La història ens hauria d’indignar

Josep Fontana tenia coses per explicar, fins i tot després de la seva mort. Malgrat el seu traspàs, Edicions 62 va publicar el maig d’aquest mateix any la seva darrera obra, Capitalisme i democràcia 1756-1848 (2019). El subtítol, ben esclaridor: “Com va començar aquest engany”… en el qual estem encara immersos.

Una vegada acabem l’última obra del mestre, la conclusió a la qual hom arriba és ben diàfana: fa més de 200 anys que estem sent enganyats. I es té aquesta sensació perquè és el principal missatge que Fontana volia fer arribar: fa més de dos segles que, el moviment obrer primer, i tots nosaltres després, creiem que únicament l’avenç del capitalisme és la font de tot benestar del qual qualsevol societat se’n pot beneficiar. No únicament això, sinó que les successives revolucions burgeses dutes a terme durant el segle XIX, aparellades al capitalisme, s’han estat realitzant en nom del derrocament de les restes del feudalisme i per unes llibertats que havien de beneficiar a tothom. Una gran mentida.

Fontana pòstum

Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018) ha estat un dels grans historiadors catalans de tots els temps

Fontana torna a la càrrega. Aquest llibre té un to combatent, indignat i contundent, però sense que això li faci perdre rigor en cap moment. Un avís abans de continuar: el llibre no agradarà als conformistes ni aquells que afirmen que, malgrat les seves imperfeccions, el capitalisme és un bon sistema. Si bé és cert que Fontana no ha fet cap descoberta nova, sí que ha creat una bona síntesi del període 1756-1848 a partir de les investigacions historiogràfiques més recents i rigoroses (d’un llibre de 211 pàgines, 48 són de notes). Aquestes dates comprenen l’inici de la Guerra dels Set Anys (1756-63) i la finalització de les revolucions de 1848. Gairebé cent anys en els quals s’inicia i es consolida el nou ordre mundial capitalista. En un país com Espanya, on el gruix dels historiadors no acostumen a tractar temes que se surtin més enllà de les fronteres nacionals, això és quelcom remarcable.

El binomi ‘capitalisme-democràcia’, lluny de veure’s complementat, es mostra successivament contradictori. Alguns dels majors esforços de Fontana, precisament, se centren a desmitificar una visió del món imposada pels triomfadors burgesos del segle XIX, la que explica que el capitalisme aporta inevitablement la democràcia i que aparegué i es desenvolupà de manera natural.

El capitalisme: un gran frau

Però no hi hagué res de natural en l’arribada del capitalisme. D’acord amb Fontana, la Revolució Industrial no va iniciar-se gràcies a una sèrie de grans empresaris (“emprenedors”, en diríem avui en dia) que inventaren una sèrie de màquines revolucionàries, com ara la màquina de vapor, sinó que s’inicià gràcies a petites innovacions (les agulles de cosir, per exemple) dutes a terme en la quotidianitat de les llars i dels pobles que permeté, al mateix temps, incrementar la producció agrícola.

Això va anar en benefici d’unes comunitats camperoles que veien complementats els seus ingressos a partir de la confecció d’altres productes tèxtils que podien vendre a comerciants. La conformació d’un mercat interior es féu a partir de la confecció de diferents peces de roba i altres branques industrials relacionades amb productes de consum domèstic en massa (la famosa “spinning-jenny” és una màquina pensada per produir des de casa). Dit d’una altra manera, el creixement econòmic de la segona meitat del segle XVIII és obra de menestrals i artesans.

La Revolució industrial va dur-se a terme gràcies a l'apropiació de la riquesa que generaren les classes menestrals. Font: Sàpiens

La Revolució industrial va dur-se a terme gràcies a l’apropiació de la riquesa que generaren les classes menestrals. Font: Sàpiens

A mesura que aquest període va avançant, anirem veient com els terratinents i els grans comerciants s’apropiaren d’aquest creixement econòmic. Les “enclosures” (tancaments i privatització de la terra) de les terres comunals dels camperols es devia a la fam que tenien els terratinents de cultius davant una demanda creixent de cereals ocasionada per un substancial creixement demogràfic. Justificats per una suposada millora del rendiment agrícola que mai es donà, aquests tancaments suposaren la pèrdua d’unes terres necessàries per a molts camperols i el seu empobriment. Això generà una massa de pagesos empobrits que anaren a parar a la ciutat, on quedaren subjectes a una nova “esclavitud” (en paraules d’Engels), la del treball assalariat. L’alternativa als salaris miserables d’aquella època era la “llibertat de morir-se de gana”.

Tot això, per descomptat, no hauria sigut possible sense un estat al darrere que va transformar en llei les necessitats de la nova classe propietària, un híbrid entre l’antiga aristocràcia i una burgesia urbana puixant.

“El regne dels banquers”

La Revolució Francesa (1789-99) i les guerres napoleòniques, que duraren fins al 1815, havien deixat una fonda petjada que la Restauració intentà esborrar, infructuosament. Els cicles revolucionaris de 1820, 1830 i 1848 acabarien associant la burgesia plenament amb l’estat i amb el control de la societat, però no de manera traumàtica, sinó d’acord amb la transacció. Un dels grans encerts del llibre de Fontana, precisament, és el d’explicar que no hi hagué un tall net i revolucionari amb el passat. El feudalisme anà desapareixent gradualment a partir de successives reformes polítiques i de la força imparable amb la qual el capitalisme avançava pel món i que era afavorit pels diferents governs europeus.

