La història de les veus

El llibre d’Svetlana Aleksiévitx La guerra té cara de dona (publicat per primer cop a la Unió Soviètica el 1985, a l’inici de la perestroika, i publicat enguany en català per l’editorial Raig Verd) va donar per primer cop veu a les dones que visqueren els anys de la Gran Guerra Pàtria (1941-1945) des del bàndol soviètic, iniciant un nou gènere literari, la “novel·la de veus”. L’escriptora i periodista bielorussa va captar els testimonis –íntims, crus, sincers, a voltes entranyables– d’algunes d’aquelles dones, les que van sobreviure per explicar-ho i van voler compartir i reviure aquest parèntesi de les seves vides quotidianes que va suposar la guerra, per plasmar-los de manera senzilla, directa. En definitiva, les va deixar parlar a elles, les protagonistes no només de la història de la guerra, sinó de totes les històries que mai s’expliquen.

Llegir el llibre de Lyuba Vinogradova (Moscou, 1973), Las brujas de la noche. En defensa de la Madre Rusia (Pasado & Presente, 2016), evoca inevitablement l’essència d’Aleksiévitx. L’autora russa tampoc és historiadora, sinó traductora i investigadora, tot i que té una àmplia trajectòria dins del camp de la recerca històrica. Ha col·laborat amb diferents historiadors com Antony Beevor, amb qui és coautora de Un escriptor en guerra. Vasili Grossman en el Ejército Rojo 1941-1945 (Crítica, 2009). Recentment ha publicat també un altre llibre sobre les franctiradores soviètiques durant el mateix període històric, Ángeles vengadores. Las francotiradoras soviéticas en la Segunda Guerra Mundial (Pasado & Presente, 2017).

En contrast amb l’obra d’Aleksiévitx, Las brujas de la noche se centra en un col·lectiu molt concret de dones: les aviadores soviètiques. El llibre de Vinogradova ressegueix diferents esdeveniments clau en el transcurs de la guerra, fent èmfasi en les batalles i els fronts on aquestes dones aviadores participaren. Tot i que a priori pot resultar una mica feixuc de seguir degut a les nombroses referències històriques, noms i llocs mencionats, el que fa el llibre especial és que s’articula a partir de les històries i anècdotes dels diferents personatges, gràcies a les quals l’autora aconsegueix donar una imatge general de l’experiència d’aquestes dones com a aviadores dins d’un espai tan fortament masculinitzat com l’exèrcit. A part de les fonts escrites, Vinogradova s’ha documentat a través d’entrevistes i llargues converses amb les supervivents d’aquells regiments, els testimonis de les quals aporten detalls que donen a la història un caràcter més càlid, més proper, i contribueixen a posar noms i cognoms a algunes d’aquestes dones anònimes.

Les dones soviètiques s’enlairen

Es calcula que unes 800.000 dones van arribar a formar part de l’Exèrcit Roig durant la Gran Guerra Pàtria i que el 1943 les dones conformaven el 8% del total dels i les combatents (Engel i Posadskaya-Vanderbeck, 1998), encara que altres eleven la xifra total a un milió de combatents femenines (Markwick i Cardona, 2012). D’entre aquestes, més de 1.000 van servir de pilots, navegants i personal de terra no només en regiments d’aviadors homes, sinó també en les tres unitats femenines que foren creades. Les “bruixes de la nit”, el sobrenom que dóna títol al llibre de Vinogradova, és el nom amb què popularment es coneix una d’aquestes tres unitats, el 588è Regiment de Bombardeig Nocturn, l’únic que romandria format exclusivament per dones fins al final de la contesa. Popularment s’ha dit que fou un apel·latiu que els alemanys idearen per a aquestes dones, però la veritat és que era impossible que aquests sabessin qui pilotava els avions que els bombardejaven, motiu pel qual segurament foren elles mateixes les qui s’autodenominaren així. A més, el títol del llibre en castellà és resultat d’una traducció desafortunada ja que el terme “les bruixes de la nit” és excloent atès que no representa a totes les dones que lluitaren en les diferents unitats d’aviadores.

Segell rus que commemora el centenari del naixement de l’aviadora Marina Raskova (2012) Font: Viquipèdia

Segell rus que commemora el centenari del naixement de l’aviadora Marina Raskova (2012) Font: Viquipèdia

Els clubs d’aviació ja eren molt populars abans de la guerra i gràcies a la igualtat entre els sexes que hi havia sobre el paper a la Unió Soviètica, tant dones com homes tingueren l’oportunitat de convertir-se en pilots. Marina Raskova (1912-1943) va ser la primera dona navegant soviètica i el 1938, després de la participació en dos vols de llarga distància amb pilots de renom, fou la primera dona en rebre el títol d’Heroïna de la Unió Soviètica. La navegant es va convertir en un símbol per a milers de dones, a més de ser el referent en qui emmirallar-se per a moltes joves que volien ser com ella. Fou Raskova la qui insistentment lluità per fundar els regiments femenins d’aviació, fita que aconseguí l’octubre de 1941, quan el govern de Iòssif Stalin en va permetre la creació després que, segons explica Vinogradova, la mateixa Raskova li presentés personalment el projecte.

