, va comportar una onada de violència “en un context d’irresponsabilitat, fanatisme i una campanya propagandística a través dels mitjans de comunicació”. Líders polítics nacionalistes tenien la necessitat d’enfrontar a les comunitats que vivien en aquests territoris, musulmans bosnians, serbis i croats, per poder completar les seves estratègies territorials o imperialistes. La por al canvi obria una via de terror i violència per aconseguir objectius delirants. A Sèrbia, l’aparell de seguretat del règim de Milosevic, va dissenyar una estratègia que posava les bases de regions homogènies sèrbies a Croàcia i Bòsnia unides a una Iugoslàvia sèrbia. En contraposició, per a Bòsnia això significava la seva partició i la neteja ètnica de musulmans i croates. Coordinant-se amb el partit ultranacionalista serbi (SDS) de Karadzic , Belgrad va armar als serbis de Bòsnia aprofitant les bases de l’Exèrcit Iugoslau mentre Milosevic i el president de Croàcia, Franjo Tudman, negociaven la divisió de Bòsnia. Per la seva banda, després que Eslovènia i Croàcia declaressin la independència de la República Federal Socialista de Iugoslàvia el 1991, a Bòsnia i Hercegovina s’organitzaria també un referèndum sobre la independència. Malgrat el boicot dels bosnians serbis, la participació va ser del 67% i el vot va ser en un 99,43% a favor de la independència que es declarava el 5 de març de 1992 prop del parlament. Els serbis no acceptarien aquests resultats i, en aquest context, s’iniciaria una guerra ètnica pel control del territori.

riģo-Drina-junto-a-Foca-Nov-14-1440x808

Riu Drina al seu pas per Foca.

El més rellevant del llibre, però, no són les qüestions polítiques ni bèl·liques, malgrat que, això sí, són sempre presents. Borja Lasheras escriu aquestes pàgines des de l’experiència pròpia i, per tant, podem conèixer persones i ambientar-nos en situacions més personals i íntimes que els fets històrics que propicien que l’autor estigui a Bòsnia en tasques humanitàries i/o institucionals. El riu Drina i la seva aigua verdosa, el paisatge bosnià, les muntanyes majestuoses o les àmplies valls, les carreteres estretes del país, la Bòsnia rural o Sarajevo; el jove rapat amb panxa cervesera o els rebels de la Primavera Bòsnia, els Hodzic, Nefisa, Nermina i Biserka, Miodrag, Ranko i, fins i tot, Angeline Jolie. El llibre ens parla de tot això, aconsegueix endinsar al lector en aquest entorn i situar-lo a prop d’aquests entorns. Encara que, sovint, el que s’explica no brilla per la seva positivitat, la descripció concisa i profunda de l’experiència viscuda ens concedeix l’ambició de poder ser allà mateix, a Bòsnia, amb ganes de viure per nosaltres mateixos el que estem llegint.

L’autor tenia l’oficina de la OSCE a Foca, una població situada al bell mig de la vall del riu Drina. A la Bòsnia rural encara s’accentuaven més els problemes d’infraestructures que sofria tot el país, “aliè als esdeveniments de l’exterior, com si el temps s’hagués aturat”. Sarajevo no era la ciutat més avançada ni moderna d’Europa, evidentment, però era el centre neuràlgic dels bosnians on la vida semblava passar més de pressa i alterada. A Foca, la impressió general era de declivi, i si a Bòsnia l’atur estructural oscil·lava entre el 30% i el 45%, aquesta regió obtenia unes estadístiques més crues. Llegint el llibre pots imaginar-te un territori amb un paisatge singular, preciós segurament, d’una bellesa balcànica pura, però amb greus problemes socials i econòmics que feien de la regió una zona d’aïllament complicada. Musulmana fins el 1992, la majoria de la població actual era sèrbia i els pocs musulmans que quedaven vivien als afores. Foca no era Sarajevo, i més encara per un estranger que treballava per les institucions europees, aquelles que havien generat desconfiança a la població amb els seus moviments institucionals i que feien difícil que un diplomàtic pogués establir relacions socials fluïdes amb els autòctons de la zona.

