Contextualització de l’autor i el text:

Robert Nigel Gildea (12 de setembre de 1952) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat d’Oxford, i es autor de nombrosos llibres de gran rellevància sobre el segle XX francès. El seu llibre Marianne in Chains, un dels seus primers estudis publicats on tracta la història de la França Ocupada sota els alemanys durant la Segona Guerra Mundial,  va obtenir el prestigiós Wolfson History Prize i és fellow del Worcester College. Per llegir i analitzar en profunditat aquesta obra hem de partir de la base que el professor Gildea és un dels historiadors que més intensament s’ha documentat i ha treballat als arxius de França, però també dels països Aliats que van participar activament en la conquesta de la metròpoli francesa contra les tropes alemanyes. Aquesta recerca li ha permès de construir no només un relat estructural sobre el funcionament de les forces resistents franceses entre 1940 i 1944, sinó que, com ja va demostrar en anteriors obres escrites per la seva mà, Gildea procura analitzar amb especial deteniment els relats, accions i vivències del “comú dels francesos” que van viure en uns anys tan significatius per la història de França, Europa i el món en general.        

Robert Gildea. Font: /rorotoko.com/interview/20081219_gildea_robert_children_of_revolution_the_french_1799-1914/

Robert Gildea. Font: /rorotoko.com/interview/20081219_gildea_robert_children_of_revolution_the_french_1799-1914/

Aquesta obra ha tingut una gran difusió pública i acadèmica arreu del món però especialment a França, a causa del revolt que ha causat el fet que l’autor, a causa de les controvertides afirmacions realitzades al llarg de l’obra juntament amb el fet que com ell mateix afirma al seu llibre “va a contrapèl” de la historiografia oficial francesa en nombroses ocasions. En aquest cas ho torna a demostrar amb una reavaluació del paper que van jugar les diferents faccions de la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial i, especialment, de com el mite generat  a posteriori de la lluita francesa contra els invasors alemanys va ser recollit i refet en nombroses ocasions depenent de la significació política dels líders polítics de França, des de 1944 fins pràcticament l’actualitat.

Resum i anàlisi:

L’objectiu que es proposa l’autor a l’hora de redactar aquesta obra va molt més enllà de mostrar un marc general a partir del qual explicar el sorgiment i el desenvolupament de la Resistència a França després de la derrota militar produïda al juny de 1940 fins la derrota d’Alemanya a la primavera de 1945. De fet, tota la seva obra està constituïda a partir de nombrosos testimonis, fonamentalment de combatents de la Resistència, però també de tots aquells individus de tot gènere i condició que van treballar, en la mesura del possible, ja fos participant del maquis o fent tasques d’espionatge i difusió informativa entre la població local francesa, per debilitar la posició dels alemanys sobre territori francès i afavorir l’alliberament de França.

No hauria de sorprendre als lectors d’aquesta profunda obra que des de la primera plana es comenci citant les paraules de diferents presidents de la història recent de França com ara Nicolas Sarkozy, que des del primer moment en que es va iniciar el seu mandat, va desplaçar-se a diversos indrets on estaven enterrats membres de la Resistència per tal de retre homenatge a les seves figures, perquè com explica molt detalladament Gildea, la lluita per la memòria contra els invasors alemanys durant la Segona Guerra Mundial ha esdevingut un punt central de la política francesa des de fa dècades i que sembla que no es tancarà pas.

Membres de la Resistència. Font: Wikipedia

Membres de la Resistència. Font: Wikipedia

Precisament, al llarg dels quinze capítols que ocupa aquest llibre, s’intenta construir a partir dels relats d’una gran quantitat d’individus que van participar en aquesta gran contesa bèl·lica, independentment de la seva nacionalitat, origen ètnic i posicionament polític, un relat allunyat totalment de les versions oficials creades pel Gaullisme primer, com les seves posteriors reformulacions a partir de la mort d’aquest i especialment partint de la base política i social establerta després de les revoltes del Maig del 68 fins a arribar a la darrera construcció sobre el mite de la Resistència que preval actualment on s’ha deixat en bona mesura de banda la lluita armada i els relats del maquis i de les Forces Franceses d’Interior, per fer èmfasi en la pèrdua col·lectiva que van suposar aquells anys d’ocupació i la deshumanització derivada de la Shoah i l’Holocaust com a màxims exponents de defunció dels ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat durant els quatre anys de l’ocupació germànica.

Per tal de fer front al trauma de la derrota, l’ocupació i una probable guerra civil, els francesos i especialment les seves elits van desenvolupar un mite fundacional de la Resistència. No es tracta de formular històries que no van succeir a la realitat, sinó d’edificar una nova República unida a partir d’uns relats que fossin d’utilitat a l’Estat i al poble francès un cop acabada la guerra per recuperar el seu orgull. No obstant, en la construcció d’aquesta història col·lectiva es va excloure a bona part dels maquis i insurgents comunistes que havien lluitat contra als nazis, com també a gran part dels estrangers, especialment republicans espanyols, jueus francesos i antifeixistes italians i alemanys que fugien de la persecució en els seus països d’origen.