Una altra aviadora que es va convertir en icona del moment fou Lilia Litviak (1921-1943), també coneguda com la Rosa Blanca d’Stalingrad, pilot de caça qui, dins d’un regiment masculí, va destacar sobretot a partir de la batalla d’Stalingrad per la qualitat de les seves accions militars. Fou derivada el juliol de 1943 a la batalla de Kursk i, davant la impossibilitat de trobar el seu cos, van aplicar-se les directives d’Stalin que la convertien en sospitosa de traïció, fama que l’acompanyaria fins que el govern de Mikhaïl Gorbatxov li va atorgar finalment el títol d’Heroïna de la Unió Soviètica.

Foren milers les dones que insistiren en anar al front ja que volien contribuir a enderrocar el feixisme des del camp de batalla. Moltes de les reclutades per formar part dels regiments d’aviadores com a navegants, pilots o mecàniques no arribaven ni als vint anys. Algunes eren estudiants universitàries; d’altres, treballadores de tallers o fàbriques. Vinogradova narra les històries d’algunes d’elles: els seus orígens, les ganes de combatre el més aviat possible, l’adaptació a la vida dins de l’exèrcit, o els entrebancs que van haver de superar per ser dones que volien lluitar a la guerra.

Malgrat que la igualtat de drets entre homes i dones era un dels principis fonamentals sobre els quals es va construir l’Estat soviètic, i tot i que no era el primer cop que les dones soviètiques combatien al front, la seva participació al camp de batalla va agafar per sorpresa als seus camarades homes, fins arribar al punt que no es podien imaginar que hi haguessin dones que pilotessin avions de bombardeig o de caça. A partir de 1942, les aviadores es van anar incorporant als regiments masculins, tot i que s’acostumava a donar preferència als aviadors homes, encara que la seva experiència fos considerablement menor. Molts comandants van resistir-se a la incorporació de dones a les seves files: no només es desconfiava de les seves capacitats, sinó que el paternalisme també era un principi que regia algunes de les decisions que es prenien, quan en ocasions es decidia que deixessin de volar perquè era una tasca massa perillosa per a elles.

Foto grupal de les Bruixes de la Nit (1942) Font: Wikimedia Commons

Foto grupal de les Bruixes de la Nit (1942) Font: Wikimedia Commons

L’autora també comparteix anècdotes sobre la vida quotidiana al front: les disputes entre les aviadores, l’afany per arreglar-se i mantenir-se atractives, les sessions de ball que aportaven una mica de llum a la incertesa de la vida en guerra, els vincles que s’establiren entre elles, els vincles establerts amb els seus companys homes, les mostres de falta de disciplina. Al principi de la contesa es creia que la guerra havia de durar poc, fet pel qual algunes combatents no veien amb bons ulls certs tipus de comportaments, els propis de la vida diària en temps de pau, ja que no feien més que distreure l’atenció de l’esforç bèl·lic. A mesura que avançaven els mesos, la majoria va acabar entenent que la guerra formava part inevitable de les seves vides, atès que el conflicte anava per llarg, i que s’havien de poder permetre incloure-hi la vida privada.

Pel que fa a l’estil del llibre, cal destacar un element que podria haver-se evitat: la manera en què l’autora descriu les dones mencionades al llarg de l’obra. Les descripcions dels personatges són clau per poder entendre millor el perquè de les seves accions, però Vinogradova recau massa sovint en les descripcions del físic de les combatents, distingint-les per la seva bellesa o elegància, mentre que  no utilitza el mateix recurs quan introdueix els personatges masculins. Tot i que en certs contextos pot resultar pertinent ressaltar la bellesa –relativa– d’algun personatge en concret, fer-ho de manera recurrent amb els personatges femenins és resultat d’un biaix de gènere que no hauria de tenir cabuda en llibres de caràcter històric, i menys encara en una obra on es volen ressaltar les vides de les dones que s’obriren pas en un espai tan masculinitzat com l’exèrcit.

Amb tot, podem concloure que Las brujas de la noche és una bona lectura per posar noms i cares -gràcies a les desenes de fotografies que acompanyen el text- a unes quantes de les dones que combateren el feixisme des de l’aire i a les qui les ajudaren a fer-ho. Potser Raskova i Litviak són dos dels noms que més han fet història, però el gran mèrit d’obres com la que aquí ens ocupa és donar a conèixer la participació de milers de dones anònimes dins del conflicte bèl·lic de més ressò del segle vint i fer-ho a partir de les veus de les pròpies protagonistes. Lyuba Vinogradova aconsegueix fer-ho de manera divulgativa, propera, fent ús d’un estil narratiu que entrellaça les històries personals, a més de combinar les referències històriques i bèl·liques amb anècdotes i detalls que apropen les lectores i els lectors a la vida quotidiana d’aquestes aviadores i, amb ella, les seves pors, il·lusions, neguits i aspiracions.