Després del triomf de la ‘revolució’ de 1830 i la proclamació de Lluís Felip d’Orleans com a rei, Jacques Laffite (1767-1844) proclamà que, amb el nou monarca, s’iniciava “el regne dels banquers”. Malgrat proclamar la universalitat dels seus valors, la lluita contra el feudalisme i la igualtat entre tots els homes, durant el regnat de Lluís Felip d’Orleans només podien votar 240.000 electors… en un país que en aquell moment tenia 35.000.000 d’habitants. Els electors, per descomptat, serien la nova classe propietària. Les propietats circumscrivien el nou règim.

1848 i el triomf dels propietaris

Retrat de Jacques Lafitte (1767-1844), home clau de l'arribada al poder de Lluís Felip d'Orleans. Autor també de la cèlebre frase: "el regne dels banquers". Font: Viquipèdia

Retrat de Jacques Lafitte (1767-1844), home clau de l’arribada al poder de Lluís Felip d’Orleans. Autor també de la cèlebre frase: “el regne dels banquers”. Font: Viquipèdia

En el convuls any de 1848, Karl Marx i Friedrich Engels escrivien El manifest del Partit Comunista (1848) Tot i que algunes de les idees que hi defensaven ja les havien treballat conjuntament en obres anteriors com La ideologia alemanya (1846), aquest document va popularitzar una visió històrica basada en la confrontació constant entre classes, que seria el principal motor de canvi en la història.

En els nous temps del capitalisme, aquesta nova confrontació social es duria a terme entre la burgesia i una nova classe caracteritzada per vendre la seva força de treball al patró: el proletariat. D’acord amb Marx i Engels, els proletaris, per la seva naturalesa de desheretats del nou sistema capitalista, constituïen l’única classe veritablement revolucionària; i la seva lluita serviria per alliberar a tota la humanitat, construint un sistema socialista.

Però el 1848, i per a decepció de Marx, la classe proletària que va predir encara no era majoritària ni tenia suficient força. Com assenyala Fontana, la conformació d’un proletariat va anar precedida de la precarització i degradació de les antigues classes menestrals i d’ofici; això ho demostra el fet que els grans protagonistes de les revolucions del segle XIX fossin fusters, sabaters, teixidors i altres artesans que veien amenaçades les seves feines per l’avenç de la mecanització i per la prohibició d’associar-se que els hi feien els diferents governs europeus.

La derrota de les classes populars va ser doble, ja que no únicament no evitaren la seva degradació, sinó que, a més, feren la revolució per als burgesos, cosa que no els hi aportà cap benefici. La classe proletària encara no estava prou madura, i no començaria a espantar el món fins a la Comuna de París de 1871.

El capitalisme que sempre hem tingut

Fontana no s’ha acontentat únicament a retratar el capitalisme actual com a un sistema eminentment injust i desigual i haver usat la història per explicar-ne els motius. Amb aquest llibre, Fontana impugna la totalitat del sistema capitalista, i des dels seus orígens.

Certament, no ha sigut el primer a fer-ho. Altres autors (especialment anglosaxons) ja ho havien fet les seves aportacions, i traduïts en castellà (en menor mesura, desgraciadament, en català) ens han arribat bones síntesis i estudis sobre la formació del capitalisme i la seva expansió. Fa uns pocs anys, Gonzalo Pontón, editor i fundador de Pasado & Presente i historiador, va publicar el molt ambiciós La lucha por la desigualdad (2016) −prologat, per cert, pel mateix Fontana− en el qual situava la desigualtat social, no com una conseqüència no buscada del capitalisme, sinó com a quelcom totalment consubstancial a la seva gènesi i defensat pels pensadors de la Il·lustració. Malgrat això, la repercussió que tenen aquesta mena d’obres és massa discreta i cal que destaquem i anem recordant la seva existència.

Per tant, cal agrair qualsevol nova publicació relacionada amb aquesta temàtica que surti i es posi al nostre abast per obtenir una mirada crítica al nostre món. D’acord amb Fontana, el capitalisme pogué iniciar-se gràcies a un “robatori de classe”: arrabassar la terra, els recursos naturals comunals i eliminar les reglamentacions col·lectives dels treballadors d’ofici. Les grans pugnes polítiques de 1814-48 assegurarien, finalment, el poder als propietaris i mantenir les masses allunyades del poder.

Els hi sona d’alguna cosa als lectors? En un capitalisme que fa uns quaranta anys que va iniciar amb Thatcher i Reagan una ofensiva contra els sindicats, que s’apropia de recursos públics com l’aigua, que desposseeix i especula amb necessitats de les classes treballadores, congela salaris, precaritza el mercat laboral, reprimeix i vigila, que torna a expropiar-se de cultius, que està col·lapsant la Terra i que veu com són únicament els guanys d’una ínfima part de la societat els que augmenten… potser caldria començar a fer-se dues preguntes: ‘el capitalisme ha estat pensat mai per a la majoria?’ I, conseqüentment, ‘i si ho provem sense capitalisme?’

Estimats lectors, facin el favor de llegir aquest llibre.

Estatunidencs d'Oakland fent servir el lema "We are the 99%" (aparegut el 2011), que denunciava la gran desigualtat econòmica i social actual. Font: Viquipèdia

Estatunidencs d’Oakland fent servir el lema “We are the 99%” (aparegut el 2011), que denunciava la gran desigualtat econòmica i social actual. Font: Viquipèdia