Des del primer moment de l’alliberament de Paris, es va afirmar des de la recent reconstruïda autoritat estatal de la França Lliure que la Resistència havia sorgit amb De Gaulle el 18 de juny de 1940 i que només “una colla de miserables” havien col·laborat amb els alemanys. Aquest és el relat que Robert Gildea es proposa desmuntar, al llarg de gairebé set-centes pàgines de les quals dues-centes recullen tots els arxius i fonts extensivament analitzades per l’autor, el relat gaullista sobre una línea de resistència ininterrompuda durant quatre anys de guerra en els quals França s’havia alliberat a ella mateixa, amb una mica d’ajuda dels Aliats Occidentals. Finalment, l’autor pretén reintegrar al relat principal de la Resistència tots aquells lluitadors comunistes, els immigrants i els jueus en la narrativa predominant d’una lluita on la seva aportació va ser clau per superar l’apatia en la qual vivia bona part de França des de juny de 1940 i per garantir l’expulsió dels invasors alemanys.

Comentari de l’obra:

La superació d’una derrotada Tercera República a partir del juny de 1940 i la necessitat de forjar un nou model d’Estat però també de convivència un cop finalitzada la guerra contra l’Alemanya Nazi esdevé un punt central tant al nou Estat francès com entre el conjunt de la societat del país, però aquesta necessitat amb una rellevància tal va esdevenir una lluita entre les diferents visions i programes polítics de la nova França un cop acabada la guerra. L’autor, amb un anàlisi extremadament rigorós de les fonts i assumint que els testimonis escrits, però també els orals, són fonamentals per descobrir les subjectivitats individuals que portaven als membres de la Resistència a deixar-ho tot per lluitar contra els invasors germànics, però també per trair els seus companys sota determinades circumstàncies, ha de servir per entendre el significat que van tenir aquestes accions durant la guerra, però també a l’acabar aquesta per construir el Mite, de la victòria.  

Personalment, considero fonamental deixar constància que després de la firma de l’Armistici entre França i Alemanya el 22 de juny de 1940 , la majoria de la població francesa va respirar tranquil·la ja que deixava de banda un possible estancament del front i una volta a un conflicte que recordava amb amargor la Primera Guerra Mundial, on un milió i mig de francesos va caure en combat. Els sectors conservadors de la societat van considerar que sota el nou lideratge de Pétain, França estava per fi lliure de jueus, comunistes “i altres elements poc desitjables” a nivell social  i s’acabaria amb l’esperit del Front Popular i és important recordar –com bé fa Gildea- que només un grup extremadament reduït de prohoms es va reunir entorn a la figura de De Gaulle al seu exili britànic i que a la seva vegada també tenia un fort component ant-republicà i anti-anglès. A més, el mite del gaullisme deixa totalment de banda la participació de les forces d’esquerra i de guerrillers que havien participat a la Guerra Civil Espanyola –als que després de la guerra se’ls va acusar des de les institucions de fomentar saquejos i robatoris a la població local- esdevenint una historia creada pels nous interessos de la França conservadora. No obstant, Robert Gildea no es queda aquí i també analitza el concepte de insurrecció popular amb els que les forces progressistes van intentar explicar, a la seva manera, la Resistència francesa. Finalment, i especialment durant les darreres dècades, s’ha intentat construir una nova història sobre els fets succeïts entre 1940 i 1944 a França on es dona una especial importància al mite redemptor dels “bons francesos” que van resistir als alemanys creant xarxes d’evasió i donant suport als fugitius jueus.

Però el que resulta doblement interessant d’aquest nou relat que construeix l’autor és pot observar en el fet que dóna una gran veu a les dones i, per ser més exactes, els hi dedica tot un capítol on reconeix el seu esforç a l’hora d’organitzar la Resistència oferint els testimonis de dones que reivindicaven el seu dret de defensar el país i d’enterrar els convencionalismes masclistes i dominants que haurien de ser plenament rebutjats quan s’establís la IV República. Precisament, aquest és un dels elements centrals del llibre, ja que l’esperit revolucionari desfermat especialment quan a la tardor de 1942 Alemanya acaba d’envair el territori dominat per Vichy, es produeix un veritable trencament entre la població francesa i el vell Mariscal Pétain i un gran nombre de joves idealistes de tota condició es fan a les armes per lluitar contra els invasors germànics, però en el cas de les dones que van participar de la lluita, pràcticament cap va ser reconeguda oficialment després de la guerra i pràcticament la totalitat d’aquestes lluitadores van ser desmilitaritzades i retornades a la vida familiar, on el nou Estat desitjava que havien de ser.

Tot plegat ens convida a una reflexió sobre com la construcció de la Història i la seva difusió entre el conjunt de la població té un pes decisiu a l’hora de fer prevaldre un determinat relat d’acord amb els interessos d’un nucli de poder, i Robert Gildea es proposa en aquesta obra donar veu a tota aquella gent que va participar activament de l’esforç bèl·lic, però també de mantenir viva la flama de les llibertats franceses i de la República per tal de recordar que els mites que han acabat conformant la recent historia de França no són inamovibles i cal recordar les veus i els testimonis de tots aquells que van participar d’aquella tràgica època.

Per concloure aquesta ressenya, és necessari recordar una de les frases que més conviden a la reflexió d’aquesta gran obra: La historia de la Resistencia francesa es central para la identidad francesa. Si esa historia cambia, eso representa una invitación a examinar de nuevo esa identidad. Cita que ens ha de recordar a tots, siguem historiadors o no, que el record i la consciència col·lectiva respecte a certs fets històrics són fonamentals per crear identitats i fins hi tot consciències nacionals, cosa que ens exigeix un rigor afegit a l’hora d’analitzar les fonts i cercar entre les veus d’aquelles persones que van participar activament en els conflictes i en la presa de decisions de totes les èpoques.