Bosnia en el limbo. Testimonios desde el río Drina és una obra destinada a conèixer l’altra relat, el no oficial, del conflicte bosnià i les seves conseqüències. Si la intenció del lector és únicament estudiar o conèixer la història política del país i els seus fets més rellevants, segurament, no serà el llibre més adient. Tanmateix, com a títol complementari, és gairebé imprescindible per endinsar-se en la història dels oblidats, del procés humà que han viscut les comunitats ètniques a Bòsnia després del conflicte i, no menys important, situar-se en el moment actual, el de la Bòsnia del segle XXI que està constantment mirant enrere impossibilitant l’avenç necessari cap a un país i unes institucions democràtiques legitimades per totes i tots els habitants.

Bòsnia i Hercegovina actualment és un estat complex, on la divisió territorial en dues entitats (República Sprska i Federació de Bòsnia i Hercegovina) es va fer seguint uns criteris ètnics que poc ajuden a la reconstrucció nacional. Aquesta divisió administrativa del país fou establerta, com la resta de l’estructura política, segons els acords de Dayton que daten del novembre de 1995 i foren impulsats pels EUA quatre mesos després de la ja comentada matança de Srebrenica, executada per serbis a bosnians sota el comandament de Ratko Mladic. La divisió identitària bloqueja la normalització del país que viu ancorat en el passat. Els partits polítics del present no representen opcions ideològiques diverses, sinó que estan formats per grups exclusivament nacionalistes, croats, serbis o bosnians musulmans dirigits per les mateixes famílies i clans des dels anys 90.

El 2013, però, un raig d’esperança va assolellar Bòsnia, amb més força a la capital, Sarajevo. Unes protestes que s’iniciaren per una problemàtica amb els documents d’identitat, negats durant mesos als nounats del país durant un duel parlamentari durador entre bosnians i serbis, va fer que la flama encengués consciències: el 2014 es visqué la Primavera Bòsnia, primerament pacífica i després violenta contra les autoritats i, per primera vegada, amb demandes socials sota el braç. Exigien una democràcia radical, emmirallats en processos viscuts a altres ciutats del món i moviments com el 15M o Occupy Wall Street. Les assemblees populars (plenums) estaven plenes de gent i l’espectre social era ampli i divers. Malauradament, amb el pas de les setmanes, la intensitat del moviment popular aniria perdent força i no aconseguiria ajuntar una massa social prou forta com per a generar tremolors a les elits governamentals. Un altre aspecte determinant és que, a Bòsnia, una de cada dues famílies depenen de la stela, anomenat així al clientelisme i favors per aconseguir feina o diners, que té a la majoria de la societat lligada de peus i mans amb una por absoluta al canvi.

En tota aquesta cronologia, i per anar acabant, les institucions europees han tingut un paper rellevant però, i es pot dir sense por a equivocar-se, poc satisfactori. Europa va fer tard a la guerra, jugaria un paper lamentable amb les suposades zones de protecció a càrrec de l’OTAN que acabarien amb la matança de Srebrenica i, a més, va signar la pau seguint criteris identitaris. Com diu Borja Lasheras, “un fracàs per excés i per absència”. Primer, després de dues dècades de tutela europea, el país no ha aconseguit ser funcional ni estar mínimament ben governat, i, segon, la majoria de diplomàtics europeus van veure amb por la Primavera Bòsnia, en comptes d’entendre que era una enorme possibilitat de canvi. De fet, la majoria de manifestants relacionarien la UE com a part d’aquell sistema clientelar i dirigit per elits inamovibles que ells volien erradicar. Europa i la seva por al canvi, Europa i la seva por a perdre el control. La dura veritat és que dues dècades després de la guerra el país segueix dividit, amb molts temors, amb moltes barreres per ara insuperables, mentre segueix en un procés de “perspectiva europea” indiferent pels habitants de Bòsnia que han perdut tota confiança en l’acció exterior.

La societat bosniana resta passiva però només de manera momentània. Un país amb aquestes estructures governamentals tan pobres i dèbils tard o d’hora tornarà a generar protestes, mobilitzacions i un moviment popular organitzat que obrirà noves vies d’esperança. El conflicte ètnic deixarà pas al conflicte social, l’únic capaç d’unir a hores d’ara una població que té encara la trista guerra ben present. No es planteja  com quelcom senzill. La Unió Europea, aliat del sistema corrupte bosnià, no serà un actor determinant. Aquest canvi vindrà quan el poble vulgui avançar sense rancors, sense escoltar als seus dirigents nacionalistes-religiosos que són una altra trava al progrés, sense victimisme, quan s’adonin que existeix quelcom més punyent per unir-se que per separar-se, només aleshores, la societat bosniana assolirà victòries que mai més es deixaran perdre.